domingo, abril 30, 2006

Replicante

Quién me iba a decir a mi
tan sólo hace dos meses
que mi vida sería así
de esta manera
en serio yo pensaba
que la ley de dependencia
era otra cosa
y que sería buena
no esperaba que esta ley
me cubriera de una niebla espesa
que no deja ver casi nada
y que la linda estrella
me iba a dejar sin luz
a oscuras

si no quiero caerme
será mejor que me quede quieto
esperando que empiece a llover
para que se apague el llanto
como lágrimas en la lluvia
aunque no soy un replicante
de Blade Runner
y que la niebla se levante
para que la humedad
me oxide el corazón
porque dicen
que lo tengo echo de metal
y claro
mi metal se oxida

mientras espero
me quedaré dormido
en un profundo sueño
para descansar un poco
y despertarme
con los puños cerrados
y con ganas de declarar
pero no el amor ni la guerra
sino una declaración de nostalgia
dónde diga

que estoy lleno
de vacíos
y no sé que me falta
pero eso que no sé
sé que es muchísimo
y si quiero iluminar esta tristeza
si no quiero retorcer el desconsuelo
si quiero no doblar más mi cabeza
ni marchitarme en el anhelo
tengo que ponerme a excavar
profundo hasta mis huesos
para buscar otra vez la verdad
con unas manos
que ya no serán las mías
ni las tuyas
que ya no serán las mismas
pues serán otras manos.

sábado, abril 29, 2006

Per dormir...

És veritat, és una mica tard per posar-se a escriure aquí. En aquesta nit al meu voltant tot és silenci i només se sent una melodia llunyana. La reconec ràpidament, és una cançó del grup "Chicago". Com que no tinc molta son suposo que escriure una mica em farà venir les ganes de dormir. Probarem.
Avui (dissabte, tot i que en el meu subconscient encara és divendres) és un dia important per a la JSC Maresme. Fa uns dies, vam viure el Congrés Nacional de la JSC i ara toca afrontar el procés congressual al Maresme, amb el que es tanca definitivament un cicle i en comença un altre de nou.
Recordo bé l'anterior congrés de la meva federació, quan jo tot just portava dos mesos militant a la JSC i encara estava poc familiaritzat amb el funcionament de la organització. Han passat una mica més de dos anys i la veritat és que han passat ràpid, gairebé volant, diria jo. Sobretot per la quantitat de coses fetes en dos anys i la gran transformació que ha sofert la federació. De fet, la transformació més important ha estat la que ens ha portat a ser i a funcionar com una macroagrupació. Aquí radica potser el gran éxit de la comissió executiva sortint i, encara que sempre han quedat detalls per millorar i reptes per assolir, el seu mérit i el seu treball em semblen inquestionables. Tenen el meu reconeixement per haver estat capaços de desenvolupar una gestió immensa en tot aquest temps i ho han fet gairebé sense que ens ni adonéssim, pas a pas, però sempre avançant.
Ja he dit que els dos anys i pico han passat molt ràpid, han sigut com un somni fugaç del que ara ens despertarem, tot i que serà un despertar amb matissos, perque ara donarem el tret de sortida a una nova etapa en la que treball no ens faltarà i no ens podem adormir. I després d'aquest Congrés de la JSC Maresme, en les próximes setmanes arribarà el torn de repetir el procés a les agrupacions, entre elles la JSC Mataró.
Ara sóna una altra cançó, de Alan Parson's Project. Encara que tinc algunes coses més al calaix mental, me les reservaré per un altre dia, crec que començo a tenir son...

viernes, abril 28, 2006

Posicions


Es continua parlant de l'Estatut, pero amb un altre aire. Un aire una mica més fresc, potser perque l'horitzó del referéndum així ho imposa, perè en tot cas un aire que parla més d'intencions de vots i de marcar posicions.
ERC ja s'ha col·locat a la trinxera del vot nul. Una possició trista per a un partit que governa i al que per tant, se li ha d'exigir una certa responsabilitat. Però esclar, després de tants mesos de voler capitalitzar al català emprenyat per tot aquest procés, ara no han sigut capaços de demanar el sí per a un texte que, diguin el que diguin, suposarà el major grau d'autogovern per a Catalunya des del 1714, tot i que no queda ningú viu per a poder comprobar-ho.
I deu ser una llàstima haver de demanar el vot nul per a un texte del que ets un dels progenitors que l'han ajudat a parir i amb el que reconeixes estar d'acord en un 80%. El que sí que es una llàstima es que facis això per interessos del teu partit i no pels interessos de Catalunya, sobretot sí ets un partit nacionalista i fent això no ajudaràs en res al teu país i a la teva bandera, que tant significa per a tu.
D'altres com el PP ho diuen clarament, amb els seus 4 milions de signatures contra el texte del dimoni. Ells, que es porten bé amb els bisbes ho deuen tenir molt clar. La seva possició ha estat ben clara des d'un principi, no sé si per inspiració divina, i ara en la recta final es dedicaran a fer augmentar la participació a les urnes a base de repetir les burrades a que ens tenen acostumats. Que ningú es sorprengui d'aquí al juny pel que digui el partit de Piqué, a mi ja no em treuen la son amb aquest tema.
Ja ho he dit, ara arribarà el moment de la responsabilitat i de demostrar la voluntat de millora per a Catalunya, defensant l'Estatut que arribarà a les urnes. I en això ningú com els socialistes ens posarem les piles, perque el PSC és el partit que ha fet més per l'Estatut i se l'ha cregut com ningú, amb un desig real de que el Nou Estatut arribés a bon port com espero que finalment hi arribi.
Imatge de EFE

jueves, abril 27, 2006

Mi Soledad

Hay diez centímetros de silencio
entre tus manos y las mías,
una muralla de palabras no dichas
entre mi boca y la tuya,
un horizonte de sueños por soñar
entre tu cuerpo y el mío,
y un brillo triste en mi mirada
buscando tu mirada.

Claro que la soledad nunca llega sola
y la sombra alargada del deseo
se posó sobre una calle oscura
en las luces de mi vieja ciudad.

Un viernes cualquiera por la noche,
lo juro por ése dios que no existe,
iría a buscarte para caminar
y te llevaría junto al mar
para disfrutar a solas de tu sonrisa,
muy poco a poco, sin prisas.

Pero sé que ahora no puedo
o no sé si querrías,
el otro día le pregunté al mar
y me dijo que a él
desde luego no le importaría.

Si por lo menos me quedaran
unos pocos recuerdos tuyos
que me hicieran recordarte,
mi soledad no sería tan pesada
aunque seguiría siendo grande.

A veces no me siento tan sólo,
cuándo intento imaginar
que puedo encontrar más allá
de mi soledad y de la tuya,
aunque sólo seas tú otra vez
a solas preguntándome
que habrá después de la soledad.

Yo, la verdad, no lo sé.
Imagen: Quico Melero

miércoles, abril 26, 2006

Futbol, Música

Al llarg de la vida a un li toca viure una mica de tot i després del que he vist fa una estona, crec que aquest any em tocarà veure al Barça guanyar la seva segona Copa d'Europa. La veritat, s'ha de reconéixer que s'ho mereixen, porten tota la temporada desplegant un joc espectacular i arribaran a la final de París en un estat de forma i d'il·lusió que segur que els portarà a aixecar el màxim trofeu continental, el que dona més al·legria a un seguidor de futbol, i això ho diu un aficionat madridista que ha vist al seu equip guanyar tres cops la Champions. El Barça tornarà a disputar la màxima final europea 12 anys després de Wembley i 20 anys després de la final de Sevilla davant l'Steaua de Bucarest.
Precissament a aquella final de Sevilla el Barça també hi va arribar com a favorit i després no va saber concretar el seu paper. Que no es confiïn ara que són tan a prop de tocar el cel. Però jo soc dels que penso que aprofitaran aquesta ocassió que se'ls presenta.
Cambiant de tema però també dins de la década dels 80 (com aquella final), i més concretament dins de la história musical d'aquells anys, aqui us deixo un enllaç que segurament sabran apreciar els amants de la bona música. No té desperdici.

martes, abril 25, 2006

Al final... al principio

El sábado 25 de febrero, alrededor de las 13:20 empecé a organizar algunas ideas que me rondaban por la cabeza y que merecían ser tratadas con un mínimo de profundidad, dedicación y seriedad para llevarlas a buen puerto.
Empecé a escribir en un documento word todo lo que se me pasaba por la cabeza para resolver un rompecabezas que en aquel instante correspondía afrontar. Desde entonces, ese documento ha esperado pacientemente en mi escritorio de Windows, mientras se iban completando poco a poco las circunstancias que en él habían quedado reflejadas.
La verdad es que hoy, dos meses después, aún me sorprende ver la manera en que se trazaron aquellas directrices en mi mente, sobretodo por el momento y por las circunstancias que rodeaban al momento, sobretodo porque algunas cosas de las que allí se recojieron parecían cuánto menos un poco descabelladas, o por lo menos impensables. Pero lo cierto es que ahora puedo empezar a sentirme ligeramente sarisfecho.
Y tan sólo ligeramente, porque si bien hoy hemos colocado la última pieza en su sitio para completar lo que se recojía en aquel documento, cabe dejar bien claro que la colocación de la última pieza no es sino el principio del trabajo de verdad, el que realmente merece la pena afrontar a partir de ahora.
Porque eso es lo que nos ha traído hasta aquí, ahora toca trabajar.

lunes, abril 24, 2006

Hagamos un Trato


Mientras recorro poemas entre las páginas de Mario Benedetti, descubro algunos versos que recojen algo mío, tal vez algunos sentimientos. Aunque los sentimientos no son de nadie y sin embargo, son de todos al mismo tiempo. Sin embargo, estos versos son más tuyos que del resto y por eso, merecen ser compartidos contigo. Y que cada cuál piense en a quién representa ése "contigo".
Compañera usted sabe
que puede contar conmigo
no hasta dos o hasta diez
sino contar conmigo
si alguna vez advierte
que la miro a los ojos
y una veta de amor
reconoce en los míos
no alerte sus fusiles
ni piense qué delirio
a pesar de la veta
o tal vez porque existe
usted puede contar conmigo
si otras veces
me encuentra
huraño sin motivo
no piense qué flojera
igual puede contar conmigo
pero hagamos un trato
yo quisiera contar con usted
es tan lindo
saber que usted existe
uno se siente vivo
y cuando digo esto
quiero decir contar
aunque sea hasta dos
aunque sea hasta cinco
no ya para que acuda
presurosa en mi auxilio
sino para saber
a ciencia cierta
que usted sabe que puede
contar conmigo.
Mario Benedetti, "Hagamos un trato", Antología Poética

domingo, abril 23, 2006

Flors de Sant Jordi


Flores, crecen en sueños
y se extienden hacia ti,
para recoger tu perfume
y tu tallo alcanzar.
Flores, nacen en mi vida
y vuelan a tus labios,
para tocar tus pétalos
y tu amor acariciar.
Flores, desde el corazón
y desde la sinceridad,
para forjar mi cariño
y tu alma enamorar.
Flores, para ti.
Foto: Joana

sábado, abril 22, 2006

Despertant


Quina estranya sensació aquella que sentim just al despertar-nos d'un somni que hem viscut amb intensitat. A vegades els somnis ens fan patir. Però encara més estrany és com, al cap d'una estona d'haver-nos despertat, el somni fuig de la nostra ment per no tornar mai més. Per fortuna, o no, a vegades no succeeix així.
Jo, que fa poc em vaig despertar d'un somni de més de 4 anys, sé que per molt despert que estigui mai podré oblidar els detalls d'aquell somni. Perquè no ho vull. Són part de la meva vida i en conseqüència, també de la meva persona i forma de ser. Alguna cosa ens queda i alguna cosa som de tot el que somiem.
Aquesta setmana la he tingut al cap. El dimecres va ser el seu aniversari, el primer que no celebrarem plegats des de fa uns quants anys. Aquesta nit per a mi no serà de celebracions ni de pastissos d'aniversari ni de compartir moments especials. Però sí que pensaré en ella. Al cap i a la fi, sempre li vaig donar el millor de mi mateix, encara que potser ara no ho sembli.
Avui he tornat a somiar-hi, no he dormit gaire bé, alguna cosa m'amoïnava. La nit s'ha anat allargant i la ràdio ha acompanyat lentament el pas de les hores. Finalment, quan els primers rajos de sol donaven la benvinguda al nou dia, la meva ment havia sigut capaç de comprendre el que s'havia convertit en un fet, i és que com diu la Joana, hi han persones que s'estimen però no poden estar juntes.

viernes, abril 21, 2006

Reflexions al voltant de l'intercanvi de cromos


La notícia política de la setmana ha sigut la renovació de sis conselleries del govern de la Generalitat. El President Maragall ha cregut oportú fer aquest canvi de cromos ara, argumentant que aquest serà l'equip que haurà de desplegar les grans possibilitats derivades de la futura aprovació del Nou Estatut. No em sembla malament, però penso que abans de dir això, potser primer hauríem d'aprovar l'Estatut, que encara no ha finalitzat el seu recorregut. Tenim un referéndum per davant, no ho oblidem.
Sobre els canvis en sí mateixos no faré gaires comentaris ni opinaré massa a fons. Únicament penso que més enllà de criticar directament o buscar polémiques amb alguns dels nous consellers (com directament ha fet la oposició amb en Xavier Vendrell), m'estalviaré els comentaris i esperaré a que els nous membres del govern demostrin la seva vàlua, o no, al front de les seves respectives àrees de treball. Per tant, si s'ha de criticar a algú, que sigui per la seva tasca en el govern.
Malgrat això, sí que hi ha una crítica que em sembla oportuna un cop he pogut veure els noms dels nous consellers. I és que tots són homes. Em dona igual que a més una de les persones que surt de l'executiu sigui una dona, la Caterina Mieras. Tant si es destitueix a una dona com si no, el fet de que entrin sis persones i ni una sigui una dona no em sembla precissament encertat.
Aquí hem patinat i no crec que valguin les excuses. No em crec que no hagin trobat ni una sola dona amb la preparació necessària i que donés el perfil adequat per dirigir alguna de les àrees de govern que han canviat de responsable en aquesta crisi del govern. Si defensem un discurs on la igualtat i la paritat són aspectes importants, cal demostrar-ho amb fets i no només amb paraules, encara que les paraules també són importants.
Però bé, tot això només són reflexions meves, vagues impressions del que m'ha semblat aquest retoc del govern de Catalunya. Només espero que els canvis donin l'impuls necessari fins al final de la legislatura i que, com diu en Ramon, el millor d'aquest govern catalanista i d'esquerres encara estigui per veure.

jueves, abril 20, 2006

The End


Casi por sorpresa me enteré del cierre de los Cines Oscar. Llegué a casa tarde después de una reunión, me pongo rutinariamente a mirar el correo y a echar un ojo a las noticias y me encuentro con la desagradable información. "Vaya, este fin de semana quería ir al cine, ahora ya no tengo que pensar a que sala iré, tocará subir al Mataró Parc sí o sí".
Echo de menos la antigua oferta de cines de mi ciudad, cuándo ir al cine incluía un paseo por las calles de la ciudad, recorrer la rambla arriba y abajo, tomar algo, comer un frankfurt o encontrarte con otros que, al igual que tú, recorrían el centro en una tarde de domingo.
Sobretodo echo de menos el Cine Iluro, con aquella sala enorme, espléndida, tan grande y sin embargo pequeña cuándo un estreno de excepción se encargaba de arrastrarnos al cine. Aquellos sofas en la entrada en los que echabas un vistazo al partido de futbol antes de que comenzara la película. Era una gozada acudir a ése cine y un lujo tener en la ciudad una sala como aquella.
O el Cine Nuria, con sus tres pequeñas salas (entonces me parecían más pequeñas, quizás por comparación con el Iluro). La primera vez que pisé un cine fué precisamente el Nuria, cuándo todavía era una sala única. Yo tenía 6 años y la película era "Batman" y aunque recuerdo muy poco de todo aquello, sí que mantengo fresca la impresión que me causó aquél lugar.
El Cine Oscar (antes Cinemes Mataró) me gustaba un poco menos. Pero me gustaba. Allí conocí a Michael Moore (en VOS), me presentaron a William Wallace, fuí asustado (pocas veces), me hicieron reír (muchas más) e incluso alguna vez charlé animadamente con James Bond. Era otra forma de ir al cine.
Todo eso se acabó, al menos por ahora y la verdad, me gustaría pensar que éste final no es definitivo y que algún día (más pronto que tarde, espero) podremos disfrutar de una secuela.

martes, abril 18, 2006

Muchachito


Todo un hallazgo musical... "Muchachito Bombo Infierno", vamos que nos vamos. Con estilo propio, diferente a todo y con un toque familiar, pegadizo y divertido.
Si tú no fueras tan americano, yo tampoco sería tan ruso...

lunes, abril 17, 2006

Miratge


A vegades ets plenament conscient de que la felicitat és quelcom instantani, que només s'experimenta en moments determinats i de que únicament la sents puntualment quan et fan sentir bé. És com un miratge.
Durant el paréntesi de la setmana santa no puc dir que hagi estat feliç, però sí que hi han hagut moments feliços, també alguns sense gens d'alegria.
Tinc molt clar amb quin moment em quedaria de tota la setmana. Aquella conversa animada i de sobte una cara de sorpresa i crec que d'alegria (la meva cara també). Un moment dolç i una mirada en la que podria caure i en la que em podria perdre sense problema, no m'importaria. Tu sí que em vas fer sentir bé. I només vas necessitar un subtil somriure per aconseguir-ho. Si la màgia existeix, deu ser enmascarada dins d'aquesta forma.
Sovint tinc la percepció de que tu també ets com un miratge al que per molt que m'esforci caminant, no hi podré arribar. Potser és veritat, no ho sé. O em venen les tremolors per pensar que puc acabar gastant tots aquests moments i quedar-me sense res. Ho confesso, en aquests temes em torno una persona insegura.
Però no puc fer-hi res. Prefereixo intentar arribar al teu miratge que quedar-me quiet i contemplar-lo de lluny. Potser, després de tot, no és un miratge. Només potser.

domingo, abril 16, 2006

Year of the Cat


On a morning from a Bogart movie
in a country where they turn back time,
you go strolling through the crowd like Peter Lorre
contemplating a crime.
She comes out of the sun in a silk dress running
like a watercolour in the rain
don't bother asking for explanations,
she'll just tell you that she came
in the year of the cat.

She doesn't give you time for questions
as she locks up your arm in hers
and you follow 'till your sense of which direction
completely disappears.
By the blue tiled walls near the market stalls
there's a hidden door she leads you to
these days, she says, I feel my life
just like a river running through
the year of the cat.

Well, she looks at you so cooly
and her eyes shine like the moon in the sea.
She comes in incense and patchouli
so you take her, to find what's waiting inside
the year of the cat.

Well, morning comes and you're still with her
and the bus and the tourists are gone
and you've thrown away the choice and lost your ticket
so you have to stay on.
But the drum-beat strains of the night remain
in the rhythm of the new-born day
You know sometime you're bound to leave her
but for now you're going to stay
in the year of the cat.
Al Stewart, Year of the Cat (1976)

viernes, abril 14, 2006

La República



Avui fa 75 anys que a Espanya es va voler iniciar amb il·lusió i esperança una nova etapa amb la llibertat i el progrès per bandera. Poques vegades durant la história d'aquest país s'han impulsat tantes reformes en busca de la justícia social en tant poc temps.

Va ser un somni del que per desgràcia, es van acabar despertant tràgicament alguns anys més tard. 75 anys després, molts pensem i recordem aquella época. Visca la República.

jueves, abril 13, 2006

Abans de Marxar

Escric aquestes línies mentre a la vora ressonen els tambors de la processó. És el que té viure prop de una església. Cada any em passa igual, ja hi estic acostumat. Durant aquesta nit, els sorolls i la música dels que acompanyen al sant, m'ajuden a conciliar la son o almenys a intentar-ho.
Avui més em val dormir unes quantes hores, doncs demà al matí marxo un parell de dies a fer un paréntesi amb uns bons amics. Tot i que haig de reconèixer que aquest any no tenia massa ganes de sortir i d'anar a qualsevol lloc, al final com acostuma a passar, els amics m'han enredat per a que els acompanyi en aquests dies, que seran previsiblement una mica esbojarrats. Veurem com va. Però crec que el fet de ficar a 10 homes repartits entre un bungalow i algunes tendes de campanya pot donar per a bastant, sobretot si ens comença a ploure.
Per tant, avui ha sigut un dia de preparacions, encara que segurament m'oblidaré d'alguna cosa, com acostuma a passar en molts d'aquests casos. I bé, entre tanta preparació he fet algun passeig pels blogs propers, i un també s'adona que avui ha sigut un dia d'aniversaris, un i dos.
I parlant d'aniversaris demà és celebra el 75 aniversari de la proclamació de la II República. Com que marxaré de bon matí no podré veure la bandera republicana penjada a l'Ajuntament. Llàstima, ni tots els dies ni tots els anys es pot veure una cosa com aquesta. En fi, suposo que algú farà fotos.
Prometo tornar amb les pil·les ben carregades per afrontar tot el que ens ha de venir a sobre. Gairebé m'espanto si m'hi poso a pensar.

miércoles, abril 12, 2006

Semana Poética

Ésta, para unos es la semana santa, para otros la santa semana y seguramente también habrá alguien que la recuerde cómo la semana del 75 aniversario de la II República. Cada cuál con su semana y con su tema. Victor y yo nos apuntamos a la semana poética, que cómo muchas otras cosas, surge espontáneamente de algún lugar recóndito pero cercano. Me gusta la idea. Si la cosa va de poesia, pues poesia habrá que escribir.
Carta
Envío mi pequeño corazón
escrito en una carta,
al lugar dónde tú estés
dentro de un sobre
sin ninguna dirección,
y sin mucha convicción,
tal vez leyendo esa carta
puedas entender,
que no me gusta nada más,
ni las hermosas estrellas
ni este cielo azul,
que no quiero nada más,
si no eres tú.

Mientras pasan las horas
ya me doy cuenta, lo sé,
no soy el único
que se pasa sus días
pensando en ti,
dándole vueltas a la cabeza,
aunque eso sí,
yo tengo la certeza
de que otros te han besado,
otros te han tenido
y te han amado,
pero a ninguno le has gustado
como me gustas a mi.

martes, abril 11, 2006

Fu-Manxú, Prodi i la Setmana Santa

A la espera de que les cadenes de televisió ens bombardegin un any més amb les emissions de les películes santeres de cada setmana santa, com "Ben Hur" o "Quo Vadis", per a mi la setmana va passant de manera més o menys normal. De moment no està siguent molt santa la setmana. Vaja, com les de la resta de l'any en aquest sentit... encara que haig de reconèixer que m'agraden les pel·lícules de romans.

Parlant de romans i de italians, sembla que es confirma la victoria de Romano Prodi, en el 15é assalt i gairebé per punts, o més aviat per un marge molt estret d'uns 25.000 vots aproximadament. Un subspir que li permetrà formar govern al capdavant de una coalició que es preveu complicada de gestionar, ja que sota el mateix paraigues hi han situats des de comunistes fins a catòlics.

L'escrutini de vots ha sigut gairebé agónic (ara sembla que la dreta italiana demanarà un recompte), gairebé tant com la cursa de quàdrigues romanes de "Ben Hur". El vot per correu ha sigut decissiu (molt bé Esteban), però ja sabíem que no seria fàcil fer fora en Silvio Berlusconi. Un Berlusconi que, ja de pas ho comento, té un "punt Fu- Manxú", com de personatge dolent que sempre es prepara per tornar. Afortunadament per a nosaltres, José Mª Aznar no sembla tenir aquest punt de segona part. Ell ara es conforma amb exercir la seva poderosa influència en el que faci el seu partit.

I ara em pregunto si "il Professore" Prodi serà capaç de treure les tropes italianes de l'Iraq, tal com va fer Zapatero ara ja fa dos anys. M'agradaria, però suposo que ho tindrà més complicat.

En qualsevol cas, li desitjo sort. Que un país giri cap a l'esquerra sempre és una bona notícia.

lunes, abril 10, 2006

Your Latest Trick

Desánimo, sin razón viene a envolverme en una tarde gris, oscura. La noche es aún más oscura. Dire Straits al fondo, resuenan lentamente las cuerdas de las guitarras con una melodía cuyo sonido me hace pensar en algo. Un día de frío, de un poco de palidez por dentro y mucha por fuera, como siempre.
Sí, algún momento agradable, pero el conjunto no me gusta. Alguna persona interesante, desde luego, pero también algunas vacías. Y el que se ha quedado más vacío he sido yo. No hay ganas, no sé exactamente de qué pero sí sospecho el porqué y entonces... que extraño se vuelve todo. Más oscuro. Al día ya no le quedan luces, ni siquiera en la lámpara de mi habitación.
Tampoco mañana parece ser mejor. El trabajo me distraerá, siempre hay trabajo si uno quiere. De eso nunca falta. Algunas otras cosas sí que faltan. Por desgracia no abundan. Que difícil se hace todo, aún más oscuro.
Mientras, Mark Knopfler sigue a lo suyo. Yo seguiré a lo mío. Bona nit.
"I don't know how it happened, it all took place so quick but all I can do is hand it to you, and your latest trick".

Passejant

Practicant el saludable esport d'anar saltant per la blogosfera, cosa que haig de reconèixer que faig molt i molt sovint, un es troba amb alguns escrits, posts i articles interessants. Avui em dedicaré a fer recomanacions, com si això fos la carta d'un restaurant.
D'entrada, crec que és indispensable fer un cop d'ull a les estadístiques que en Donaire ens serveix. Un complet estudi sobre la blogosfera socialista a Catalunya dividit en dues parts. Una primera que fa una foto del panorama, detallant la situació dels blogs i el perfil dels blogaires i amb uns quants números interessants. I una segona on directament es presenten 5 rànquings o "top tens" en funció de diversos paràmetres. Per cert, no deixa de sorprendre'm el fet d'aparèixer en aquestes classificacions. I el que ja no em sorprén és que s'evidencia amb unes quantes dades la febre blogaire al Maresme en general i a Mataró en particular.
Per continuar amb el passeig hi han dues parades que són obligades, de fet jo hi passo cada dia. Em refereixo a dos dels bloggers més actius de la blogosfera, en Joan Antoni Baron i en Ramon Bassas. Cada dia publiquen, i això et fa arribar fins al punt de que el dia que per qualsevol raó no facin un nou post, d'entrada em preocuparé.
En un estil diferent, també és molt recomanable fer una visita a la Carme Cuadras, que després de uns quants dies de calma, ha tornat a regalar-nos un post científic i divulgatiu, sobre el sentit de l'oïda i amb una brevíssima menció sobre ones (tema que m'apassiona). Espero que les ganes d'escriure li continuin durant aquesta setmana santa i poguem aprendre alguna cosa nova, sobre ciència o sobre el que sigui.
I per tancar amb política aquest recorregut virtual, us recomano aquest post d'en Saül Gordillo, que ens explica com alguns van sortint de l'armari. Ja tocava.
Imatge, "Gente Paseando" de Susan Weingast, http://www.artexpresion.com

domingo, abril 09, 2006

El Dia dels Coglioni

Amb un ull posat en les eleccions italianes, afrontem la tranquila tarda d'un diumenge més aviat trist, encara que gaudim d'un sol magnífic sota un cel de primavera.
Serà avui el dia en que els italians prendran la decissió de fer fora un dels polítics més sinistres i repugnants del panorama europeu i, per tant, mundial? Espero que sí, perque el fet de que personatges com Berlusconi es dediquin a la política, ajuda molt poc a la resta de gent que hi inverteix temps i ganes per millorar la seva societat i per trobar solucions als reptes i problemes que afecten a la ciutadania.
Silvio Berlusconi, l'home més ric d'Itàlia, ha protagonitzat (i gairebé monopolitzat) una de les campanyes electorals més lletges que he vist en la meva vida. I això que la visió que tinc de tot plegat és una visió llunyana, des de la perspectiva que dona el fet de mirar-ho desde la distància, però penso que les contínues mostres de falta d'educació i respecte del primer ministre italià mereixen un sever càstig per part dels italians i italianes.
La seva ja famosa i célebre expressió insultant a tot l'electorat del centre-esquerra, anomenant-los "coglioni", o les seves peripècies davant les càmeres de televisió, demostren una preocupant falta d'educació en una persona que ha estat al capdavant de una de les principals economies del món. Això sí, a "il Cavaliere" cal reconèixer-li el fet de que el seu ha sigut el primer govern italià que ha esgotat els cinc anys de legislatura desde la fi de la segona guerra mundial. Massa temps per a qualsevol, també per a ell.
Confio en un gir cap a la esquerra de la mà de Romano Prodi. Si ho aconsegueix no tindrà les coses fàcils, li tocarà barallar-se amb el tercer deute públic més gran del món. Ja veurem, fins demà no es coneixeran els primers resultats.

sábado, abril 08, 2006

Demanar Ajuda

A vegades, si les coses es compliquen o necessites un cop de mà per resoldre alguna situació especial, és una sort poder tenir a persones a les qui pots demanar ajuda.
A la hora de prendre una decissió difícil o per resoldre una indeterminació. O per marcar el full de ruta a seguir per arribar als objectius que es proposen o que es desitjen i també per fer-te veure alguna cosa que s'escapa al teu control o que no havies previst. Alguna vegada va bé per definir idees o posar punts en comú, o senzillament per actualitzar el teu punt de vista sobre alguna qüestió de la que fa temps que no t'atures a reflexionar. També pot passar que l'ajuda arribi sense esperarla o demanarla, per que algú s'ofereix. Beneït treball en xarxa.
Es bó tenir persones a les que pots demanar ajuda, et fa sentir segur. De la mateixa manera, hi han poques coses més gratificants que donar un cop de mà, si realment pots donar-lo. En ocasions demanar ajuda vol dir col·laborar i aleshores l'ajuda és fa mútua. En aquests casos, certament et trobes davant d'un gran moment, dels que t'enriqueixen personalment.
I sobretot, moltes vegades quan demanes ajuda, t'adones de en qui pots confiar i en qui no.

viernes, abril 07, 2006

Bienvenido Alfredo

... y bienvenida Mercedes.

Buenas Noches y Buena Suerte

jueves, abril 06, 2006

Euler y Rajoy

Veo a Rajoy bajo de forma en las últimas semanas. Más bien creo que la plana mayor del Partido Popular lleva unos días intentando dar con el tema que les permita mordisquear de nuevo el cuello de Zapatero, en busca del desgaste que tanto necesitan para seguir en la cresta de la ola política de la crispación. Pero de momento, están un poco fuera de juego. La situación me recuerda a una curiosa anécdota del matemático suizo Leonard Euler.
En la corte de Catalina la Grande, el filósofo francés Diderot, invitado por la reina, intentaba convertir al ateísmo a los cortesanos. Ante estos hechos la reina exigió al matemático una demostración irrefutable de la existencia de Dios y le instó a que la expusiera en presencia de toda la corte para desacreditar a Diderot. La solución propuesta por el suizo fue sencillamente magistral. Llegado el momento, Euler avanzó hacia Diderot y le dijo en un tono de perfecta convicción: "Señor, (a+b)/n = x , por lo tanto Dios existe. Replique."
Diderot, cuyo conocimiento matemático era casi nulo, quedó en un embarazoso silencio, a lo que siguieron las risas y comentarios de los presentes. Después de aquello, el hombre pidió permiso a Catalina para regresar inmediatamente a Francia, permiso que por supuesto fue concedido.
Ahora mismo, el Partido Popular con Rajoy a la cabeza se ha quedado cómo Diderot tras la afrmación de Euler. Después de haber utilizado insistentemente el terrorismo como arma política, ahora se han quedado sin ése argumento, porque saben que ha llegado la hora de la responsabilidad en esos temas.
Ahora están en silencio... y se oyen las risas y comentarios (y se palpa el escepticismo) entre los presentes.
Imagen: Leonard Euler, de http://www.york.ac.uk

miércoles, abril 05, 2006

Moments Especials

Avui és dimecres, són més o menys les 12 del migdia. Per tant, em trobo just al migdia del dia que és troba al mig de la setmana, o més aviat, entre dos caps de setmana. Estic pensant en les coses que vull fer durant els dies de repós (relatiu) que tindré durant la próxima setmana. I mentre ho penso, encara em venen a la ment moments del cap de setmana anterior.
Apareixen a la meva ment detalls emocionants, com els que vam viure a Cornellà, amb Zapatero, Maragall, de Madre... però sobretot amb tota la gent que es va apropar al pabelló. Mentre baixava per la graderia, intentant arribar amb la resta de gent jove, les àvies m'agafaven i em deien: "¡Ay, cómo me gusta la gente joven!" i jo responia en mig d'una rialla: "Claro que sí, vamos a animar un rato ahí abajo". O les pujades i baixades de l'escenari, aplaudint i animant, sobretot rient. O els comentaris que féiem amb els missatges sms que anaven apareixent a les pantalles del míting: "La capital de Nicaragua? Zaragoza". I la sensació d'estar en mig d'un camí, amb molt de recorregut per davant, però en un bon camí, amb il·lusions per davant. I acompanyat de bona gent.
No sé molt bé que faré aquest cap de setmana ni tampoc durant la setmana santa, però hi ha una cosa que sí que tinc molt clara. M'agradaria que els dies que hagin de venir estiguéssin plens de moments especials i amb emoció, com els de Cornellà, com els del Congrès, com els dels amics, com els de les anécdotes, com els que em donen ganes d'escriure poesia, com els bons moments i a vegades els dolents també. Sí, definitivament això m'agradaria...

lunes, abril 03, 2006

XIIé Congrès de la JSC

Ha passat un cap de setmana únic, per recordar, un cap de setmana de congrès. El XIIé Congrès de la Joventut Socialista de Catalunya, el meu segon des que vaig arribar a la JSC. Han estat dos dies intensos plens de feina per tal d'aconseguir que aquest fos el congrès de la unitat, per aconseguir que tota la organització sortís reforçada. I crec que ho hem aconseguit. No tinc cap dubte de que "Junts, el futur serà nostre", com deia el lema del congrès.
Podria explicar mil detalls, moments emocionants, discussions, debats i anécdotes que ens deixa el congrès, però prefereixo guardar-me'ls. Encara estic esgotat, i és que tot i que només hem estat dos dies de congrès, ahir a la nit tenia la sensació de portar tota una setmana sencera tancat a l'hotel on es va celebrar. Un detall: el dissabte a les 3 de la matinada vam aturar el treball de les comissions i el diumenge abans de les 9 del matí ja hi tornàvem a ser. Tota una experiència "vital" que recordaré tota la vida.
Des d'aquí vull felicitar a tota la Comissió Executiva Nacional sortint, especialment al Victor i al Paco, que durant poc més de dos anys han sigut "alguna cosa més" que el 1er secretari i el secretari d'organització de la JSC, i també a la Eulàlia, amb un especial "carinyo" cap a ella. I felicitar també i donar ànims als membres de la nova executiva, especialment al nou 1er secretari, en Raül Moreno, i sobretot als companys del Maresme que en formen part: l'amic Oriol Vaquer i l'amiga Sara González.
Salut, República i sobretot treball, molt treball !!

domingo, abril 02, 2006

Tan lejana


Estás tan cerca y a la vez tan lejana
que aunque mi alma está llorando
junto a ti, no puedes escucharla.
Estás tan cerca y a la vez tan lejana
que aunque mi pena está creciendo
junto a ti, no puedes percibirla.
Se apagaron mis ojos en la oscuridad
y los sueños me llevaron volando a ti
porque quiero acogerte en mis brazos,
y sin embargo tu cuerpo está tan lejos
que la noche me golpea en el corazón
al verte dormir a mi lado y no poder
acariciarte...
Estás tan cerca y a la vez tan lejana
que aunque mi estrella está brillando
junto a ti, no puedes vislumbrarla.
Estás tan cerca y a la vez tan lejana
que aunque mi locura está creciendo
junto a ti, no puedes imaginarla.
Quisiera tocar tus labios con mi boca,
regalarte todos los besos de un amor
que no pude darte entre tanto silencio
de mi corazón, mientras tú duermes
y yo no hago más que pensar en ti,
mientras espero para verte amanecer,
enamorándome...
Imagen extraída de www.artelista.com