miércoles, diciembre 31, 2008

El Año

Es el último día del 2008. Por todas partes se suceden las retrospectivas, los anuarios y los resúmenes del año. Dando una vuelta por la prensa digital me encuentro con un especial de El País con una selección de 100 personas que han sido protagonistas de este año que se nos acaba.
Líderes, investigadores, pioneros, políticos, empresarios, ejecutivos, estrellas, creadores, ciudadanos y deportistas... poco a poco voy pasando por encima de todos estos apartados, mientras leo los nombres de un buen puñado de personas que de algún modo han marcado estos doce meses. Qué complicado resulta quedarse sólo con cien nombres en un año tan intenso como el 2008. Y a nivel personal, qué distinta y extraña sería nuestra lista particular de las cien personas que nos han marcado durante el año...
Mientras ojeo los nombres con rapidez, llego a uno que me hace detenerme y me trae el recuerdo de un fatídico día de Marzo. Me detengo al ver el rostro de Sandra Carrasco, aquella hija de 20 años que en vísperas de las elecciones generales, clamó al cielo con entereza y rabia recordándonos que a su padre lo habían matado por defender la libertad, la democracia y las ideas socialistas. Recuerdo cuánto me sobrecogió la mirada negra de Sandra clavada en el horizonte después de que unos cobardes asesinos, unos "hijos de puta", mataran a Isaías Carrasco.
El coraje de Sandra, su penetrante mirada, su verdad, sus palabras... fueron un escalofriante alegato a favor de la libertad. Y por eso, en el último suspiro del 2008 y con el deseo de que en el 2009 nadie tenga que padecer las frías y tristes consecuencias de la falta de libertad, la imagen con la que quiero acabar el año es la imagen de Sandra Carrasco durante aquella lluviosa tarde de Marzo en Mondragón. Un fuerte abrazo, amigas y amigos.

domingo, diciembre 28, 2008

Alma de Capitana

Carmen Amaya nació en el barrio gitano del Somorrostro, junto al puerto de Barcelona. Hija de la Micaela y el Chino, desde bien pequeñita bailó en tascas y tabernas, descalza, agitando su cuerpo de muchachito, aún no levantaba un metro del suelo y ya se la conocía como la Capitana. Dicen, los que tuvieron la fortuna de verla, que la diminuta y morocha Capitana bailaba como las llamas incandescentes del fuego.
Con su baile delirante y apoteósico encandiló a personalidades de todo el mundo: desde el rey Alfonso XIII en el Sacromonte de Granada, al presidente Roosevelt en la Casa Blanca, durante una tournée que duró once años y a la que se llevó a toda su familia, llamados "los treinta", de los cuáles sólo uno sabía sumar y restar. Pero a Carmen no le interesaba el dinero, sólo quería bailar y una casita junto al mar, cerca de Barcelona. Por eso murió sin un real, pese a trabajar toda su vida a destajo, manteniendo su cuerpo hecho de nervio y músculo a base de café y tabaco.
Cuenta el bailarín Antonio Gades que la noche de su muerte él canceló su actuación y se dedicó hasta el amanecer a cerrar todos los tablaos de Barcelona. "¡No tenéis vergüenza, que esté Carmen Amaya de cuerpo presente y haya un tablao flamenco abierto!".
Carmen murió de una insuficiencia renal debida a una malformación de nacimiento. Tenía riñones de niña. En realidad, los riñones de Carmen habían eliminado toxinas hasta entonces gracias a la danza. Cuándo dejó de bailar, su organismo se envenenó. Tal vez ella no lo ignoraba cuando suplicaba a los médicos: "¡Si no puedo bailar, me muero!".
Carmen Amaya nació un noviembre de 1913 y murió un noviembre de 1963. Vivió y bailó 50 años. A su muerte, gitanos de todas partes se acercaron a su casa junto al mar para velarla y repartirse sus recuerdos. Una fuente en el paseo marítimo, donde la Capitana llenaba su cántaro cuando era una niña aceitunada y descalza, recuerda hoy su nombre.

jueves, diciembre 25, 2008

Navidad

Quién me hubiera dicho que en los primeros instantes de un veinticinco de diciembre, iba yo a acercarme hasta este teclado para dejar caer algunas palabras en este rincón. Pero la verdad es que en este año las Navidades me parecen muy distintas a otros años, cómo si fuesen más difusas, más volátiles... me resulta muy extraño.
Es Navidad y sin embargo algunas partes de mí siguen ancladas de forma muy audaz en algunos instantes dispersos a lo largo de todo el año, cómo si me costase desprenderme de todo lo acontecido a lo largo de todos estos meses. Y como si más que desprenderme, me costase dejar pasar el tiempo. Pero aunque me cueste, el tiempo transcurre y corre inexorable tras un fin inalcanzable, cómo un misterio cuya solución se encuentra oculta tras la cortina de algún lejano infinito.
La Navidad, que es un día único y a la vez un día cualquiera, año tras año juega con nosotros al juego del recuerdo y la melancolía, tanto si nos gusta cómo si no. Y consiguen despertarnos ese complicado instinto que nos hace evocar multitud de momentos que ya no volverán. Es cómo una paranoia, cómo un canto.
En definitiva... más allá de alegrías, de tristezas, de bisoñez, de ternura o de cualquier otro sentimiento que a usted tal vez le acompañe en estas fechas tan particulares, desde este humilde espacio, con afecto, le deseamos una feliz Navidad.

martes, diciembre 23, 2008

Historia de Vampiros

Era una amarga
historia de vampiros;
de dulces bandidos
ladrones de sangre
a la luz de la luna;
de tipos malditos
carentes de lágrimas;
que recortaban
contra el infinito
sus sombras desnudas;
que escondían su alma
tras cortinas de humo
y sedientos bebían,
danzaban, sufrían,
y reían y lloraban
en busca de puro placer;
y sedientos vivían
su amarga condena
cubiertos de pena
entre el crepúsculo
y un triste amanecer.

Imagen de http://photos.latimes.com/

lunes, diciembre 22, 2008

Contraportadas

Normalmente, cuándo un periódico cae en mis manos, acostumbro a darle la vuelta y a echarle un vistazo a la contraportada. Las contraportadas de los diarios suelen guardar pequeños hallazgos en forma de entrevistas o reportajes protagonizados por personajes que dibujan una visión contemporánea mucho más optimista que la que ofrecen los grandes titulares del día a día.
Precisamente, no hace muchos días, encontré una contraportada con una entrevista a David Jou, catedrático de física de la materia condensada de la Universitat Autónoma de Barcelona, además de teólogo y poeta. Recuerdo perfectamente a algunos de mis compañeros de universidad hablando del profesor Jou, hace algunos años. La sensación que me transmitía ya en aquella época era la de un tipo multidisciplinar, que había hecho del ingenio su compañía de viaje, con una amplitud de miras envidiable y una capacidad de entender y explicar el mundo mayor que la mayoría.
Esa visión y esa capacidad es precisamente lo que me llamó la atención de la entrevista y del personaje. Porque creo que esa visión es la que necesita una parte muy importante de la sociedad actual, una visión que nos permita afrontar nuevos retos, reinventándonos en busca de las soluciones a los problemas del día a día. Dar con las claves que nos ayuden a superarlos es cómo reescribir constantemente una enorme metáfora ante un mar de dudas grises.
Volviendo a la entrevista, leyendo algunas partes de la misma uno se encuentra con afirmaciones tan curiosas cómo que las personas somos polvo de estrellas, o sea carbono, oxígeno y nitrógeno. visto así, casi parece sencillo... pero más adelante el catedrático también nos dice las personas somos energía, espacio y tiempo, además de información... para más adelante revelarnos que la complejidad de nuestro cerebro es mayor que la de todo el universo. Una vez más, todo depende de la óptica con que se mire... en definitiva, después de sumergirse en la contraportada de un periódico, casi no quedan ganas de darle la vuelta y empezar la paciente lectura del gris devenir cotidiano.

jueves, diciembre 18, 2008

Con el año a cuestas

Si les digo que este año se me ha pasado volando, seguramente muchos de ustedes se verán identificados por la frase, ya que quién más, quién menos, debe haber vivido su peculiar año vertiginoso. En mi caso, este ha sido el año más frenético que recuerdo y nunca el tiempo se me había pasado tan rápido.
Créanme si les digo que para mí, ayer mismo era 15 de abril y que en un suspiro llegó el verano, pasó volando y se fue por dónde había venido, dejando tras de sí un rastro de miserias y veleidades que me ha conducido hasta el final del año. Desde luego este ha sido un año de los que no olvidaré, ya que la cantidad de vivencias, de sensaciones, de desazones y de emociones que me ha tocado vivir, lo hacen único en muchos sentidos. Me costaría encontrar un año con tantas cosas buenas y malas al mismo tiempo, con tanto dejarse llevar por el viento de ciertos momentos concretos, con tantas risas y lamentos compartidos... me costaría encontrar un año, en definitiva, con tanta esencia propia.
Y sin embargo, si pudiera no repetiría otro año como éste, aunque de buena gana me quedaría con apenas cuatro detalles de estos doce meses. Pero claro, eso sería pedir demasiado, sería casi un sueño. Y ya se sabe que los sueños, sueños son.

martes, diciembre 16, 2008

Salsa Bolonyesa

Vivim dies de protesta per part dels estudiants universitaris per culpa de la qüestió de Bolonya. Quan jo era estudiant ja es parlava del tema i, de fet, al març del 2004 vaig viatjar a Madrid convidat pel Col·legi d'Enginyers Tècnics de Telecomunicacions de Catalunya per assistir a un Congrés en el que ja es va parlar de Bolonya.
Sobre aquest tema crec que val la pena deixar ben clares algunes veritats i algunes mentides, que reprodueixo tot seguit (Jordina Freixanet dixit).
Mentides
- Privatització: Bolonya no parla de privatització, res fa pensar que sigui una amenaça per la universitat pública.
- Augment desorbitat del preu de les matrícules: està previst que pugin els preus igual que la inflació més un 1%, el mateix que en els últims anys.
- Degradació dels títols: el nou grau serà de 4 anys igual que la llicenciatura actual, Bolonya no canvia el que l'estudiant ha d'aprendre sinó el com.
- Els graduats en Bolonya cobraran menys que els llicenciats: el nivell formatiu és el mateix, per tant, estan en igualtat de condicions.
- Els màsters són privats: hi ha una oferta també de màsters a preu públic, entre 1.200 i 1.800 euros.
- A Grècia no hi ha Bolonya i els estudis són millors: en l'actualitat Grècia està a la cua de la UE en quant a qualitat dels estudis i recerca. Si el model universitari que hem de copiar és aquest anem malament.

Veritats
- Amb el nou model implantat d'estudis que requereix pràctiques, seminaris i treballs apareixen els següents problemes:
o una càrrega excesiva de treball per als estudiants
o la dificultat de fer compatible el poder treballar i estudiar
o la necessitat de reduir el número d'alumnes per aula i per tant augmentar el de professors
o l'adaptació del personal docent als nous mètodes d'ensenyança
- Una manca de finançament públic per adaptar-se a les noves exigències amenaça la qualitat dels futurs plans d'estudi.
- La implantació de Bolonya encara genera una sèrie d'incògnites i problemes que no queden resolts, com la mala organització entre professors o el fet de que alguns graus necessitin d'un màster per equiparar-se a la llicenciatura.

Si acabem aplicant Bolonya caldrà que:
La Generalitat: augmenti clarament el pressupost destinat a garantir la qualitat de l'educació superior universitària i que estableixi una millora del sistema de beques que permeti, no sols pagar els estudis, sinó que els alumnes no hagin de deixar els estudis per treballar.
La Universitat: haurà de reduir el ràtio d'alumnes per aula per fer pràctiques i seminaris, i per tant, haurà de contractar més personal docent, haurà de crear itineraris de dedicació parcial per a estudiants que treballin o el vulguin realitzar per tal de que no hagin de fer avaluació contínua i aplicar horaris diversificats i de tarda. Haurà de facilitar la combinació d'ensenyaments mixtos, presencials i a distància i la repetició d'assignatures de manera intensiva.
Les facultats: hauran de coordinar als professors per tal de no sobrecarregar els estudiants amb pràctiques i treballs i hauran de fixar uns criteris comuns d'avaluació, de forma que cada professor tingui unes pautes a seguir.

Per tant, Bolonya no és l'autèntic problema, sinó la seva nefasta aplicació provocada per la manca de finançament i la mala organització de les universitats del país. Sigues crític, tingues criteri, informa't, no deixis que et prenguin el pèl.
Per una universitat lliure de mentides i demagògia, defensa una universitat pública, crítica i de qualitat.

lunes, diciembre 15, 2008

IV Escola de Formació Remigi Herrero

Aquest cap de setmana, des de la JSC Mataró hem organitzat la IV edició de l'escola de formació "Remigi Herrero", a l'alberg de Can Soleret.
El programa ha estat extens i durant els dos dies que ha durat l'escola, hem pogut compartir debat i reflexió amb una llarga llista de ponents i companys amb els que hem parlat d'una gran varietat de temes.
Vam començar el dissabte al matí amb els nervis habituals quan et toca organitzat un event d'aquestes característiques. Normalment a les escoles, costa arrencar, però un cop tot es posa en marxa, tot acostuma a anar bé. Aquesta vegada no va ser menys, i el matí de dissabte, després de la corresponent inauguració, el vam passar fent un curset de primers auxilis amb Creu Roja Mataró i després amb una xerrada-debat amb l'Oriol Batista sobre l'oci nocturn de Mataró. El debat, com corresponia en un fòrum d'aquest estil, va ser ric, viu i productiu.
Després d'una pausa per dinar, per fer un café i per fumar (això els fumadors), vam començar el torn de tarda amb una taula rodona sobre l'història de la JSC Mataró i la JSC Maresme. Vam convidar a alguns militants històrics en la que va ser una estona entranyable i enormement pedagògica pel que fa a l'intercanvi de visions i d'experiències entre els antics i els actuals militants. Ens van acompanyar l'Alícia Romero, en Carles Fernàndez, en Xesco Gomar, el Xavier Amor i el Víctor Francos, així com també en Ramon Bassas, que ho va fer a través d'un magnífic vídeo que ens va preparar especialment per l'ocasió. A tots ells els hi estic enormement agraït.
La densa tarda del dissabte continuava amb una altra taula rodona, molt diferent a l'anterior, que vam titular "La realitat dels joves amb disminucions auditives". Vam comptar amb la presència de la Carme Figueras, diputada al Parlament de Catalunya i membre de l'executiva nacional del PSC, així com un bon grapat de representants de la comunitat de persones sordes de Catalunya. Per part de la Federació de Sords de Catalunya ens van acompanyar la seva presidenta, l'Encarna Muñoz, i el seu vocal de joventut, en Marc Tapia. I per acabar de completar les diferents visions que volíem oferir sobre el tema, vam convidar també a l'Hermelina Ibargüen, que es mare d'una persona sorda. També hi van assistir un bon grapat de persones sordes i representants de l'associació de sords de Mataró i crec, honestament, que ens vam sorprendre de la bona resposta que vam tenir per part de totes aquestes persones. Un dels moments més emocionants de tot el cap de setmana va ser poder veure com, amb tota la sala plena de gom a gom, tothom aixecava les seves mans per fer el gest d'aplaudir en llengua de signes.
La tarda del dissabte la vam completar amb una xerrada titulada "Un apropament a la cultura i religió musulmanes". Vam convidar a en Josep Palacios, que és Comissionat de Nova Ciutadania de l'Ajuntament de Mataró, així com també a representants de les associacions musulmanes de Mataró. Novament la resposta va ser magnífica i vam passar plegats una estona d'alló més enriquidora, coneixent millor aquesta cultura que ens és tan propera i amb la que convivim cada dia. Per cert, també vam poder tastar té amb menta i algunes pastes àrabs que eren senzillament exquisides. L'intercanvi no es va quedar només en la xerrada, sino que després vam sopar plegats i vam acabar veient junts el Barça-Madrid, amb infaust record pel que som aficionats de l'equip blanc.
El diumenge al matí, amb temps per arreglar-se i esmorçar, vam preparar una xerrada sobre la situació política actual a la que vam convidar al Manel Mas i a la Consol Prados, diputats al Congrés i al Parlament, respectivament, per tal de poder tenir la visió des de Madrid i des de Catalunya. Va ser una estona també productiva, en que es van dir les coses clares sobre la situació que vivim, i que no va deixar a ningú indiferent.
Finalment vam encetar la cloenda de l'escola, a la que vam convidar al Raúl Moreno, Primer Secretari de la JSC; al Remigi Herrero, President del PSC Mataró; i a en Joan Antoni Baron, alcalde de la nostra ciutat. Les intervencions de tots ells, complementàries a la vegada que ben diferents, van deixar-nos pinzellades interessants i elements per al record i la reflexió.
En darrer terme vaig ser l'encarregat de tancar l'escola, agraïnt la feina i la col·laboració de tots els que l'han feta possible i repassant molt breument la trajectòria i l'evolució de la pròpia escola, així com de la JSC Mataró en aquests últims anys. També vaig aprofitar per anunciar la meva despedida com a Primer Secretari de la meva agrupació, doncs després del període congressual que iniciarem a la JSC durant els pròxims mesos, abandonaré aquesta responsabilitat ja que no em presentaré a la reelecció. L'organització s'ha anat renovant durant els darrers temps i hi ha persones que poden fer-ho molt millor que jo, així que arribats a aquest punt, només puc donar un pas al costat amb la tranquilitat de saber que això continuarà endavant i arribarà on entre tots ho volguem portar, que segur que serà molt lluny.

miércoles, diciembre 10, 2008

La Plaça

Els carrers estrets atapeïts de gent de totes les procedències s'encarreguen de dissimular l'ambient fred d'una tarda d'hivern. La barreja d'olors, colors i productes resulta estranya en un indret com aquest.
A la meva esquerra un grapat de plantes medicinals s'amunteguen davant d'un tipus ataviat amb una túnica gastada. No sé com pot suportar aquell excés aromàtic durant tot el dia, allà impasible davant de la gentada que travessa constantment per davant de la seva parada. Alguns s'aturen en busca del remei pel seu mal particular o tan sols per comprar una mica de regalèssia natural. Jo, en canvi, m'afanyo a deixar enrere aquell indret. Una mica més endavant hi ha una immensa font repleta de carn a sobre d'una brasa també immensa. La gent s'amuntega contra el fum buscant una mica de calor, humà, però també la que surt del foc. La majoria espera el seu torn afamats per la gana.
De mica en mica el cel es va enfosquint i els carrers agafen un altre color. Malgrat això, encara continuen plens de gent, fins al punt, que fins i tot sembla que cada vegada es vagin omplint més i més. D'un carreró estret apareixen tres personatges inversemblants portant torxes que dibuixen i retallen les siluetes de la gent contra els murs de pedra. Corren i es mouen desordenadament, cridant i provocant la mirada curiosa dels que ens creuem en el seu camí. Els estrafolaris personatges van quedant enrere mentre iniciem la pujada d'un camí que ens porta fins a un dels extrems de la Plaça Major, que es veu sorprenentment mig buida per culpa de la seva inmensitat. Aprofito el moment per fer una ullada al cel nocturn de la plaça. No fa ni un xic d'aire i la temperatura, freda, és perfecta.
M'envaeixen records en aquell indret. Bons records que ja són records gastats. Fa molts anys vaig trepitjar-lo per primera vegada, en companyia de persones amb les que avui segurament no hauria tornat a aquí. I és que el temps passa, i les experiències i vivències queden guardades a la memòria i al cor. I els moments queden lligats als indrets on els vam viure i a vegades ens fa falta un nou moment, un nou detall imperceptible que serveixi per esborrar el vell record, aquell que ja no ens serveix ni ens aporta res, aquella vella anècdota esmorteïda pel temps que ja no ens mereix la pena rememorar... la nit és magnífica, i és just en aquell moment quan m'adono de que tinc un nou record per associar a aquest antic indret al que de ben segur, tard o d'hora hi acabaré tornant.

jueves, diciembre 04, 2008

Últimamente

Hoy me apetece hacer algo sencillo. Hoy me apetece escuchar un poco de música. Y en esta noche fría y tranquila, eso es precisamente lo que llevo haciendo desde hace un buen rato.
Para la ocasión, he escogido al bueno de Ismael Serrano, que tiene ese estilo propio y tan diferente a lo habitual, que casi no se sabe si canta o recita. Ya hace un año y pico, estuve viéndole y disfrutándole en directo. Desde aquél concierto no había pensado demasiado en él ni me había detenido apenas en sus canciones, pero hoy me ha cojido medio desprevenido y ha vuelto a apetecerme zambullirme en algunas de sus temas.
Y es que, cómo diría Ismael, últimamente ando desconcertado, así que ponte a salvo, porque en este estado ando como loco...

lunes, diciembre 01, 2008

Déjà Vu

Conduzco sin prisas y pese a ello llego temprano. Me inundo de recuerdos al cruzar de nuevo la barrera invisible de ese mundo olvidado que abandoné hace algún tiempo, y cuándo aparco y pongo el pie en el frío asfalto, me quedo congelado durante un par de segundos en los que observo el familiar paisaje, que se mantiene tan igual, tan diferente, tan oscuro y vacío a estas horas del día.
Sin rumbo, empiezo a caminar ligero, subo algunas escaleras, exploro algunos pasillos fantasmagóricos... y voy cruzándome con algunos habitantes de aquél lugar que van apurando su jornada, llevados por sus preocupaciones, por ese trabajo que hay que entregar la semana que viene, por el examen de mañana, por la práctica que no se es capaz de acabar, por la clase que se han saltado un par de veces esta semana...
Y yo, movido por impulsos, acabo plantado frente a la entrada de un edificio en el que pasé muchas y largas horas durante algunos años de mi vida. Fueron unos años que acabaron transformándome completamente y a los que debo una parte importante de lo que sé y de lo que soy.
A veces parece que he querido olvidar aquellos años casi del todo, incluso hasta el punto de que paseando por el lugar, voy temeroso de encontrar algún rostro conocido que me obligue a detener mi paseo furtivo. No quiero hablar con nadie porque aunque parezca extraño, no he vuelto para mantener conversaciones con nadie ni para reencontrarme con el pasado, sino para abrir vistas hacia el futuro y para descubrir un sonriente camino que ha conseguido llamar mi atención.
Tras pasar un instante contemplativo sentado en un aula que ya forma parte del pasado, decido dar por finalizada la visita y me marcho rápidamente por la puerta de atrás, cómo un ladrón inquieto que escapa de la escena de su hurto. Vuelvo a sumergirme de nuevo en la oscuridad del camino, repaso senderos que he recorrido muchas veces, que formaron parte de mi rutina diaria. El frío vuelve a frotarme las manos y la humedad me encoje el corazón. Debo darme prisa, el pasado vuelve a quedar atrás, no dispongo de mucho tiempo y no quiero llegar tarde al encuentro con la verdadera razón que me ha traído hasta aquí.