viernes, septiembre 17, 2010

Oporto (1)

Era tan temprano que el sol ni siquiera se asomaba por la ventana y las luces de las farolas aún dominaban la calle. El sueño todavía lo invadía todo, pero había que ponerse en marcha. Los aviones no esperan para despegar y en breve me tocaba subirme a uno para cruzar volando la Península y regresar a Portugal. El país luso me había conquistado irremisiblemente tras dos visitas a Lisboa, pero esta vez el destino de mi viaje era la ciudad de Oporto.

Viajar a Oporto era para mí la continuación de la búsqueda del auténtico rostro de esa tierra inagotable que es Portugal. Una tierra que vista por dentro se hace mucho más grande de lo que se aprecia desde fuera, y que en su oculto interior esconde encantos sencillos. Oporto es la segunda ciudad de aquel país, cosmopolita y reflejo del pasado al mismo tiempo, la decadencia hecha belleza. Pero ese era un detalle que yo aún desconocía y que refleja perfectamente la idiosincrasía de esta ciudad nacida de las disputas entre alanos y suevos, conquistada después por musulmanes, repoblada más tarde por leoneses y que terminaría dando origen a lo que después sería el reino de Portugal.


Antes de salir a la calle, me había detenido frente a una estantería llena de libros repasando los títulos y rebuscando distraídamente. Escojí un delgado volumen de poesía para despedirme hasta la vuelta de mi viaje. Los versos elegidos eran de Lorca, en su "Poeta en Nueva York", el poema se titulaba "Vuelta de paseo" y decía: Asesinado por el cielo. / Entre las formas que van hacia la sierpe / y las formas que buscan el cristal, / dejaré crecer mis cabellos. / Con el árbol de muñones que no canta / y el niño blanco con el rostro de huevo. / Con los animalitos de cabeza rota / y el agua harapienta de los pies secos. / Con todo lo que tiene cansancio sordomudo / y mariposa ahogada en el tintero. / Tropezando con mi rostro distinto de cada día. / ¡Asesinado por el cielo!

Adormilado y tranquilo, con los versos de Lorca todavía resonando en mi cabeza, me pasé el vuelo distraído hasta que la voz de uno de los miembros de la tripulación nos avisó de la inminente llegada a nuestro destino. Y saltando alegre desde el asiento, en un suspiro nos plantamos en tierra para lanzarnos durante tres días a recorrer las callejas, las pendientes, los sabores y los aromas del Duero... para sumergirnos bajo la piel de la ciudad y descubrir los secretos de ese dragón dormido que es Oporto.

Imatge de http://www.tiniebla.com

martes, septiembre 07, 2010

Palabras para que el mundo gire

En el lejano mes de Abril, mientras yo caminaba lentamente alejándome de mi destino, en otra parte un tipo se bajaba de un taxi y se encontraba frente a una pared con una pintada que contenía un mensaje claro y nítido, que ahora quiero recuperar. Y quiero que entiendas, que en ese mensaje puro, en esa simple imagen, se encuentra casi todo lo que tengo ganas de decirte y repetirte hasta la saciedad. Gracias por este mes, vendrán muchos más... te quiero.

viernes, septiembre 03, 2010

L'oposició i el fenomen "Nimby"

En els darrers anys, els que ens agrada seguir d'aprop la política i participar-hi activament hem tingut l'ocasió de conèixer el significat del terme "Nimby", format per les sigles de l'expressió anglesa "Not In My Back Yard". El terme fa referència a l'actitud o la reacció que a vegades es produeix entre alguns ciutadans com a resposta per l'ubicació en el seu entorn immediat d'alguna activitat o instal·lació que es percep com a perillosa o incòmoda.

Per tal d'assegurar una bona convivència i un correcte funcionament, els nostres pobles i ciutats precisen de determinats equipaments que segurament no resulten del tot amables pel veïns que viuen al seu entorn més proper. Ningú qüestionarà, per exemple, que al món en què vivim són necessàries les deixalleries, les presons o les centrals energètiques. El que sí que qüestionaran alguns serà l'ubicació d'aquestes, ja que normalment tothom vol viure a casa seva amb el màxim de tranquil·litat i de comoditat, gaudint dels beneficis que suposa que la ciutat o la zona on vivim disposi de determinats serveis, però sense haver-ne de patir les conseqüències més molestes d'aquests. Un altre exemple, més proper i bastant clarificador en aquest sentit, és el servei de recollida d'escombraries i l'ubicació dels contenidors, ja que tothom vol poder llençar la brossa a la vora del seu domicili, però ningú vol que hi hagi contenidors a la porta de casa, per les olors i les molèsties de sorolls que provoca el camió de la brossa quan passa de nit a buidar-los.

D'exemples en trobaríem molts i ben variats però al darrere de l'efecte "Nimby", que té un origen lògic en la voluntat de les persones de gaudir de més benestar, sempre ha d'haver-hi un important esforç de gestió i explicació per part de l'administració, que es precisament la responsable de vetllar per la bona convivència, per la qualitat i per l'ordenació de l'espai públic. Bàsicament, es tracta d'entendre que en una ciutat, cada barri i cada carrer té unes determinades particularitats, uns avantatges i uns prejudicis que el fan únic i especial. I que precisament la suma de totes aquestes particularitats són les que defineixen una ciutat en el seu conjunt. Dit d'una altra manera, cal que tothom tingui algun prejudici per tal de que al mateix temps tothom pugui gaudir d'una ciutat o d'un poble com cal.

Aquesta seria una altra part d'aquell famós eslògan que l'alcalde Baron, a Mataró, va popularitzar al poc temps d'arribar a l'alcaldia: "Que tot Mataró sigui Mataró". En aquell moment, l'alcalde ho deia en referència a la qualitat de vida de tots els barris de la ciutat, en positiu, i crec que també ho podríem aplicar per referir-nos als detalls no tan bons de cada part de la ciutat. Uns detalls que de mica en mica, amb voluntat ferma es van solventant i resolent per avançar pas a pas cap a una Mataró que sigui millor per a tots i totes.

Escric això avui perquè el debat que ahir es va produir al Ple Municipal sobre la polèmica pel trasllat d'un centre de menors al barri del Pla d'en Boet m'ha fet pensar en el famós fenomen "Nimby", i en com alguns polítics irresponsables se'n volen aprofitar per generar sensació d'inseguretat als veïns d'un barri, per criminalitzar a menors que pateixen una situació personal difícil i per intentar desgastar al Govern Municipal. Entenc en part la reacció dels veïns, però no compartiré mai l'actuació del cap del grup del Partit Popular de Mataró, que enlloc de fer pedagogia explicant als veïns que els joves del centre no són conflictius ni delinqüents en potència ni res que s'hi assembli, ha volgut generar alarma social al barri, tot per intentar aconseguir un grapat de vots.

No és la primera vegada que a Mataró veiem actituds irresponsables per part de grups de l'oposició a costa de qüestions que afecten a la gent jove. Ja l'any passat vam viure una situació similar, autènticament "Nimby", arrel de la voluntat del Govern Municipal per construir noranta habitatges de lloguer per a joves a Figuera Major. Arrel d'aquell episodi, va ser Convergència i Unió la que va voler argumentar que el Pacte Local per l'Habitatge, que posava les bases i les condicions per desenvolupar una política d'habitatge que ajudés als joves de Mataró que volen marxar de casa, no servia per res i s'havia de refer.

En definitiva, i ja per acabar, el fenomen "Nimby" és una cosa, l'oportunisme polític és una altra i la responsabilitat una altra de molt diferent. I a Mataró, l'oposició demostra viure bàsicament de l'oportunisme i d'aprofitar-se de qualsevol qüestió per rascar vots, encara que sovint això vagi en prejudici dels joves de la nostra ciutat.

Imatge de http://blocs.xtec.cat/