Fa molts dies que vaig veient debats electorals. De la meva ciutat, Mataró, i també d'altres pobles del Maresme. Pràcticament cada nit, a través de m2tv, he anat seguint els debats amb els candidats a l'alcaldia de molts pobles de la comarca: Sant Cebrià de Vallalta, Santa Susanna, Calella, Cabrils, Caldes d'Estrac... també m'he mirat alguns debats d'altres municipis de més enllà, com Girona o Badalona, el debat d'Àgora en que hi va participar l'alcalde de la meva ciutat, o el debat de les eleccions municipals de Barcelona, que es preveuen especialment obertes i sense un resultat clar.
Al llarg de tots aquests debats he sentit moltes propostes. Per part d'alguns partits determinats fins i tot hi ha propostes que es repeteixen independentment del municipi. És, per exemple, un clàssic de la dreta parlar de la necessitat d'alleugerir l'administració i el que ells anomenen burocràcia municipal.
En quant a les propostes en matéria econòmica i de foment de l'ocupació, que ens han d'ajudar a sortir de la crisi, n'he sentit moltes i de tots els colors. La sensació que em produïa tot plegat era que moltes d'aquestes propostes podien ser més o menys vàlides i que inclús, independentment del color polític de qui finalment acabi governant un ajuntament, mereixia la pena escoltar les propostes de tothom ja que de moltes d'elles se'n podia extreure alguna cosa positiva. Fins i tot, després de sentir tants candidats en tants debats, havia arribat a un cert punt de cansament per la repetició de plantejaments, de propostes, d'arguments i especialment, de formes. Massa polítics parlen igual, repeteixen les mateixes idees i fan política seguint els mateixos patrons. Però ahir, enmig de tants debats, vaig trobar un moment de llum.
Ahir em vaig apropar a la Sala Mozart de Calella, on s'hi feia el corresponent debat de candidats d'aquest poble. A Calella, en aquestes eleccions, probablement es produeix una de les batalles electorals més interessants de tot el Maresme. L'alcaldable de CiU, Montserrat Candini, senadora i dona forta d'Artur Mas, està abocant tot el que té per intentar ser la propera alcaldesa de Calella, després de 12 anys de governs de les forces d'esquerres a l'Ajuntament, que en el darrer mandat ha estat capitanejat per l'alcalde socialista Josep Maria Juhé. En Juhé és la clara antítesi de la forma de fer política de Candini. És un home tranquil, optimista, que afronta els problemes amb serenitat i sense posar-se nerviós (almenys així ho sembla). El seu to de veu és tranquil i té el costum de desplegar els seus arguments amb la paciència de qui vol fer-se entendre.
Ahir, al debat de Calella, el guió previst s'estava complint fil per randa. Cada candidat exposava la seva pel·lícula, amb els tòpics que comentàvem abans. La Montserrat Candini aprofitava cada intervenció per criticar durament la gestió dels governs d'esquerres, amb força i convicció. Mentrestant, l'alcalde Juhé seia tranquil al seu costat i es dedicava a combinar en cada torn de paraula les explicacions al voltant de l'obra de govern feta des de l'Ajuntament i els continguts del seu programa electoral. En Juhé té el costum de no respondre mai als atacs ni entrar al joc de la Montserrat Candini. És el seu estil i a molts ens costa una mica d'entendre, arribant fins i tot (els hi reconeixo) a posar-nos una mica nerviosos. Però ell sap que la confrontació directa no és el seu terreny, no s'hi sent còmode. En aquest aspecte no resideix la seva fortalesa.
Però de cop i volta, en un punt concret del debat, va succeïr una cosa que em va semblar extraordinària. L'alcade Juhé va agafar la paraula i va deixar enrere les intervencions tòpiques, va anar més enllà de la simple fredor de la lectura dels punts d'un programa o de la cansina cantinella de crítica a una obra de govern. Va parlar del que significa tenir una visió de la política en positiu, de la capacitat de construir un futur de Calella sumant el millor de cadascun dels seus ciutadans, de desitjar sincerament el benestar dels veïns del seu poble. Va explicar el que ell sent cada matí quan surt a córrer, a trenc d'alba, amb la sortida del sol. Va lloar l'obra de govern i el com s'ha anat construint Calella al llarg de molts anys de governs democràtics des de l'Ajuntament, també en les èpoques de governs convergents. Va parlar d'entorns sostenibles, de generar espais amables al servei de la ciutadania. Va demostrar alçada institucional. Va parlar de les oportunitats de futur, i de com aquestes oportunitats s'han d'aprofitar per fer més poble, més societat. Va exposar la seva idea sobre la futura ubicació del nou hospital de Calella, situant-lo en un dels eixos més importants del municipi, fent servir l'urbanisme per transformar de veritat i millorar la vida de les persones, per fer-nos més feliços. Va parlar de tot això, però en el fons del seu missatge encara hi havia molt més. I de cop i volta, la Sala Mozart, plena de gent i silenciosa en tot moment fins aquell moment del debat, va començar a aplaudir. Naturalment, no tothom va acompanyar aquell aplaudiment (allà hi havia molta gent simpatitzant o militant d'algun partit), però la gent "normal" que s'havia apropat per escoltar sincerament el debat, no va poder reprimir una certa emoció en aquell moment màgic de la política. Suposo que aquella intervenció d'en Juhé va ser la millor resposta possible a tots els atacs que Candini li havia dedicat fins llavors.
Desconec quin serà el resultat de les eleccions a Calella, si en Juhé tornarà a ser alcalde o no, o quina serà la suma que permetrà a uns o altres assolir el govern del municipi. Però sí que crec que molts estem cansats de tòpics i volem polítics sincers, amables i, si em permeten l'expressió, "diferents". I tinc clar que en Josep Maria Juhé, ho és, de diferent. Serà això suficient per assolir el repte de tornar a ser l'alcalde de Calella? No ho sé, però el diumenge sortirem de dubtes. Particularment, jo m'ho miraré amb interés i li desitjo sort, perquè crec que s'ho mereix.
Hem passat les eleccions municipals. Encara tinc ressaca electoral. I l'escenari que han dibuixat les eleccions és preocupant, no ens enganyem. Calen reflexions profundes arreu per entendre el què ha passat i, en molts casos, les reflexions hauran d'anar acompanyades de canvis també profunds (renovació, en diria jo). Els socialistes de Mataró estem tristos, no cal dir-ho.
