Grandola, Vila Morena

El 25 de Abril de 1974 se produjo en Portugal la llamada Revolución de los Claveles. Dicha revolución permitió derrumbar de un día para otro la vieja y apolillada dictadura de Marcelo Caetano, el heredero de Augusto Salazar.

Cuándo se camina hoy por las calles de esa Lisboa mezcla de cosmopolismo, vigor comercial y antiguos aires intelectuales y humildes, simbolizada sobretodo en el barrio del Chiado, todavía puede respirarse el ambiente que rodeó a aquella revolución. Las huellas del pasado siguen ahí, mostrándose orgullosas en las fotografías que exhiben algunos establecimientos, en los viejos muros del cuartel militar del Largo do Carmo (dónde el dictador buscó refugio aquél día) o en el pavimento de esta misma plaza en que una placa recuerda el nombre de Franciso José Salgueiro Maia, el llamado "héroe del 25 de Abril". La revolución es un motivo de orgullo en todo el país, pero especialmente en el corazón de Lisboa, aunque el orgullo portugués es comedido, reservado, humilde y casi tranquilo, y hay que fijarse en los pequeños detalles para percibirlo. 

En aquella jornada hubo una canción que actuó como catalizador de la revolución. Su emisión en la radio durante la madrugada fué la señal que sirvió de aviso a los militares que, sin disparar un solo tiro, ocuparon el centro de Lisboa y forzaron la rendición del dictador. La canción era "Grandola, Vila Morena", de José "Zeca" Afonso. Hace apenas unos días, muchos jóvenes portugueses entonaban su letra de nuevo durante las protestas ciudadanas contra los recortes, la dictadura de la Troika y de las asfixiantes políticas europeas de austeridad: "Grandola, vila morena, tierra de fraternidad, el pueblo es quién más ordena, dentro de ti ciudad".

También hace pocos días, un mes y medio atrás, mientras serpenteaba dando un paseo por ese puñado de calles que forman el Chiado lisboeta, me encontré un pequeño dibujo en una esquina cerca del Carmo. En él aparecía la efigie de Salgueiro Maia junto a las palabras: "25 de Abril Sempre". Dos días más tarde alguien ya se había encargado de eliminar todo rastro del dibujo, repintando la pared, pero me alegró comprobar que el espíritu de aquella revolución vive aún, cuándo las dictaduras en Europa ya no son militares sino económicas y los dictadores ya no visten ropas militares, sino trajes negros con aires de banquero.

Y en el breve encuentro con aquel dibujo (del que ni tan siquiera tomé una fotografía), resonaron en mi cabeza de nuevo los ecos de "Grandola", repitiendo incensantes: "En cada esquina un amigo, en cada rostro igualdad, Grandola, vila morena, tierra de fraternidad".

Socialisme, Democràcia i Llibertat

Les eleccions al Parlament de Catalunya del pròxim 25 de novembre marcaran i decidiran l'escenari en que el nostre país haurà de situar-se durant els propers anys. Seran un moment crucial pel conjunt dels ciutadans de Catalunya, i arriben en un moment de grans dificultats i incerteses socials i nacionals.

Hi ha un gran interés per part de determinats sectors de presentar aquestes eleccions com un plebiscit sobre l'independència. El President Mas ha arribat a dir que el referèndum seria "la segona volta" d'aquestes eleccions, capficat en la seva estratègia calculadíssima en la que cada gest i cada declaració no són gens casuals. 

Penso que el PSC ha d'afrontar un repte enorme, difícil però apassionant, en un camí on les eleccions no són el punt d'arribada, sino una etapa més, tot i que molt important. L'eix de coordenades de la política catalana s'ha modificat en els darrers mesos, i encara es continuarà modificant més durant els pròxims anys. Cap a on? És difícil de preveure, la realitat és plenament canviant, tant a Catalunya com al nostre entorn més proper, al conjunt d'Espanya i a Europa. 

En aquest escenari incert però obert, els socialistes hem de tenir un discurs clar, que abordi amb la mateixa importància l'eix nacional i el social. I la clau per poder fer-ho roman en defensar rotundament la democràcia i la llibertat. Perquè mentre alguns volen una Catalunya independent, jo la vull sobretot democràtica i garant de les llibertats. M'explico. 

Cal apostar per la democràcia per a defensar l'exercici del dret a decidir del poble de Catalunya, amb totes les garanties (per tant, en un marc legal) i amb la intel·ligència i l'honestedat suficients per saber plantejar les preguntes però també les respostes. Apostar per la democràcia també per plantejar un nou sistema electoral, que resulti en una millor i més pròxima representació política i mecanismes per garantir una major transparència. Crec que cal apostar per un sistema que combini hàbilment les llistes obertes i tancades, que acosti als representants als territoris però que sobretot l'acosti a les persones. 

I una aposta igual de clara per la llibertat,  entenent que aquesta s'ha de donar a les persones, a la ciutadania. Però perque les persones siguem lliures, necessàriament hem de ser dignes. I la dignitat ens la donen els drets, els deures, un model econòmic i social que creï oportunitats de futur, una societat que aposti pel respecte als valors, l'accés a uns serveis públics de qualitat i a un habitatge digne, suficient coratge per lluitar contra les retallades i contra l'hipocresia del mal governant, i una irrenunciable voluntat reformista i transformadora. 

El PSC ha d'obrir nous camins i dibuixar un horitzó de progrés i de canvi. Jo sóc federalista, no sóc independentista però no em fa cap por parlar tranquilament d'independència. Entenc que els nostres enemics ideològics no són els inconformistes que busquen suposades vies de millora, que reclamen nous escenaris, que creuen que un món millor és possible i en definitiva veuen com l'actual sistema no acaba de donar resposta a les seves inquietuds, encara que alguns d'aquests s'hagin inclinat per l'independentisme. Els nostres adversaris reals són els qui defensen l'immobilisme conservador i recentralitzador, els qui volen que fem passes enrere, els que aposten per un model social retrògrad i cada vegada més injust, els qui fan de la por la principal bandera del seu discurs.

Si Catalunya vol canviar, està clar que Espanya també ha de fer canvis. Cal un nou pacte constitucional, i l'hem de reclamar de la mà d'aquells que entenen que Espanya o serà federal, o senzillament no serà. I la nostra força per provocar aquest canvi és la del diàleg, exactament de la mateixa manera que Catalunya sempre ha fet al llarg de la seva història, llunyana i recent.

Hem d'incorporar nous elements al concepte federal. Per exemple, jo proposo que lliguem el concepte del federalisme amb el de republicanisme. La nostra tradició i els nostres valors beuen d'aquestes fonts: República és igualtat. Si la nostra aposta ha de ser clarament defensora de la democràcia, perquè no plantegem una consulta sobre la continuïtat de la Monarquia, que al meu entendre és una institució clarament desfasada? Perquè no eixamplem radicalment el sentit del "dret a decidir"? 

Una vegada vaig pensar que el millor PSC és aquell que surt al carrer a buscar a la gent tal com és, sense complexos que ens allunyin de la realitat. Aquesta és bàsicament la clau de volta de tot plegat. Podem tornar a fer-ho, haurem de fer-ho. I els sectors de la societat més colpejats per la crisi i el patiment segur que ho agrairan i tindran voluntat d'acompanyar-nos en aquesta lluita.

Federalistes del món, uniu-vos!

El títol que encapçala aquestes línies resumeix a la perfecció el que hauria de ser el leitmotiv dels federalistes. L'objectiu del federalisme és la unió de la diversitat des de la llibertat, doncs és el millor mecanisme per construir i articular projectes forts amb objectius comuns a partir d'origens diferents.

És coneguda la discussió sobre l'encaix entre Catalunya i Espanya, farcida d'algunes tensions territorials, culturals i econòmiques, i també amenitzades amb perles dialèctiques d'un i altre costat ("españolizar a los alumnos catalanes", "Espanya ens roba", les declaracions de Carod que van desembocar en el boicot al cava...). 

A la Catalunya d'avui, quan un es declara federalista se'l contradeix ràpidament amb l'afirmació inapelable de que a la resta d'Estanya no es creu en el federalisme, que no hi ha federalistes més enllà de l'Ebre. Crec que aquesta afirmació es fa amb un punt d'improvisació, ja s'ha convertit en un tòpic irrenunciable. I encara que qualsevol mentida només funciona quan conté algunes mitges veritats, em sembla que parlar sobre el grau d'acceptació o comprensió del federalisme a la resta d'Espanya es mereix alguns matisos.

En primer lloc, crec que l'actual context econòmic i social propiciarà un creixement de les posicions favorables al federalisme en alguns sectors d'Espanya, perquè és l'única via capaç de donar respostes raonables al moment actual. En paraules de Pere Navarro a la seva conferència "La solució federal", es refereix al federalisme com "la solució políticament més viable; econòmicament, la més estable i socialment, la més justa". El PSOE té clarament un repte en aquest sentit. Hi ha federalistes al PSOE, però cal que n'hi hagin més o que aquests reafirmin amb força les seves posicions si es vol donar resposta i entendre la realitat que s'està forjant a Catalunya. Alguna cosa es deu estar movent quan (encara que els mitjans i l'opinió pública no se'n facin gaire ressó) hem pogut llegir un article com aquest de ni més ni menys que Manuel Chaves, que va ser President del PSOE i de la Junta de Andalucía. En l'article, Chaves fixa algunes de les qüestions claus a abordar si es vol aprofundir en un procés federal per a Espanya, i demostra un grau madur de comprensió vers la qüestió catalana.

Fa pocs dies hem pogut conèixer també la posició de las Juventudes Socialistas de Andalucía reclamant un "Estado Republicano y Federal", amb frases tan definitòries com apostar per un Estat "que garantice el reconocimiento de las diversas realidades nacionales, la solidaridad interterritorial y la igualdad de derechos de todos los ciudadanos". Resulta interessant trobar-se amb visions com aquesta, en el marc d'una Espanya que des d'aquí sovint es vol veure com pretesament recentralitzadora i poc sensible a la diversitat.

Voldria aturar-me un moment per apuntar, aprofitant la reclamació dels joves socialistes andalusos, que crec que la visió federal al conjunt d'Espanya també va lligada a una certa qüestió generacional. L'actual marc Constitucional queda massa lluny a molts joves de la meva edat (per suposat també als que són encara més joves) i això és un fet que es fa evident a qualsevol indret d'Espanya i també a Catalunya. És a dir, que els joves d'ara, estan més predisposats a adoptar el federalisme com el model on es volen reconèixer, a partir de l'horitzó d'un nou i necessari Pacte Constitucional.

Recordo, uns mesos enrere, com durant la meva participació com a delegat al "24º Congreso Federal de las Juventudes Socialistas de Espanya (JSE)", vam debatre llargament sobre aquesta qüestió i com des de la delegació de la Joventut Socialista de Catalunya vam aconseguir que la JSE acceptés les nostres posicions al respecte del que anomenem la "Transició Federal", on reclamem una profunda reforma del model autonòmic en termes estrictament federals.

Escric aquestes línies mentre fullejo una magnífica publicació de la Fundació Catalunya Segle XXI, titulada "Hacia una España plural, social y federal" de l'any 2005, que conté interessants reflexions i articles de bastants federalistes catalans i també espanyols. Entre les seves pàgines s'hi barregen els noms de Joseba Arregi (guipuscoà), Eliseo Aja (de Santander), Antón Costas (de Vigo), Soledad Gallego-Díaz (madrilenya), Ramon Máiz (de Santa Cruz de Tenerife), Enrique del Olmo (madrileny), Javier Pérez Royo (sevillà), Fernando Rey Martínez (de Lleó), Juan José Solozábal (de la Rioja), de Suso de Toro (gallec), d'Imanol Zubero (Biscaia), entre d'altres, i com no, de Pasqual Maragall i el seu federalisme asimètric. És de suposar que darrere d'una mostra política i intelectual com aquesta, també poguem trobar a l'interior de la pròpia societat espanyola una certa voluntat de comprensió vers les posicions federalistes, així com també al propi PSOE. 

És cert que a Espanya hi conviuen cultures polítiques diverses, algunes ferotges i recentralitzadores, amb poca voluntat de diàleg davant de realitats culturals diferents, que demostren una tremenda miopia i poc grau de comprensió, per exemple, cap a Catalunya. I que a sobre, en els temps que corren, aquestes postures s'amplifiquen volguda i artificialment des de la "caverna mediàtica". 

Alguns amics independentistes, per desacreditar cada evidència que vagi en el sentit de que a Espanya poden haver-hi federalistes, em diuen que després de la manifestació de la Diada moltes veus que s'afanyen a parlar de federalisme ho fan de manera precipitada o simplement per interés davant de l'inquietud que els hi provoca un creixement del sobiranisme a Catalunya. Potser tenen raó, no ho sé. Però m'agrada contrarrestar aquesta afirmació amb l'argument de que l'independentisme també ha guanyat molts pretesos adeptes d'una forma oportunista, sota l'influència de la crisi i la promesa de que l'independència resoldrà tots els mals econòmics i revertirà positivament en la seva economia. "Independentisme de butxaca", en podríem dir. 

Per tant, a cada moment les postures d'uns i altres no són inamovibles i es poden moure (afegeixo, segur que es mouran) en funció de les circumstàncies. Els federalistes tenim el repte d'expresar-nos amb claredat, discutir, omplir el terme "federal" de contingut ben concret, retrobar-nos i posar el debat a peu de carrer, a tocar de la gent. I en definitiva, albirem que durant els propers anys viurem una etapa difícil, plena de reptes, però "federalment" apassionant. El debat resta obert i caldrà estar atent per copsar en cada moment cap a on es dirigeixen els elements essencials d'aquesta qüestió.