El blog de Javier Naya

A renglón seguido

2012-01-23T15:00:00.001+01:00

A renglón seguido
de alguna canción
que habla del olvido,
alguien se pregunta
si entre tanta contradicción,
existe algún motivo
que explique bien
el porqué últimamente
me siento de retiro
cómo un idealista fugaz,
un poco incapaz
y revolucionario;
porqué vivo de noche
y sueño de día
mientras envejezco regular;
si existe medicina
que me ayude a curar
esta herida abierta
en el costado
mientras me abrazo
con fuerza al pasado
de mi alma en ruinas.

Resumiendo
y a renglón seguido
de alguna canción
que habla del olvido,
sorprendido, me pregunto
dónde me dejé los ases
de esta mano inquieta
que juega la partida
de mi incierta vida.

Nova Rua

2012-01-05T08:30:00.001+01:00

Arrancamos este año algo faltos de optimismo y buenas perspectivas. La crisis prosigue su camino con virulencia y todo parece indicar que en el futuro próximo e inmediato no tendremos un motivo que nos empuje a creer en una mejoría clara y evidente de la situación económica y social. El sistema, nuestro mundo, parece haber entrado en una especie de espiral perversa de la que no somos capaces de encontrar una senda de salida.

Hace algunos años, mientras paseaba por las calles de esa ciudad hermosa de luz marina que es Lisboa, a la que llevo tantos meses echando de menos, me sorprendió especialmente descubrir que muchas de sus calles estaban llenas de bellísimas mansiones que languidecen cerradas a cal y canto, degradándose y ocultando misterios tras sus balcones y sus ventanas tapiadas. De algún modo, casi parecía que tan bellos edificios fuesen mudos testigos de un tiempo pasado que debió ser mejor, como si sus muros se hubiesen quedado anclados en la nostalgia, en esa "saudade" portuguesa, a la espera de un despertar que tal vez aguarde tras la cortina de un futuro incierto.

Esa belleza algo degradada forma parte de lo que para mi es el encanto de Lisboa. Y de algún modo, en este nuevo año que nos ocupa, tengo la extraña sensación de que nuestro mundo cada vez se parece más a alguna de esas viejas, bellas y desvencijadas mansiones, de piedra ennegrecida, aire frío y fachadas cubiertas por tenues azulejos que descansan bajo las inclemencias de un tiempo húmedo que por lo pronto no arrecia y no ofrece nuevas perspectivas para un mundo mejor.

Pese a todo y al tono poco optimista de estas líneas, les deseo de todo corazón un feliz año. Seguiremos luchando para buscar la salida. Un abrazo.

Notes i apunts abans del XIIè Congrés del PSC

2011-12-14T08:30:00.000+01:00

El XIIè Congrés del PSC, al que per fi arribarem aquest cap de setmana, ens ha de servir per fer una inflexió que ens permeti iniciar un canvi profund per tal de "reconnectar-nos" de nou amb una majoria social a Catalunya.

Els problemes que tenim, com a partit i com a projecte, són diversos i al llarg del darrer any se n'ha parlat àmpliament. I no hauríem de ser il·lusos: aquest Congrés no ho resoldrà tot en tres dies. Però com he comentat, el Congrés sí que hauria de servir-nos per començar a posar les bases del canvi i de la solució. Crec que en aquest cas, hem d'entendre el canvi com un procés que s'haurà d'anar desenvolupant al llarg del temps i més enllà de la simple renovació de cares, la renovació de formes de fer s'ha d'anar evidenciant amb una nova cultura política més oberta, més transparent, més actual i més compartida amb la societat.

Un servidor, com a delegat en representació de l'agrupació socialista de Mataró, espera poder contribuïr humilment a aquests reptes i objectius. Què espero jo d'aquest Congrés? O dit, d'una altra manera, què és el que m'agradaria? Intentaré sintetitzar-ho breument.

En primer lloc, m'agradaria que el partit en el seu conjunt, faci una autocrítica sincera sobre el darrer cicle electoral i polític. Que posem sobre la taula els nostres errors i les nostres limitacions en la darrera època. I que ho fem d'una manera sana. Crec que sense autocrítica, no posarem les bases per poder començar a recuperar part de la credibilitat perduda.

En segon lloc, voldria que el partit tingués clar qui som i a qui volem representar, qui són "els nostres", podríem dir. Hem de ser capaços de tornar a guanyar la confiança d'una majoria de catalans i catalanes, de tornar a ser la referència del catalanisme popular i integrador. I aquesta majoria social són, fonamentalment, les classes populars i treballadores i les classes mitjanes urbanes i progressistes. Dins d'aquests col·lectius, hem de fer una anàlisi profunda de les seves problemàtiques i entendre la seva diversitat i complexitat. Hem de ser capaços de ser el partit que reformi la societat amb aquestes classes socials. Tot plegat per ser capaços de regenerar el nostre electorat i els nostres referents i suports dins de la societat.

En tercer lloc, m'agradaria rejovenir el PSC. Rejovenir-lo i renovar-lo en quant a cares i lideratges, és cert, però també en quant a formes de fer i formes d'entendre el món. La societat ens reclama més transparència, més salut democràtica, més honestedat i més proximitat i sinceritat per part dels polítics, especialment per part dels polítics socialistes. I a la vegada internament, dins del partit els militants demanen més democràcia interna, més debat i deliberació en la presa de decisions. És necessari un partit que sigui més una xarxa que no pas una estructura rígida. I sobretot, és necessari un partit més despert, on els militants rebin caliu i tothom que s'hi vulgui acostar pugui sentir-se part útil d'un projecte comú.

Finalment, vull que el PSC torni a ser alternativa. Que deixem clar que hi ha una altra forma diferent d'entendre la societat i els governs que la que prediquen les dretes i els conservadors. Que hi ha una altra forma diferent de voler fer les coses. I que aquesta forma és possible si som coherents amb els nostres valors i els nostres ideals. L'esquerra encara existeix.

Més o menys, això seria tot. Segur que em deixo moltes coses al cap. Però només voldria afegir que aquest delegat anirà al Congrés amb ganes i amb la millor de les voluntats. I que si algú, sigui qui sigui, tant si és militant com si no, vol contribuïr a dir-me el què creu o el què pensa sobre qualsevol qüestió de les que es tractaran aquest cap de setmana al Congrés, un servidor ho agraïrà i promet tenir-ho en compte a l'hora de prendre qualsevol decisió. Rebin una forta abraçada jove i socialista.

Autocrítica, sinceritat, humilitat i renovació

2011-11-23T07:30:00.000+01:00

Els resultats de les eleccions del passat diumenge ens aboquen a una reflexió profunda sobre el què ha passat i sobre el què passarà. Aquestes línies volen servir, de forma humil i en primera persona, per aportar elements a aquesta reflexió, que segur que s'allargarà en el temps (fins i tot, més enllà del Congrés del PSC) i en el que també serà necessària i fonamental l'aportació de gent aliena al propi partit.

Els socialistes hem perdut les eleccions a Espanya, a Catalunya i a Mataró i d'aquesta manera hem tancat un cicle electoral especialment nefast per a nosaltres, en que hem patit una greu falta de credibilitat, de capacitat de diàleg amb els ciutadans, de definició del nostre rumb i per suposat, també de gestió de la greu crisi econòmica.

Des de les eleccions autonòmiques, ara fa un any, no hem estat capaços de resituar-nos i refer un projecte que els ciutadans veiessin de forma atractiva i que, sense oblidar el passat, sobretot fos capaç de connectar-nos amb el futur. Un futur que ara mateix se'ns està escapant i en el que hem de tornar a tenir un paper clau. Però perqué això sigui possible cal fer una profunda renovació: d'idees, de formes de fer, de discurs i de noms. Cal fer un exercici de sinceritat brutal entre nosaltres i amb la ciutadania, per poder demostrar que realment hem entès el missatge i recuperar la nostra credibilitat, que ara mateix està molt devaluada. En definitiva, el món està canviant a gran velocitat i nosaltres hem de canviar també.

Crec que aquest exercici és i ha de ser possible, a tots els nivells. I a més de possible, és necessari, ja que enfront nostre tenim a una dreta que no vacilarà en fer-nos donar passos enrera i agreujar la situació que estem patint els més vulnerables. Ho estem veient a Catalunya (retallades), ho hem començat a veure a Mataró (pujada d'un 32 % de l'IBI sense cap mesura compensatòria als que tenen més dificultats) i aviat ho veurem a Espanya. Ho penso perquè hi ha molta gent d'esquerres, humil o treballadora que si ens veuen al seu costat, els escoltem, els tractem amb respecte i fem nostres els seus problemes, ens ajudaran. Penso també en les generacions joves i de mitjana edat que no creuen en la forma clàssica de funcionar dels partits, que ens demanen més transparència i noves fòrmules de fer arribar la seva veu, que volen ser preguntats més vegades i no només un cop cada quatre anys. Penso en la gent que vol que defensem un model d'Estat federal de forma més clara, a Catalunya i també a la resta d'Espanya, sense entrar en contradiccions que, de nou, ens restin credibilitat. Penso en els que sortiran al carrer en els propers anys a defensar el que consideren que és just i a cridar contra el que és injust.

I, en definitiva, penso en tots els socialistes i en tota la gent senzilla o progressista que en els darrers anys s'ha anat quedant sense arguments en les seves converses de bar o en les tertúlies de cafè. Treballarem perque tornin a tenir arguments i respostes. Comencem per aquí, amb autocrítica, sinceritat, humilitat i renovació. I si algú dels qui llegeixin aquestes línies té ganes de donar un cop de mà o aportar un punt de vista, serà benvingut. Només els hi demano que ho facin amb responsabilitat, respecte i sense presuposar gaires coses. Jo, per la meva part, em comprometo a fer el mateix.

Imatge de http://4.bp.blogspot.com

Resignación

2011-11-16T20:00:00.000+01:00

Aunque parezca mentira, cualquier tiempo pasado fue peor. No considero la riqueza fácil de la burbuja inmobiliaria porque, en la medida en que sus consecuencias se manifiestan a diario, aún forma parte de nuestro presente. Hablo del auténtico pasado de un país pobre y acostumbrado a su pobreza, sometido a la oscuridad del analfabetismo y la superstición, humillado a un destino de perpetuas humillaciones. Esa es nuestra tradición, el indeleble carisma que marcó desde la cuna a generaciones y generaciones de españoles que, al mirar el mundo, solo alcanzaron a distinguir los matices del color negro.

Pienso en ellos al ver los debates televisivos, al leer las encuestas electorales, al escuchar los dictámenes inapelables de las múltiples encarnaciones del terrorismo financiero mundial. Y pienso que eran mucho más pobres que nosotros pero, a la vez, mucho más ricos. Porque les sobraba lo que a nosotros nos falta, determinación para tomar en sus propias manos las riendas de un futuro que, por definición, nunca está escrito. Y, sobre todo, porque les faltaba lo que a nosotros nos sobra, la resignación ante un porvenir escrito por otros.

En la última recta de la campaña, ninguna crisis me parece tan grave, tan triste, como el imperio de la resignación, la fuerza política que, según todos los indicios, será la gran ganadora del 20-N. Por eso escribo pensando en los más jóvenes, en los que gritan en la calle, en quienes no se merecen heredar este horizonte de desolación sin límites. Y no les pido solo que voten, sino que aprendan las lecciones del pasado. Así serán conscientes de que su voto es un arma muy bien afilada, y el único recurso capaz de desenmascarar a quienes mienten. Porque no hay nada escrito. Nuestro futuro está en nuestras manos, pero todos los caminos para conquistarlo pasan por la derrota de la resignación.

Article de Almudena Grandes a El País, 14/11/2011

Aquest és el programa del Partit Popular

2011-11-11T16:00:00.001+01:00

Unes tissores. Aquest és el programa del Partit Popular i de la dreta en general. Així ho veiem des de la JSC Maresme i amb aquesta imatge, la d'unes enormes tissores de color blau, ho exemplifiquem en aquesta campanya.

Unes tissores. Per retallar sanitat i educació, per disminuïr la qualitat dels serveis públics més bàsics, per retallar drets civils i drets laborals, per retallar la cohesió social, per retallar l'autogovern de Catalunya, per retallar impostos als més rics... en definitiva, per retallar, sota el paraigua de la difícil situació econòmica, molt del que s'ha anat construïnt amb paciència i esforç durant tants i tants anys.

Per retallar el futur. Per tallar-nos les ales. Aquest és el programa del Partit Popular.

No és el mateix

2011-11-09T08:30:00.003+01:00

No és el mateix.

Regalar diners als que més tenen que exigir que aquests paguin més impostos i contribueixin més que la resta.
Ser col·lega dels bancs que voler fer que paguin una part de la factura d'una crisi de la que en part són culpables.
Abaratir l'acomiadament dels treballadors que abaratir-ne i per tant fomentar, la contractació de treballadors.
Racionalitzar els costos de la sanitat, per exemple en quant a la compra de medicaments, que tancar quiròfans i acomiadar metges.
Defensar la immersió lingüística que atacar-la fent servir la catalanofòbia com arma electoral.
Creure en Europa que voler aprofitar-se d'Europa.
Voler que la política i les institucions estiguin més a prop dels ciutadans que preferir que els ciutadans estiguin cada cop més lluny de la política.
Esforçar-se per lluitar contra les dificultats que seure i esperar complaentment a que tot m'ho donin fet.
Buscar una sortida de la crisi intentant mantenir la cohesió social que tirar pel dret deixant-se als més dèbils pel camí.

No és el mateix.

Retallar que estalviar.
Neoliberalisme que socialdemocràcia.
Esquerra que dreta.
Rubalcaba que Rajoy.

Ho miris com ho miris.

La JSC del Baix Maresme

2011-11-08T16:00:00.003+01:00

Divendres passat vam constituïr la JSC del Baix Maresme, que comprèn els municipis d'Alella, Teià, el Masnou, Premià de Dalt i Premià de Mar. Vaig viure la posada en marxa d'aquesta nova agrupació de la JSC amb molta il·lusió, ja que era un projecte que veníem perseguint des de feia mesos i que finalment, pas a pas i amb constància, hem pogut encetar.

La JSC és una organització magnífica on trobar un espai per aportar i contrastar idees, per ajudar a transformar la societat, per conèixer persones joves implicades i amb inquietuds polítiques i per dur a terme l'acció política necessària per defensar els principis i els valors socialistes. Poder posar en marxa una nova agrupació de la JSC en aquest àmbit geogràfic suposa tenir l'oportunitat d'ampliar aquest espai polític. I també ens suposa tenir l'oportunitat d'ampliar els nostres horitzons de treball i poder seguir aprofundint en les problemàtiques, els reptes i les inquietuds que ens preocupen als joves: l'atur juvenil, la millora de la qualitat democràtica, la garantia i millora dels nostres serveis públics...

Al capdavant d'aquesta nova agrupació de joves socialistes hi ha l'Albert Alfaro, un jove del Masnou que es mira el món amb curiositat, d'idees clares i fortes conviccions progressistes. És una d'aquelles persones que en qualsevol tema té la capacitat de "mullar-se", implicat en la seva realitat, pacient i treballador. Al costat de l'Albert, la nova agrupació compta amb altres joves del territori, com en Juane, en Victor, en Dani, la Noelia i en Guillem. Tots ells capaços d'aportar idees, reflexions i visions diferents del món. Visions que ens seran molt necessàries en la nova etapa que estem encarant i que poden aportar molt per aconseguir que la JSC del Baix Maresme sigui útil i es converteixi en un referent per als joves dels seus pobles. Confio molt en tots ells, ara són més necessaris que mai, endavant!

Bifurcació

2011-10-26T15:30:00.000+02:00

Fa un mes i mig llarg que no actualitzo el blog. He estat de vacances, intentant sense gaire èxit desconnectar, i a més els mitjans que tinc al meu abast per poder escriure tranquilament en aquest espai (bàsicament el temps), s'han anat reduïnt sensiblement.

En tot aquest temps no m'he aturat gaire, i el llistat de coses per fer i de temes per atendre creix i creix... Però malgrat tot, quan fa tants dies que no escric al blog, m'acaben venint ganes de tornar a aquest espai, de tornar a mirar a través d'aquesta finestra que no voldria que acabi semblant que queda tancada per falta d'ús.

El moment actual, i no parlo a nivell personal, és enormement trascendental. Com tots, podrien pensar vostés. I segurament tindrien raó. En menys d'un mes tornarem a votar per decidir, exercint el nostre dret democràtic, quin futur volem construïr. Entre les pinzellades que dibuixaran aquest futur, haurem de veure per quin model apostem per intentar sortir de la crisi o quin sentit volem donar als principals serveis públics que configuren el nostre sistema de benestar. Podrem triar si volem estalviar o retallar, si continuem creient en la metàfora de l'ascensor social o no, si acceptem resignar-nos o si creiem que malgrat les dificultats, encara hi ha moltes coses que entre tots podem fer millor.

Els temps canvien, i també canvien les armes que els poderosos tenen per doblegar la voluntat dels treballadors i de la gent més humil. Abans era la por i la ignorància. Ara, potser són els mercats i el món financer. Davant de nous reptes, ens hem d'esforçar per trobar noves solucions, no els hi sembla? Crec que, en bona part, aquestes eleccions aniran de tot això. De lluitar contra la por i de no resignar-se, malgrat les dificultats del moment i de l'època que ens ha tocat viure. D'aixecar el cap i tenir la valentia suficient per ser capaços de cercar el nostre futur entre tots, amb el desig i l'esperança de que aquest sigui millor.

I, en definitiva, crec que el camí que ens tocarà seguir només té dues bifurcacions, la de l'esforç o la de la resignació, la de les reformes o la de l'estancament, la de la indignació o la del conformisme... la de l'esquerra o la de la dreta. Malgrat el què hagi passat a cada moment i a cada època, jo sempre he tingut el ferm convenciment de que els que voldríem que el camí vagi a l'esquerra som majoritaris. Ens atrevirem a demostrar-ho aquesta vegada?

Política-ficció... o no?

2011-09-13T15:30:00.000+02:00

Els hi proposo un exercici mental de certa imaginació. Imaginin un partit polític amb un ideari basat en l'ambigüitat, en no mullar-se mai del tot, en tirar la pedra i amagar la mà, experts en situar-se en un terreny on no faci ni fred ni calor.

Els hi parlo d'una força política amb vocació transversal. Tan transversals que per exemple, un dia serien capaços de proclamar als quatre vents la necessària "transició nacional" del poble de Catalunya, fent picades d'ullet als sobiranistes, però al mateix temps estarien asseguts al voltant d'una taula tancant un pacte per governar de la mà de la dreta més espanyolista una ciutat com Castelldefels. L'idili d'aquest partit amb els ultraconservadors no es limitaria tan sols a un acord puntual a nivell estrictament local, sinó que el bon enteniment també donaria els seus fruits al propi Parlament, on aquest partit també aniria de la mà dels dretans i els tindria com a soci preferent per tirar endavant les seves polítiques i aprovar els corresponents pressupostos, malgrat tenir posicions en teoria allunyades en quant a la política linguística del país.

Més enllà d'això, continuïn imaginant-se aquest partit, que en matèria de nova ciutadania predicaria d'una banda la necessitat de l'integració dels immigrants però que a la vegada no tindria cap problema moral ni ideològic en tenir gestos (i a vegades, quelcom més que gestos) amb forces racistes i xenòfobes. Un partit que, aplicant fòrmules màgiques ens diria que privatitzant hospitals i acomiadant metges i professors, és possible millorar la qualitat dels sistemes públics d'ensenyament i de sanitat. Un partit que seria capaç de reclamar un sistema millor de finançament (primer en dirien "concert econòmic", després canviarien el terme i s'hi referirien com a "pacte fiscal"), donada la necessitat de més recursos econòmics, però que a la vegada eliminaria impostos als més rics del país.

Un partit capaç de viure en la incongruència, de justificar l'injustificable i de tornar-nos bojos amb els seus cops de timó ideològic. Amb ells, l'emoció i l'imprevisió estan servides. Un partit capaç de trobar la quadratura del cercle. Els hi sembla impossible? Creuen que els hi parlo de política-ficció? Doncs no, aquest partit polític existeix... i, ja ho saben, és aquest.

Imatge de http://humor.lainformacion.com/

La trampa dels mercats

2011-08-31T16:00:00.001+02:00

Els neoliberals estan guanyant la partida. Corren temps difícils en els que cada dia sentim parlar sobre contenció i austeritat de la despesa pública, aprimament de l'administració i de l'estat del benestar, retallades en serveis públics, reducció de la capacitat d'inversió dels governs, autoritat dels mercats internacionals... tot plegat són elements que encaixen perfectament en una partitura netament conservadora, sobretot quan van acompanyats d'una política fiscal de dretes, que en alguns casos elimina impostos als més rics i que no es planteja fer pujades determinants a les rendes més altes.

Resulta evident que en temps de crisi la despesa dels pressupostos públics s'ha de contenir en termes raonables. És a dir, que cal prioritzar aquelles despeses més importants i reduïr les que no ho siguin tant, de la mateixa manera que ho faríem en qualsevol economia domèstica. Però també és evident que a més de la reducció de la despesa, l'altra via de la que disposen els governs per reduïr el dèficit és l'increment dels seus ingressos, les pujades de determinades taxes i impostos. En un model que vulgui ser socialment just, els que més tenen (rendes altes) han de pagar més impostos, i els que tenen poc (rendes mitges o baixes) han de pagar el que puguin (dins del que es consideri raonable).

Davant d'aquestes premisses la meva percepció és la de que, ara per ara, només s'està parlant seriosament sobre les retallades i les contencions de dèficit públic, però no de la pujada d'impostos a les rendes altes ni tampoc de la persecució del frau fiscal, ja que curiosament, els que més diners estafen acostumen a ser precisament els més rics.

La sensació que tinc, ja ho he dit, és que la mentalitat neoliberal ens està guanyant la partida. Alguns, per justificar aquest rumb en matèria econòmica, diuen que cal que recuperem la confiança dels mercats atenent les seves exigències, però s'obliden de dir que van ser aquests mateixos mercats els que van fer esclatar aquesta crisi que sembla que s'ho vulgui emportar tot per endavant, començant per la pròpia ideologia socialdemòcrata i per la nostra llarga lluita al llarg dels anys per intentar establir i consolidar l'estat del benestar.

Jo no confio en els mercats, perquè és un error voler atendre les exigències d'aquells que mai estaran disposats a atendre les nostres necessitats socials bàsiques. I per això reclamo que des de l'esquerra impulsem un resorgiment de les nostres propostes tradicionals però amb una visió actual i moderna, apostant per les polítiques redistributives i per l'expansió dels drets socials i laborals. Crec que, per començar, això és el que necessiten els ciutadans. No fer-ho seria continuar avançant cap a un abisme conservador on ens espera l'insaciable cobdícia i el neoliberalisme dels mercats i l'insensibilitat de la dreta més rància i àvida de poder dels darrers trenta anys.

Imatge de http://isidreb.files.wordpress.com

Federico García Lorca: Vuelta de Paseo

2011-08-17T09:00:00.000+02:00

Asesinado por el cielo,
entre las formas que van hacia la sierpe
y las formas que buscan el cristal,
dejaré crecer mis cabellos.

Con el árbol de muñones que no canta
y el niño con el blanco rostro de huevo.

Con los animalitos de cabeza rota
y el agua harapienta de pies secos.

Con todo lo que tiene cansancio sordomudo
y mariposa ahogada en el tintero.

Tropezando con mi rostro distinto de cada día.
¡Asesinado por el cielo!

"Vuelta de Paseo", de "Poeta en Nueva York" de Lorca.
Tal dia com avui fa 75 anys, Federico García Lorca va ser assassinat pel feixisme i l'intolerància.

Carta a Lorena

2011-07-28T08:30:00.001+02:00

Querida Lorena,
mujer inigualable,
contigo ya no me queda
casi nada por hacer,
casi nada de nada
más que recordarte
y reconocer

que por mucho que me digan,
no existen
mejores compañeras
que tus caderas
en las trincheras
de mi guerra
del golfo particular

que tu mirada de miel
es brillo incandescente,
capital de tu piel,
bálsamo del amor, e igualmente,
es postal de mi colección
de noches y derroches
de ebria insensatez

que este quinqui de ciudad,
este oscuro caballero,
no entiende la derrota
cuándo se trata
de amarrar y retener
el corazón y el deseo
de una hermosa mujer

que este humilde escritor
de historias de amor,
sin palabras se quedó contigo,
que este capitán del "te quiero",
este punto suspensivo,
se enamoró de tu boca
y de tu cuerpo viajero

que reconozco haber intentado
llegar a tu meta el primero,
pero tras tanto esfuerzo,
al llegar, al fin,
resultó que otro jugador
sin compasión
ya se te había llevado de allí

que este político pesado,
envuelto en el pecado,
reconoce también
que como dice Calamaro,
"hay que ser hombre
para olvidar a una mujer
si no hay otra igual"

y que ya es hora de decirle
a ese jugador afortunado
que te conquiste de una vez,
que no finja ser tu amigo
y se deje de jugar contigo
tantas absurdas partidas
de un oscuro ajedrez

y ya, para finalizar quisiera
puntualizar (al menos),
que de verdad te he querido
y que seguramente estos poemas
te echarán de menos
cuándo este pobre desconocido
ahogue y borre sus penas

y que seguramente este poeta
aún pensará en ti
cuándo te hayas marchado,
y aunque el futuro le alcance,
seguramente este triste poeta
seguirá enamorado,
seguirá olvidándote.

Imatge "Lady with Fan", de Gustav Klimt
Aquest poema el vaig escriure fa alguns anys. Avui el recupero del fons del calaix.

Utoya

2011-07-23T14:00:00.005+02:00

Ahir, Noruega es va veure sacsejada per un doble atemptat que va causar la mort de 91 persones, al centre d'Oslo i a l'illa d'Utoya, on s'estava celebrant un campament d'estiu de les AUF (Joventuts Laboristes de Noruega). Concretament a Utoya, un boig criminal ultradretà, impulsat per l'odi va disparar indiscriminadament contra els joves laboristes sembrant la mort i la tragèdia.

El cap de setmana passat, precissament la Joventut Socialista de Catalunya va celebrar la seva escola d'estiu, un espai de trobada similar al que fins ahir celebraven els companys de les AUF. A espais com aquest, la gent assisteix amb la millor de les intencions, plens de ganes de crèixer a nivell personal a través del debat, de la discussió i l'intercanvi d'idees, del coneixement mutu entre companys. Són espais on les ganes de transformar i trobar camins que ajudin a construïr un món millor gairebé es poden arribar a respirar i on valors com l'igualtat, la llibertat i la fraternitat omplen l'ambient i l'esperit dels participants.

He assistit moltes vegades a esdeveniments i trobades com aquesta i els hi puc assegurar que en llocs així es posen les bases amb les que s'arriben a forjar els somnis de canvi per assolir un món més just. Per això, crec que les bales que ahir es van disparar no anaven només dirigides a un grup de joves laboristes. L'intenció de l'autor de la tragèdia no era únicament matar a joves innocents, sinó també matar les idees i assassinar el diàleg i l'ideologia d'esquerres. Perqué l'extrema dreta sap que per a ells, les nostres idees són perilloses i aquest és un combat en el que a la llarga, mai ens deixarem guanyar.

Penso en les víctimes i en els seus familiars. Els nostres cors avui estan al seu costat. Les nostres idees, els nostres valors i la nostra solidaritat també. Descansin en pau.

Imatge de publico.es

Sense regidoria de joventut

2011-07-05T09:00:00.002+02:00

Després del resultat de les darreres eleccions, un dels canvis menys comentats a nivell municipal té a veure amb el fet de que per primer cop des de l’any 1979 l’Ajuntament de Mataró no tindrà, com a tal, regidor o regidora de joventut. Les competències en aquesta matèria han anat a parar a una nova regidoria de família que també engloba les polítiques de dona i de gent gran, en el que suposa un canvi evident de model en quant a les polítiques d’àmbit personal o adreçades a col·lectius determinats. Els hi reconeixeré que tinc els meus dubtes sobre aquesta forma de plantejar les polítiques de joventut i més en els temps que corren.

L'Ajuntament de Mataró és dels pocs ajuntaments del país que sempre, en democràcia, ha tingut regidoria de joventut. Històricament, alguns dels noms que s'hi han fet càrrec han estat, entre altres, en Ramon Camp, l'Esteve Terradas, en Ramon Bassas, la Consol Prados o l'Alícia Romero.

Al llarg dels anys la nostra ciutat ha anat posant en marxa i consolidant un bon grapat de serveis i recursos adreçats als joves. La llista és àmplia, però podem posar els exemples del servei d’Habitatge Jove, el servei d’Ocupació Jove, l’Oficina Municipal d’Emancipació Juvenil, els Espais Joves, el Consell Municipal de Joventut... tots ells continguts i coordinats a través del Pla Jove x Mataró, que és l’eina bàsica de la que disposa l’Ajuntament per endegar accions i programes en quant a polítiques de joventut. De fet, l’actual Pla Jove data de l’any passat i és ben vigent en quant a l’anàlisi de la realitat, objectius i plantejaments, i a més va ser treballat en col·laboració amb un bon grapat d’entitats i col·lectius de joves de la ciutat, que hi van poder fer la seva aportació.

Tots aquests recursos adreçats als joves han pogut ser avui una realitat en bona part gràcies al fet de que fins ara les polítiques de joventut s’han treballat transversalment, intentant que totes les àrees municipals incorporessin la visió dels joves a l’hora de fer i desenvolupar les seves polítiques. Per aquest motiu era fonamental la figura del regidor de joventut com a polític responsable de transmetre aquesta visió al conjunt de l’Ajuntament. Ara, segurament, el fet d’englobar-ho tot en una nova àrea anomenada “família” comportarà una pèrdua d’aquesta visió transversal i global. Dit d’una altra manera: tot fa pensar que les polítiques de joventut no seran importants pel nou govern de la ciutat.

Crec que aquest plantejament és un greu error, almenys de concepte. Les polítiques adreçades als joves són quelcom més que polítiques mal anomenades “de família” (donada la diversitat de models familiars d’avui en dia, em pregunto a quin tipus de família es deuen referir?). I és que els reptes en matèria de joventut que tenen sobre la taula els nous responsables polítics no són pas menors... sinó tot el contrari. L’elevada taxa d’atur juvenil, les dificultats per emancipar-se, la mobilitat en transport públic o la sensació de llunyania entre els polítics (també a nivell local) i la gent jove són alguns dels temes que exigiran l’atenció del nou regidor de família i del nou alcalde.

Caldrà veure com evoluciona tot plegat i si aquesta nova visió (o més aviat, no-visió) de les polítiques de joventut es mostra encertada o no. Però d’entrada, que la primera decisió en relació als joves i a les entitats juvenils hagi sigut deixar-nos sense regidoria de joventut no ens causa bones sensacions sinó que, més aviat, ho considerem un error.

Article publicat a Mataronotícies.cat

El gol del siglo

2011-06-22T16:00:00.000+02:00

El arte es difícil de clasificar. A veces, incluso resulta difícil ponerse de acuerdo sobre qué se puede y no se puede clasificar como arte, ya que en éste existe un importante componente subjetivo que hace difícil ponerse de acuerdo o generar consenso a su alrededor. Esta idea podría extenderse también al propio artista, al creador, a aquél que teje sueños y maravillas a través de sus propias capacidades, sean éstas de la clase que sean.

En el fútbol existen artistas y uno de los más grandes y celébres fue Diego Armando Maradona. El "Pelusa" era un genio con el balón en los pies, trazando líneas, inventando regates, insuflando felicidad y fantasía a los amantes del balompié. Tal día como hoy, hace 25 años, este artista le dió vida a la que seguramente sea su mayor creación, su obra más célebre: el gol del siglo.

Pongámonos en situación. Estadio Azteca de México, templo del fútbol mundial y sede mundialista en el año 1986. Sobre el césped, Inglaterra frente a Argentina, algo más que un partido de fútbol en el que todavía sangraban las recientes heridas de la guerra de las Malvinas. Cuartos de final de la copa del mundo y un genio bajito sobre el césped con todos los focos pendientes de él. Primero la mano de dios, después, el gol del siglo. Maradona recoje hacia atrás un balón casi perdido, la pisa, se gira y sin pensárselo dos veces enfila el campo a gran velocidad cortando como un cuchillo todas las líneas de la selección inglesa. Despúes de regatear a una telaraña de piernas, de aguantar patadas y empujones, con un movimiento de tobillo al alcance de muy pocos, el "Pelusa" rompe al guardameta inglés y marca a placer para lanzar a la albiceleste al delirio y dejar una estampa antológica. Puro arte, plástica, dinamismo... genio y figura.

Una jugada recordada para siempre y que, 25 años más tarde, todavía no me canso de volver a ver.

Compromís

2011-05-25T08:45:00.000+02:00

Hem passat les eleccions municipals. Encara tinc ressaca electoral. I l'escenari que han dibuixat les eleccions és preocupant, no ens enganyem. Calen reflexions profundes arreu per entendre el què ha passat i, en molts casos, les reflexions hauran d'anar acompanyades de canvis també profunds (renovació, en diria jo). Els socialistes de Mataró estem tristos, no cal dir-ho.

No seré jo qui ara i aquí exposi les reflexions que se'm passen pel cap. Ja ho faré allà on, d'entrada, em toca fer-ho, cada cosa al seu lloc i al seu moment. Però sí que hi ha una cosa que m'agradaria fer. M'agradaria felicitar a tots els guanyadors d'aquestes eleccions municipals i, molt especialment, als socialistes que han aconseguit bons resultats, perquè ens han donat un exemple a la resta i ens han demostrat que malgrat la crisi, l'atur, l'irrupció de la ultradreta... era possible guanyar aquestes eleccions i guanyar-les bé.

Felicitats als de Granollers, als de Lleida, als de Sant Feliu de Codines, als de Sabadell, als de Terrassa, als de Pineda de Mar, als de Cornellà de Llobregat... i a tants altres. Avui sou un exemple i us mereixeu el nostre profund respecte. En cadascun dels llocs amb circumstàncies pròpies i amb realitats ben diferents, però amb alguns elements en comú (que jo sàpiga veure): amb equip al darrere, amb un partit ben viu i dinàmic, amb una bona capacitat de relació amb la societat civil, amb un tracte de respecte i amable amb els ciutadans, escoltant-los, i també cap als propis companys i companyes. Elements que els socialistes mai hauríem de perdre de vista. I segurament en alguns pobles i ciutats sí que els hem perdut i ara ens toca refer-nos, recuperar el veritable "Compromís amb Mataró" i canviar tot el que faci falta per tornar a ser alternativa.

Imatge de capgros.com

L'alcalde amable

2011-05-19T08:30:00.000+02:00

Fa molts dies que vaig veient debats electorals. De la meva ciutat, Mataró, i també d'altres pobles del Maresme. Pràcticament cada nit, a través de m2tv, he anat seguint els debats amb els candidats a l'alcaldia de molts pobles de la comarca: Sant Cebrià de Vallalta, Santa Susanna, Calella, Cabrils, Caldes d'Estrac... també m'he mirat alguns debats d'altres municipis de més enllà, com Girona o Badalona, el debat d'Àgora en que hi va participar l'alcalde de la meva ciutat, o el debat de les eleccions municipals de Barcelona, que es preveuen especialment obertes i sense un resultat clar.

Al llarg de tots aquests debats he sentit moltes propostes. Per part d'alguns partits determinats fins i tot hi ha propostes que es repeteixen independentment del municipi. És, per exemple, un clàssic de la dreta parlar de la necessitat d'alleugerir l'administració i el que ells anomenen burocràcia municipal.

En quant a les propostes en matéria econòmica i de foment de l'ocupació, que ens han d'ajudar a sortir de la crisi, n'he sentit moltes i de tots els colors. La sensació que em produïa tot plegat era que moltes d'aquestes propostes podien ser més o menys vàlides i que inclús, independentment del color polític de qui finalment acabi governant un ajuntament, mereixia la pena escoltar les propostes de tothom ja que de moltes d'elles se'n podia extreure alguna cosa positiva. Fins i tot, després de sentir tants candidats en tants debats, havia arribat a un cert punt de cansament per la repetició de plantejaments, de propostes, d'arguments i especialment, de formes. Massa polítics parlen igual, repeteixen les mateixes idees i fan política seguint els mateixos patrons. Però ahir, enmig de tants debats, vaig trobar un moment de llum.

Ahir em vaig apropar a la Sala Mozart de Calella, on s'hi feia el corresponent debat de candidats d'aquest poble. A Calella, en aquestes eleccions, probablement es produeix una de les batalles electorals més interessants de tot el Maresme. L'alcaldable de CiU, Montserrat Candini, senadora i dona forta d'Artur Mas, està abocant tot el que té per intentar ser la propera alcaldesa de Calella, després de 12 anys de governs de les forces d'esquerres a l'Ajuntament, que en el darrer mandat ha estat capitanejat per l'alcalde socialista Josep Maria Juhé. En Juhé és la clara antítesi de la forma de fer política de Candini. És un home tranquil, optimista, que afronta els problemes amb serenitat i sense posar-se nerviós (almenys així ho sembla). El seu to de veu és tranquil i té el costum de desplegar els seus arguments amb la paciència de qui vol fer-se entendre.

Ahir, al debat de Calella, el guió previst s'estava complint fil per randa. Cada candidat exposava la seva pel·lícula, amb els tòpics que comentàvem abans. La Montserrat Candini aprofitava cada intervenció per criticar durament la gestió dels governs d'esquerres, amb força i convicció. Mentrestant, l'alcalde Juhé seia tranquil al seu costat i es dedicava a combinar en cada torn de paraula les explicacions al voltant de l'obra de govern feta des de l'Ajuntament i els continguts del seu programa electoral. En Juhé té el costum de no respondre mai als atacs ni entrar al joc de la Montserrat Candini. És el seu estil i a molts ens costa una mica d'entendre, arribant fins i tot (els hi reconeixo) a posar-nos una mica nerviosos. Però ell sap que la confrontació directa no és el seu terreny, no s'hi sent còmode. En aquest aspecte no resideix la seva fortalesa.

Però de cop i volta, en un punt concret del debat, va succeïr una cosa que em va semblar extraordinària. L'alcade Juhé va agafar la paraula i va deixar enrere les intervencions tòpiques, va anar més enllà de la simple fredor de la lectura dels punts d'un programa o de la cansina cantinella de crítica a una obra de govern. Va parlar del que significa tenir una visió de la política en positiu, de la capacitat de construir un futur de Calella sumant el millor de cadascun dels seus ciutadans, de desitjar sincerament el benestar dels veïns del seu poble. Va explicar el que ell sent cada matí quan surt a córrer, a trenc d'alba, amb la sortida del sol. Va lloar l'obra de govern i el com s'ha anat construint Calella al llarg de molts anys de governs democràtics des de l'Ajuntament, també en les èpoques de governs convergents. Va parlar d'entorns sostenibles, de generar espais amables al servei de la ciutadania. Va demostrar alçada institucional. Va parlar de les oportunitats de futur, i de com aquestes oportunitats s'han d'aprofitar per fer més poble, més societat. Va exposar la seva idea sobre la futura ubicació del nou hospital de Calella, situant-lo en un dels eixos més importants del municipi, fent servir l'urbanisme per transformar de veritat i millorar la vida de les persones, per fer-nos més feliços. Va parlar de tot això, però en el fons del seu missatge encara hi havia molt més. I de cop i volta, la Sala Mozart, plena de gent i silenciosa en tot moment fins aquell moment del debat, va començar a aplaudir. Naturalment, no tothom va acompanyar aquell aplaudiment (allà hi havia molta gent simpatitzant o militant d'algun partit), però la gent "normal" que s'havia apropat per escoltar sincerament el debat, no va poder reprimir una certa emoció en aquell moment màgic de la política. Suposo que aquella intervenció d'en Juhé va ser la millor resposta possible a tots els atacs que Candini li havia dedicat fins llavors.

Desconec quin serà el resultat de les eleccions a Calella, si en Juhé tornarà a ser alcalde o no, o quina serà la suma que permetrà a uns o altres assolir el govern del municipi. Però sí que crec que molts estem cansats de tòpics i volem polítics sincers, amables i, si em permeten l'expressió, "diferents". I tinc clar que en Josep Maria Juhé, ho és, de diferent. Serà això suficient per assolir el repte de tornar a ser l'alcalde de Calella? No ho sé, però el diumenge sortirem de dubtes. Particularment, jo m'ho miraré amb interés i li desitjo sort, perquè crec que s'ho mereix.

Il·lusió i ganes

2011-05-12T12:17:00.000+02:00

"Amb una mica d'il·lusió i ganes, crec que ens en podem sortir". Amb aquesta senzilla recepta tancava el Sr. Mora la seva darrera intervenció al debat de candidats de les eleccions municipals a Mataró. El debat portava el títol "Com sortirà Mataró de la crisi?". El debat va ser llarg, en ocasions dens, a vegades interessant i a estones fins i tot pesat. Cada candidat va intentar exposar els seus plantejaments amb més o menys fortuna, però el resum d'en Mora, el tenen al títol d'aquest post.

Jo, des del pati de butaques de la Sala Cabañes, pràcticament plena, em vaig dedicar a seguir amb atenció el desenvolupament del debat... els detalls que es perdien entre les mirades de complicitat d'alguns dels candidats, el soroll de les tecles de les Blackberry's que a la xarxa lliuraven un altre debat paral·lel, els comentaris fets a cau d'orella o les mirades i els gestos que es creuaven de punta a punta de la sala. Però la meva atenció es concentrava sobretot en el ciutadà Mora.

El candidat Mora, plantat a dalt de l'escenari amb un posat com el d'aquells saberuts que es situen una mica per sobre del bé i del mal, com aquells nens que s'aborreixen a classe per que ja saben el que se'ls explica però amb la mirada nerviosa quan s'adonava que algú li replicava o el posava en entredit.

El ciutadà Mora, aquell que s'ha plantat a les llibreries de Mataró a través d'un llibre en el que diu que veu "papanatisme exagerat" a la tasca de les entitats i dels voluntaris que treballen en l'àmbit de la cooperació al desenvolupament, aquell que s'ha de justificar dient que sempre va estar a favor de l'arribada del Corte Inglés (però que va tenir el seu moment pancartero darrere de missatges que blasfemaven de les locomotores comercials), aquell que al ple vota una cosa i al carrer en diu una altra... el ciutadà Mora, a sobre de l'escenari, amb gest incòmode quan no es veia capaç d'imposar la seva brillantor i la seva lucidesa superior per sobre de la resta de mortals que es situaven enfront d'ell... em fascinava i m'enlluernava amb el seu domini del temps, de l'ombra i de l'espai.

No vaig saber trobar-li, però, la mateixa profundidat de mires a sobre de l'escenari que a la seva mirada electoral (i que em fa preguntar-me què o qui deu ser l'objecte dels seus ulls i del seu somriure digne de la filmografia d'un dels grans actors de Hollywood). No vaig saber trobar, tampoc, al sortir al carrer després del debat, els detalls inconcrets en els que s'haurien de fonamentar la il·lusió i les ganes que li hem de posar a la sortida de la crisi, i que potser (només potser, ho dic des de la ignorància) siguin insuficients per tots aquells aturats que cada dia s'enfronten a les dificultats de no aconseguir trobar una feina. Segurament encara no hi han posat suficient il·lusió i ganes com per tornar a inserir-se al mercat laboral. Però tranquils, que d'això anirem sobrats amb el candidat, ciutadà i alcalde Mora. I en definitiva, ja ho saben, diuen que d'il·lusions també es pot viure!

Imatge de http://diarimaresme.com/

"La luz a ti debida", de Ángel González

2011-05-06T16:00:00.000+02:00

Sé que llegará el día en que ya nunca
volveré a contemplar
tu mirada curiosa y asombrada.
Tan sólo en tus pupilas
compruebo todavía,
sorprendido,
la belleza del mundo
- y allí, en su centro, tú
iluminándolo.

Por eso, ahora,
mientras aún es posible,
mírame mirarte;
mete todo tu asombro
en mi mirada,
déjame verte cuando tú me miras
también a mí,
asombrado
de ver por ti y a ti, asombrosa.

República és igualtat

2011-04-14T08:45:00.002+02:00

A l'abril del 2004, jo era un noi de gairebé 21 anys que feia pocs mesos que s'havia afiliat a la JSC i que començava a col·laborar amb el PSC, del que encara no era militant. La primera etapa de la meva activitat política es va caracteritzar pel contacte intens amb multitud de companys i companyes als que tot just començava a conéixer.

Més enllà i darrere dels noms, dels somriures i en definitiva de les persones, hi havia quelcom més important, que eren els valors que compartíem. Valors com l'igualtat i la llibertat, les nostres ganes de canviar el món (començant pel nostre trocet de món més proper), la voluntat de ser útils, de trepitjar el carrer amb il·lusió ens omplien de força i d'orgull diàriament. De fet, feia tot just un mes que s'havia produït la victòria de Zapatero a les eleccions generals, i el tripartit de Pasqual Maragall estava encara donant les seves primeres passes. Per primera vegada, els governs d'Espanya i de Catalunya eren simultàniament d'esquerres, i això ens obria un nou horitzó ple de possibilitats en la nostra activitat política i en quant a la transformació i millora del país.

Aquell llunyà mes d'abril del 2004, la JSC va llençar una campanya de reivindicació del que havien suposat els valors republicans i de recuperació de la memòria històrica. La campanya duia per lema "República és igualtat" i va comptar amb accions repartides per tota Catalunya. Recordo que al Maresme no vam voler ser menys i en una setmana frenètica, al llarg de tota la comarca, vam organitzar tres actes al voltant del que va suposar la II República, com a època d'oportunitats i de voluntats per impulsar una societat més justa. Vam parlar sobre el paper fonamental de la dona en aquells anys, sobre els encerts i errors que l'esquerra va cometre en aquella època, sobre l'etapa final de la República i la forma en que els feixistes la van fer caure per imposar un règim totalitari i retrògrad.

Després, durant els anys següents, la reivindicació del republicanisme i dels seus valors em van portar, entre altres, a conèixer els espais on es va lliurar la batalla de l'Ebre, a visitar un refugi antiaeri a Sabadell, a endinsar-me al Museu del Memorial Democràtic a La Jonquera per conèixer la ruta de l'exili, a visitar la Maternitat d'Elna (on la bondat mateixa, personificada en l'Elisabeth Eidenbenz va ajudar a donar a llum a tantes mares que fugien de l'horror de la guerra), a emocionar-me acompanyant a en Tristany a dipositar un ram de flors al monument en record de les Brigades Internacionals... però sobretot, aquells valors em van portar a l'indignació constant i a no defallir en la lluita per la millora de les nostres llibertats com a societat.

La crisi ens demostra cada dia que el món encara és massa poc igualitari i bastant injust, especialment per als treballadors i aturats, per als seus fills i filles i per la gent humil en general, que som la immensa majoria. Per això, avui que es compleixen 80 anys de la proclamació de la Segona República crec que cal recordar amb força l'idea de que la República, per sobre de moltes coses, sobretot tenia la voluntat de significar "igualtat" i que si aquella època breu però intensa va ser possible, va ser sobretot gràcies a l'indignació i valentia d'una majoria de la societat, que van voler reivindicar un futur millor per a tothom. Poser avui, com aleshores, ens caldria de tant en tant una mica més d'indignació i de valentia. L'indignació per com són les coses i la valentia per ser capaços de canviar-les.

Visca la República!

"A la soledad me vine", de Rafael Alberti

2011-03-22T09:00:00.000+01:00

A la soledad me vine
por ver si encontraba el río
del olvido.
Y en la soledad no había
más que soledad sin río.

Cuando se ha visto la sangre,
en la soledad no hay río
del olvido.
Lo hubiera, y nunca sería
el del olvido.

Ya no me importa ser nuevo,
ser viejo ni estar pasado.
Lo que me importa es la vida
que se me va en cada canto.
La vida de cada canto.

Imatge de http://www.tuswallpapersgratis.com

¿Será posible luchar?

2011-03-17T08:30:00.002+01:00

Existen dos clases de sufrimientos, dos clases
de dolores. Los que se presiente que terminarán,
que parecen tener remedio, una solución,
que esperamos y deseamos.
Y los que nos hacen dudar, los que son
tan intensos que nos procuran
una inquietud de eternidad:
¿y si esto durara para siempre?

La adversidad supone una salida,
permite albergar esa esperanza.
La desdicha, no.
Sobreviene un sentimiento de desamparo
cuando ya no parece posible
ni concebible felicidad alguna.
No es algo pasajero, ni siquiera malo,
es un estado, una duración
que se anuncia sin fin visible.

Quien presiente la duración de la desdicha
teme que sea eterna y se siente perdido.
Dondequira que se pose la mirada,
encuentra la negrura, el vacío o el miedo.
¿Será posible luchar?

Palabras de Christophe André, psiquiatra y psicoterapeuta
Imagen de http://valdearte.blogspot.com

Travesía

2011-03-10T12:30:00.000+01:00

Permítanme hablarles de los compañeros de viaje, especialmente de aquellos cuya compañía le da sentido propio a la travesía. De los que se embarcan contigo con un billete de ida sin preocuparse de no tener billete de vuelta ni tampoco horario de regreso. De los que aportan luz cuándo la oscuridad parece querer envolverlo todo. De los que le ayudan a uno a encontrarse cuándo se anda perdido y también a perderse cuándo nos invaden las ganas de desaparecer del mundo. De aquellos con los que no existen palabras de agradecimiento suficientes.

Creo que uno aprende a valorar especialmente lo que tiene y todo lo que consigue cuándo lo hace acompañado de gente que consigue que te enorgullezcas de tenerlos a tu lado. Sin ellos, el camino, la lucha y las penas perderían buena parte de su sentido. Te das cuenta de que sin ellos no estarías aquí y seguramente no encontrarías fuerzas suficientes para cargar con el peso de los días. Sin ellos, ni los éxitos ni los fracasos se saborearían del mismo modo, con toda su intensidad.

El tiempo, los espacios, los sucesos, los hechos... todo ello está marcado con el toque mágico y la grandeza de nuestros compañeros de viaje y aventura. Es precisamente en los momentos difíciles cuándo demostraremos todo aquello de lo que sé que somos capaces. Que no nos embargue el desánimo, que no nos pueda la rabia ni la tristeza ni el desasosiego. Que no nos arranquen ni tan sólo un segundo de fuerzas y valentía, no se lo merecen. Sobretodo, no nos lo merecemos.

¿Merece la pena decir que haremos lo que hay que hacer sin dejar de ser lo que somos? Yo creo que sí, creo que es un mensaje necesario. Contigo, con vosotros, lo conseguiremos. Que a nadie le quepa la menor duda. Y ya ha llegado el momento de empezar a demostrarlo.

Imagen de http://flixlip.com/

En "Manolo"

2011-02-27T15:15:00.002+01:00

En Manuel Varea, en "Manolo", s'ha mort. Ahir en una cerimònia al tanatori de Mataró el vam acomiadar. La notícia em va sorprendre el divendres a la nit i no he pogut assumir-ho, encara em costa de creure, estic molt i molt trist.

Durant la vida, quan som molt joves, hi ha una època difícil en la que les persones ens tendim a buscar a nosaltres mateixos, en la que intentem trobar el nostre camí per situar-nos i saber cap a on volem anar i en la que tendim a ficar-nos en complicacions i dificultats que sovint no deixen que ens orientem gaire bé. D'aquesta època estranya en diem adolescència, i tot i que hi entrem pràcticament sense adonar-nos, sortir-ne amb les idees clares no resulta tan fàcil. Jo vaig conèixer a en "Manolo" precisament en el moment més difícil d'aquella etapa, als inicis del batxillerat, quan més desorientat em trobava. I crec que a mi, com a molts altres companys de la meva quinta, em va canviar la vida.

En la seva faceta de professor, no n'hi havia un altre com ell. La seva tossudesa, la seva claredat, les ganes i la passió per la matèria que transmetia en les seves classes eren úniques. Com a tutor i persona, també era únic, un incondicional de la seva feina. El recordo sempre treballant, al peu del canó a totes hores. Crec que coneixia molt bé la diferència entre educar i ensenyar, i que en el cas d'un professor, un concepte sense l'altre perd bona part del seu sentit.

D'entrada, el seu caràcter era seriós, ferm i fins i tot una mica sec, ens imponia respecte. Però quan et donava la seva confiança, et tractava de forma directa i clara, com un company, com un igual. I quan t'obria les portes de la seva persona, et demostrava la seva afabilitat, et donava el seu respecte i es mostrava més tendre i proper, com l'entranyable mestre i la gran persona que era. Va donar-me moltes lliçons de tota mena i crec que va ser ell el que va començar a ensenyar-me el gran valor de l'esforç i del treball en equip. Puc afirmar sense por a equivocar-me i a exagerar, que una part dels trets de la meva forma de ser, amb els meus defectes i virtuts, els he adquirit en bon tros gràcies a ell.

Des que en "Manolo" ha marxat, no he pogut deixar de pensar en les moltes anècdotes que vam compartir junts a l'institut, als audiovisuals, a la "Finestra Escolar" (que ell va impulsar amb la confiança del també desaparegut Lluís Lligonya), a l'acadèmia Matfis... i també després, al llarg dels anys quan jo ja havia marxat de l'institut. Cada cert temps solíem retrobar-nos, a vegades de forma fortuita i altres cops arrel d'alguna visita meva per veure'l a l'institut. Sempre passàvem llargues estones xerrant, conversant de qualsevol tema, recreant-nos en els records i les anècdotes o comentant les nostres vicissituds del dia a dia. Al seu costat no vaig tenir mai la sensació d'estar perdent el temps sinò tot el contrari, cada minut, cada segon d'ell era tremendament valuós. Era, en el sentit ampli del terme, un veritable mestre.

No trobo paraules per acabar aquest breu escrit. Sento ràbia i molta impotència, perquè hem perdut a una persona bona, de les que et deixava emprenta, de les que ens fan crèixer com a éssers humans. Si em permeten dir-ho, avui em sento molt més pobre, com si m'haguessin robat una part de les coses bones que ens rodegen, de les que contribueixen a construïr un món una mica millor. Mai hauria imaginat un comiat com aquest però malgrat la pena i el dolor, malgrat tot, ara que ha arribat el final del teu camí, només em queda donar-te les gràcies de tot cor i dir-te que et trobarem molt a faltar. Fins sempre, amic, descansa en pau.

Joves socialistes de Canet i la Vallalta

2011-02-24T19:00:00.000+01:00

Fa deu dies presentàvem públicament una nova agrupació de la Joventut Socialista de Catalunya al Maresme. En aquest cas es tracta de l'agrupació que comprèn els municipis de Canet de Mar, Sant Iscle de Vallalta, Sant Cebrià de Vallalta i Sant Pol de Mar. Pobles tots ells amb realitats diferents però que comparteixen un espai proper i comú al bell mig de la comarca del Maresme, i que en matèria juvenil també responen de manera conjunta a algunes de les inquietuds i necessitats dels seus joves. Precisament per aquest motiu des de la JSC vam considerar que tenia sentit agrupar als joves socialistes d'aquests municipis per tal de que també treballessin conjuntament, sumant esforços, responent millor a la seva realitat i al seu entorn.

La JSC Canet-Vallalta neix, doncs, amb la voluntat de ser útil als ciutadans, especialment als joves d'aquests pobles. Neix amb un fort compromís en quant a valors d'esquerres com l'igualtat, amb voluntat transformadora i de millora dels seus pobles, i amb un ferm sentiment catalanista com a idea cohesionadora de la societat. Tot plegat, els joves de la JSC Canet-Vallalta ho expressen en un manifest que es van encarregar de llegir durant el seu magnífic acte de presentació.

En aquest acte els hi vaig parlar una mica de la Joventut Socialista de Catalunya amb una certa perspectiva històrica, fent un ràpid recorregut per la història de l'organització i incidint en la nostra voluntat inalterable amb el pas dels anys per ser la veu i representar els anhels del jovent català. Vaig voler detallar especialment l'història del congrés nacional que la JSC va organitzar fa poc més de 25 anys en una parada de metro al barri de Sant Antoni, a Barcelona. L'eslògan d'aquell congrés va ser "les sortides del túnel", en referència a l'esperit de lluita de la JSC per trobar solucions per aconseguir treure als joves del túnel social en que molts es trobaven en aquella època.

Ara, 25 anys després, aquell túnel ha quedat enrere per deixar pas a un laberint social en el que avui en dia es submergeixen multitud de joves. I és que la generació millor preparada de la història s'ha d'enfrontar a unes perspectives de futur certament difícils i complicades. Aquest veritable laberint, amb multitud de túnels i reptes al seu interior, es troba ben instal·lat a la nostra societat i és responsabilitat nostra, com a joves socialistes, a ajudar a trobar de nou "les sortides" d'aquesta situació.

Actes com el que vam celebrar fa deu dies, presentant una nova agrupació de la JSC i incorporant a noves persones joves al nostre projecte, suposen petites passes endavant en la recerca de "les sortides del laberint", i crec que amb feina, voluntat, esforç i valors segur que ho aconseguirem. Som-hi!

Final feliç...

2011-02-15T08:30:00.001+01:00

Ahir a la tarda vam conèixer una molt bona notícia per tots els mataronins i mataronines. En Joan Antoni i en Ramon són innocents i El Corte Inglés podrà venir a Mataró, amb tot l'impuls econòmic i de creació de llocs de treball que suposarà la seva instal·lació a la nostra ciutat.

Fa més o menys un any vaig escriure aquesta entrada al blog. Si em permeten, m'agradaria reescriure un dels paràgrafs de l'escrit que vaig fer aleshores.

L'any passat vaig assistir a un acte ciutadà de suport a en Joan Antoni i a en Ramon. Va ser un acte en que no es va parlar de política, sino de persones, de valors i de sentiments. Hi vaig anar, però no perquè els imputats i jo siguem companys d'afiliació política. Hi vaig anar perquè creia en la seva innocència, com finalment s'ha acabat demostrant, i perquè crec que tota la feina que han fet, la van fer pensant en tots els mataronins i mataronines. Perquè crec que son excel·lents persones, que no es mereixen haver passat (ni les seves famílies tampoc) per tot el que els han fet passar. Si em permeten la llicència, com diria Grouxo Marx però a l'inrevès, ha passat un any d'ençà i encara avui m'agrada formar part de clubs que té membres com ells dos.

Ara per fi sembla que podem començar a parlar de final feliç en tot aquest tema. Encara que quan es parla del què significa treballar per construir i impulsar el futur d'una ciutat, el final encara que sigui feliç, no acaba d'arribar mai i encara queda molta feina per fer. I és que més o menys com diria el gran Joaquín Sabina "a este punto final de los finales aún le siguen dos puntos suspensivos...".

Imatge de capgros.com

Joves socialistes a Calella

2011-01-27T17:30:00.003+01:00

El passat dissabte presentàvem públicament una nova agrupació de la Joventut Socialista de Catalunya, la de Calella. Per mi aquest fet té un especial valor simbòlic ja que des dels inicis de la democràcia i al llarg dels més de trenta anys de vida de la JSC, mai havíem aconseguit tenir agrupació en aquest municipi maresmenc.

Calella és un d'aquells pobles amb una trascendència i certa capitalitat que supera amb molt la pròpia magnitud del municipi, que compta amb gairebé 20.000 habitants i que és un dels punts turístics de referència del litoral català, amb una forta activitat estiuenca. Tradicionalment, parlar de Calella ha significat també parlar de turisme, de platja i d'oci. Amb tot, al poble s'hi ha desenvolupat una activitat comercial igualment potent, vertebrada per l'eix comercial del carrer Esglèsia, i l'anar i venir de gent al voltant d'aquell carrer resulta impressionant durant qualsevol cap de setmana de l'any. La reforma de la Riera, transformant-la en un bulevard perpendicular al mar i un nou punt d'interés a l'Alt Maresme, és la darrera de les grans transformacions que ha viscut aquest poble.

L'Ajuntament d'aquesta Calella, la de la nova Riera, en aquest mandat està governada per primera vegada des de la transició per un alcalde socialista, en Josep Maria Juhé. I com hem dit abans, per primera vegada també, aquesta Calella comptarà amb un grup de joves socialistes decidits i motivats per copsar les demandes, els interessos i els problemes dels joves calellencs. Confio molt en aquest nou equip format per la Cristina, la Anissa, el Rubén, la Cindy i la Nora. Són joves, implicats amb la seva realitat i tremendament motivats per tal de millorar la realitat del seu poble des d'una òptica progressista. I estic segur de que amb constància i treball, hi contribuiran decididament. Qui diu que ja no quedaven joves compromesos?

Ets jove i tens una proposta per al teu municipi?

2011-01-26T00:01:00.000+01:00

S'acosten les eleccions municipals del pròxim mes de maig i des de la JSC Maresme ens hem posat mans a l'obra per tal de preparar el nostre programa electoral en matèria de joventut. El nostre objectiu és tractar les necessitats i els interessos dels joves del Maresme i ser capaços de donar respostes i propostes que contribueixin a millorar les polítiques adreçades als joves que s'ofereixen des dels Ajuntaments de la nostra comarca.

Amb aquest objectiu, hem iniciat el procés d'elaboració del programa, amb dues comissions de treball que tractaran d'una banda, els temes que afecten als joves en el seu present i dia a dia, i per altra part, els temes que afecten al futur del jovent i a la seva emancipació. Amb tot, volem que les nostres propostes girin al voltant de dotze eixos temàtics, que considerem que són bàsics per a poder desenvolupar una bona política de joventut, i que serien els següents: informació juvenil, dinamització i oci, associacionisme, participació, lleure educatiu, promoció de la creació, mobilitat en l'àmbit internacional, ocupació, accés a l'habitatge, suport a l'ensenyament, mobilitat local i intermunicipal, i salut.

Dins d'aquest procés, no volem deixar de banda la participació de qualsevol jove que tingui alguna cosa a dir o alguna proposta a fer. I per això hem obert la possibilitat a que si algú vol col·laborar amb nosaltres, bé sigui amb una idea concreta, o bé participant activament del procés de preparació del programa, ho pugui fer a través de l'adreça electrònica maresme@jsc.cat. O sigui que ja saps, si ets jove i tens una proposta per al teu municipi, no dubtis en comentar-la amb nosaltres!

Carbó pels alcaldes

2011-01-04T16:30:00.001+01:00

Aprofitant una de les nostres tradicions més característiques i amb motiu de l'arribada dels Reis Mags d'Orient, des de la Federació del Maresme de la Joventut Socialista de Catalunya hem enviat paquets de carbó als alcaldes d'alguns municipis de la nostra comarca. Ho hem cregut convenient per tal d'ironitzar sobre la gestió dels alcaldes i hem volgut dur-ho a terme de la forma més simpàtica i constructiva possible, ja que a cada batlle també li hem adreçat una carta explicativa on detallem els motius de la nostra crítica.

Per les dates en què ens trobem, tot just després d'haver tancat el 2010 i amb l'estrena d'un nou any, resulta un bon moment per fer valoració i autocrítica amb vistes de millora per l'any que comença. Així, i a mode d'exemple, amb aquesta iniciativa hem criticat alguns temes com ara l'ubicació del Casal de Joves de Caldes d'Estrac (allunyat del centre del poble i de difícil accés), la deficitària (pràcticament nul·la) política de participació ciutadana de l'Ajuntament d'Arenys de Munt, la reducció sistemàtica del pressupost destinat a la joventut d'Argentona, l'inversió feta a Llavaneres en un carril bici mal dissenyat i que ocasiona problemes de mobilitat al poble, la reducció del transport públic a Sant Cebrià de Vallalta (i que ocasiona que molts joves d'aquell poble no tinguin opcions per desplaçar-se amb garanties) o el fet de que a Vilassar de Mar es permeti que qui cobra més de 70.000 euros anuals pugui accedir a un habitatge públic.

Ara bé, també crec que la crítica no ha de quedar-se només en la crítica, encara que aquesta sigui constructiva. I per aquest motiu, des de la JSC Maresme ja estem treballant en el programa electoral en matèria de joventut de cara a les properes eleccions municipals, per tal de aquest sigui un programa que abordi les problemàtiques dels joves amb una visió àmplia i amb propostes addients per a la realitat en què vivim. Considero que existeixen uns mínims, uns punts bàsics que tota política de joventut hauria de tractar o considerar d'alguna manera, incloent eixos tant importants com la transició dels joves al món laboral, la dinamització, l'oci i el lleure, les polítiques d'habitatge, l'associacionisme i la participació juvenil o la manera i els canals que els serveis públics utilitzen per a informar i comunicar-se amb els joves. De tot plegat, en parlarem molt durant els propers mesos.

De moment, però, els Reis Mags han començat a deixar el seu carbó a determinats alcaldes de la comarca. Si voleu, podeu trobar més informació sobre aquesta iniciativa en aquest enllaç.

El viajero cierra una parte del camino

2010-12-31T10:30:00.001+01:00

Cada año, al llegar estas fechas, siento la necesidad de hacer un breve balance personal de los últimos doce meses. Hoy, al iniciar de nuevo este ritual, me siento algo confundido. Se acaba un año complicado, difícil para muchos, también para mi.

El tiempo a lo largo de todo un año transcurre como un viaje. Y pese a que el año termine, el viaje en realidad no lo hace nunca. En realidad, parafraseando a Saramago "solo los viajeros acaban" (el propio Saramago, como compañero de viaje, este año nos abandonó). Aunque incluso los viajeros poseen la capacidad de prolongarse en memoria, en recuerdo, en relatos. El fin de un viaje es sólo el inicio de otro, por lo tanto, el viaje es infinito y el viajero en la medida que se prolongue su recuerdo, también.

Y en cuánto a mí, en el sutil pedazo del viaje que ahora se nos escapa hemos sido capaces de ver parte de aquello que no habíamos visto antes, hemos vuelto a revivir momentos ya vividos, hemos visto en primavera lo que ya habíamos visto en verano, visto de día lo que ya conocíamos de noche, sentido con el sol lo que antes bajo la lluvia, soñado bajo el árbol del que ahora madura el fruto, hemos tocado la misma piedra que alguien había cambiado de lugar, sonreído bajo la sombra que antes aquí no estaba... y al final, como siempre, nos toca volver a los pasos ya dados, para repetirlos y para trazar caminos nuevos al lado de los que más nos quieren y a los que más queremos.

Hay que comenzar de nuevo el viaje, y como siempre, el viajero vuelve al camino. Feliz año nuevo, queridos compañeros y compañeras de viaje.

Imagen de http://1.bp.blogspot.com

En record de l'Oriol

2010-12-21T10:30:00.000+01:00

Hi ha moments i notícies que ens deixen muts i gelats. Hi ha moments que sobretot ens entristeixen. Aquesta nit ens ha deixat el company i regidor de l'Ajuntament de Mataró, Oriol Batista. Fa tot just uns minuts que acabo de rebre la notícia i no he pogut reprimir la necessitat d'escriure aquestes línies.

Coneixíem a l'Oriol des dels nostres inicis en la militància política, fa més de set anys. Coneixíem la seva afabilitat i el seu caràcter, amable i senzill. Coneixíem el seu treball, callat i constant, la seva sensatesa. Coneixíem la seva mà estesa, el seu companyerisme, la seva voluntat per ajudar als demés. Coneixíem també, la seva maleïda enfermetat, gairebé des dels inicis del diagnòstic i en el seu posterior desenvolupament. Coneixíem la seva lluita, difícil, dura i ferma. Ara coneixem el fatal desenllaç, que ens entristeix i ens colpeja amb força, durament. I ara haurem de conéixer el seu record, que per sempre guardarem a la memòria i al nostres cors.

Des d'aquí enviem una forta abraçada als seus familiars i amics. Avui estem de dol per l'Oriol.

Els "nostres"

2010-12-02T00:01:00.003+01:00

Sovint en política per part dels partits o dels polítics s'acostuma a apel·lar o es fa referència als "nostres" ciutadans. Els "nostres", fent referència a aquells ciutadans més afins o amb els que directament existeix un alt grau de confiança, o bé fins i tot parlant dels propis militants o simpatitzants del partit. En definitiva, moltes vegades es fa servir l'expresió els "nostres" per anomenar a aquells que en uns comicis ens donen el seu vot. Soc dels que penso que aquesta manera d'enfocar aquesta expresió és un error, i que no existeixen els "nostres" sinò es per fer referència a les persones a les quals volem dirigir-nos com a partit i per les quals dissenyem el nostre projecte i orientem les nostres polítiques.

De forma exemplificadora, el mal resultat obtingut pel PSC en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya crec que té una principal justificació en el fet de que molts dels "nostres" ens han abandonat. Molts ciutadans i ciutadanes que fins fa alguns anys confiaven en el PSC com la millor opció per dipositar la seva confiança, que compartien el nostre projecte (i contribuien a enfortir-lo) ens han donat l'esquena. Els motius són complexos i segurament gens fàcil d'analitzar, però el missatge que la ciutadania ens ha enviat en aquests comicis ha estat clar: estaven farts de nosaltres. Potser també podem tenim la sort de que el missatge alhora sigui també una advertència per a que ens posem les piles, reflexionem i analitzem sosegadament el que ens ha passat i tot plegat ens pugui servir per fer autocrítica i per obrir nous horitzons tant a dins com a fora del propi PSC. Si no ho fem així, segurament la ciutadania no ens ho perdoni i podem tornar a tenir patacades electorals en un futur pròxim.

Atenent al sentit que he explicat de l'expresió els "nostres", caldria que dins de la reflexió del PSC, en algun moment tinguéssim clar qui són els "nostres" avui en dia, on estan situats i quines problemàtiques i quins reptes els afecten. Penso que la crisi no serveix com a única excusa de tot el què ha succeït i que part de la gent que hem anat perdent pel camí d'aquests darrers anys també l'hem perduda per culpa d'errors que hem comés nosaltres i que queden sota la nostra responsabilitat.

Per tant, coloquem en una coctel·lera i en la seva justa mesura tots els factors que es vulguin per trobar els motius d'aquest fracàs: l'alta taxa d'atur i el tancament d'empreses per culpa de la crisi econòmica, la reacció a la sentència de l'Estatut, la falta de cultura de govern dels socis, l'actitud hostil dels mitjans de comunicació (també dels mitjans públics), tot el soroll que ha embolcallat i tapat l'acció del govern en molts temes... fique-m'ho tot en aquesta coctel·lera i agite-m'ho amb força. Però no deixem de banda altres qüestions: la mala percepció general de la política (que cada cop més es percep com un problema i que no estem aconseguint redreçar), el debat polític girant gairebé sempre al voltant de l'eix nacional i pràcticament mai al voltant de l'eix esquerra-dreta, el creixement dels sentiments xenòfobs (el racista Anglada ha obtingut 75.000 vots en aquestes eleccions)...

Aquesta reflexió ens hauria de permetre buscar i en alguns casos retrobar als "nostres". I tot plegat, amb l'horitzó que no hem de perdre de vista de les eleccions municipals del maig vinent, que en aquest moment han de ser la principal prioritat del partit i en la que tothom ha de sumar esforços per obtenir la confiança dels catalans i catalanes.

Temps hi haurà per anar afegint matissos al debat obert en el sí del socialisme català i per trobar als "nostres". Jo, per la part que em toca, ja porto dies donant voltes a qui són els "nostres" i em sembla que ho tinc clar, però... i vosaltres, on diríeu que està el cor del PSC? qui creieu que són els "nostres"?

Imatge de http://4.bp.blogspot.com/

ACTUA!! Ens ajudes a canviar les coses?

2010-11-10T14:30:00.001+01:00

Aquest és el video que hem posat en circulació a la xarxa des de la JSC Maresme, amb la voluntat de reflexionar sobre la política, la participació i l'implicació de la gent jove. Està pensat, fet i protagonitzat amb il·lusió per militants de la Joventut Socialista de Catalunya.

La idea fonamental sobre la que gira el video seria que tots ens queixem, pero no tots ens esforçem per canviar les coses que no ens agraden. Podeu llegir la nota de premsa que hem fet al respecte en aquest enllaç. Espero que us agradi.

Oporto (2)

2010-10-30T12:00:00.001+02:00

Aterrizar en Oporto era sumergirse en la luz. No en vano, después del vuelo para nosotros el día empezaba casi de nuevo, pero en otra tierra, en otro ambiente y en otro país.

Como en anteriores visitas a Portugal, cojimos un taxi que nos trasladase hasta la ciudad. El aeropuerto de Oporto se encuentra algo alejado de la propia ciudad y esto, sumado al hecho de que nos tocó lidiar con el tráfico matinal, alargó un poco nuestro trayecto. Como anécdota quedan los acelerones y frenazos del taxista, los cambios de carril casi imposibles y, en definitiva, la conducción más propia de un episodio policiaco o de cine negro. Con todo el gusto del mundo nos apeamos de aquel taxi frente a nuestro hotel, en la Rua do Almada, cerca del centro y bien situados para empezar a familiarizarnos con la ciudad.

Sin pensarlo mucho, el primer lugar hacia dónde nos dirigimos fue la Torre de los Clérigos, cuya visión nos dibuja el punto más elevado de Oporto y uno de los más especiales. Por el camino, breve, tomamos nota de algunos de los rasgos cotidianos de la ciudad: cuestas y desniveles, fachadas grises encantadoras pero decadentes, escaparates algo cautivadores y un cierto aire anglosajón fruto de un pasado cargado de relaciones comerciales. En cambio, la Torre de los Clérigos resulta imponente, con sus alrededor de 76 metros de altura barroca que se ven acrecentados por la subida de las calles que hay que recorrer para llegar a plantarse frente a ella.

Frente a la torre, en la explanada conocida como "cerro de los ahorcados" por ser éste el lugar dónde antaño se enterraba a los ajusticiados, nos detuvimos a hacer algunas de las primeras fotos del viaje (luego con el transcurrir de los días, en materia fotográfica la dinámica fue paulatinamente "in crescendo"). Y también, en una de las pastelerías de éste mismo lugar fue dónde decidimos hacer el primer alto para cojer fuerzas. No en vano, aunque llevábamos muy poco en suelo portugués, ya hacía bastantes horas que el día había arrancado para nosotros.

Después del repostaje, iniciamos el avance (o descenso) hasta el río. En Oporto el río es el lugar que concentra buena parte de las atenciones del visitante. Resulta muy complicado recorrer el centro histórico de la ciudad sin acabar pasando una y otra vez por la Cais da Ribeira, el margen del Duero. Y es que todas las calles parecen querer desembocar en las aguas del Duero, desde las cuáles pueden vislumbrarse buena parte de los puentes que unen a Oporto con la otra orilla del río, dónde se concentran las bodegas del célebre vino que ha contribuido a llevar el nombre de la ciudad por todo el mundo.

A Oporto se la conoce también con el sobrenombre de la "ciudad de los puentes", por el número de éstos, su imponencia y su belleza. Precisamente, el más bello de todos los puentes de Oporto es el "Dom Luis I", con pasarelas a dos niveles distintos y un gran arco de hierro que lo recorre de punta a punta. Su estructura metálica recuerda vagamente a la de la Torre Eiffel, y no por casualidad, pues el ingeniero que lo proyectó fue discípulo del propio Gustave Eiffel. A la sombra del gran puente nos regalamos un poco la vista con la imagen de las aguas del río y de la actividad que recorre todo el límite de Oporto. El río bulle de terrazas, restaurantes, peces, cafeterías, gaviotas, comerciantes diversos y gentes que ofrecen paseos en barcos rabelos.

Desde aquí, emprendemos la subida a la Catedral y al Palacio Episcopal, que se encuentran en el punto más elevado desde el que se domina el río, como queriendo asomarse a sus aguas. La subida nos sirve para familiarizarnos aún más con la ciudad, especialmente con las callejuelas tranquilas del centro, en las que el ritmo del río desaparece y descubrimos rincones algo más dejados, en los que el tiempo parece que no transcurre. Nos topamos con multitud de iglesias que aparecen vacías y fantasmales a las luces de la mañana, con un viejo lavadero público en el que se sigue frotando la ropa con jabón al modo de antaño, con balcones y terrazas silenciosos inundados por gatos, con escaleras decadentes en las que nos sorprenden aguas que marchan en sentido opuesto a nosotros, con calles por las que casi no entra la luz del día... y en este trayecto pienso que la verdadera esencia de la Oporto auténtica se parece más a la que nos enseña este paseo.

Cuándo por fin conseguimos plantarnos en lo alto de la colina, frente a la plaza de la Catedral, de nuevo aparece la actividad que habíamos dejado en las orillas del río. Los turistas cómo nosotros campan a sus anchas por el lugar, las fotos son norma obligada y el ir y devenir de las puertas de la Catedral es una constante. Cómo unos turistas cualquiera, también nosotros participamos de este juego. Visitamos la Catedral, mezcla de elementos románicos, góticos y barrocos, y de ella el que esto escribe recuerda sobretodo su fantástico claustro y sus pisos superiores, llenos de paneles de azulejos que describen la vida de la Virgen y las metamorfosis de Ovidio. Si de las grandes iglesias de Lisboa me llevé el recuerdo de los elefantes transportando sepulcros, de las de Oporto en general me llevo la imagen de las interminables escenas representadas mediante la técnica del azulejo portugués, de gran belleza y que llena los espacios de inconfundibles tonos azulados.

Dejamos atrás la Catedral y de nuevo desembocamos en el río, pero esta vez hacemos el descenso por un camino que serpentea tras el Palacio Episcopal, de aire casi abandonado y que nos sumerje entre tejados de colores rojizos y casas de fachadas amarillentas y rosadas. Otra vez el silencio se convierte en norma en este laberinto inclinado lleno de escaleras y desniveles.

El hambre aprieta al llegar a la ribera, y nos refugiamos en la terraza de un pequeño restaurante en una estrecha calle que transcurre paralela al curso del río. En Oporto se pueden hacer comidas sencillas y baratas en muchos pequeños restaurantes populares que llenan los alrededores del río. Algo de sopa, vino blanco y pescado componen la dieta de mi primera comida en la ciudad, tras la cuál decidimos volver al hotel para reponernos un poco del viaje y de tanta actividad en nuestra primera incursión por la ciudad. Lo que tendría que haber sido una pequeña siesta se convirtió, cómo suele pasar en estos casos, en un bien necesario reposo de casi tres horas.

Después del descanso, ya recuperados, volvimos al río para cruzar el puente "Dom Luis I" por la pasarela superior, desde la que se puede disfrutar de unas vistas espectaculares de la parte antigua de la ciudad. Desde la otra orilla del Duero, descendimos hasta las bodegas del famoso vino de Oporto, que curiosamente no se encuentran en Oporto, sino en la vecina Vilanova de Gaia. Estas bodegas son una de las mayores atracciones de la zona, y su visita desde luego merece la pena. Aquí, junto a las aguas del río, tienen su sede las empresas que producen e importan este mítico producto, ya que antaño la producción se trasladaba directamente a través del Duero mediante barcos rabelos. Desde el otro margen pueden verse asomar los grandes carteles que anuncian los nombres que se asocian al vino: Ramos Pinto, Ferreira, Offley, Sandeman, Calem...

Entre tantas empresas productoras de Oporto, en sus diversas variedades, en nuestro primer día optamos por visitar las bodegas Calem. Existen visitas guiadas en diversos idiomas, pero tenemos la mala suerte de que cuándo llegamos a la bodega tan sólo quedan visitas en francés, lo que nos limita mucho a la hora de entender todos los detalles y curiosidades que se encuentran tras el proceso de elaboración del vino. Eso sí, más allá del idioma, el interior de las bodegas es impresionante, con grandes estancias repletas de centenares de barricas de madera en las que envejece el vino bajo los efectos de la humedad y de la luz tenue que le confiere al lugar un aire casi mágico. El final de la visita está regado con la degustación de un par de variedades de Oporto, uno blanco y otro tinto. En este caso, el sabor tampoco entiende de idiomas y me detengo a disfrutar del sabor inigualable de este vino de carácter dulzón, afrutado y de considerable graduación.

Con el regusto todavía en el paladar, tomamos algo en una terraza junto al río y las bodegas. Y desde este rincón inigualable y con la compañía de otra copa de Oporto, contemplamos como el atardecer se adueña del río. Una conversación animada e inspirada se encarga de llenar la tarde mientras se hace de noche, y frente a nosotros se va dibujando una nueva panorámica de Oporto, llena de luces y reflejos sobre el cauce del río. Creo que a lo largo de todo el viaje, esta fue la más hermosa imagen que me brindó Oporto.

Luego, paseando a lo largo de esa postal de final de verano, de nuevo atravesamos el río y nos dirigimos al "Mal Cozinhado", un local de fados situado en un impresionante mesón subterráneo. Aquí cenamos Bacalhau a Bras y Caldo Verde, platos típicos portugueses, mientras se suceden las canciones y los fados. Las fadistas, todas mujeres, se agolpan en una mesa a nuestras espaldas y el local enmudece cada vez que el eco de la voz de estas mujeres se adueña del ambiente. El momento me trae recuerdos de mis noches en el Severa de Lisboa y de hecho, el local ciertamente guarda un parecido considerable con aquél.

Con la barriga llena y un Cohiba en los labios, subimos en silencio hasta nuestro hotel, paseando con paso firme entre fachadas sombrías, dejando el río a nuestras espaldas y atravesando avenidas que siguen pareciendo tan hermosas y decadentes como a plena luz del día. Antes de irme a dormir, desde la ventana de la habitación, la Rua do Almada se ve tranquila y en la fachada de enfrente, veo vestigios de lo que parece un hermoso e imponente edificio venido a menos, recubierto de azulejos, descuidado y olvidado, y con el tejado semihundido. Esto es Oporto, dónde lo bello y lo humilde se dan la mano. Con esta idea en la cabeza, cierro los ojos y me duermo con el run-run de los coches, una sirena de ambulancia, la música que se pierde entre algunas calles más abajo y el sonido cómplice del televisor que Laura se divierte mirando al otro lado de la habitación.

Imagen 1 de http://diariodeunturista.com/
Imagen 2 de http://www.votravia.com/

Oporto (1)

2010-09-17T14:30:00.000+02:00

Era tan temprano que el sol ni siquiera se asomaba por la ventana y las luces de las farolas aún dominaban la calle. El sueño todavía lo invadía todo, pero había que ponerse en marcha. Los aviones no esperan para despegar y en breve me tocaba subirme a uno para cruzar volando la Península y regresar a Portugal. El país luso me había conquistado irremisiblemente tras dos visitas a Lisboa, pero esta vez el destino de mi viaje era la ciudad de Oporto.

Viajar a Oporto era para mí la continuación de la búsqueda del auténtico rostro de esa tierra inagotable que es Portugal. Una tierra que vista por dentro se hace mucho más grande de lo que se aprecia desde fuera, y que en su oculto interior esconde encantos sencillos. Oporto es la segunda ciudad de aquel país, cosmopolita y reflejo del pasado al mismo tiempo, la decadencia hecha belleza. Pero ese era un detalle que yo aún desconocía y que refleja perfectamente la idiosincrasía de esta ciudad nacida de las disputas entre alanos y suevos, conquistada después por musulmanes, repoblada más tarde por leoneses y que terminaría dando origen a lo que después sería el reino de Portugal.

Antes de salir a la calle, me había detenido frente a una estantería llena de libros repasando los títulos y rebuscando distraídamente. Escojí un delgado volumen de poesía para despedirme hasta la vuelta de mi viaje. Los versos elegidos eran de Lorca, en su "Poeta en Nueva York", el poema se titulaba "Vuelta de paseo" y decía: Asesinado por el cielo. / Entre las formas que van hacia la sierpe / y las formas que buscan el cristal, / dejaré crecer mis cabellos. / Con el árbol de muñones que no canta / y el niño blanco con el rostro de huevo. / Con los animalitos de cabeza rota / y el agua harapienta de los pies secos. / Con todo lo que tiene cansancio sordomudo / y mariposa ahogada en el tintero. / Tropezando con mi rostro distinto de cada día. / ¡Asesinado por el cielo!

Adormilado y tranquilo, con los versos de Lorca todavía resonando en mi cabeza, me pasé el vuelo distraído hasta que la voz de uno de los miembros de la tripulación nos avisó de la inminente llegada a nuestro destino. Y saltando alegre desde el asiento, en un suspiro nos plantamos en tierra para lanzarnos durante tres días a recorrer las callejas, las pendientes, los sabores y los aromas del Duero... para sumergirnos bajo la piel de la ciudad y descubrir los secretos de ese dragón dormido que es Oporto.

Imatge de http://www.tiniebla.com

Palabras para que el mundo gire

2010-09-07T16:00:00.001+02:00

En el lejano mes de Abril, mientras yo caminaba lentamente alejándome de mi destino, en otra parte un tipo se bajaba de un taxi y se encontraba frente a una pared con una pintada que contenía un mensaje claro y nítido, que ahora quiero recuperar. Y quiero que entiendas, que en ese mensaje puro, en esa simple imagen, se encuentra casi todo lo que tengo ganas de decirte y repetirte hasta la saciedad. Gracias por este mes, vendrán muchos más... te quiero.

L'oposició i el fenomen "Nimby"

2010-09-03T17:15:00.000+02:00

En els darrers anys, els que ens agrada seguir d'aprop la política i participar-hi activament hem tingut l'ocasió de conèixer el significat del terme "Nimby", format per les sigles de l'expressió anglesa "Not In My Back Yard". El terme fa referència a l'actitud o la reacció que a vegades es produeix entre alguns ciutadans com a resposta per l'ubicació en el seu entorn immediat d'alguna activitat o instal·lació que es percep com a perillosa o incòmoda.

Per tal d'assegurar una bona convivència i un correcte funcionament, els nostres pobles i ciutats precisen de determinats equipaments que segurament no resulten del tot amables pel veïns que viuen al seu entorn més proper. Ningú qüestionarà, per exemple, que al món en què vivim són necessàries les deixalleries, les presons o les centrals energètiques. El que sí que qüestionaran alguns serà l'ubicació d'aquestes, ja que normalment tothom vol viure a casa seva amb el màxim de tranquil·litat i de comoditat, gaudint dels beneficis que suposa que la ciutat o la zona on vivim disposi de determinats serveis, però sense haver-ne de patir les conseqüències més molestes d'aquests. Un altre exemple, més proper i bastant clarificador en aquest sentit, és el servei de recollida d'escombraries i l'ubicació dels contenidors, ja que tothom vol poder llençar la brossa a la vora del seu domicili, però ningú vol que hi hagi contenidors a la porta de casa, per les olors i les molèsties de sorolls que provoca el camió de la brossa quan passa de nit a buidar-los.

D'exemples en trobaríem molts i ben variats però al darrere de l'efecte "Nimby", que té un origen lògic en la voluntat de les persones de gaudir de més benestar, sempre ha d'haver-hi un important esforç de gestió i explicació per part de l'administració, que es precisament la responsable de vetllar per la bona convivència, per la qualitat i per l'ordenació de l'espai públic. Bàsicament, es tracta d'entendre que en una ciutat, cada barri i cada carrer té unes determinades particularitats, uns avantatges i uns prejudicis que el fan únic i especial. I que precisament la suma de totes aquestes particularitats són les que defineixen una ciutat en el seu conjunt. Dit d'una altra manera, cal que tothom tingui algun prejudici per tal de que al mateix temps tothom pugui gaudir d'una ciutat o d'un poble com cal.

Aquesta seria una altra part d'aquell famós eslògan que l'alcalde Baron, a Mataró, va popularitzar al poc temps d'arribar a l'alcaldia: "Que tot Mataró sigui Mataró". En aquell moment, l'alcalde ho deia en referència a la qualitat de vida de tots els barris de la ciutat, en positiu, i crec que també ho podríem aplicar per referir-nos als detalls no tan bons de cada part de la ciutat. Uns detalls que de mica en mica, amb voluntat ferma es van solventant i resolent per avançar pas a pas cap a una Mataró que sigui millor per a tots i totes.

Escric això avui perquè el debat que ahir es va produir al Ple Municipal sobre la polèmica pel trasllat d'un centre de menors al barri del Pla d'en Boet m'ha fet pensar en el famós fenomen "Nimby", i en com alguns polítics irresponsables se'n volen aprofitar per generar sensació d'inseguretat als veïns d'un barri, per criminalitzar a menors que pateixen una situació personal difícil i per intentar desgastar al Govern Municipal. Entenc en part la reacció dels veïns, però no compartiré mai l'actuació del cap del grup del Partit Popular de Mataró, que enlloc de fer pedagogia explicant als veïns que els joves del centre no són conflictius ni delinqüents en potència ni res que s'hi assembli, ha volgut generar alarma social al barri, tot per intentar aconseguir un grapat de vots.

No és la primera vegada que a Mataró veiem actituds irresponsables per part de grups de l'oposició a costa de qüestions que afecten a la gent jove. Ja l'any passat vam viure una situació similar, autènticament "Nimby", arrel de la voluntat del Govern Municipal per construir noranta habitatges de lloguer per a joves a Figuera Major. Arrel d'aquell episodi, va ser Convergència i Unió la que va voler argumentar que el Pacte Local per l'Habitatge, que posava les bases i les condicions per desenvolupar una política d'habitatge que ajudés als joves de Mataró que volen marxar de casa, no servia per res i s'havia de refer.

En definitiva, i ja per acabar, el fenomen "Nimby" és una cosa, l'oportunisme polític és una altra i la responsabilitat una altra de molt diferent. I a Mataró, l'oposició demostra viure bàsicament de l'oportunisme i d'aprofitar-se de qualsevol qüestió per rascar vots, encara que sovint això vagi en prejudici dels joves de la nostra ciutat.

Imatge de http://blocs.xtec.cat/

Una visió del Maresme

2010-08-18T19:30:00.000+02:00

Tarda tranquila d'estiu, el sol escalfa i poca gent trepitja el carrer. Al Maresme, per a alguns és l'hora d'anar a la platja, de trepitjar sorra i deixar morir el temps fins que la calor doni una treva per poder passejar amb més calma. Molta gent fa vacances, i això es nota en que molts maresmencs són fora i molts visitants venen a fer turisme a la comarca. Als pobles de l'Alt Maresme el fenòmen turístic es fa notar especialment, i durant la temporada estival aquells pobles més o menys tranquils durant l'hivern, com Pineda, Malgrat o Santa Susanna, bullen d'activitat i es transformen en petites ciutats plenes de gent i ambient festiu i agradable. En aquest context, alguns treballem i aguantem com podem esperant que ens arribi l'oportunitat de fer vacances per poder descansar.

De sobte, la porta de la feina s'obre i un parell de figures entren conversant tranquilament. Un d'ells és en Saül Gordillo, director de l'Agència Catalana de Notícies, periodista, cronista polític i maresmenc (i en el seu cas, també calellenc). El saludo, em fixo que porta la càmera de fotos a sobre i li faig notar que em va agradar molt la galeria fotogràfica sobre Sant Pol que fa pocs dies havia penjat al seu bloc. La càmera d'en Saül ha captat moltes imatges interessants del Maresme i sobre el Maresme, i des de fa algun temps, el propi Saül s'està dedicant a penjar a internet algunes fotografies del seu arxiu personal, digitalitzant negatius en algun cas. El resultat, com si d'una exposició fotogràfica es tractés, dona una visió interessant i personal sobre diversos aspectes de la comarca, tant actuals com del passat, i pels qui som apassionats del Maresme també suposa una forma més de donar a conèixer la nostra comarca a amics, coneguts i saludats.

Algunes d'aquestes galeries són, a part de la ja esmentada sobre Sant Pol de Mar, les següents: Raimon Obiols de campanya el 1992, L'hora dels polítics, Rabadán provoca psicosi als trens, Incendi a Calella el 1994, Homenatge a Riera Llorca el 1991, Nit Boja de Les Santes, Coromines.

Encontrarse

2010-08-11T19:00:00.004+02:00

Seis poemas adornan las últimas seis entradas de este blog. Cada uno guarda, silencioso, un detalle contenido en mi memoria. Y la visión de los seis sirve para ilustrar parte del recorrido que he ido afrontando casi sin darme cuenta desde mucho tiempo atrás. Un recorrido lleno de rutinas, desencantos, momentos oscuros, pequeñas emociones y reflexiones compartidas. Así, hasta llegar al último poema, "Lo sé", y descubrirme pasmado, de repente, como quién destapa un frasco cuidadosamente guardado en un rincón y se admira ante la maravilla de su contenido, porque la vida aún tiene la capacidad de sorprenderme. Porque a veces, hay que refugiarse en la sinceridad de lo que se siente sin miedo a reconocernos como un personaje extraño y lejano, del que llevábamos demasiado tiempo sin saber nada.

Esta semana he descubierto que mi corazón seguía lleno, que una parte muy importante de su contenido no se había evaporado tal como yo creía, sino que en realidad estaba más repleto de lo que yo mismo era capaz de recordar. Esta semana he descubierto lo que significa conocerse a uno mismo, poder mirar nuestro interior sin el afán de buscar o encontrar nada en concreto, sin una predisposición ni una idea previa. Esta semana he descubierto que algunos errores del pasado a pesar de su tamaño, no pesan para siempre, pero que no se olvidan jamás porque son parte de las piedras para construir el futuro. Pero sobretodo, he descubierto lo lleno que estoy de ganas de ser capaz de andar el camino sinuoso que conduce hasta ese futuro.

Y les reconozco que ante tal hallazgo, me he sentido aliviado de un modo que soy incapaz de describir con las palabras adecuadas. Y en mi mente sólo se forma, clara y sincera, una palabra para ti: "gracias".

Imagen de http://www.ojodigital.com

Lo sé

2010-08-05T22:58:00.003+02:00

Aquí me tienes,
echándote de menos,
pensándote de más,
sufriéndome igual,
diciéndome sincero
que soy un idiota
con el alma rota
por el recuerdo
de tu ausencia
provocada por mí.

Fuiste mía, sí,
ya no lo serás, lo sé,
me lo dice tu mirada,
tan limpia de recuerdos
y nostalgias;
lo veo claro en tu cuerpo
y en tus gestos
que se pierden distraídos
susurrando el nombre
de otro hombre.

Y en esta noche
sin sueños
soy el maldito dueño
de una pesadilla
en la que miro al pasado
y me doy cuenta
de que no tengo perdón
por haberme marchado
de la vera fértil
de tu tierno corazón.

Y ahora estoy desolado,
pero aquí me tienes,
fuiste mía, sí,
ya no lo serás, lo sé;
pero el amor profundo
de este tipo condenado,
aún te busca, sincero,
como busca temprano
mi amanecer a tu día,
porque aún te quiero todavía.

Imagen de http://3.bp.blogspot.com

Al ruedo

2010-07-29T00:01:00.000+02:00

Se acabaron las tardes
de gloria fatal
con José Tomás
en la arena gastada
de la Monumental.

Se esfuman los piropos
de nazareno y oro
con el aire sereno
del maestro Juncal
frente al bravo toro,
y los gitanillos lloran
junto a un ex-matador
que ante la plaza clausurada
carga con su muleta caducada
añorando los gritos
y el capote plegado
para dar el pase cambiado
más hermoso
que está en los escritos
del siglo pasado.

Manolete, Belmonte,
Paquirri, Espartero,
Espartaco, Antoñete
y don Curro Romero,
sus nombres son testigo
del recuerdo malnacido
en el pitón mortal
del pobre animal,
y hoy, ante el veto taurino
unos gritan: ¡asesinos!,
y otros lloran por el arte
porque tendrán que marcharse
con su cultura a otra parte.

Y yo, pobre de mí,
ausente de todo,
al pensar en tauromaquias,
novilleros y corridas,
enlutado en el decoro,
me quito el sombrero
y rememoro sonriendo
el recuerdo abigarrado
del debate de los toros.

Va por ustedes.

Imagen de http://www.jupeam.com/Pase_Cambiado.jpg

Escondite

2010-07-18T21:45:00.002+02:00

En esta noche de verano,
calurosa y sin sentido,
hay una mujer implacable
que juega al escondite
con su sombra y conmigo
sobre una pista de baile
y yo, desconcertado,
pediré un trago,
cerraré los ojos,
contaré hasta diez...
y luego tal vez
saldré tranquilo a buscar
con el gesto torcido
los enigmas de su piel.

Imagen de http://oierr.files.wordpress.com

Esos muros

2010-07-16T00:05:00.005+02:00

Malditos los muros,
malditas las horas muertas,
los lamentos desnudos,
las noches desiertas...
maldita la venganza,
maldita la añoranza,
bendito el atardecer,
maldito el reproche
y el sueño sin dueño...
malditas las preguntas,
jodidas las respuestas,
bendito lo imposible,
maldito el pasado,
oscuro el futuro...
pero sobretodo,
malditos estos muros,
de miedo y escombros,
que surgen de la nada,
que te retienen atrapada
tras un silencio sin fin
y amenazan con ensordecer
este querer sin poder,
alejándote de mí.

Esa penúltima copa

2010-07-01T23:23:00.000+02:00

La última copa ebria
de una noche oscura
y bohemia como ésta,
no me la tomaría con nadie,
no descorcharía esa botella,
no celebraría aquél trago,
no destaparía más esencias,
ni brindaría por extraños…

Pero en cambio, siempre,
señorita… perdón, señora,
dulce corazón canijo,
la penúltima copa a deshoras
de esta noche inquieta
me la tomaría contigo a solas
antes de robarte sin tocarte,
en un suspiro, la ropa.

Imagen, "Evening Lounge", de Brent Lynch

Fragmento

2010-06-21T15:00:00.000+02:00

Si después de tú olvidarme
alguien quisiera
saber de mí,
sería tan sencillo
como rebuscar la fecha
del día en que te conocí
y preguntarse porqué
desde aquél día
mis versos,
más que versos,
son el único pedazo
de desasosiego
y amor
que me queda de ti.

Historias de África y fútbol

2010-06-10T22:00:00.003+02:00

Mañana arranca el mundial de fútbol. Junto a las Olimpiadas, seguramente este debe ser el acontecimiento deportivo más global y que más expectación genera alrededor del mundo entero. Poco podían imaginar sus impulsores, hace 80 años, que aquella simple idea de crear una competición mundial de selecciones iba a generar tal fenómeno, revuelo y negocio como el que conocemos hoy en día.

A lo largo de los años, la historia de la copa del mundo se ha ido llenando de detalles inolvidables y de historias extraordinarias que han quedado grabadas para siempre en la memoria de los aficionados al deporte y al fútbol, y que han marcado el tono de una competición inigualable, construyendo un sinfín de pequeñas y grandes leyendas alrededor de los mundiales. Inolvidables son, por ejemplo, el penalty maldito de Baggio en USA'94, la mano de Dios de Maradona, la sombra oscura de Mussolini en Italia'34, el Maracanazo, la naranja mecánica de la década de los 70, o los besos de Blanc en la calva de Barthez.

Existe una cierta épica que va inevitablemente ligada a las historias deportivas, aunque a veces estas historias puedan ser humildes. En el caso del mundial que mañana empieza, se disputará por primera vez en el continente más pobre y humilde del mundo: África. Un vasto territorio en el que la mitad de su población tiene que sobrevivir con menos de un dolar al día, que ha sido escenario de masacres y grandes tragedias humanas, con gran parte de sus habitantes bajo la amenaza del virus del SIDA y que ha visto a lo largo de los siglos como los países desarrollados se aprovechaban de su gran riqueza en recursos naturales. Y pese a ello y sin embargo, África es una tierra de soñadores: de Nelson Mandela, de J.R.R. Tolkien, de Coetzee, de Miriam Makeba, de Omar Sharif, de Freddie Mercury, de Yossou N'Dour... y de muchos grandes deportistas y entre ellos también de grandes futbolistas.

Hoy en día el fútbol es un deporte enormemente popular en el continente africano. Pero no siempre fue así, y fueron muchos los futbolistas que en otros tiempos, le ganaron el partido a la pobreza y ayudaron a romper barreras raciales, que empezaron jugando descalzos con algún balón de trapo y que acabaron siendo ídolos. Fueron ellos los que empezaron a abrir el camino del fútbol africano en la primera linea del deporte y colocaron a África en el mapa del fútbol mundial.

Y sin embargo, las leyendas han sido a veces un tanto injustas con estos pioneros que frecuentemente han sido poco recordados. Jugadores como Larbi Ben Barek, del que el mismo Pelé llego a decir: "si yo soy el Rey, Ben Barek es Dios". O como el camerunés Roger Milla, que en Italia'90 asombro al mundo llevando a su selección a cuartos de final (y dejando a la potente selección de Inglaterra al borde de la eliminación) con sus actuaciones. O como Rabah Madjer, que fue campeón de Europa con el Oporto, tumbando al Bayern de Munich con un gol de tacón suyo. O como el "periquito" Tommy N'Kono y tantos otros.

La globalización es un hecho y el fútbol, como fenómeno, es uno de los mejores exponentes de ese hecho actual. Y el mundial que empieza mañana en el corazón del país menos pobre de África, para muchos africanos es un sueño hecho realidad gracias a los que con su esfuerzo lucharon por poner el fútbol africano en el mapa global. Ojalá la copa del mundo sirva también, aunque sea solo un poco, para poner al continente africano en un lugar un poco mas digno en el mapa de este mundo tantas veces injusto y olvidadizo.

Imagen de http://maldonet.com

Etiquetas, detalles, recuerdos...

2010-05-31T16:30:00.002+02:00

En cada ciclo emocional hay detalles que nos acompañan y que luego, cuando el tiempo pasa, nos ayudan a identificar y recordar una determinada época de nuestras vidas.

Estos detalles acostumbran a darnos la medida del tiempo que pasamos sumidos en alguna etapa concreta, y prestamos más atención a dichos detalles cuando la etapa en la que nos sumergimos va acompañada de una sensación de decadencia y soberana tristeza. Y dichos detalles no sirven tan solo para dar una medida del tiempo, sino para darnos también "la hora" de nuestros sentimientos e indicar con precisión el color y la tonalidad de nuestro estado emocional. Nos sirven para saber lo que nos pasa y para intuir lo que creemos que necesitamos.

A menudo, dichos detalles quedan grabados en algún recoveco de la memoria y de la propia existencia. Así es como se concentran los materiales de la memoria construyendo los recuerdos y formando la nostalgia.

Últimamente escucho demasiado a Sabina, lo sé. Soy consciente de ello. Me lo han hecho notar muchas personas por activa y por pasiva. Me fascinan las letras del genio de Úbeda y las sensaciones que evocan muchas de sus canciones, aunque a menudo dichas sensaciones sean poco recomendables y vayan acompañadas de un perenne ambiente de derrota. Pero no se preocupen, todo esto acabará pasando y volveré a escuchar a Sabina dentro de lo que algunos considerarían lo “justo y recomendable”, sin excesos.

Lo que ocurre es que ahora mismo Sabina es un detalle que me ayuda a etiquetar este ciclo emocional. Dentro de un tiempo, cuándo se produzca un cambio de etapa y me detenga a escuchar de nuevo sus canallas y tristes canciones, me dedicaré a sonreír levemente mientras lo ya vivido, se revive y se transforma en un recuerdo, otro más, guardado en algún rincón del desordenado almacén de la memoria olvidadiza y entrañable. Y más pronto que tarde, espero.

Imagen de http://static.blogo.it/topmusicablog

Encantado de estar indignado

2010-05-28T08:00:00.002+02:00

La paulatina salida a la luz de las informaciones contenidas en el corazón del caso Pretoria está siendo como un viaje al interior más opaco de la política en Cataluña. Y no pasa un día sin conocer nuevos detalles que sorprenden y a la vez aportan matices desconocidos sobre algunos de los principales protagonistas de la política de nuestro país.

Sorprende, por ejemplo escuchar a Macià Alavedra afirmando que "la política se hace en las alcantarillas". Unas alcantarillas de las que, visto lo visto, sin duda debió salir él y por las que ha demostrado saber moverse como un roedor acompañado por otros roedores de su misma altura moral, como Prenafeta, Luigi García o Bartomeu Muñoz.

Resulta interesante escuchar también al mismo Alavedra y a Prenafeta, diciendo que la gente que rodea a Artur Mas y que forma su equipo no están a la altura y no dan el nivel para formar un gobierno de garantías. O afirmando que si Artur Mas llega a ser President de la Generalitat, sin duda a ellos les irá mejor en sus turbios negocios. O comentando que "Montilla no nos da nada". O intentado presionar (sin éxito) a los consellers Nadal i Castells para conseguir favores. O incluso, charlando informalmente sobre el hecho de que CiU rechazó el acuerdo de financiación conseguido por Castells y Montilla a pesar de que Artur Mas consideraba que las cifras del acuerdo eran buenas.

La instrucción de Pretoria está siendo como un destripe de la política catalana. Y es verdad que el hecho de que este destripe coincida con que este año haya elecciones, va a influir muy negativamente en el clima preelectoral y probablemente en el propio resultado de las mismas.

La corrupción, los corruptos y los que son permisivos con ella hacen mucho daño a la política, a los políticos y al conjunto de la sociedad, pero tengan clara una cosa: seguramente en todos los partidos políticos hay ratas que creen que la política se hace en las alcantarillas, pero en algunos casos esto se acepta con normalidad y en cambio en otros, esto se rechaza con indignación.

Y ya para acabar y por si le interesa a alguien, humildemente, yo prefiero estar en el grupo de los indignados.

Imagen de http://th01.deviantart.com/

Felson: una mirada

2010-05-17T22:40:00.000+02:00

Altanero, ambicioso, sórdido, locuaz, entrañable, rey de los canallas… experto en aliviar su camino de derrotas con abrazos y miradas furtivas entre desesperados aluviones de cariño en desnudas habitaciones ocultas tras grises paredes de humo y de papel.

Eddie Felson, Sabina, Rick Blaine o Marvin Gaye podrían ser algunos de los nombres que podrían definir a un personaje así, fulgurante, repleto de grietas humanas trazadas por un destino maldito y por un túnel oscuro que recorre una vida a la que es imposible dejar de amar y sin embargo despreciar al mismo tiempo. Un personaje que forma parte de esa raza de tipos que conversan con sus sombras cuando se quedan a solas consigo mismos. Y es a sus sombras a las que les reconocen el valor y el dolor de sus errores y sus vergüenzas. Porque esos tipos, cuando pierden y regresan al hogar de la derrota, se convierten tan solo en una sombra desnuda de sí mismos a la que no pueden engañar y a la que ni tan siquiera pretenden mentir.

En esos momentos se desprenden y se diseccionan toda clase de emociones puras y desnudas de sofisticación. En esos momentos se encuentran las respuestas a las preguntas formuladas tanto tiempo atrás, enterradas lejos en un pasado casi olvidado. Y es también en esos momentos cuando tras entender mejor la derrota, esos tipos se levantan de nuevo rebosantes de esa clase energía que solo pueden transmitir las fuerzas incontenibles. Y una vez más, de nuevo son capaces de hallar palabras con el poder de hacer girar el mundo entero.

La distancia

2010-05-10T12:30:00.001+02:00

La distancia contiene algunas de las metáforas mas profundas que oculta la vida. La maldita distancia, tan terrible, tan dura… puede ser al mismo tiempo el mejor de los antídotos contra la indiferencia, contra el miedo y contra el olvido. Porque cuando deseamos algo de verdad, si en ello existe la distancia y conseguirlo nos supone una dificultad y un esfuerzo mayor, lo afrontamos con más voluntad, a pesar de que el camino nos conduzca serpenteando hasta una derrota inevitable y a la vez inolvidable.

La distancia sirve también para alimentar infinitamente un deseo, para reforzarlo, para construir, como decía el poema de Lawrence, una casa sobre siete pilares que tus ojos pudieran alumbrar por mí. Y especialmente, la distancia sirve para valorar en su justa medida los momentos que realmente merecen la pena, por pequeños y breves que éstos sean y aunque se nos escapen de las manos como puñados de arena en la orilla del mar.

Y es en una parte del fondo de lo que significa la distancia, en sus sombras y secretos que tal vez nunca llegue a comprender del todo, donde también se encuentra la constatación de un sentimiento profundo y de una sospecha que con el paso de los años he ido entendiendo cada vez mejor: los mejores caminos son los caminos largos, sinuosos y complicados. Son los caminos difíciles los que contienen los mejores destinos, porque son los que hay que recorrer para poder emprender el largo viaje a Itaca. Y si por casualidad tal vez me buscan, allí será donde puedan encontrarme, igual que siempre.

Al vacío

2010-04-11T12:00:00.000+02:00

"Enganchados al consumo de emociones envasadas, nos hemos desconectado de buena parte de la vida. Y hasta el dolor nos parece más que síntoma, enfermedad. Nos hemos desacostumbrado al sufrimiento, algo tan normal y temporal como la risa. Nos cuesta reconocernos en escenarios adversos. Esto también va de aprender a resistir, de de no perder la serenidad y de avivar la esperanza. Porque, al fín y al cabo, no hay placer más grande que un buen deseo."

Palabras de Pablo Pombo, en "El Borrador".
Imagen de http://farm3.static.flickr.com

Mirar el mar

2010-04-05T00:01:00.005+02:00

Hay momentos capaces de sostener un alma. Por ejemplo, la simple visión del mar. Ahora entiendo mejor porqué la gente mira el mar: porque no se detiene.

El agua se mueve y continúa moviéndose, la marea se retira y luego regresa y sigue yendo y viniendo de aquí para allá, con las olas retorciéndose y rompiendo eternamente contra la orilla. Las olas son como los latidos incansables de un corazón, golpeando sin detenerse jamás.

Es como ese botón que hay en los aparatos de música, esos reproductores personales pequeñitos. Siempre tienen un botón que te permite repetir no solo el álbum sino la canción, una sola canción. Han previsto que querrás repetir una canción una y otra vez, de modo que esos tres o cuatro minutos permanezcan y tú puedas mantener ese tiempo fijo en tu cabeza, hacerlo retrodecer, recorrerlo, plegarlo de nuevo, sentirlo regresar como las olas frente a una playa. Saben que desearás hacerlo sin pensarlo demasiado, sosteniendo tu alma en ese instante de tiempo... como si te dejaras llevar a ciegas por el sonido del mar.

Imagen de http://www.artmajeur.com
Escrito mientras escuchaba "Serenade", de Emiliana Torrini

Saudade

2010-03-31T00:01:00.001+02:00

Dicen en Portugal que "Saudade" es la sensación que permanece cuándo aquello que una vez se tuvo, material o inmaterial, que en su momento permitía disfrutar alegría y euforia, se ha perdido y se extraña y el hecho de recordarlo, tenerlo de nuevo o pensarlo, produce una sensación de volver a la vida.

Por eso, hablar de "Saudade" es hacerlo de un profundo sentimiento de melancolía producto del recuerdo de una alegría ausente, y emplear esa palabra sirve para expresar una mezcla de sentimientos de amor, de pérdida, de distancia, de soledad, de vacío y necesidad.

Pero para mi, sobretodo "Saudade" es especial porque forma parte de esa pequeña colección de palabras mágicas que guardan mil significados únicos y profundos tras su simple expresión: palabras como Zahir, como Aleph o como Utopía. Palabras que en su propia esencia esconden el verdadero sentimiento y el significado del mundo. Palabras que si quisiéramos, nos permitirían poder llegar a conquistar el universo entero, la vida misma y un alma.

Imagen de http://www.enfocado.com/fotos/Lisboa_tranvia_diana_g.jpg

Debat amb organitzacions juvenils

2010-03-30T15:30:00.002+02:00

Dissabte passat vaig tenir l'ocasió de participar en un debat amb diverses organitzacions juvenils convidat per la Plataforma Calella Decideix. A Calella, com a diversos municipis de Catalunya, estan organitzant una consulta sobre l'independència i porten alguns mesos fomentant el debat entre els diversos punts de vista, convidant a parlar tant als partidaris de l'independència de Catalunya com als que no ho som.

El contingut del debat va anar una mica més enllà de la conveniència o no de tenir un estat català propi, i també vam parlar sobre l'implicació dels joves en la política, sobre problemàtiques juvenils, sobre a quina edat s'ha de poder exercir el dret a vot i sobre si s'ha de poder realitzar un referèndum vinculant per decidir si Catalunya ha de ser independent.

A més de mi mateix, a la taula també hi eren en Gerard Figueras de la JNC, l'Eduald Calvo de Maulets i l'Albert Gaspà de les JERC. Al meu parer el debat va ser interessant i va servir per mostrar, en un to cordial i respectuòs, les diferències però també els punts d'acord entre les diferents organitzacions. Com vaig dir durant l'acte, segurament abans de començar tots ja sabíem en què no estàvem d'acord, però precisament durant l'acte vam posar de manifest que entre nosaltres sí existeixen punts d'acord i per tant això vol dir que els polítics hem de dialogar més per buscar i potenciar aquests punts en comú i per poder ser més constructius. En aquest sentit, vull felicitar als membres de la Plataforma per organitzar aquest acte i precisament per propiciar aquest diàleg.

No em dedicaré a explicar fil per randa l'acte sencer, però sí que exposaré breument el contingut del que vaig intentar transmetre amb les meves intervencions.

D'entrada, vaig explicar que molt joves "passen" de la política perquè no creuen que la política parli o es faci càrrec dels seus problemes. La veuen molt llunyana i la consideren poc útil. En aquest sentit, crec que una bona part dels problemes de la política actual no té només el seu origen en la pròpia política, sinò en un sentit més global, són problemes presents al conjunt de la nostra societat. Durant l'acte es va projectar un video en que molts joves parlaven de quines eren les seves preocupacions i la majoria parlava de temes com els seus estudis, el fet de no trobar una feina... però la majoria ho feien des d'una visió bàsicament individualista. Tinc la sensació de que avui en dia els projectes col·lectius, aquells que impliquen treballar pels demès o almenys no fer-ho directament per un mateix, es troben en crisi. I la política és, en essència, un enorme projecte col·lectiu, ja que un no es fica en política per solucionar-se els seus problemes, sinò per solucionar els de la societat.

En aquest sentit, els que dediquem part del nostre temps a fer política, no podem defugir dels tòpics perquè això significaria perdre el contacte real amb la societat i amb el que la gent pensa de nosaltres. Cal apropar més la política als ciutadans, i per fer-ho s'han d'aprofitar tots els mitjans al nostre abast. Les TIC, si se'n fa un bon ús, poden ser un exemple sobretot en la política municipal. Són molts els alcaldes i regidors que les utilitzen raonadament per explicar el què fan i el perquè de les coses que fan. Però al final, les TIC són només una eina que dependrà del tarannà de qui la faci servir. Un altre aspecte important és el fet de sentir-nos millor representats pels nostres càrrecs electes. El debat sobre la Llei Electoral podria servir per millorar aquest aspecte i per apropar més les institucions autonòmiques als ciutadans de Catalunya. I sobretot, en tota aquesta qüestió crec que també cal que tots ens exigim responsabilitat per controlar allò que fan els nostres representants, ja que la democràcia hauria d'implicar quelcom més que el fet d'anar a votar cada quatre anys.

Un altre tema interessant és el del debat sobre l'edat mínima per exercir el dret a vot. Vaig explicar que des del meu punt de vista, el dret a vot ha d'anar lligat a la pròpia majoria d'edat. És a dir, si per exemple als 16 anys la societat considera que som prou madurs com per que se'ns comenci a aplicar un règim jurídic diferent, per poder treballar, per capacitar-nos per conduïr ciclomotors de determinada cilindrada o simplement per donar-nos la responsabilitat de prendre decisions sobre el nostre futur formatiu o laboral, potser també hauríem de plantejar-nos si aquesta hauria de ser l'edat mínima per poder votar. Si més no, crec que hauríem d'obrir aquest debat i potser aquesta també seria una forma d'apropar més a la gent jove a la política i a les institucions democràtiques.

Pel que fa al posicionament sobre la celebració d'un referèndum sobre si Catalunya hauria de ser independent i sobre la necessitat de que Catalunya esdevingui un estat propi, em va tocar ser l'únic participant que m'hi vaig posicionar en contra, argumentant que el cal fer és respectar la realitat social del nostre país i la forma en que aquesta s'expresa a partir del resultat d'unes eleccions. Ho he explicat moltes vegades, però crec que els independentistes, abans de preocupar-se per la convocatòria d'un referèndum, haurien d'intentar guanyar les eleccions al Parlament i conformar una àmplia majoria social. A partir d'aquí, tot és respectable, encara que la meva opció no passa per aquí, sinò per la construcció d'una Espanya plural, social i federal.

Crec que el federalisme és la millor manera d'organitzar l'estat espanyol, ja que des del nostre catalanisme ens permet generar un marc de respecte i fer, juntament amb la resta de ciutadans d'Espanya, un camí plegats en que poguem superar les nostres diferències nacionals, llingüístiques i culturals en un espai democràtic que sobretot en garanteixi allò que considero més important: l'igualtat com a ciutadans.

Vaig acabar la meva darrera intervenció recordant que el federalista no té por al diferent, sinò que busca apropar-se a ell des del respecte i amb la voluntat de construir plegats el futur.

Crec que actes com el de dissabte posen de manifest una cosa que no hauria de ser excepcional, i és que de tant en tant els polítics hauríem de poder seure tranquilament i dialogar de qualsevol tema. Segur que els ciutadans i ciutadanes d'aquest país ens ho agrairien.

Pequeñas diferencias

2010-03-25T15:45:00.002+01:00

La vida está repleta de matices, que a su vez marcan pequeñas diferencias que se agrietan hasta llegar a desembocar en un hondo abismo. Por ejemplo, hay un abismo entre una conquista y un regalo. Hay cosas que no pueden regalarse, cómo la felicidad, que debe ser conquistada. Y en ese proceso de conquista, supongo que para llegar hasta la verdadera felicidad habría que hacerlo de forma natural, sin culpas ni perdones ni frágiles tensiones que nos hagan sostenernos sobre un pozo de frágil cordura.

Porque para conquistar la felicidad no debería ser necesario perder el tiempo en elegir cada palabra, en desplegarlas cuidadosamente en toda su extensión con el miedo de tomar un cruce equivocado. No debería ser necesario hacerse daño tantas y tantas veces. El camino debería ser más firme, menos disperso y más claro, pero al mismo tiempo debería ser profundo como una noche de búsqueda. Una noche en la que contener el aire y en la que al final, tarde o temprano, bailemos, destapemos una botella y bebamos hasta el amanecer sin tener que pensar en nada más, ebrios de simple y llana felicidad.

Al fin y al cabo, todo es cuestión de tiempo y de pequeñas diferencias. Y yo, mientras tanto, seguiré esperando.

Imagen de http://lacomunidad.elpais.com

Tot-terreny

2010-03-24T18:00:00.001+01:00

Fa uns dies, un company i amic al presentar-me a una altra persona, deia: "Et presento al Javi Naya, un tot-terreny". La broma, simpàtica, ens fa somriure un moment i ràpidament va passar a no tenir més importància, però la dinàmica amb la que em vinc movent des de fa un temps m'ha fet pensar de nou en aquesta afirmació.

Què vol dir ser un "tot terreny"? O com s'arriba a convertir-se en un? Personalment, sempre he volgut poder viure una mica al meu aire, entenent això com dotar-me de les eines que em permetin poder fer el que jo vulgui en cada moment, però sense deixar de gaudir de tot el què faig. Per exemple, fent una certa retrospectiva en el temps, quan em tocava començar a definir els meus estudis, no tenia gens clar que sigués capaç d'enfrontar-me a una carrera tècnico-científica (en aquell moment jo em veia més "de lletres" que no pas "de números", però ara sé que tot allò era una gran tonteria...) i em vaig acabar inclinant pels estudis d'enginyeria tècnica en certa manera per demostrar-me a mi mateix que si m'ho plantejava seriosament, seria capaç de qualsevol cosa.

A partir d'aquell moment i principalment quan ja em quedava poc per acabar la carrera, vaig començar a obrir portes, a interessar-me per àmbits molt diversos, a voler abarcar-ho tot. Moltes vegades, ho feia de forma una mica autodidacta: recordo que em va tocar posar en marxa la pàgina web de la JSC Mataró i jo era un analfabet en qüestions de disseny web, i ni tan sols tenia PC a casa. Però d'alguna manera ho vaig arribar a fer, i això que en aquella època els blogs encara no estaven a l'ordre del dia, tot era bastant més "artesanal".

Amb la política tot aquest procés de mica en mica es va anar accelerant. La possibilitat de tractar amb un bon grapat de companys i companyes, de colaborar en l'organització de tota mena d'actes i activitats, d'aprofundir en una àmplia diversitat de temes, de conèixer d'aprop la gestió dels problemes del dia a dia... no feia sino que la meva òptica sobre el món que m'envolta s'anés expandint de mica en mica cada vegada més. En certa manera, la política és com una gran biblioteca: és plena d'informació de tota mena i si ens ho proposem, pot enriquir-nos com a persona, ens ajuda a desenvolupar el nostre sentit d'anàlisi crític i hi podem aprendre molt.

Però aquests últims dies, he sentit certa enveja d'aquells i aquelles que en certa manera estan "etiquetats", vull dir que s'dentifiquen ràpidament amb algun àmbit concret o dediquen els seus esforços a alguna qüestió determinada, tant en la seva feina com en el conjunt del seu dia a dia. I m'he preguntat si no paga la pena qüestionar-nos quin és el "nostre" tema. O dit d'una altra manera, tornar a fer-nos aquella pregunta que ens feien quan èrem petits de "què vull ser quan sigui gran?". Diuen que el que molt abarca, poc apreta, i segurament en alguns casos això és cert, però en tot cas és indubtablement més còmode no haver d'abarcar molt.

Al cap i a la fi ser un "tot-terreny" pot arribar a ser entretingut, però potser té tota una sèrie de contrapartides i frustracions que personalment no compensen gaire, com quan no pots arribar a fer tot el que voldries (o hauries de fer). Encara que finalment els hi haig de reconèixer que si el que fa un "tot-terreny" s'assembla una mica a el que jo faig, en el fons és quelcom que m'encanta. Tot i que a vegades, com és natural, també em queixi una mica.

Imatge de http://www.africanidade.com/content_images/5/rali-dakar.jpg

Lejos como un horizonte

2010-03-15T23:00:00.000+01:00

A veces, al caer la noche y sentir el frío de la oscuridad, me detengo para disfrutar con calma de la lectura de algún poema o algún texto que escojo al azar. Benedetti, Machado o Neruda son compañeros habituales en estas cruzadas nocturnas. Esto no es ninguna novedad, pues mis ojos y mis manos han recorrido muchas veces sus versos, que casi siempre me ayudan a sumergirme mejor en lo mas profundo de mi alma y de mi corazón. Acostumbro a hacerlo ya muy tarde, cuando muy poco queda aun despierto en el mundo como para distraerme de mi yo interior.

Suele ocurrir especialmente, que al intentar buscar respuestas en las palabras del montevideano, me encuentro con preguntas que me alejan de cualquier certeza. Y me sorprendo al pensar en lo idóneas que casi siempre son las palabras de este uruguayo universal, que seguirá siendo contemporáneo aun cuando pasen cincuenta años después de su muerte.

Y si no me entienden (cosa probable, lo reconozco) y tal vez quieran intentar entenderme, lean una estrofa del poema "Por qué cantamos", que dice así: Usted preguntara por qué cantamos / si estamos lejos como un horizonte / si allá quedaron arboles y cielo / si cada noche es siempre alguna ausencia / y cada despertar un desencuentro.

Imagen de http://farm4.static.flickr.com

Ànims!

2010-02-26T09:23:00.005+01:00

Avui m'agradaria, de forma senzilla, dir algunes coses sobre el que penso del cas Can Fàbregas i del Corte Inglés. És un tema del que no he parlat mai en aquest blog, i m'he limitat a comentar-lo informalment amb un bon grapat d'amics, coneguts i saludats.

Però ara tinc ganes de trencar aquest silenci, ja que avui l'alcalde de la meva ciutat i el regidor d'urbanisme, en Joan Antoni Baron i en Ramon Bassas, declararan davant d'un jutge per haver impulsat un projecte de millora i progrès de la ciutat. Ells posaran la cara, i potser se la trencaran, per haver cregut en un projecte del que, francament, penso que és molt necessari per Mataró en els temps que corren.

Sincerament, crec que aquest judici va més enllà de la consideració de si en Joan Antoni i en Ramon són innocents o culpables. Crec que en tot aquest procés s'està jutjant també a tot un model de ciutat. Em refereixo al model de ciutat que els successius ajuntaments democràtics han intentat impulsar i construir pas a pas. El model del que sempre parla en Joan Antoni: el Mataró "per viure i per treballar". El model en el que crec com a ciutadà i com a veí de la meva ciutat. El model que espero que surti més que reforçat després d'aquest judici.

Abans d'ahir vaig assistir a un acte ciutadà de suport a en Joan Antoni i a en Ramon. Va ser un acte en que no es va parlar de política, sino de persones, de valors i de sentiments. Hi vaig anar, però no perquè els imputats i jo siguem companys d'afiliació política. Hi vaig anar perquè crec en la seva innocència i perquè crec que tota la feina que fan, la fan pensant en tots els mataronins i mataronines. Perquè crec que son excel·lents persones, que no es mereixen passar per tot el que els estan fent passar. Si em permeten la llicència, com diria Grouxo Marx, però a l'inrevès, m'agrada formar part de clubs que té membres com ells dos.

Confiem en la justícia. Joan Antoni i Ramon, ànims!

Imatge de http://www.capgros.com/img/20100122092834.jpg

Un dedo vale más que mil palabras

2010-02-19T08:30:00.001+01:00

Lo ví y no me lo podía creer. Casi tuve que frotarme los ojos para asegurarme de que lo que veía era cierto y no se trataba de ningún hábil montaje ni del trabajo de un cómico inspirado. La imagen del dedo de Aznar era incontestable. En esa peineta, en ese gesto sencillo dedicado a unos estudiantes que le increpaban a la salida de una conferencia nos veíamos reflejados todos. La imagen me traía el recuerdo de un patio de colegio, en el que algún niño le dedicaba a otro un gesto similar al del ex-presidente del Gobierno, pero con la diferencia de que entonces éramos unos chavales y, en fin... ya saben, cosas de niños.

Ese dedo solitario apuntando hacia arriba era el resumen de lo que piensa el Partido Popular sobre los que piensan o opinan de forma distinta a ellos. La imagen se completa con una sonrisa que no tiene precio. Parece estar diciendo: "Gritad, protestad lo que queráis, que a mi me la sopla. Yo voy a lo mío, que os den".

Estoy seguro de que aquellos estudiantes también se habían excedido en las formas y quizás en las protestas contra Aznar. Le habían llamado "asesino", le había increpado, le habían interrumpido varias veces durante su conferencia... y todo por culpa de una maldita guerra, la de Irak. Una guerra injusta que desde sus inicios se ha cobrado alrededor de un millón de muertes, la mayoría de las cuáles son de civiles. Una guerra por la que todavía estamos esperando que alguien nos diga: "lo sentimos, nos equivocamos, fue un error, la invasión no estaba justificada".

En nuestro caso, ese alguien debería ser Aznar. En lugar de ello, todos los que pensamos como esos estudiantes (aunque no nos excedemos tanto en las formas) lo único que recibimos por respuesta a día de hoy es un dedo apuntando al cielo que nos recuerda lo que significa el ejercicio de la responsabilidad para el ex-presidente. Y lo peor es que no veo a nadie de su partido criticando el gesto. Sobran las palabras.

Imagen de http://es.noticias.yahoo.com

Es posa en marxa el Pla Jove x Mataró

2010-02-05T17:00:00.002+01:00

Benvinguts de nou. Després de molts dies de silenci en aquest bloc, avui per fi m'he animat per tornar a escriure i actualitzar-lo.

Han passat moltes coses destacables en tot aquest temps de silenci blocaire. Però avui sobretot m'agradaria fer cinc cèntims de la posada en marxa del nou "Pla Jove x Mataró", una eina que serveix de punt de partida per treballar les polítiques de joventut dels propers anys a Mataró. Evidentment, el temps i el procés d'execució del Pla ens acabarà dient fins a quin punt aquest document serà positiu o no per la realitat juvenil de la meva ciutat, però soc dels que pensa que estem davant d'una bona oportunitat en aquest sentit.

Ahir a la tarda, al Ple Municipal de l'Ajuntament de Mataró es va debatre el Pla Jove. Vaig decidir assistir ja que el tema m'interessa i molt. Sobre el desenvolupament del debat no parlaré gaire, ja que crec que el temps acabarà situant a cadascú al seu lloc (i això ho dic sobretot per les vergonyoses intervencions que va fer el Sr. Francesc Masriera, regidor del Grup Municipal de CiU), però sí que voldria destacar l'intervenció que va fer el membre del Consell Municipal de Joventut, en Javi Rodríguez, i a la que van decidir donar suport diverses entitats juvenils (també la JSC), totes elles membres del propi Consell. Va ser una intervenció proposada i consensuada des d'aquest òrgan, i això trobo que és molt positiu. Penso que les seves paraules van contribuïr a posar el seny que a vegades es troba a faltar en aquesta mena de debats.

A continuació, transcric de manera íntegra la seva intervenció:

Alcalde, Regidors i regidores, senyors i senyores,
abans de començar voldria deixar clar que no faré aquesta intervenció únicament en nom de la meva entitat, Associació Club de Rol "Banshee Errante", sinó que també ho faré en nom de tot un seguit d’altres entitats, associacions i organitzacions que s’han volgut sumar i mostrar públicament el seu suport al sentit que expressaré a través d’aquest escrit. Totes aquestes entitats, al igual que la meva, participen del Consell Municipal de Joventut, que concretament són les següents:

Joventut Socialista de Catalunya (Grup Municipal del PSC)
Joves d'Esquerra Verda - Joves d'EUiA (Grup Municipal d'ICV-EUiA)
Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya (Grup Municipal d'ERC)
Casa Cultural Sabor Andaluz
Ass. Veïns Pla d'en Boet - Vocalia Jove
Clack Produccions Culturals
Ass. Veïns Vista Alegre - GE Els Pirates
Agrupament Escolta Arrels
Círculo Flamenco Andaluz
Agrupament Escolta La Soca
Ass. Enlleura't
Creu Roja
Associació Club de Rol Banshee Errante

Aquest escrit vol deixar constància del fet que avui succeirà en aquest Ple Municipal, en referència a la posada en marxa d’un nou "Pla Jove x Mataró". Considerem que el fet en sí mateix resulta suficientment significatiu i important com per que els diferents agents implicats en la realitat juvenil de la nostra ciutat ens pronunciem al respecte, ja que d’aquest document es desprenen les línies que definiran quines seran les polítiques de joventut que es desenvoluparan a Mataró durant els pròxims quatre anys.

Diuen que ser jove no és ni ha estat mai fàcil, però als que avui ens correspon afrontar aquesta etapa de la vida ens toca fer-ho en un moment de clares dificultats, amb unes xifres que parlen per si soles. La situació econòmica de crisi que estem patint no ens ajuda gens. Només cal fer una ullada, per exemple, a la mitjana d’edat a la que marxem de casa, ja que cada vegada ens emancipem més tard; o a la terrorífica taxa d’atur juvenil a Catalunya, que és del voltant del 40 % en els joves d’entre 16 i 25 anys.

Als joves d’avui, ens toca afrontar aquesta realitat en una societat que ha canviat substancialment respecte a la que van conèixer els nostres pares, quan eren ells els joves. El món d’avui s’ha tornat més complex, més global i més divers, però al mateix temps aquest món també permet aprofitar noves oportunitats als que sàpiguen buscar, trobar i obrir nous camins i horitzons.

Davant d’aquesta situació celebrem la redacció i posada en marxa del nou "Pla Jove x Mataró", un pla jove que ha de ajudar a crear una ciutat on els joves puguin estar presents allà on els joves necessiten estar.

Agraïm que durant la redacció d’aquest Pla, l’Ajuntament hagi obert espais de diàleg i de participació per recollir i incorporar propostes per part dels joves i de les entitats de la ciutat. No entendríem que no hagués sigut així, ja que les polítiques de joventut, com succeeix amb qualsevol de les polítiques públiques que afecten i en les que intervenen col·lectius concrets i específics, han de comptar amb l’opinió dels integrants del propi col·lectiu.

Els joves hem de ser els veritables protagonistes de les polítiques de joventut, i no només protagonistes si no també creadors, com de fet ens sentim amb aquest Pla jove x Mataró i en un futur considerem que cal treballar perquè la participació avanci cap a una participació real i amb conseqüències concretes i deixar de ser només un tràmit consultiu.

Entenem que el Pla Jove ha de ser un punt de partida per millorar les condicions de la realitat juvenil. Però s’ha d’estar alerta ja que aquesta realitat és canviant i evolucionarà durant els anys de vigència del Pla. Per aquest motiu, creiem que serà fonamental que es realitzi una bona feina de seguiment i de revisió del Pla.

El Pla Jove és una eina que si volem que sigui realment útil, ha d’estar permanentment actualitzada i adaptada a la nostra realitat. Per tant, durant els propers anys haurem de continuar parlant i discutint sobre les qüestions que afecten a la joventut mataronina, ja que si no és així, probablement haurem fracassat. I diem això perquè esperem que des de l’Ajuntament es compti amb nosaltres per dur a terme aquests processos de revisió i avaluació. Creiem que el Consell Municipal de Joventut ha de ser el principal espai on es realitzin els debats i els intercanvis d’impressió entre l’Ajuntament i els representants de la societat en matèria de joventut.

Segurament, aquests dos aspectes, el de la participació de les entitats en la redacció i en l’avaluació del Pla, farà que aquest sigui un document més ajustat a la realitat i en definitiva, més proper i més útil pels i les joves de Mataró. Aquest punt ens sembla especialment important, però no ens voldríem quedar només aquí.

Ara per ara, aquest pla té un petit inconvenient, i és que sabem i som conscients de que no el coneix el 100% dels joves de Mataró. I per tal d’afrontar aquest inconvenient demanem a l’Ajuntament que també ens tingui en compte a l’hora de definir i aplicar l’estratègia comunicativa del Pla Jove i de les propostes que aquest inclou, ja que creiem que per la seva importància, aquest és un Pla que cal explicar i fer arribar als joves mataronins. Per això des del Consell Municipal de Joventut estem treballant en totes les qüestions que afecten a la difusió del Pla jove x Mataró. Precisament perquè volem que aquests joves que no han pogut intervenir durant la redacció del document tinguin la oportunitat de participar en el seu seguiment i millora.

Des de les entitats abans esmentades, totes participants al Consell Municipal de Joventut, creiem en el teixit associatiu com a força transformadora de la societat, però també hem de ser conscients de la desvinculació partidista que moltes entitats voldríem mantenir i deixar clar que creiem en aquest pla jove com a eina de treball que necessita un compromís transversal i polític real. Però sabem que tenir una bona eina no és suficient: cal aprofitar-la. I esperem que durant els pròxims quatre anys entre tots plegats siguem capaços de desenvolupar-la al màxim. El Pla és un punt de partida.

Per això, també demanem al conjunt de l’Ajuntament que acompanyin aquest Pla amb la suficient voluntat política any rera any, per tal de dotar-lo dels suficients recursos i que això quedi reflectit en els corresponents programes d’actuació municipal. Donem suport a aquest Pla Jove perquè cal pressionar políticament (independentment del partit polític que toqui) perquè d'una vegada el departament de Joventut tingui el reconeixement que mereix en quant a polítiques i això recau en la repartició de pressupostos per desenvolupar totes les accions que aquest pla inclogui, per fer-ho però, cal creure's aquest projecte i que no quedi en un pas burocràtic que cada ajuntament ha d'assumir tard o d'hora.

És per això els demanem implicació en les problemàtiques que afecten als joves de la ciutat, ja que aquestes són moltes, complexes i extremadament diverses. Pensem que necessiten solucions, així que si no ens posem mans a la feina i deixem passar el temps, quan ens adonem, els joves d’avui haurem deixat de ser-ho, ens diran que els joves no som crítics i que no tenim veu en la societat; doncs bé, encara som a temps que es plantegin que la joventut d’avui és el futur del demà i que ja és hora que tots tinguem les mateixes oportunitats.

Moltes gràcies a tots i a totes.

Imatge de http://blogs.ccrtvi.com/media/81/20090319-claudi%20mat.jpg

Comunicat de la Comissió Executiva del PSC Mataró

2010-01-05T12:00:00.003+01:00

En relació a la querella presentada sobre l’Illa de Can Fàbregas i de Caralt, la Comissió Executiva dels socialistes de Mataró ha decidit: mostrar públicament el seu recolzament a l’actuació feta pel govern de la ciutat (PSC-IC-ERC) en relació a tot el procés per aconseguir que s’instal·li a Mataró “El Corte Inglés” .Cal recordar que fins al dia d'avui totes les resolucions judicials sobre aquest afer han donat la raó al Govern municipal. Cal recordar i ressaltar també -contra el que alguns faran creure- que aquest no és un cas de corrupció ni el querellant és la fiscalia anticorrupció. I en concret volem mostrar el nostre absolut recolzament a l’alcalde de Mataró, Joan Antoni Baron.

Entenem que els tràmits judicials han de seguir el seu procés, però creiem que ara cal destacar l’aposta de l’Alcalde Baron i del Govern Municipal per la vinguda a Mataró d'“El Corte Inglés”). Perquè en tot aquest complex assumpte, en el fons, del que sempre hem estat parlant és d'“El Corte Inglés”.

Els socialistes som gent treballadora que ara més que mai està preocupada per la feina i pel futur.

Per això impulsem projectes estratègics com ara el Tecnocampus, “El Corte Inglés”, el Front Marítim, el Museu Bassat o l’arribada del Tren Orbital. Projectes que, és veritat, canvien profundament Mataró i obren noves dinàmiques que serviran per dotar a la ciutat de més capitalitat, per fer-la més atractiva, per diversificar la seva economia i apostar per la innovació. Els socialistes ho tenim molt clar: si volem més Mataró ara toca construir futur.

Els socialistes entenem l’arribada d'“El Corte Inglés” com una gran oportunitat. Nosaltres volem "El Corte Inglés" a Mataró, amb la dimensió, ubicació i ambició prevista. Ho hem dit sempre. Ja ho vam dir sense embuts a les eleccions del 2007, mentre d’altres o bé deien el contrari (CUP) o tiraven pilotes fora de manera ben electoralista ( CiU i PP). I a dia d’avui volem tornar a dir que, malgrat tots els entrebancs que ens anem trobant pel camí ( i que ens estan posant), el nostre objectiu és “El Corte Inglés” a Mataró: i és que estem parlant de mil llocs de treball, d'uns 30 milions d'euros anuals en salaris, de ser una ciutat referent comercial i de 180 milions d’euros d’inversió privada en la ciutat i tot el que suposa. Feina i futur. No defallirem.

A Mataró s’estan fent canvis progressius i transformadors. I entenem, tot i que no compartim, que algunes persones puguin veure aquests canvis com una amenaça: creuen que s’està desmuntat el Mataró “de sempre”. A totes aquestes persones, els volem explicar que Mataró ha d’estar preparada per adaptar-se als nous temps per seguir sent sempre Mataró, la ciutat innovadora i de progrés que ha estat sempre.

Entenem, però no compartim, que l’arribada de “El Corte Inglés” sigui vista com una amenaça per a les persones que defensem el patrimoni de la ciutat. A tots aquests recordar-los que s’ha fet una operació de desmuntatge de la nau de Can Fàbregas, no de destrucció. Volem compaginar els elements que han configurat la nostra identitat amb les noves oportunitats.

Entenem, però no compartim, que hi hagin persones que vegin “El Corte Inglés” com una amenaça als seus interessos comercials. Per això es van pactar en el seu moment un seguit de millores per aconseguir que l’arribada del CI sigui una oportunitats per a tots, com passa en les ciutats on ja hi ha aquest establiment.

Però ni entenem ni molt menys compartim res amb aquells que s’aprofiten de qualsevol circumstància per posar pals a les rodes a la vinguda de “El Corte Inglés” ( o al Tecnocampus... i demà.... que serà? El Museu Bassat?) i que només tenen per objectiu el fracàs d’aquest projecte per així intentar un assalt al poder al preu que sigui, fins i tot posant en perill el futur econòmic de la ciutat i la feina de molta gent. A tots aquests, dir-los que, com sempre ha estat, ens trobaran als socialistes al front, disposats a fer valer els nostres arguments, que són els arguments i les demandes de la gent treballadora.

Els socialistes no volem una ciutat paralitzada o que miri al passat. No volem una ciutat obsoleta. El PSC, amb Joan Antoni Baron al capdavant, volem una ciutat innovadora i valenta, una ciutat amb feina i futur.

Cerrando el año

2009-12-31T17:30:00.001+01:00

En apenas unas horas diremos adiós al año que nos ocupa y daremos paso a un nuevo año. Como suele darse en estas situaciones, resulta inevitable mirar un momento hacia atrás y hacer un repaso mental de lo que nos ha dejado el año que acaba.

Si tuviera que definir de forma sencilla mi 2009, creo que utilizaría las palabras "denso" y "complejo". Y pese a ello, también podría añadir que ha sido fugaz, ya que se me ha escapado tremendamente rápido. No deja de sorprenderme lo veloz que transcurre el tiempo desde hace ya algunos años, y lo mucho que me cuesta asimilar el pasar de los meses, sin dejar apenas tiempo para ser plenamente consciente de ello. Casi creo que es algo a lo que no llegaré a acostumbrarme nunca, aunque sepa bien que decir esto es pura ilusión.

En fin, ¿qué podría decirles?, es complicado sintetizar un año en unos pocos detalles, pero termino el 2009 con el regusto de que no podría haber hecho más cosas de las que he hecho, ni haber estado en más sitios y lugares de los que he estado, ni tampoco haber vivido más cosas de las que he vivido a lo largo de estos doce meses. Pero sin embargo ese regusto algo amargo va acompañado por la certeza de que en algunos momentos no he hecho todo lo que me hubiese gustado ni he podido prestar suficiente atención a todo aquello que la necesitaba o se la merecía. Ese debe haber sido mi mayor error, porque la importancia que uno le da a las cosas normalmente es relativa y muchas veces no he sabido ver aquello que debe ser y es realmente importante. En consecuencia, seguro que he provocado que algunas personas cercanas y queridas por mí, pasaran algún mal trago por mi culpa. Desde aquí, si no lo he hecho ya, les pido perdón.

Pero también recordaré este año por muchas de las cosas buenas y los momentos felices que contiene: los versos de un poema, un viaje de locos en un autobús, política cercana y de doble filo, el poemario de la mujer inalcanzada, una despedida que es un "hasta siempre", una caminata hasta un paisaje irreal, un segundo rodeado por personas que me quieren, aquellos fados nocturnos de Lisboa... y todos los kilómetros recorridos y acompañado por un buen puñado de personas irrepetibles (ellos y ellas ya saben quiénes son) que merecen la pena. Y desde luego, tampoco olvidaré este año por el recuerdo imborrable de tu sonrisa infinita. Seguro que estés donde estés debes seguir sonriendo, pero aquí te echamos mucho de menos.

Y sin más, un fuerte abrazo y feliz año a todos y a todas, sin excepción. Espero que nos veamos en el 2010.

De nuevo en Lisboa (y 5)

2009-12-16T15:30:00.001+01:00

El último amanecer de mi segundo viaje a Lisboa de nuevo fue radiante y luminoso, tan luminoso que al salir a la calle, el empedrado blanco e irregular que forma las aceras me deslumbraba por culpa del reflejo de los rayos del sol.

Desayunamos en una concurrida pastelería de la Praça Dom Pedro IV y después de cojer fuerzas para afrontar el día, nos pusimos a recorrer las tiendas de la Baixa en busca de postales y pequeños regalos. Resulta curiosa la estampa que ofrece la Baixa durante el día, llena de gente que va de un lado para otro por sus calles llenas de vitalidad, deteniéndose en sus escaparates, en las mesas de sus restaurantes, en cualquier rincón... casi parece un lugar ajeno al resto del mundo, rodeada por las siete colinas sobre las que se asienta Lisboa. Siete, como Roma, pero sin fanfarronear tanto.

La mañana se nos pasa rápido y cuándo se acerca la hora de comer siento el gusanillo de regresar a la Tasca da Sé para volver a comer el mejor bacalao que se sirve en toda Lisboa (y si no lo es, le debe faltar muy poco). Frente a la catedral, en lo alto de una de esas cuestas tan bonitas como duras de subir y junto a la sede de la Junta de Freguesía de Sé, disfruté de mi última comida en Lisboa. De nuevo me chupé los dedos con un Bacalhau a Tasca tan fantástico que incluso le hice una foto para el recuerdo, cosas de turista.

Luego, con calma y dejando Alfama y la Baixa a nuestras espaldas, regresamos al hotel para recojer las maletas. Nos despedimos de nuestra sencilla habitación, siempre en penumbra, y del amable personal del hotel. Cojimos el metro (por primera y única vez durante el viaje) y nos plantamos en la enorme Praça do Marqués do Poumbal, en la que la gigantesca estatua de aquel moderno, liberal y algo despótico marqués, nos saluda desde el centro de la rotonda, acompañada por un león que le otorga fiereza y majestuosidad al monumento. Le damos la espalda al marqués y nos dejamos caer por el parque Eduardo VII, para reponer fuerzas después de la comida con un poco de lectura y de descanso al aire libre que nos sienta de maravilla y que culminamos con otra parada en una pequeña pastelería situada junto al que fue mi hotel un año antes (y que por cierto, veo que todavía sigue en obras).

Desde este punto, poco más, aparte de un veloz y silencioso viaje en taxi hasta el aeropuerto que nos brinda las últimas imágenes de Lisboa. Una ciudad que enamora, poblada de extraña belleza y de sinceros sentimientos, que se perciben en sus calles y se cantan en sus fados. Porque como dice aquel fado de Martinho da Vila o de Carlos do Carmo: "Lisboa, menina e moça". Niña y muchacha, inolvidable, mujer de mi vida.

Imagen 1 e Imagen 2 de http://www.rent4days.com

De nuevo en Lisboa (4)

2009-12-02T00:01:00.000+01:00

Un nuevo amanecer nos saludaba desde el cielo de Lisboa, y el principio del día se planteaba apacible y casi rutinario: salida tranquila a la calle con su pavimento empedrado e irregular, paseo por la Praça dos Restauradores hasta enfilar una todavía sombría Rua do Carmo y desayuno en una típica pastelería de la parte baja de esta calle.

Las paredes de la pastelería están decoradas con viejas fotografías en blanco y negro que muestran instantáneas imperecederas de la Revolución de los Claveles. Y es que la historia más o menos reciente de Lisboa y de toda Portugal se muestra muy presente en muchos detalles de los establecimientos que pueblan las calles y plazas de esta zona de la ciudad. En una de las fotos, por ejemplo, veo a una multitud subida al fuselaje de un tanque durante el 25 de abril de 1974. En otra, veo a Mario Soares caminando por las calles de la Baixa Pombalina del brazo de Álvaro Cunhal, ideológicamente diferentes, en un gesto cargado de simbolismo. A modo de anécdota, se dice que en tiempos de la dictadura de Salazar, estuvo en Lisboa el escritor y crítico brasileño Agripino Grieco. Un prócer del régimen se lo llevó a ver la Avenida da Liberdade, y abriendo los brazos cargado de orgullo dijo: "¡Vea esta maravilla! ¡Es nuestra Avenida da Liberdade!". A lo que Grieco contestó: "¿Y cuándo piensan inaugurarla?".

Tras el desayuno, enfilamos la Rua do Carmo y nos desviamos por la Calçaca do Sacramento hasta las puertas del Museu Arqueológico do Carmo. Llegamos tan temprano que nos toca esperar un rato sentados en un banco a que abra el museo. Una vez dentro, vuelvo a maravillarme por la belleza y el encanto del lugar, en el que se respira un aire fantasmagórico gracias a las grietas de las paredes, a sus arcos quebrados y a sus capiteles torcidos. Pero sobretodo, gracias a las tumbas incrustadas en las paredes del antiguo monasterio, a las estatuas, a las gárgolas y a los sarcófagos que recubren cada rincón. Me sobrecoge especialmente, la imagen de la ennegrecida estatua de San Juan Nepumoceno que desde lo alto de su pedestal en el transepto del templo, parece vigilar cada rincón del mismo. Este lugar es mágico, y en su interior, bajo el azul del cielo que ejerce de bóveda, el silencio es norma y el tiempo parece haberse detenido.

Salimos a la calle ya con la mañana avanzada y con el sol de mediodía ya asomando por encima de nuestras cabezas, nos detenemos en la concurrida terraza del Brasileira, en la que aprovecho para fumarme un Montecristo frente a la estatuta del poeta Augusto Ribeiro, en pleno corazón del Chiado, dónde confluyen la Lisboa más bonita, refinada y de diseño, mestiza y sofisticada. Tras el paréntesis, decidimos hacer algunas compras en la Baixa. Me decido a ir en busca de algun establecimiento en el que pueda encontrar algunas botellas de vino de Oporto blanco seco (cuyo sabor, en este viaje, se me ha pegado al paladar). Finalmente, en el extremo este de las calles pombalinas encuentro una vieja, oscura y enorme bodega llamada Napoleao, en la que uno puede encontrar todo lo que ande buscando en materia de buen vino y licores. Tras tantear entre las amplias estanterías, escojo una botella. Pero pese a haber encontrado lo que andaba buscando, me dejo aconsejar por el anciano vendedor de la tienda, que me ofrece degustar una copa de otro buen vino blanco de Oporto. Más que convencido por el regusto que me deja el vino, acabo llevándome las dos botellas sin rechistar.

Cruzo la Baixa de esa Lisboa llana, comercial y depauperadilla, hasta la Rua dos Sapateiros. Y en la parte alta de esta calle me refugio en un restaurante barato, ruidoso y repleto de gente, para volver a zamparme otra pieza de un sabroso bacalao. Además de por la buena comida, resulta imposible no dejarse llamar la atención por una frenética camarera que recorre el comedor arriba y abajo, vociferando y contestando a los clientes con un aire atlántico inconfundible. Resulta curioso que los clientes la soporten de tan buen grado, pues en casi cualquier otro lugar del mundo resultaría difícil encajar un carácter tan descarado y tan encantador al mismo tiempo. Pero estamos en la Lisboa más céntrica y a la vez influenciada por el toque cosmopolita del poscolonialismo, y en este lugar, esta camarera es una reina despótica y moderna.

Tras la comida y la siesta de rigor (de varias horas, para poderse recuperar adecuadamente), cruzamos otra vez la Baixa, volvemos a Napoleao y adquirimos otro par de botellas de vino, y mientras planeamos nuestro próximo movimiento, nos sentamos en la terraza amable del Martinho de Arcada, en la que el viento marino nos acompaña al caer la tarde. Se dice que Fernando Pessoa pasó muchos atardeceres en esta misma terraza, acompañado por muchos otros intelectuales de la Lisboa más culta de principios del siglo XX.

Con el cielo enrojeciendo sobre nuestras cabezas, emprendemos el camino de la Lisboa popular, la de los callejones inclinados de sus barrios más castizos. Se me ha metido en la cabeza buscar el Parreirinha de Alfama, una de las más célebres casas de fados de la ciudad, que gozó de gran fama y popularidad hasta que entró en decadencia y cuyo honor fue restaurado por la argentina Adega Machado hace ya algunos años.

Dejamos la catedral a nuestra izquierda y bajamos por la Rua Cruzes da Sé, una calle por la que a medida que uno se adentra al anochecer parece estar sumergiéndose en una caverna retorcida, en la que la tranquilidad inicial da paso a pequeños establecimientos y terrazas en las que se respira el ambiente único del fado. Las posibilidades para difrutar de una cena única en esta parte de la ciudad son muchas, pero me empeño en encontrar el Parreirinha. Tras buscar un buen rato y cuándo ya estaba a punto de desistir, llego a una plaza en la que sobreviven algunas paradas de lo que parecía un mercado, y en uno de los rincones de la plaza, al final de un callejón, consigo encontrar el Parreirinha. Pero mi alegría inicial se ve truncada cuándo al entrar en el local, me dicen que todo está reservado y no queda ni una sola mesa libre para cenar. Sin más remedio, la desafortunada circunstancia me obliga a optar por cenar en el Clube de Fado, un elegante y mítico local que antes habíamos dejado atrás.

La cena resulta agradable y el local, hermosísimo, está situado a cuatro pasos de la catedral. El ambiente es cálido y mientras cenamos, el comedor se va llenando poco a poco hasta quedar todas las mesas ocupadas. Hacia el final de la cena, por fin, algunos músicos se situan en el centro del local, las luces se atenuan para completar un ambiente de carácter más íntimo y da comienzo el espectáculo. Una joven muchacha de suave y dulce voz interpreta varios temas acompañada por la guitarra de Mario Pacheco, uno de los más reputados guitarristas de fado de Lisboa. En los fados que escucho aquí, a diferencia de los del Severa, el peso instrumental es mayor, y el aire mucho más melancólico. Los acordes de la guitarra parecen querer contar una triste historia de amores pasados. Las voces de las fadistas nos trasladan hasta el centro de la nostalgia que se siente por un corazón embaucador, y con la letra de cada canción también nosotros nos dejamos embaucar. Y es que esta Lisboa, la de las noches de fado, bohemia, luminosa, genuina... quizás sea la Lisboa que más nos enamora.

Tras escuchar un buen puñado de fados, nos marchamos de vuelta al hotel, dando un paseo por las calles vacías y silenciosas de Alfama. Estas calles irregulares, que miran al río, respiran fado por cada rincón. Y el último tramo del paseo, ya en la Baixa Pombalina, lo hacemos entre muchachos escandalosos que rompen la armonía silenciosa de una ciudad cargada de luces, que le dan a la ciudad otro aire distinto al del día, en el que el ajetreo y a la vez el orden se han convertido en una rara belleza. Es lo que me pasa con Lisboa. Todo me parece bonito.

Imagen de http://www.clube-de-fado.com/clubefado/02_bar.jpg

Contra l’atur juvenil

2009-11-24T15:00:00.000+01:00

El passat divendres, la Joventut Socialista de Mataró va organitzar un acte informatiu obert a tots els ciutadans, per donar a conèixer el nou Acord de mesures per l’ocupació juvenil a Catalunya.

Aquest acte va tenir lloc a la Nau Gaudí, precisament l’emplaçament d’un telecentre i un espai d’orientació professional destinat als joves de Mataró. La conferència va comptar amb la participació d’en Joan Josep Berbel, que és el Director del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC), Chakir el Homrani, Portaveu Nacional d’Avalot (Joves de la UGT), tots dos en representació d’algunes de les parts directament implicades en l’esmentat acord; i també d’Alberto Lacasta, Secretari Sociolaboral de l’executiva nacional de la JSC.

Els ponents varen destacar algunes de les millores que aquest acord representarà pels joves de Catalunya com: la millora de les condicions laborals i l’accés a la informació dels seus drets laborals, el foment de l’emprenedoria entre els joves, on Berbel assegura que “hi haurà noves xarxes d’orientació i d’emprenedoria per la creació d’empreses a escoles, instituts, universitats i als ajuntaments”, així com també la formació, orientació i inserció, ja que es promourà l’accés dels joves a la formació professional i es crearan noves línies d’actuació per evitar que els joves amb risc d’exclusió social no finalitzin amb èxit els seus estudis. En aquest Acord també és té en compte la conciliació de la vida laboral, acadèmica i personal, tant important per tots aquells joves que volen emancipar-se.

Finalment, el Director del Servei d’Ocupació va concloure esmentant que “l’objectiu principal és sortir de la crisi amb una societat molt més plural, més igualitària i molt més qualificada i que per això és necessita més que mai la formació i especialització dels joves, que precisament intentarem garantir a través d’aquest Acord de Mesures d’Ocupació Juvenil”.

L’acord, que va ser aprovat el dia 16 de setembre, està dotat amb més de 200 milions d’euros de pressupost, i substitueix a l’anterior acord de mesures, que s’havia aprovat l’any 2001 amb CiU al Govern de la Generalitat i que tan sols destinava 200.000 euros per impulsar la creació d’ocupació per als joves de Catalunya.

L’acte va comptar amb una seixantena d’assistents, i m'agradaria destacar que precisament va ser un dels primers actes que s’han organitzat a tota Catalunya per parlar del nou acord, ja que aquest encara s'està presentant de forma oficial en societat (avui mateix s'ha fet la presentació a l'àrea metropolitana, en un acte a la Cambra de Comerç de Sabadell, al que també hi he pogut assistir).

Berlín, 20 años después

2009-11-10T14:30:00.000+01:00

Fuente (Kap) : www.lavanguardia.es

De nuevo en Lisboa (3)

2009-11-04T14:30:00.000+01:00

Para el siguiente día hicimos un planteamiento casi previsible: alejarnos de la Lisboa más céntrica para visitar Belém. El barrio de Belém es uno de los lugares más agradables y emblemáticos de la ciudad. Está repleto de espacios verdes, jardines, museos... además de algunos de los monumentos más característicos de Lisboa y de toda Portugal. Guardaba un buen recuerdo de esta zona y me apetecía mucho regresar a ella.

Salimos temprano del hotel, sin haber desayunado, con la intención de hacerlo en alguna de las numerosísimas pastelerías que hay repartidas por la ciudad. Y es que la gran variedad de dulces y pasteles bien se merecen una atención especial por parte del viajero. Los portugueses son muy aficionados a los dulces y más allá de los tradicionales pastéis de nata, en los escaparates de dichas pastelerías pueden encontrarse gran variedad de madalenas, tartaletas hojaldradas de almendra, pasteles de crema, bizcochos de chocolate, pequeños dulces de limón... una maravilla, oigan. Así que a diferencia de mi primer viaje, en esta ocasión disfruté mucho más de la repostería portuguesa, aprovechando para detenerme a desayunar todos los días en alguna pastelería distinta, y haciendo frecuentes altos en el camino para sentarme a disfrutar de los dulces lisboetas.

Una vez arreglada la cita con el desayuno, cojimos un tranvía desde la Praça do Comércio para llegar hasta Belém. El trayecto me tocó hacerlo enteramente de pie, ya que el vagón iba lleno de gente, en una de esas curiosas mezclas de turistas, trabajadores y estudiantes que acostumbra a darse en las grandes urbes. Tras pasar por debajo del puente del 25 de Abril, dejar atrás la estación de Cais do Sodré (dónde puede cojerse el tren que conecta con Cascais) y vislumbrar fugazmente el Palacio del Presidente de la República, llegamos a nuestro destino y nos plantamos delante del hermosísimo conjunto manuelino del Monasterio de los Jerónimos.

Abarrotado de turistas, el templo ofrece una imagen curiosa de buena mañana, con un fuerte contraste entre la profunda historia que respiran sus paredes y la modernidad de las cámaras con las que los turistas japoneses e ingleses se apresuran a captar todos los detalles de las tumbas del navegante Vasco da Gama y del poeta Luis de Camoes. Los turistas parecen querer invadir cada rincón de la iglesia y nos resulta difícil movernos entre sus pasillos. Aún así, la visita nos merece bien la pena, ya que la amplitud y la luminosidad del interior sigue resultando igual de impresionante por muchas veces que se haya visto. Pasamos al claustro, con su patio central cubierto por un pedazo de cielo limpio y azul, sin nubes, en el que el sol luce magnífico y radiante.

Recorriendo el claustro nos detenemos en el monolito levantado en honor del poeta Fernando Pessoa, gran nombre de las letras portuguesas del que se depositaron las cenizas ante este lugar. Entre la belleza y el silencio de dicho lugar, resuenan las palabras de Álvaro de Campos grabadas sobre uno de los laterales del monolito: "No quiero nada. Ya dije que no quiero nada. No me vengan con conclusiones. La única conclusión es morir.". Muy cerca de aquí, en el centro mismo de la sala capitular del monasterio, descansan los restos de otro ilustre hombre de letras y escritor romántico portugués, Alexandre Herculano de Carvalho. Resulta curioso ver y sentir como conviven en este lugar la admiración por la arquitectura manuelina y el respeto por la tradición y las letras portuguesas, pues entre estos muros, como hemos visto, reposan algunos grandes nombres de la literatura de Portugal.

Abandonamos el monasterio y nos refugiamos en el restaurante "Os Jerónimos". Nos recibe un simpatiquísimo camarero que en un santiamén nos coloca en una mesa y nos hace un par de recomendaciones gastronómicas que aceptamos casi sin dudar. El arroz de peixe, como todos los platos de pescado en este lugar, resulta delicioso y mientras disfrutamos pausadamente de la comida, el camarero de antes no cesa de dar vueltas alrededor del comedor a un ritmo frenético, sin dejar de dar instrucciones a sus compañeros y lanzar proclamas en voz alta. Antes de abandonar el lugar, el camarero detiene su frenesí un instante y se acerca hasta nuestra mesa para decirnos, en un gracioso castellano: "amigos, muchas gracias y que tengan unas felices vacaciones". Un tipo del todo encantador que después de decirnos esto, sigue con su frenesí anterior a lo suyo.

El siguiente paso lo damos en busca de los célebres pastéis de nata de Belém. Estos pasteles pueden encontrarse en muchísimos establecimientos de Lisboa, pero los más famosos, originales y genuinos pueden encontrarse en la antiga confeitaria de Belém. Un detalle curioso es que estos pasteles son muy populares en China, ya que fueron introducidos en el país asiático cuándo Macao aún era colonia portuguesa. En chino, los pasteles de Belém han sido llamados "dan ta", que viene a significar algo así como pastel de huevo.

Con el consabido paquete de pasteles a cuestas, nos damos un paseo hasta las inmediaciones de la Torre de Belém. Hacemos un café en una terraza cercana, y desde la mesa, me entretengo observando con detenimiento a algunos "aparcacoches" que se pasan las horas pidiendo limosna a cambio de su "ayuda" para estacionar los coches. Me resulta curioso, porque tan sólo un año antes, durante mi anterior visita, no había ni rastro de estos "aparcacoches", y sin embargo ahora se les puede encontrar por buena parte de la ciudad, especialmente en los lugares más turísticos.

Con la tarde un poco más avanzada, procedemos a visitar la Torre de Belém. Al cruzar el puente que conduce hacia la entrada, vemos una medusa de considerables proporciones embarrancada a pocos metros de la orilla, junto a la torre. La edificación se alza majestuosa y nos tomamos la visita a través de sus salas con una calma inusitada. A medida que ascendemos por cada una de sus plantas, nos detenemos en cada rincón, observamos cada detalle, buscando una nueva perspectiva de cada espacio. Y con cada perspectiva y cada detalle, la torre cobra una nueva dimensión. No nos cuesta imaginarla com escenario de torturas y batallas, como prisión, como puesto de mando o como almacén. La torre sorprende y estremece al mismo tiempo y a medida que se asciende por su estrecha y empinada escalera, su dimensión crece y su altura la hace parecer mayor de lo que es realmente. Esta visita me sorprendió mucho más que la de la primera ocasión. Creo que pude apreciar mejor la belleza del monumento y a la vez, me dejé llevar mucho más por la historia que se encierra tras sus paredes, sus cúpulas y su baluarte.

Abandonamos la torre coincidiendo con la hora del cierre al público en general. Cansadísimos, emprendemos el viaje de vuelta. De nuevo, me toca pasarme de pie el trayecto a bordo del tranvía, y cuándo llego hasta Praça do Comercio, sólo me quedan fuerzas para avanzar con un trote cansino mientras subimos por la Baixa. Los escasos metros de la Calçada da Gloria (metros en los que, por cierto, se encontraba un Night Club de dudosa reputación que desde bien temprano ya estaba abierto,) rumbo al hotel se hacen interminables. Y cuándo por fin llego a la habitación me dejo caer en la cama y me quedo sumido en un profundo y largo sueño del que ya no me despertaría hasta el día siguiente.

Imagen de http://www.enfocado.com/fotos/lisboa_torre_belem_g.jpg

Juntos

2009-11-03T15:00:00.000+01:00

Sé que hay un camino
que quiero recorrer contigo;
sé que hay un camino
repleto de cruces y destinos
en el que al caer la noche
la luna se apaga
y un viejo colma de culpas
y reproches al viajero;
su paisaje es frío y sincero,
su alma es dura,
su senda, oscura,
y cien campos marchitos
de lucha y furias lo rodean,
pero sé también
que al recorrerlo contigo,
la oscuridad es más clara,
el reproche más ligero
y la lucha más sencilla,
y nos colmaremos de melancolía
cuándo un delirio de rabia
nos empuje a través del sendero;
todo esto, lo sé,
pero desde luego, sé,
que hay un camino de esfuerzo
que voy a recorrer contigo,
viejo amigo.

Imagen ("The Road") de http://www.peliculas.info

De nuevo en Lisboa (2)

2009-10-22T23:00:00.000+02:00

Un taxi fue lo primero que pisé en mi regreso a Lisboa. Por supuesto, como la mayoría de taxis locales, éste se trataba de un viejo modelo Mercedes con un tipo reservado al volante. El trayecto hasta el hotel estuvo marcado por el tráfico intenso de las primeras horas de la mañana y lo primero que me llamó la atención en el panorama que ofrecía la ciudad fueron los numerosísimos carteles electorales que estaban colgados por todas partes. No en vano, dos días antes de mi llegada se habían celebrado elecciones municipales en todo el país y los rostros de los candidatos municipales todavía relucían en las calles de Lisboa que, por cierto, tras los resultados de los comicios seguirá con alcalde socialista.

Mi hotel estaba en la Rua da Gloria, muy cerca del centro de la ciudad y apenas a algunos pasos de la Calçada da Gloria, empinadísima calle por la que discurre uno de los pocos elevadores que aún quedan activos en la ciudad, uniendo el centro neurálgico con el Bairro Alto. Se trataba de uno de esos hoteles residenciales que resultan ser más cómodos que aparentes, de precio barato, con habitaciones oscuras de gustos sencillos y sin demasiadas pretensiones. Pero era perfecto para el visitante que busca resposar las horas justas en un lugar privilegiado de Lisboa.

Después de tomar contacto con la habitación, soltar las maletas y casi sin perder un segundo, nos pusimos en marcha. Volví a pisar una soleada y deslumbrante Avenida da Liberdade con una sonrisa en la cara, y al momento ya estaba bajando por la Rua Augusta dispuesto a atravesar el arco que corona una de las calles más hermosas del lugar y que lleva hasta la Praça do Comercio. Una plaza que desgraciadamente y para mi sorpresa, actualmente se encuentra en plena remodelación y de la que solo se puede acceder a sus laterales. Con un lamento breve, tuve que quedarme mirando la estatua de José I emergiendo entre las obras sin poder acercarme a contemplarla de cerca. "Obra a obra, Lisboa melhora", rezaba la valla que rodeaba la plaza.

Dejando atrás la Baixa, emprendimos camino a Alfama, escojiendo atravesar la freguesía de Sé y deteniéndonos en la catedral de Santa Maria Maior, la iglesia más antigua de la ciudad, que con sus torres cuadradas y coronadas por campanas parecía darnos la bienvenida al lugar. El paseo por el interior de la catedral resulta poco luminoso, excepto al acercarse a las capillas situadas tras el altar, en las que de nuevo como un año antes, me detengo a contemplar el hermoso y detallista belén obra de Machado de Castro. La salida al claustro en la parte trasera del altar me devuelve a ese rincón silencioso. Contemplo la excavación que ha sacado a la luz restos romanos, visigodos y musulmanes, no en vano, la catedral se edificó sobre las paredes de la antigua mezquita que dominaba Lisboa hace casi mil años.

Abandonamos los muros de la catedral y seguimos subiendo mientras nos adentramos en Alfama, con sus empinadas cuestas, su suelo irregular y el trazado irregular de las calles. Algunos siglos atrás, este era el barrio de las clases pudientes lisboetas, pero tras el gran terremoto de 1755, la clase alta fue abandonando progresivamente el lugar, y éste fue ocupado por pescadores y obreros que lo convirtieron en la cuna del fado, la canción tradicional y popular portuguesa. El reflejo de la historia de Alfama sigue bien presente en sus calles, que permiten contemplar pintorescos edificios y fachadas históricas rodeadas por un ambiente pintoresco y bohemio. Probablemente, Alfama sea el lugar más especial de Lisboa.

Coronando Alfama llegamos al Castelo de Sao Jorge, desde el que las vistas sobre los tejados que bajan hasta el Tajo son espectaculares. Es casi mediodía y el lugar está repleto de turistas, entre ellos un buen puñado de catalanes. En este lugar vivió durante muchos años la familia real portuguesa, aunque el castillo también ha vivido épocas en los que sirvió de prisión, de almacén e incluso de teatro. Hoy es uno de los lugares más turísticos de Lisboa. Al atravesar sus muros, los acordes de una guitarra llegan hasta nuestros oídos. Un músico acaricia las cuerdas del instrumento en el patio mayor del castillo. Nos subimos a las almenas y desde las torres situadas sobre el muro oeste, veo la cúpula de Santa Engracia en la lejanía recubierta completamente por andamios.

Salimos del castillo buscando recorrer Alfama cuesta abajo en busca de un lugar para hacer la comida de mediodía, y tras un par de rodeos para pasar por las terrazas del mirados de Santa Luzía, llegamos hasta un pequeñísimo restaurante situado junto a los muros de la catedral en el que sirven el que creo que es el mejor bacalao que he comido en Lisboa, lo que no es decir poco. El espacio del restaurante es tan reducido que durante la comida sucede algo curioso: un grupo de turistas ingleses entra al restaurante y piden una mesa. El camarero, tras estrujarse las ideas para buscar una solución que permita dar cabida a los ingleses, me pregunta si nos importaría cambiar de mesa mientras estamos en plena comida, devorando el primer plato. Así que, aún con el tenedor en una mano y una copa de vino en la otra, hacemos un veloz cambio de mesa para continuar como si nada.

Después de comer volvemos al hotel para tomarnos un descanso que nos permita reemprender la actividad a partir de la media tarde. Y tras ese reposo nos marchamos al Chiado, otro rincón mágico de la ciudad, que a esa hora bulle de actividad. Me detengo, como no, a tomar algo en el Brasileira, mientras las luces empiezan a encenderse en las fachadas y las farolas. Pero esto sólo supone un breve respiro en el camino, que esta noche me conduce al Severa, local de fados del Bairro Alto dónde ya estuve un año antes pero del que salí con ganas de revivir una segunda parte.

Nada más atravesar las puertas del Severa me vi conducido entre la penumbra y la luz de las velas hasta un rincón del comedor. Una fadista ya se encuentra en plena actuación con una voz nostálgica cuándo me siento en la mesa y a partir de ese instante, somos testigos de un amplio repertorio de fados cantados por voces masculinas y femeninas. Lo mejor que uno puede hacer en este lugar es disfrutar de la letra triste o irónica del fado sin pensar en nada más, desconectando de todo. La noche transcurre y el ambiente nos embriaga. También tenemos ocasión de escuchar algunas "guitarradas", fados instrumentales que terminan de amenizarnos hasta que el espectáculo se da por concluido.

El Severa queda atrás, y el regreso al hotel lo disfruto con un Montecristo en los labios, mientras desciendo la Calçada da Gloria con paso firme pero cuidadoso. Cierro mi primer día de este retorno a Lisboa con un vistazo de una calle oscura, tranquila y hermosa, reconfortado por verme de nuevo en este fantástico lugar, y por poder hacerlo con la mejor de las compañías.

Imagen de http://www.disfrutalisboa.com/

Imagen de http://www.lazapatilla.com

Imagen de http://blogs.shawfest.com

De nuevo en Lisboa (1)

2009-10-19T12:00:00.003+02:00

La noche aún cubre un cielo dormido, algunas luces pasan pacientemente junto a la ventana y un par de faros iluminan la carretera que me lleva hasta el inicio de mi viaje. A ciertas horas, cuándo aún es muy temprano para pensar demasiado, resulta más fácil dejarse llevar por las intuiciones y por los pequeños detalles que relucen al otro lado del cristal. Es un momento dulce en el que detenerse.

De repente, un fogonazo nos despierta y vislumbramos la hoja dorada de una espada que con su destello nos atraviesa la mirada en medio de lo oscuro. La nueva terminal del Prat es impresionante y su primer vistazo nos sorprende más de lo esperado. Desde el vasto filo de esa hoja estaba a punto de despegar el vuelo que surcando el cielo de la península, iba a llevarme de nuevo hasta Lisboa.

Muchas voces me habían consultado acerca del sentido que tenía regresar a la capital de Portugal, en lugar de marcharme a conocer otros parajes y paisajes. Supongo que no debía faltarles razón, pero cuándo a uno se le graban a fuego en la memoria y en el corazón las calles de Lisboa, sus paisajes, sabores y sonidos, hasta el punto de que permanecen presentes de forma casi constante en cada suspiro y cada atardecer a lo largo de un año entero, a uno no le queda más remedio que rendirse a lo que dicta el corazón. Cuándo uno se enamora de Lisboa, no queda más remedio que rendirse a ella y regresar a sentirla de cerca.

Así, mientras el avión despegaba y también el amanecer despegaba con nosotros, mi cabeza empezaba a remontarse a algunas de las imágenes que un año atrás me había dejado mi primera visita a esa ciudad hermosísima: Alfama, el Chiado, la Baixa Pombalina, Liberdade, Bélem y los Jerónimos, el Fado y su nostalgia... me moría de ganas de volver a caminar por Lisboa. Me invadía la sensación de que en lugar de estar viajando, estaba haciendo otra cosa bien distinta: estaba regresando.

Y es que el regreso implica algo más profundo que el simple viaje, porque en el regreso además de ir en busca de algo nuevo y desconocido, también nos dedicamos a buscar pedazos de nosotros mismos. Y fue precisamente así, buscando pedazos, como volví a pisar la casi milenaria ciudad de Lisboa.

Imagen de http://e-le.es/sonsoles/files/2009/03/lisboa.jpg

Un segundo

2009-09-24T00:01:00.000+02:00

Hay un segundo ínfimo,
casi insignificante,
en el que pasé de mis veinticinco
a los casi veintisiete,
y aunque en esencia
sigo siendo el mismo,
de repente estoy
un poquito más lejos
de mis veloces y queridos recuerdos,
de las risas conjugadas
con un verbo femenino,
de un oasis secreto y cansino…
y al mismo tiempo,
ando un tanto más cerca
de un mañana impronunciable
que me arrastra con fuerza
y que de forma inevitable,
me traslada hasta un lugar
que no es de nadie,
más que de quién se decida
a conquistarlo con fuerza, ganas,
deseo, pasión, nostalgias
y algo de corazón.

Imagen de http://es.barcelona.com/

Festa a Arenys de Munt

2009-09-17T17:00:00.000+02:00

L'altre dia, a Arenys de Munt, s'hi va celebrar una festa. Perquè va ser precisament això i no una consulta, ni un referèndum, ni una declaració d'independència el que va tenir-hi lloc l'altre dia. Va ser una festa moguda i molt animada, a la que un grapat de gent vinguda d'arreu de Catalunya s'hi va voler apuntar. Alguns ho van fer per oportunisme, per deixar-se veure o per no quedar-se fora del moment mediàtic, però la gran majoria s'hi va apropar per convicció i per poder compartir una sensació d'eufòria colectiva.

La festa també va comptar amb alguns convidats d'excepció, ni més ni menys que amb un grup de feixistes manifestants de la Falange, que van ser els encarregats de posar el toc exòtic (impagables les camises blaves) i que estic convençut de que també van contribuir en bona part a l'èxit de la festa de diumenge. Com també crec que hi van contribuir enormement els mitjans de comunicació, que es van encarregar de fer una campanya publicitària extraordinària durant les setmanes prèvies a la festa i que van aconseguir que allò que en principi era una simple enquesta per fer una pregunta als veïns i veïnes d'un poble del Maresme, a alguns els acabés semblant la quasi-entrada en vigor de l'independència de Catalunya.

Tot això ho dic des d'un profund respecte pels sentiments dels assistents a aquesta festassa, encara que aquesta no era la meva festa. Però tampoc em malinterpretin: a mi les banderes per sí mateixes, no m'entusiasmen gaire ni m'esperonen especialment.

Als organitzadors d'aquesta festa els tinc que reconèixer que, a partir d'una idea molt simple, han sigut capaços de crear una campanya publicitària tremenda per al seu poble. I també van aconseguir que, almenys durant uns dies, els mitjans no parlessin tant de la crisi econòmica i de la situació complicadíssima en que es troben molts ciutadans i moltes famílies d'aquest país. Això té el seu mèrit, sempre que tots i totes siguem conscients de que aquest gruix de ciutadans es mereixen que des de l'independentisme, des del comunisme, des del sobiranisme, des del federalisme, des del catalanisme, des del socialisme... o des del que vostès vulguin, tinguem molt clar i no oblidem que més enllà de festes i fanfàrries, el nostre veritable horitzó nacional ha de ser sortir de la crisi, generar cohesió, acabar amb les desigualtats i crear oportunitats per a tothom. Perquè tinc la impressió de que una altra cosa seria una falta de respecte pels que ho estan passant malament.

Imatge de http://www.age.cat

Cuarto de siglo

2009-09-13T20:50:00.002+02:00

Vamos
derrotando afrentas,
devorando al viento,
asumiendo años,
derrotando al tiempo…

En este
cuarto de siglo
te has cubierto
de pasados
que conozco muy poco,
y pronto te cubrirás
de futuro
y de otros tantos
momentos
que tú, con tu ton
y tu dulce son,
transformarás
en viejos recuerdos
atravesados por
pobres afortunados
de cruzarse contigo.

Sigo seguro,
en este cuarto de siglo
las cosas van así,
y ando seguro también
de que en cada uno
de tus cuartos
de cuarto de siglo
por fortuna
seguirás igual,
derrotando afrentas,
enamorando al viento,
asumiendo años
y siempre derrotando
una vez tras otra
al mal tiempo.

Imagen de http://farm4.static.flickr.com/3259/

Escribir

2009-09-07T13:30:00.000+02:00

Según José Ángel Valente en "Mandorla", escribir es como la segregación de las resinas; no es acto, sino lenta formación natural. Musgo, humedad, arcillas, limo, fenómenos del fondo, y no del sueño o de los sueños, sino de los barros oscuros donde las figuras de los sueños fermentan, Escribir no es hacer, sino aposentarse, estar.

Por eso cuándo uno no es capaz de situarse claramente, cuándo todo se desvanece y se remueve a la vez, cuándo el movimiento se convierte en rutina, cuándo continuamente se nos está exigiendo y nuestro entorno se haya retorciéndose en un desorden de ideas, pensamientos y sensaciones, cuándo la inestabilidad es ley... entonces escribir resulta mucho más complicado.

Imagen de http://www.escritoresdeasturias.es/fotos

Preludio

2009-08-25T23:40:00.002+02:00

Las horas corren, los últimos días de Agosto se desvanecen con el son cansino que anuncia la llegada de las tormentas y el principio del final del verano, los periódicos vienen cargados de cuentos a la espera de noticias, el calor es sofocante, el sol de mediodía, ardiente, y la noche, calurosa.

En mi escritorio, un repóker de libros aguarda a que me decida a recorrer sus páginas sin saber que ya tengo cita con una novela anclada a mi mesita de noche. En otra parte, algún idiota se entretiene moviendo fichas entre tableros de rencor y me recuerda a algún antihéroe que imparte justicia divina en un mundo tan terriblemente terrenal. A mi, cómo a Brecht, me parecen tristes las épocas que necesitan de héroes (o de antihéroes).

El pasado es vívido, el presente fugaz y el futuro a veces se torna borroso aunque esto ayuda a mantenernos expectantes y atentos. Es parte fundamental del juego del tiempo. Somos un relato, así que aunque nos empeñemos en detenernos en un pasaje cualquiera, al final no nos queda más remedio que seguir avanzando hacia la siguiente página de nuestra historia.

La noche es sencilla, una vieja canción llena los rincones de mi habitación y la luz cuenta pacientemente los minutos mientras espera a que llegue el ocaso del día de hoy. Estoy cansado. Por hoy no hay mucho más que comentar, después de todo, mañana será otro día y seguro que yo no estaré tan críptico. Buenas noches a todos y a todas.

Imagen de http://elautodidactaambulante.blogia.com

Imagining Lisboa

2009-08-15T12:04:00.006+02:00

Quan fa uns dies m'enrecordava momentàniament de la pel·lícula "Vicky Cristina Barcelona", de Woody Allen, que vaig poder veure l'octubre passat, pensava en la forma en què Woody Allen deuria haver experimentat cadascuna de les sensacions que la ciutat de Barcelona li va transmetre.

Suposo que en Mr. Allen va submergir-se a la seva manera en la Ciutat Comtal i el que podem veure en pantalla no és més que el resultat de l'expressió de la seva forma de viure la ciutat, el seu homenatge, sumat amb els ingredients de la seva particular òptica cinematogràfica. A mí, però, el seu homenatge no va seduïr-me completament. Els motius devien ser diversos, però és probable que el fet de ja conèixer prèviament la ciutat homenatjada em donava una visió prèvia que posteriorment és molt difícil de moldejar a través de la gran pantalla i dels ulls d'un director.

També durant el mes d'octubre passat vaig poder conèixer de primera mà la ciutat de Lisboa, en un viatge que va combinar molts aspectes que barrejats entre sí van deixar-me una sensació excel·lent i també irrepetible. Vaig tenir la sort de poder experimentar la ciutat pràcticament sense cap mena d'hipoteca prèvia que em condicionés d'alguna manera, i això em va permetre construir la meva particular visió de Lisboa, viure-la a través de tota mena d'indrets, del clima, dels records, de la gastronomia, dels detalls inexplicables i de la música. Per aquest motiu, quan fa uns dies vaig posar-me a veure la pel·lícula "Fados", de Carlos Saura, les imatges de la ciutat portuguesa van tornar a invadir-me com un somni que havia arribat a tocar amb la punta dels dits.

"Fados", que no té argument ni explica cap mena d'història, excepte les pròpies que contenen els fados, és un magnífic recorregut pels diferents matissos i estils que amaga la cançó portuguesa per excelència. A la vegada és una guia sense guió sobre com les diferents influències que el nostre país veí ha anat rebent al llarg dels anys han configurat nous estils i han afectat directament al cor de les pròpies tradicions portugueses.

El record de tot plegat, m'ha fet traslladar-me de nou a Lisboa, com si un munt de coses haguessin quedat enrere durant aquell viatge al final de l'estuari del Tajo. I com si alguna de totes aquestes coses fos, possiblement, una part de mi mateix que ara m'agradaria tornar a trobar. Potser ha arribat el moment de plantejar-me anar-la a buscar i de passada, retrobar-me amb tot el que vaig deixar enrere en aquella meravellosa ciutat de la que en el seu dia vaig quedar completament enamorat.

Imatge de http://www.enfocado.com/fotos/LisboaTram_g.jpg

Certascan

2009-08-10T22:22:00.001+02:00

Després de tants dies sense escriure al blog em resulta estrany tornar a apropar-me a aquest espai. Suposo que em feien falta unes vacances blocaires, un repós, un període "de desintoxicació" per tornar a trobar-li el gust al tema. Malgrat tot, també és cert que normalment escriure m'ajuda a relaxar-me bastant i de fet, en els darrers dies també ho he trobat a faltar.

Vagi per endavant que encara no he fet vacances i que trigaré una bona estona en fer-les. Però això no és impediment per gaudir de l'estiu i descobrir nous indrets. Els dos últims dies, per exemple, els he passat perdut a les muntanyes del Pallars Sobirà, entre tempestes, cims, paisatges inigualables i bons amics i companys de fatigues.

Vam decidir fa dies que arribaríem fins al refugi de Certascan, a més de 2.200 metres d'altitud, fent sortida des de Tavascan. El que va començar com un passeig assolejat amb un petit descans a la presa de Montalto (poc abans de la meitat del trajecte, de 13 quilòmetres en total), es va anar convertint en un recorregut sota un cel gris i de tant en tant també plujós. De mica en mica, les cames començaven a demanar un descans i el camí s'anava fent sinuós i etern. El punt culminant van ser els llamps i trons de les tempestes que ens saludaven des de la nostra esquena, poc abans d'iniciar l'ascens des de la Canalada fins al refugi de Certascan. La vista era espectacular i el cel també, però no ens quedava més remei que apretar el pas si volíem arribar al refugi abans que ens atrapés la tempesta que ens perseguia des del darrere.

Malgrat el cel negre i els núvols de pluja d'aquest parell de dies, els nostres ànims no van desfallir en cap moment i tot i la penombra, el mal de cames i les petites incomoditats, l'experiència ha valgut la pena. Poder viure l'alta muntanya i la natura des de ben aprop no deixa indiferent a ningú i almenys a mi, m'ha donat uns instants de calma i reflexió que quan et trobes submergit en el dia a dia resulten molt complicats de poder assolir.

La baixada, de nou el mal de cames i les hores de cotxe tampoc han sigut suficient impediment per trencar el bon ànim i l'humor d'una improvisada expedició que, això sí, ara necessitarà unes quantes hores de descans per recuperar-se del tot. I jo el primer, que encara em fa una mica de mal tot el cos.

Imatge de http://blogfiles.madteam.net

En Tristany

2009-07-15T18:15:00.000+02:00

Jo el vaig conèixer en el Partit en el procés d'unificació que va culminar en l'actual PSC, l'any 1978. En aquells moments -els que hi eren ho recorden- vam viure moments problemàtics, no exempts de tensió en moltes ocasions. Uníem diferents formes de fer política i de treballar en grup, tradicions personals distintes i orígens de tota mena. Tots volíem la unitat -per això hi érem-, però la vèiem -uns, i altres, i els altres- amb ulls divergents. El paper, el rol, que hi van jugar alguns militants, a Mataró i en altres llocs, sobretot els més grans, va ajudar molt a reduir tensions i a facilitar els camins de trobada.

Aquí hi havia persones com en Tristany: no es notava de quin col·lectiu venia, no en feia bandera ni obstacle per a res. Un altre militant fent aquest paper -també vull dir-ho- va ser en Pascual Fernàndez. El seu objectiu, la seva meta, era la unitat; volien que tots els socialistes anéssim junts, en un sol Partit, i certes coses i certes actituds havien de ser accidentals. Era la posició que al segle XIX havia tingut l'avi Tristany i els seus correligionaris quan van proposar unir les societats obreres. Va ser l'actitud també, que els anys vint i trenta, van tenir a Mataró Narcís Tristany i els dirigents del moment, com el diputat Jaume Comas i Jo i el que era un home clau, Francesc Anglas i Sarlat, de qui l'any passat recordàvem el centenari.

Perquè en la trajectòria dels Tristany de Mataró, i també dels dels altres llocs hi ha dues paraules sempre repetides: unitat i llarg camí. La unitat ja l'hem comentada i el llarg camí és allò que un gran socialista català, Josep Pallach, deia amb aquestes paraules: "el combat per la llibertat, la democràcia, Catalunya i el socialisme és un combat que mai no tindrà fi".

Paraules de Josep Puig i Pla al llibre "Francesc Tristany, una vida de lluita pel socialisme". Avui ha mort Francesc Tristany i Alsina, President d'honor del PSC Mataró.

Finançament

2009-07-13T15:25:00.001+02:00

Després d'haver-ne sentit tant a parlar i de, segurament, tot el que encara sentirem sobre l'acord del finançament, els proposo que ens prenem el tema amb calma. Donem-li voltes a algunes reflexions al voltant del tema.

Fa alguns mesos això semblava un culebrot interminable que no podia acabar gens bé. Els partits de l'oposició havien decidit que fos quin fos el desenllaç, utilitzarien el tema com a arma electoral per a desestabilitzar el govern de Catalunya. CiU va prendre la decissió de no donar per bó cap possible acord, dient que el que Catalunya aconsegueix amb aquest finançament resulta insuficient. D'altra banda, els mitjans afins al PP (l'anomenada "caverna mediàtica") parlen de l'insolidaritat catalana i probablement no trigaran gaire a parlar també de l'Espanya que es trenca per culpa d'aquest acord. Dues visions ben diferents i contraposades per part de dos partits de dretes que, en canvi, quan poden s'acostumen a entendre molt bé.

Per altra part, ara també sembla el moment per reconèixer al President Montilla i al Conseller Castells la bona tasca feta en quant al conjunt de la negociació. Ho dic perquè potser molta gent no hi confiava gaire, però sembla que la fermesa del President i l'habilitat del Conseller finalment han donat els seus fruits. I crec que els dos polítics ens han donat una lliçó de credibilitat. A hores d'ara pocs serien capaços de creure que Antoni Castells, aquell socialista català del que van parlar molts mitjans quan es va mostrar favorable a que el PSC tingués grup propi al Congrés dels Diputats, pogués acceptar un acord que no fos realment positiu per Catalunya.

I pel que fa a l'acord, ja tindrem temps d'anar-lo coneixent en profunditat. Però hi ha una dada que ens pot servir de termòmetre: l'acord pel finançament autonòmic al qual van arribar Artur Mas i Aznar al 2002, va representar un increment de 210 milions d'€ per Catalunya. L'actual acord sembla que ens pot suposar un increment de 3855 milions d'€, és a dir, gairebé 19 vegades més que l'anterior acord. Respecte a això, a un li dona la sensació de que si el President de la Generalitat hagués sigut nacionalista i de nom Artur Mas, no hauríem pogut arribar a un acord com aquest, ja que sembla que a aquell li preocupen més les fotos que no pas les polítiques que necessita el país.

En fi, recorden aquell eslògan de "Fets, no paraules"? és el que m'ha vingut al cap quan ahir vaig conèixer la notícia. I a vostès, què els hi sembla tot plegat?

Imatge de http://www.directe.cat

La provocació i el barril d'amontillat

2009-07-08T21:00:00.002+02:00

Quan era més jove i em passava els estius saltant entre les pàgines d'un o de diversos llibres, un dels autors que més m'atrapava era Edgar Allan Poe, suposo que pel seu domini de les pors psicológiques, de les inquietuds internes dels éssers i per la fina ironia que en moltes ocasions es desprenia dels seus relats.

De tots els seus contes i relats, el que més em va captivar era "El barril d'amontillat", en que es parla d'un protagonista abominable que minuciosament acaba portant a terme una terrible venjança contra el seu enemic o opressor. El text és una meravella d'ironia i de recreació d'ambients i d'èpoques. L'acció es situa a Venècia durant una celebració de carnaval pels estrets carrers de la ciutat i aquesta ens acaba traslladant als confins més obscurs d'un palazzo i d'un ànima vengativa. Podria pensar-se precisament que el tema principal d'aquesta història és la venjança, però sota el meu punt de vista tampoc pot oblidar-se un altre tema cabdal: la provocació.

Durant el desenvolupament de "El barril d'amontillat" (que us recomano a llegir si no el coneixeu o a rellegir-lo si ja ho havíeu fet abans), el protagonista ens dona poques o gairebé nul·les raons de la seva venjança i sempre fa referència a una suposada provocació com a motiu cabdal de les seves accions. Fins i tot en un moment s'arriba a fer referència a l'expressió llatina "Nemo me impune lacessit", que vol dir "Ningú em provoca amb impunitat". No cal dir que amb aquests antecedents el final de l'obra és més aviat tràgic... això em fa pensar en el moment què ens ha tocat viure i en el món que vivim en el nostre dia a dia, i en de quina manera les provocacions, tant les pròpies com les dels altres, ens afecten ben sovint. Però sobretot em pregunto en com acaben sorgint aquestes provocacions que generalment donen pas a episodis desagradables.

Segurament en la nostra capacitat per provocar i en la nostra necessitat intrínseca de provocar als altres (o de jugar amb la provocació al nostre voltant, amb diferents escales i nivells de provocació, és clar) es troba també la clau del nostre grau de felicitat i de generació el que anomenaríem "bon rotllo" al nostre voltant. I segurament també per això els "provocadors nats" no deixen ningú indiferent, encara que crec que a la llarga aquests provocadors s'acaben convertint en uns infeliços.

Al final, sobre tot plegat només puc dir que prefereixo no provocar ni que em provoquin. Prefereixo viure lliure dels provocadors, però en bona part, també dels provocats. Almenys jo soc més feliç anant al meu aire, vostès ja m'entenen.

Imatge de http://1.bp.blogspot.com

El Congrés de la Renovació

2009-06-29T21:30:00.002+02:00

El passat divendres vam celebrar el III Congrés de la JSC Mataró, en el que vaig deixar la primera secretaria i en el que una nova generació de joves socialistes mataronins va agafar el relleu a l'organització.

No puc amagar que per mi va ser un dia especial, pel fet de despedir-me de la direcció de la meva agrupació local i també per l'il·lusió de veure com noves persones agafen responsabilitats en el sí de la JSC. Mentre tenia lloc el congrés anava pensant en tots els canvis que hem anat afrontant durant els darrers anys, en la quantitat de noves cares que ens acompanyaven (i d'altres que no van poder assistir, però que també han començat a militar amb força en aquest temps) i en el balanç de la feina feta. Una tasca que hem intentat desenvolupar el millor que hem pogut però en la que també ens queda lloc per l'autocrítica i per reconèixer que s'ha fet molt, però que si ens ho proposem, podem fer encara més.

La JSC Mataró és avui una organització millor i més preparada que fa tres anys. La incorporació de nous joves al nostre projecte ha estat constant, i la suma de diferents visions ens ha d'ajudar a configurar un projecte potent. Però això s'ha de demostrar amb fets. Tenim un nou equip al capdavant per fer-ho, format per en Moha, la Graciela, la Irene, la Nina i el David, tots ells excel·lents companys i companyes, als quals els hi desitjo el millor i els hi recordo que em tenen al seu costat per donar un cop de mà en tot el què necessitin.

Vaig voler acabar la meva última intervenció al Congrés amb la lectura d'un poema de León Felipe, "Quiero... sueño", perquè a vegades la política va precisament d'això, de ser capaços de construir somnis que amb feina i esforç, podem acabar convertint en realitat. Molta sort companys, ànims i força!

Imatge de www.facebook.com

Demà, canviem d'etapa

2009-06-25T23:59:00.001+02:00

Demà a la tarda celebrem el III Congrés de la JSC Mataró, a partir de les 19h a la Nau Gaudí. Suposarà el final d'una etapa per alguns i l'inici d'una altra, que estic convençut serà millor, per a uns altres i serà també el moment d'avaluar tota la feina feta durant els darrers tres anys.

Aleshores la paraula serà dels militants, que millor que ningú tenen la capacitat de valorar tot el que s'ha fet i també tot el que no s'ha pogut fer. Certament, jo desde la meva posició puc assegurar que feina se n'ha fet i en quantitat. Però per sobre de totes les accions i activitats dutes a terme, crec que sobretot, hem renovat profundament aquesta organització. Ja de per sí la JSC és, per pròpia definició, una organització en renovació constant. Però aquest procés s'ha accelerat molt durant aquests anys i la prova d'això és que la JSC Mataró que tenim avui és molt diferent de la de fa tres anys. Avui tenim una organització molt més proactiva i amb molta més iniciativa que llavors, i crec que això ho podrem notar ben aviat. Ara bé, aquesta renovació té nom, cara i ulls, i en aquest sentit confio plenament en les persones que agafaran el relleu i és que ells són la millor prova de que el projecte de la JSC a Mataró està plenament viu i té força, il·lusió i ganes per tal de poder assolir bons objectius.

Demà serà un gran dia, no en tingueu cap mena de dubte.

L'habitatge per a joves és una prioritat pel govern de la ciutat

2009-06-22T14:30:00.001+02:00

A finals de la setmana passada ens arribava la bona notícia de que l'obra social de La Caixa tiraria endavant a Mataró una promoció de 75 habitatges de lloguer destinats als joves, i ho faria en un sòl que adquirirà a l'empresa municipal PUMSA.

Des de la JSC Mataró ho valoràvem molt positivament en un comunicat que podeu trobar al nostre web, tot recordant que l'Ajuntament de Mataró està fent un esforç molt important per millorar l'emancipació dels joves de Mataró (a aquests 75 habitatges per a gent jove cal sumar també els 94 pisos que la Generalitat ha construït al Pla d'en Boet, els 42 habitatges que es faran al Carrer Joan Maragall o la promoció que el govern tirarà endavant a Figuera Major), i a més remarcàvem que aquest esforç s'està portant a terme un moment especialment difícil, a causa de la crisi econòmica i de les dificultats pressupostàries de l'administració.

Per nosaltres això ve a reforçar una cosa que des de la JSC tenim molt clara, que és que en aquests moments de crisi i de dificultats, l'emancipació juvenil és i ha de ser una clara prioritat i que cal ajudar als joves segurament més que mai. Malgrat la cojuntura econòmica, molts joves necessiten i volen marxar de casa, i per tant se'ls hi ha de donar les facilitats perquè ho puguin fer amb garanties, amb seguretat i amb dignitat. I en això estem i això defensarem.

Imatge de http://item.slide.com

Inventario

2009-06-12T00:01:00.002+02:00

Te espero cuándo la noche se haga día,
suspiros de esperanzas ya perdidas.
No creo que vengas, lo sé,
sé que no vendrás (...)

Mario Benedetti, de "Espero"

Cena, vino, mirada, risa,
tiempo, camino, lluvia, prisa,
boca, cerveza, sofá, Sabina,
luz, certeza, tacto… mentira.

Cama, aliento, amor, utopías,
dolor, lo siento, pausa, manías,
labios, auxilio, sueño, momentos,
café, exilio, despertar… recuerdos.

Estas son las piedras
que construyen
tus poemas, mi inventario,
tu recuerdo, mi riqueza,
mi equipaje, mi tristeza,
mi viaje…
tu epistolario.

Imagen de http://blog.laopiniondegranada.es/lapulperia/files/2008/10/callejon.jpg

Des d'Europa

2009-06-11T23:59:00.000+02:00

En plena digestió dels resultats de les eleccions europees i de les previsibles conseqüències que aquests tindran en els pròxims anys, m'agradaria fer unes breus pinzellades que durant els darrers dies em van voltant pel cap sobre l'actualitat política.

- Per motius diversos, les eleccions a Europa i a Espanya les ha guanyat la dreta. També per motius diversos, a Catalunya les ha guanyat el PSC. La gestió post-electoral dels resultats que, en general, estan fent tots els partits és nefasta per la pròpia imatge de la política i genera desafecció entre els ciutadans. Tots hem de fer autocrítica, també els que han guanyat aquestes eleccions. Per cert, felicitats als guanyadors, d'allà on siguin.

- Els resultats no són extrapolables a cap altre tipus d'eleccions però crec que molt puntualment, en clau municipal, poden donar alguna pista sobre problemàtiques territorials que tenen els governs locals. I a falta de dos anys per les properes eleccions municipals, hi ha temps per detectar aquests problemes i solucionar-los.

- L'abstenció ha sigut altíssima per una raó: la ciutadania està farta dels polítics. Ara bé, si en part els ciutadans estan farts, és també per culpa dels actuals mitjans de comunicació.

- El Parlament Europeu que ha sortit d'aquestes eleccions és un Parlament molt clarament de dretes. La crisi internacional ha pesat molt en els resultats i ara mateix, ni la dreta ni l'esquerra tenen una resposta clara a la situació actual, i això és un problema que afecta més als votants de partits d'esquerra i als progressistes que no pas als conservadors i de dretes.

- Aquesta crisi econòmica l'han provocat les dretes i els liberals, però aquestes mateixes dretes i aquests mateixos liberals estan gestionant la crisi amb receptes socialdemòcrates. Això és quelcom que l'esquerra europea no ha sapigut explicar en aquestes eleccions. Cal replantejar alguns aspectes dels discursos d'esquerres: hem de buscar els debats de fons, ideològics i de valors. Hem de fer més política.

- Crec que si fa uns mesos, els ciutadans d'Espanya haguessin pogut votar en les eleccions nord-americanes, la participació hauria sigut més alta que en aquestes eleccions. Hem d'avançar decididament en la construcció europea: volem els Estats Units d'Europa.

Imatge de "El tercer hombre"

Fútbol es Fútbol

2009-05-27T14:30:00.001+02:00

"Fútbol es fútbol", cómo dijo Vujadin Boskov. Mientras que Europa está en boca de todos los que le prestamos algo de atención a la política y pasamos los días de campaña intentando explicar de la importancia de las elecciones europeas del próximo 7 de junio (y no sin razón), la principal razón que hace estar a la gente pendiente de Europa es la final de la Champions League de esta noche entre el Manchester y el Barça.

Uno, que verá la final de esta noche con la expectación del aficionado al fútbol pero no con la pasión del seguidor de cualquiera de los equipos (pues mi equipo hace tiempo que está para no prestarle ni siquiera atención), les quiere invitar a rememorar algunos de esos momentos mágicos que suelen acontecer durante las grandes finales de relumbrón como la de hoy.

- Zidane levanta la pierna hasta el cielo y se inventa una volea que le da la novena Copa de Europa al Real Madrid (se me cae la lagrimita y todo).

- El Manchester desesperado, el marcador en contra, el minuto 90, un córner a favor y... dos fogonazos que quedan para la historia del fútbol.

- Final de la primera parte. El Milan es una fuerza de la naturaleza y arrasa con un 3-0 al descanso. Pero el Liverpool no se rinde, remonta, empata el partido y finalmente lo acaba ganando en la tanda de penaltys.

- Final de la Recopa. El Zaragoza y el Arsenal empatan a uno yla prórroga está tocando a su fin. Todo parece encaminado a los penaltys y entonces aparece Nayim y ocurre uno de esos momentos mágicos que el mundo del fútbol nos regala de vez en cuándo.

Poemario de la mujer inalcanzada

2009-05-20T00:01:00.000+02:00

"Poemario de la mujer inalcanzada" és el títol del recull de poemes que vaig presentar fa temps al Concurs de Poesia "Josep Sabaté i Massa", organitzat pel Casal de la Dona de Pineda de Mar. Feia dies que m'havia oblidat del tot d'aquest concurs, fins que el passat diumenge es va procedir a l'entrega de premis i vaig tenir l'honor de ser guardonat amb el primer premi del concurs, que vaig recollir de mans de l'alcalde de Pineda de Mar, en Xavier Amor.

Els cinc poemes que conformaven el poemari que vaig presentar són "Juego amañado", "Petaca Vacía", "Conjugación inversa de perder", "Recomenzar" i "Whisky con cola".

Em va fer molta il·lusió rebre aquest reconeixement i que a més, precisament els poemes guanyadors fossin aquests cinc, per l'intens afecte que sento per ells i pel significat especial que poseeixen per mí, funcionant com una seqüència, interconnectats pel sentit d'una història i una vivència personal que em va fer bategar el cor amb tal força que en algun moment podria haver arribat a trencar-me'l.

I sobretot perquè són cinc poemes que parlen d'una història de pèrdua i de dolor, que expliquen que la derrota es pot viure tan intensament com la victòria i que fins i tot, a vegades quan un perd pot arribar a disfrutar molt més que quan guanya. I si parlem d'amor, com parlen aquests poemes, això encara és molt més cert.

En definitiva, el més curiós de tot plegat és que aquests poemes "de derrota" m'han portat a guanyar un concurs, qui ho havia de dir... i precisament, això em succeïa el mateix que dia que el món de la poesia s'acomiadava per sempre del gran Mario Benedetti. Quines casualitats té la vida...

Imatge de http://www.gratisblog.com/

El congrés de l'esforç

2009-05-19T00:30:00.000+02:00

El dissabte passat vam viure la culminació de tot un seguit d'esforços que m'havien portat de cap durant molt de temps. La Joventut Socialista del Maresme va celebrar el seu IV Congrés, al que vaig arribar com a Secretari d'Organització i en vaig sortir com a nou Primer Secretari, al capdavant d'un nou equip i amb un projecte que encara una nova etapa, amb il·lusions i forces renovades per tirar-lo endavant.

Com a responsable de l'organització del congrés, vaig passar molts dies submergit en l'immensitat dels detalls, preocupat perque tot funcionés a la perfecció. Una perfecció a la que de ben segur ens vam apropar en molts sentits, gràcies a la bona feina, predisposició i col·laboració dels militants de la JSC Maresme. A tots els que van fer-ho possible, moltíssimes gràcies.

Fa alguns mesos, quan vam celebrar un congrés extraordinari per poder donar una resposta ràpida i digna a la realitat complicada que vivia la nostra organització, vam conformar un equip que de la nit al dia havia de treballar molt i havia de treballar bé. Calia estabilitzar la federació, normalitzar-la, dotar-la d'activitat, donar cabuda a noves persones i formar (sobretot formar) a molts militants que estaven donant els seus primers pasos a la JSC. Crec que de tota la feina que se'ns tirava a sobre, vam poder assolir la major part i en molts aspectes vam arribar a superar les nostres pròpies expectatives. La prova la tenim donant un cop d'ull a l'organització i a l'equip que tenim avui. La federació ha començat a donar un salt important i això ha sigut gràcies a molta gent, per sobretot ha sigut gràcies a tot un seguit de persones que en el seu moment es van atrevir a donar aquell pas tan necessari i tan important. A ells i elles també els hi dono les gràcies, de tot cor, pel seu esforç i la seva valentia.

Ara, la JSC Maresme té reptes a sobre la taula, principalment el repte d'aconseguir ser més útils als joves de la nostra comarca. Un repte que hem de dir que no és precisament nou, però que ara hem d'afrontar d'una forma diferent i amb el convenciment de que és fonamental l'aportació de les nostres idees a les solucions que caldrà trobar per cadascuna de les problemàtiques que els joves estem vivint, amb una especial atenció a l'atur juvenil (que ja és de més del 30 %) i a l'accés a un habitatge digne a un preu raonable (perquè malgrat la crisi, els joves continuen necessitant emancipar-se).

Els problemes dels joves han de ser la nostra lluita, el veritable cavall de batalla de la JSC Maresme. Precisament per això som joves i som socialistes i per tant hem d'exercir com a tal, estant al costat dels que més ens necessiten en aquests moments tant difícils, amb el valor de l'esforç.

Perquè nosaltres som el poder dels que no tenen poder i hem de contribuir a construir una societat més justa i més igualitària. Una societat, en definitiva, amb més oportunitats per a la gent jove.

Mario, vamos juntos

2009-05-17T23:59:00.000+02:00

Hoy ha muerto el poeta que más me ha hecho disfrutar de la poesia y que más me acercó a ella, Mario Benedetti. Un poeta cotidiano y comprometido al que los poetas del mundo entero llorarán y echarán de menos. Hoy los versos se quedan un poco más huérfanos y mucho más tristes.

Vamos juntos

Con tu puedo y con mi quiero
vamos juntos compañero

compañero te desvela
la misma suerte que a mí
prometiste y prometí
encender esta candela

con tu puedo y con mi quiero
vamos juntos compañero

la muerte mata y escucha
la vida viene después
la unidad que sirve es
la que nos une en la lucha

con tu puedo y con mi quiero
vamos juntos compañero

la historia tañe sonora
su lección como campana
para gozar el mañana
hay que pelear el ahora

con tu puedo y con mi quiero
vamos juntos compañero

ya no somos inocentes
ni en la mala ni en la buena
cada cual en su faena
porque en esto no hay suplentes

con tu puedo y con mi quiero
vamos juntos compañero

algunos cantan victoria
porque el pueblo paga vidas
pero esas muertes queridas
van escribiendo la historia

con tu puedo y con mi quiero
vamos juntos compañero.

Imagen de www.elpais.com

El sitio de mi recreo

2009-05-12T00:01:00.001+02:00

Ha mort Antonio Vega, i al conèixer la notícia, he pensat que la seva música i la seva veu sempre em va semblar suau i melancòlica, però infinitament trista. Així que avui és inevitable deixar-se emportar una mica pel passat i per la multitud de records que com petits tresors romanen guardats en un calaix de la memòria, i que porten com a banda sonora les cançons d'aquest genial músic.

Que ressoni l'infinita tristesa de "El sitio de mi recreo" i de la resta de les seves cançons, i que ell descansi en pau.

Más allá

2009-05-03T14:30:00.000+02:00

a esos amigos... a esas amigas... ellos y ellas saben

No encuentro sentido,
ni recuerdos ni caminos
ni apetitos ni destinos
más allá de vosotros,
que hoy estáis aquí,
entre tantos amigos
y alguno que me falta…

No encuentro penas
ni cadenas que aten,
ni reproches que duelan
ni amores que maten
y me hagan recordar
que la vida es jodida
cómo un vil juego mortal
dónde todo está mal;
una rosa marchita,
un sueño soñado,
ese triste epistolario,
un corazón apretado
o un amargo diario
en el fondo de un cajón;
resumiendo,
que no encuentro compañeros
de lucha y fatigas,
a los que sepa querer
y me puedan comprender
más allá de vosotros…
os llevo en el corazón.

Imagen de http://angelodemonio.files.wordpress.com

Litus

2009-04-23T00:01:00.001+02:00

Hace cosa de un año y pico hice un descubrimiento en un bar de Barcelona. Era algo tarde y al atravesar la puerta de aquel local me encontré con un ambiente cargado y oscuro lleno de gente que charlaba distraídamente. Por fortuna, una pequeña mesa estaba libre junto a un sencillo escenario que ocupaba el espacio central de aquel lugar y en el que un tipo amenizaba la noche con los acordes de una guitarra desnuda y algunas buenas canciones.

Al poco rato, el intérprete se bajó del escenario y otro tipo, de aspecto tranquilo, ocupó su lugar. El segundo, acompañado por un cubata, empezó también a tocar la guitarra y a interpretar un tema que no había escuchado jamás, con calma y con un tono simple pero profundo que le confería un estilo propio que tardó muy poco en llamarme la atención. Recuerdo perfectamente el momento porque aquella canción se me quedó grabada en la memoria y desde entonces, en este largo año y medio, no son pocas las veces que me he sorprendido tarareándola en cualquier lugar.

Sin saber mucho más de aquel tipo ni de aquella canción tan apropiada para pasar una noche con aire triste oculto en el rincón de un local oscuro en medio de una gran ciudad, me marché de aquel lugar. Algunos meses más tarde volví al mismo local con otra compañía, pero con la misma canción en la cabeza y con el afán de escucharla otra vez, de revivirla y sentirla de nuevo. Por desgracia no fue así, y la canción y la compañía volvieron a perderse tras un amargo recoveco en algún lugar de mis recuerdos.

Hasta hoy, en que de forma casual he conseguido reencontrarme con aquel artista y con aquella canción que consiguió obsesionarme en una evocadora y lejana noche de febrero. El artista se llama Litus y la canción, "Sandra". Y yo, al reescucharla mil y una veces, vuelvo a experimentar otra vez el sabor añejo de algunos recuerdos que ahora parecen gastados por el tiempo y el uso. Vuelvo a disfrutar de nuevo. Si se animan, escúchenla. Tal vez para ustedes no signifique lo mismo que para mí ni tampoco les emocione de la misma manera, pero que quieren que les diga, a mí me parece buenísima.

La Segona República

2009-04-14T19:30:00.000+02:00

Tal dia com avui, fa 78 anys, es proclamava la Segona República. Aquell règim democràtic va esdevenir una enorme oportunitat en favor de la defensa de la lliberat, de la justícia i de l'igualtat entre homes i dones. Per desgràcia, aquell període va ser esborrat de l'història amb un aixecament militar que va donar pas a una guerra que va desembocar en una dictadura i en una de les èpoques més fosques de l'història d'Espanya i de Catalunya.

En record de tots aquells ciutadans i ciutadanes que van voler transformar la societat per aconseguir-ne una de més justa i a mode d'homenatge, des de la JSC Mataró i des de la JSC Maresme hem volgut presentar una proposta als diversos consistoris de la nostra comarca per tal de que designin un carrer amb el nom de "Carrer de la Segona República". És la nostra forma de celebrar aquest aniversari i d'aquesta manera esperem contribuir a la recuperació de la memòria històrica als nostres pobles i ciutats.

Salut, Socialisme i República!

Imatge de http://es.geocities.com/espanaxix/fotos/Republica.jpg

Belkaid

2009-04-09T22:00:00.000+02:00

Ara que alguns escrivim menys al blog, que molts l'abandonen o que simplement molts ja no s'atreveixen ni a intentar crear-ne un, és un plaer rebre en aquest món a un company de fatigues i a un amic.

Us presento el bloc d'en Mohamed Belkaid, i us animo a que el coneixeu, però sobretot us animo a que el coneixeu a ell, a la persona inquieta, al comentari oportú, a l'optimisme incansable. Mireu la descripció del seu perfil i veureu que aquest estudiant de medicina de 25 anys fa un munt de coses i no para quiet ni un segon. És alló que col·loquialment diríem, "un tio collonut".

Benvingut, doncs, a aquest món dels blocs més aviat mancat de novetats. De ben segur que mereixerà la pena seguir les teves reflexions.

La melodia del fred i del desert

2009-03-31T23:30:00.000+02:00

Ahir va morir el compositor Maurice Jarre, autor de melodies inoblidables de grans obres cinematogràfiques, com "Lawrence d'Arabia" o "Doctor Zhivago". Precisament a través d'aquestes dues històries vaig conèixer la seva música, sense la qual mil i un relats haurien quedat una mica orfes i incomplets. Guardo un gran record sobretot de dues de les seves melodies.

Una, la de l'obertura de "Lawrence d'Arabia", que sona a aventura en la seva essència més pura, que reflexa la llum i la senzillesa de les dunes sota el cel del desert. Recordo que cada vegada que em refugiava davant del televisor per veure l'enorme història del coronel Lawrence, aquesta melodia em traslladava fins als somnis i les llegendes d'Aràbia, em feia sentir l'èpica i el misteri que va rodejar cadascuna de les parts de la seva vida, la del caballer estudiós, pensador i solitari; la del soldat implacable i geni militar; la de l'home que s'enamora d'una nova cultura estranya i llunyana.

La segona melodia, la cançó de Lara, de "Doctor Zhivago", és molt diferent a l'anterior. Aquesta em feia pensar en el valor dels petits moments, en la melancolia dels amors impossibles, en la voluntat per lluitar contra les fronteres que la vida ens imposa... en els moments difícils que s'emporten el cor de les persones i en els sentiments enfrontats. L'història d'amor (o millor dit, la no-història) de Lara i Zhivago mai hauria sigut tan bella sense els acords d'aquesta melodia immensa, que en sí mateixa és el relat trist de l'amor infeliç que a tots ens ha tocat viure intensament alguna vegada.

Però en el fons, malgrat la mort de Maurice Jarre, ens queden les seves melodies. I en el fons també, diuen que l'important no és el que un fa o ha fet, sinò el que deixa quan s'en va, i allò que Jarre ens deixa perviurà en la ment, en el record i en el cor de tots els que alguna vegada hem vibrat i ens hem emocionat escoltant algunes de les seves composicions. No tant pel que són, sinò per tot alló que ens fan recordar, que és molt.

Imatge de http://canarias24horas.com/images/stories/2009/03mar/30/zivago.jpg

El 13è Congrés de la JSC

2009-03-29T15:56:00.005+02:00

Acabo d'arribar de Viladecans, després de passar tot el cap de setmana al 13è Congrés de la Joventut Socialista de Catalunya. Com tots els congressos, aquest ha tingut moments intensos, estones de debat, de somriure i d'indignació, amb els sentiments a flor de pell, i és que cada congrés és únic i diferent.

Em va tocar passar bona part de les hores del congrés assegut a la taula del mateix, com a secretari d'actes, i des d'allà dalt de l'escenari, la visió del plenari oferia un aspecte magnífic, ple de matissos, amb força, cohessió i a la vegada ben divers, amb joves de tots els racons de Catalunya. L'organització en tot moment ha estat magnífica, i aquest potser és un dels darrers mèrits que cal reconèixer a la Comissió Executiva sortint, que majoritàriament ha fet la seva feina com i quan tocava fer-la, amb punts de trobada en l'acord i en la discrepància i que també ha sabut afrontar els moments difícils.

Els debats han estat intensos, en alguns moments fins i tot durs, i l'implicació i l'esforç dels delegats ens ha contagiat de ganes i ens omple d'orgull. Hem guanyat i perdut votacions importants, hem arribat a acords i sobretot hem sabut gaudir intensament de cada moment del congrés.

Aquest també ha estat un congrés emotiu, perquè ha suposat el comiat de molts companys de viatge. Tots, sense excepcions, és mereixen el més gran dels respectes per les hores de dedicació a la JSC, per tot el què ens han ensenyat i pels moments compartits, tant si han sigut bons moments o no. A tots ells i elles, gràcies.

Finalment, vull felicitar a la nova Comissió Executiva, i especialment, al nou Primer Secretari, en Javi López. I ho vull fer perquè han sigut capaços de guanyar la confiança de l'organització. Estic segur de que donaran el millor de sí mateixos i que sabran millorar la JSC amb la col·laboració, l'implicació, les ganes i l'esforç que entre tots els militants hi posarem, també des de la meva federació, la del Maresme. No en tingueu cap mena de dubte.

Salut, Socialisme i República.