jueves, septiembre 07, 2006

Buit Protagonisme

Al mapa polític català cadascú ha anat agafant el seu lloc durant els mesos que ha durat la legislatura del govern. El propi comportament de cadascun dels partits polítics permet entendre les diferències existents entre ells i quines son les motivacions (també diferents) que justifiquen aquest comportament. M'explico.
Fixem-nos, per exemple, en CiU i en el seu candidat a la presidència de la Generalitat, l'Artur Mas. Des d'un bon principi, aquest partit s'ha mogut per l'afany de protagonisme, buscant sempre donar la clara imatge de trobar-se al centre de les diverses qüestions que han anat sorgint durant la legislatura. Els propis dirigents nacionalistes tenien ben clara una cosa, que és que el fet de trobar-se a l'oposició (ells tradicionalment han sigut un partit de govern a la Generalita) els situava en una possició incómoda en la qual no sabien ben bé quin hauria de ser el seu paper davant la ciutadania.
CiU sempre s'havia presentat com un partit que gestionava les qüestions importants a Catalunya (massa cops oblidant-se de les administracions locals, que per a ell es trobaven i es troben en un segon pla) i durant els anys de govern catalanista i d'esquerres, aquest era un aval que no podien fer servir. No eren decissius en l'acció de govern a Catalunya ni en els plantejaments i posterior desenvolupament de projectes que marquen l'acció de govern al nostre país.
Sota aquest panorama, als convergents se'ls va presentar el procés de redactat i aprovació del Nou Estatut com la única oportunitat per tornar a tenir protagonisme. I en aquesta clau van afrontar la reforma de l'Estatut. No recordaré ara les peripécies que van obligar a fer durant els llargs mesos de negociació. Però sí que deixaré ben clara una cosa: per a CiU els dos moments més importants de tot el procés estatutari van ser dues fotos, la del Parlament del 30 de setembre i la del 30 de gener a la Moncloa. L'una amb en Maragall i l'altra amb en Zapatero.
Sense fotos, no hi hauria hagut Estatut perquè CiU, però sobretot el Sr. Artur Mas necessitaven sentir-se protagonistes i presentar-se davant de la ciutadania de Catalunya en aquest paper principal. I aquesta mateixa tónica es manté en els dies de precampanya electoral que estem vivint. Artur Mas necessita protagonisme. Un protagonisme que sap que el seu currículum i la seva trajectória no li proporcionaran, i que per tant ha de buscar contínuament en atacs i declaracions contra José Montilla. Enlloc de parlar de projectes concrets o de problemes de Catalunya, sento parlar a en Mas de la catalanitat de Montilla o dels problemes interns, que segons ell, pateix el PSC.
Potser la meva opinió no és imparcial, però crec que un candidat a la presidència de la Generalitat ha de demostrar alguna cosa més que aquest afany de protagonisme i ha de ser alguna cosa més que un venedor de paraules buides. Un President ha de tenir la motivació de sentir-se partícep dels problemes reals dels catalans i catalanes, ha de tenir un projecte que representi a la Catalunya real, ha de parlar de fets.
I si no vaig massa equivocat, aquests són precissament els punts débils del candidat de CiU.

2 Comments:

Blogger Oriol Vaquer said...

Este comentario ha sido eliminado por un administrador del blog.

11:51 p. m., septiembre 07, 2006  
Blogger Oriol Vaquer said...

Molt ben definit. El seu perfecte epitafi seria fumum vendidi (venia fum).
Això sí, té un pentinat i un somriure que enlluernen jajaja

Salut i República

11:51 p. m., septiembre 07, 2006  

Publicar un comentario

<< Home