domingo, marzo 24, 2019

A reveure

"Todo pasa y todo queda", diu el poeta. D'aquí a una setmana tancaré una etapa d'11 anys dedicat a les polítiques de joventut, treballant a l'Ajuntament de Pineda de Mar. No acostumo a escriure ni a explicar coses sobre la meva feina, però haig de reconèixer que ara mateix em sento una mica commogut pel fet de que arribi el final d'una etapa en la què he pogut aprendre molt i que m'ha fet créixer a nivell professional i humà.

Tenir la oportunitat de dedicar-me a les polítiques de joventut m'ha permès poder treballar sobre tota mena de problemàtiques concretes, complexes, transversals i canviants. En aquest aspecte, hem aprofundit en l'àmbit de la formació i l'orientació juvenil, del lleure i de l'esport, en la mobilitat internacional, en la millora de l'ocupabilitat, en la creació i la cultura, en el civisme, en la interculturalitat, en l'associacionisme... i el propi fet d'incidir en cadascuna d'aquestes matèries, focalitzant-les en les etapes vitals de l'adolescència i la joventut, ha estat un repte apassionant.

Durant tots aquests anys he tingut la sort de compartir feina, experiències, aprenentatges i projectes amb moltíssima gent valuosa. Aquest temps també m'ha aportat una visió molt honesta del servei públic i del treball dins de l'administració. He intentat ser facilitador, atent, implicat, didàctic i honest en l'atenció al ciutadà. He après el valor de la vocació de servei. I m'he sentit agraït amb molts ciutadans i ciutadanes, als que he intentat ajudar dins de les meves possibilitats i responsabilitats. Lamento, de veritat, si alguna vegada no he sigut capaç d'aconseguir-ho del tot.

He tingut la ocasió d'ajudar a crear projectes des de zero, com la Cursa Jove, en la qual conflueixen educació, esport, solidaritat i joventut; i també he procurat aportar valor a aquells projectes i serveis que ja comptaven amb un recorregut i un bagatge notable, com l'Espai Jove. He intentat ajudar a expandir l'activitat i la presència de la Regidoria de Joventut i fer que les polítiques adreçades als joves comptessin amb una visió més raonada i raonable. He intentat aportar més estratègia i, al mateix temps, fer que hi hagi menys tàctica. Voldria pensar que, la majoria de vegades, hem aconseguit que sigui així.

He estat molt afortunat amb els meus equips de treball. M'he trobat amb persones que m'han demostrat una enorme vàlua professional i personal. Penso especialment en les meves companyes Eli, Cinzia i Jordina, a les que he tingut més a prop, i de les que m'emporto un record inesborrable. Mai podré agraïr prou tot el que m'han ajudat i m'han ensenyat. Marxo sabent que deixo enrere a unes excel·lents companyes, però miro endavant i sé que ens retrobarem amb una amistat sincera i mútua. Gràcies per tant.

Dins del propi Ajuntament de Pineda de Mar i en la meva relació amb altres administracions, també m'he trobat amb molta gent que, de forma silenciosa i discreta, fan cada dia una feina impressionant, des de la gent de la brigada municipal, a la Policia Local; des de l'equip tècnic i administratiu de l'Àrea de Qualitat de Vida, al personal que cada dia "aixeca la persiana" a tots i cadascun dels serveis municipals; des dels companys i companyes dels serveis de joventut de tota la comarca, fins als referents tècnics de la Direcció General de Joventut i de la Diputació de Barcelona... i, naturalment, gràcies també a la confiança amb la què he comptat a nivell polític durant tots aquests anys, de les meves regidores Sònia i Sandra, de l'Alcalde Xavier Amor, i dels equips de govern. Moltes coses (la gran majoria, vaja) no s'haurien pogut fer sense aquesta confiança. Fins i tot, encara que algú es pugui sorprendre, també agraeixo el paper dels polítics i polítiques que, sense formar part dels equips de govern, alguna vegada han mostrat interès per les polítiques de joventut.

La meva relació amb les entitats i col·lectius juvenils crec que es mereix un punt apart. Pineda és un poble extremadament divers amb multitud d'entitats i d'associacions, de suma i convivència entre persones. Entendre el món associatiu local m'ha resultat bàsic per poder comprendre la realitat i el caràcter d'aquest poble. Han estat moltíssimes les hores compartides amb el Consell de Joves, al que he intentat ajudar a millorar, a regenerar-se, a orientar-se i, en definitva, facilitar-los una mica tot allò que m'han vingut a demanar. Des d'aquí els hi vull donar les gràcies per la confiança rebuda i pel treball compartit. I vull fer aquest agraïment extensiu a tantíssima gent vinculada a tota mena de col·lectius i d'entitats: a les Forces Infernals, al Cau de Pineda, a les Associacions de Veïns, a la gent de La Kosta Basta, als Pineda de War, a la Tribala i als Xul@s, a la Hermandad del Rocío, als Fanatix Urban Dance, al Racing Pineda, a la UER, al Futbol Sala Pineda, a l'Associació de Músics de Pineda i l'Alt Maresme, als skaters, a l'Associació d'Amics d'Aitor Luna, a l'equip humà que fa possible la Cursa de Trastos, a les entitats juvenils polítiques... i, naturalment, al meu amic Rubén i a la Inma per obrir-me tants dies i tantes nits les portes de casa seva (no sé què hauria fet sense ells). La llista és molt llarga i perdoneu-me si em deixo a algú.

En definitiva, després de tants anys viscuts amb tanta intensitat, no ha estat fàcil prendre la decisió de marxar. En tot aquest temps, he construït un vincle amb aquest poble que sento que perdurarà. Si em permeteu dir-ho, encara que no hagi viscut mai allà, ara jo també em sento una mica "de Pineda", i això ara ja és per sempre. Per això, prefereixo marxar amb una abraçada ben forta i amb un "a reveure", i desitjant-vos tota la sort del món.

Imatge de Can Jalpí, de visitpineda.com

viernes, mayo 04, 2018

De espaldas a la puerta

Hace casi 10 años, las Juventudes Socialistas de España (JSE) y la Joventut Socialista de Catalunya (JSC) organizaron un Foro de Movimientos Sociales en Barcelona. Fue una oportunidad para que, a lo largo de todo un fin de semana, muchos militantes de ambas organizaciones pudiésemos debatir y aprender sobre las problemáticas sociales del momento. En la conferencia inaugural tuvimos la oportunidad de escuchar al malogrado y recordado Pedro Zerolo.

Hacía pocas semanas que Patxi López había llegado a Lehendakari y en las caras de los compañeros y compañeras de Euskadi se vislumbraba el entusiasmo por la oportunidad histórica que aquello suponía para una sociedad vasca que, en lo político, muchos asociábamos a la polarización, al conflicto y (desgraciadamente), cómo no, al terrorismo de ETA. 

Un servidor, junto a otro compañero militante de la JSC, aprovechamos un momento del fin de semana para dar una vuelta por Barcelona y mostrar algunas pinceladas de la ciudad olímpica a un par de compañeras de Euskadi. Nos subimos al coche y nos fuimos al Barri Gòtic, paseamos por sus callejuelas y plazas y aprovechamos también para detenernos en un bar a tomar algo. Nuestras dos compañeras estaban encantadas con el ambiente abierto y cosmopolita que ofrecía Barcelona. Nos decían que ellas, tan acostumbradas a una sociedad en la que muchos problemas se tapaban tras banderas (hay que ver cómo han cambiado algunas cosas) y nacionalismos, se sentían más libres, menos encorsetadas, en aquella Barcelona de hace una década. Los catalanes les dábamos, palabras textuales, envidia sana.

Al entrar en un bar y dirigirnos a una de las mesas del fondo, Leire y Eider (que así se llamaban, por cierto) nos advirtieron lo extraño que era para ellas sentarse en un bar de espaldas a la puerta. Una era concejal en un pequeño pueblo cerca de Bilbao. A pesar de que no vivía en el pueblo, había aceptado ser candidata en las últimas elecciones municipales porque se lo habían pedido desde el partido ya que, por miedo, en aquel pueblo nadie quería (o podía) dar la cara por los socialistas. La otra, con una larga trayectoria dentro de los socialistas vascos, era pareja de un cargo intermedio del Gobierno Vasco que acababa de tomar posesión. 

Ambas sabían de primera mano lo complicada que era la política en Euskadi. Se habían acostumbrado a vivir con aquello: con los escoltas que acompañaban a tantos compañeros y compañeras, con aprender a no pasar cada día por los mismos sitios, con echar un vistazo debajo de los vehículos particulares, con saber qué lugares les convenía evitar para no meterse en problemas, con las miradas de desprecio de algunos de sus vecinos y vecinas, con los silencios de antiguos compañeros de colegio... y, entre muchas otras cosas, con no sentarse jamás de espaldas a la puerta, cuándo iban a un bar a tomar algo.

Del trato con gente como ellas, algunos aprendimos que el terrorismo de ETA dejaba muchas y profundas cicatrices, no tan sólo en las propias víctimas mortales y sus familias, si no también en todos los matices cotidianos de la sociedad vasca. Allí habían heridas que desde la distancia no se vislumbraban y que, para los que éramos ajenos a aquella tierra, no alcanzábamos a comprender del todo. También aprendimos el valor de un compromiso político que en Euskadi iba muy en serio. A lo largo de los años, cuando coincidí con compañeros vascos, siempre tuve la sensación de que su compromiso y sus valores se encontraban muy enraizados, que eran muy profundos. Allí, el que daba el paso de meterse en política lo hacía porque "se lo creía de verdad". 

Esta semana hemos conocido la noticia del fin de ETA. Una noticia tan buena y que ha sido tan largamente esperada, que ahora que por fin ha llegado tengo la sensación de que todavía no se valora con toda su magnitud. Pero en cualquier caso, desde estas líneas no he podido evitar el querer recordar a toda esa gente anónima que ha vivido en sus carnes la tragedia del terrorismo de ETA. Os envío un abrazo muy fuerte para todos y el deseo de que nunca más tengáis que acostumbraros a no poder estar sentados de espaldas a la puerta.

domingo, marzo 18, 2018

La Vice

Un dia qualsevol parles una estona amb ella, tot just acabada d'arribar a casa, i de cop les parets s'omplen de tota l'energia que porta a dins. Un torrent d'activitat es precipita sobre meu. A vegades, entre els racons del resum cotidià, tenen cabuda alguns malestars o algunes decepcions (és la vida, en definitiva). Però la majoria de vegades, el seu somriure inunda tota l'habitació. Sovint parlem de la feina, dels amics i les amigues, de la família, a vegades també de nosaltres, del futur, del passat, de música o de cinema. Molt sovint parlem de política, d'algun article, de Catalunya, d'Europa, del món, del PSC i, com no, de la JSC. Si som justos, des de fa temps, de la JSC em parla molt més ella a mi que no pas jo a ella (i és normal).

Aquest cap de setmana hi ha Congrès Nacional de la JSC. Diumenge al migdia, si tot surt més o menys com està previst, els companys i companyes de la JSC escolliran una nova Comissió Executiva on la Judith serà la Vice-Primera Secretària de l'organització. L'amic Arnau, que en serà el nou Primer Secretari, va voler confiar en ella per afrontar els reptes que la meva vella organització té per endavant durant els pròxims anys. I ella va decidir donar-li la seva confiança recíproca.

La JSC va ser la meva casa durant gairebé 12 anys. Hi vaig viure una etapa que comprèn alguns dels fets més importants de la meva vida (per exemple, poder conéixer a la Judith). No els hi negaré que em sento molt orgullòs i també molt content de veure-la donant aquest pas, decididament. Jo, que fa uns quants anys que la segueixo d'aprop, tinc clar que ella és constant, tenaç, intel·ligent, forta, treballadora i capaç (al costat de tot el nou equip) de sacsejar les idees en les que creu i l'organització de la que en forma part. Precisament, la Vice porta un temps sacsejant el meu cor i cada dia ho continua fent amb força. Per això sé que, de ben segur, us farà bategar. No en tingueu cap dubte.

sábado, diciembre 23, 2017

55 razones personales (más) para vivir

Hace cosa de un par de años escribí esta entrada enumerando 55 razones por las que vivir. En la lista había de todo.

Pero como la vida de un hombre no puede resumirse en 55 motivos, hoy me he decidido a apuntar 55 razones más en esa lista infinita y personal. Recuerden que el orden no tiene ninguna importancia y que esta es una lista que excluye mucho más de lo que contiene. Así que allá vamos de nuevo. Espero que la disfruten, por lo menos, tanto como yo:

1. La poesía urbana de Karmelo C. Iribarren. Muchos de sus poemas son como un bello vistazo al mejor de los abismos.

2. La sensación de familiaridad, como de lugar conocido, cuando das un paseo por Manhattan.


3. Esta canción de ritmo invernal (de Vetusta Morla).

4. El arte mecánico de Andy Warhol.

5. Trepar al atardecer por el Albaicín hasta el mirador de San Nicolás, en Granada. Y desde allí, fijar la mirada en el Oeste.


6. Los huevos fritos con panceta.

7. Los diálogos de Clint Eastwood en "El sargento de hierro".

8. Navegar bajo la lluvia por el Océano Ártico en busca de un encuentro con ballenas. Y oírlas respirar.

9. La Premier League.

10. Subir las escaleras del Lincoln Memorial, en Washington, y detenerse en el mismo lugar en el que Martin Luther King pronunció su célebre "I have a dream".


11. Cantarte bajo la lluvia.

12. Ese frío sincero que se siente desde mediados de Otoño en los pueblos pequeños de interior.

13. La playa de arena negra de Reynisfjara y sentir el viento en los alucinantes acantilados de Dyrhólaey.


14. Echar la siesta.

15. El cocido que sirven en Malacatín. Capaz de derrotar a cualquiera.

16. Situarse bajo la cúpula del Panteón de Agripa, en Roma. Y quedarse embobado ante la magnitud que te contempla.

17. Las líneas de diálogo de esta escena de "Johnny Guitar". Y la química que desprenden Joan Crawford y Sterling Hayden.

18. Cersei Lannister.


19. Tomarse un pacharán en una terraza de la Plaza del Castillo, en Pamplona.

20. Esos jugadores de fútbol que, aún siendo capaces de ser los mejores, eligen ser los más felices. Como por ejemplo, el irrepetible "Mágico González".

21. La rumba quinqui que da cobijo a grupos como Los Chichos o Los Chunguitos.

22. La brutal majestuosidad de la Piazza del Campo, en Siena.


23. El helado de pistacho.

24. Un recital nocturno de fados en Lisboa. Y que te canten "María la portuguesa".

25. El Mercat Medieval de Vic.

26. La sensación de retorno a la niñez cuando se visita el Museo de Historia Natural de Nueva York. Y el deseo que se siente de querer dedicarse a la paleontología al caminar por las últimas plantas del edificio, entre montones de fósiles de dinosaurios.


27. Reseguir los últimos pasos de Bobby Fischer hasta llegar a su modestísima y semi-oculta tumba en las afueras de Selfoss, en Islandia.

28. La muy desigual, pero genuina, saga de películas de James Bond.

29. Ver un partido de Champions League en el Bernabéu. El escalofrío al sentir el himno de la competición. Y que gane el Madrid, en la prórroga, por supuesto.

30. Los inquietantes relatos de horror cósmico de la literatura lovecraftiana.

31. Ver explotar un géiser en directo.

32. Los reencuentros con viejos amigos. Esa añeja familiaridad.

33. Que te regalen un libro de poesía.

34. La mirada de Lee Van Cleef, especialmente en cualquier spaghetti western.


35. Los paseos invernales bajo un sombrero detectivesco.

36. Contemplar como vibra (literalmente) el estadio en un concierto de Bruce Springsteen.

37. Sentir que formas parte de algún lugar.

38. Sentirse lejos de todo y de (casi) todos. 

39. Visitar las cuevas de Zugarramurdi. E imaginarse a las brujas en pleno aquelarre.


40. Los churros con chocolate.

41. Cuando descubres en ti algunos rasgos de carácter que siempre habías asociado a tu padre o a tu madre.

42. Ganar una partida de Trivial Pursuit. Haciéndose el listillo, por supuesto.

43. Marcar un gol en una pachanga futbolera.

44. Las bandas sonoras de John Williams. Por ejemplo ésta. Y ésta. Y ésta otra.

45. Salir a cantar en un karaoke. Y que hasta te aplaudan.

46. La ilusión infantil que sentía cuando mis padres me llevaban al cine de pequeño. Esa emoción contenida al apagarse las luces.

47. Comer hakarl acompañado de un vasito de Brennívin, en el puerto viejo de Reykjavik.

48. La fuerza de las ideas de la campaña por la que me metí en política.

49. Las líneas de diálogo de "El Padrino", de Coppola. Su espléndida sordidez.


50. La lectura de "El Señor de los Anillos" siendo adolescente, cuándo aún no se había rodado la trilogía de películas de Peter Jackson. Y que, en consecuencia, fuese tu propia imaginación la que dibujase los trazos de la maravillosa historia de Frodo y su peregrinaje al monte del destino.

51. Hacer un regalo inesperado (aún mejor que recibirlo).

52. La luz que desprende la Fontana di Trevi a medianoche. Y acordarse de Anita Ekberg y de Marcello Mastroianni.


53. Mi relato favorito de Edgar Allan Poe.

54. Aprobar un examen con nota (a veces, sin nota también).

55. Por supuesto, los rizos de mi mujer.

miércoles, marzo 08, 2017

"Isla ignorada", de Gloria Fuertes

Soy como esa isla que ignorada,
late acunada por árboles jugosos,
en el centro de un mar
que no me entiende,
rodeada de nada,
—sola sólo—.
Hay aves en mi isla relucientes,
y pintadas por ángeles pintores,
hay fieras que me miran dulcemente,
y venenosas flores.
Hay arroyos poetas
y voces interiores
de volcanes dormidos.
Quizá haya algún tesoro
muy dentro de mi entraña.
¡Quién sabe si yo tengo
diamante en mi montaña,
o tan sólo un pequeño
pedazo de carbón!
Los árboles del bosque de mi isla,
sois vosotros mis versos.
¡Qué bien sonáis a veces
si el gran músico viento
os toca cuando viene el mar que me rodea!
A esta isla que soy, si alguien llega,
que se encuentre con algo es mi deseo;
—manantiales de versos encendidos
y cascadas de paz es lo que tengo—.
Un nombre que me sube por el alma
y no quiere que llore mis secretos;
y soy tierra feliz —que tengo el arte
de ser dichosa y pobre al mismo tiempo—.
Para mí es un placer ser ignorada,
isla ignorada del océano eterno.
En el centro del mundo sin un libro
sé todo, porque vino un mensajero
y me dejó una cruz para la vida
—para la muerte me dejó un misterio.

miércoles, diciembre 14, 2016

Per què dono suport a l'Alícia Romero?

En els darrers dies s'ha fet públic i notori que la federació del Maresme del Partit dels Socialistes de Catalunya viurà un procés de primàries on hi concorreran dos candidats, en Xesco Gomar i l'Alícia Romero, ambdós de Mataró. Mai abans s'havia triat el lideratge comarcal del PSC a través de primàries, el que suposa tota una novetat i també (crec) una oportunitat per tal de dinamitzar al conjunt de la militància, donant-nos veu i l'opció d'escoltar directament l'opinió de cadascú en relació al projecte que volem per al nostre partit i per a la nostra comarca.

Jo tinc la sort de conéixer molt i des de fa molts anys a les dues persones que han donat un pas endavant en aquest procés i des d'un principi he manifestat que dono suport a l'Alícia Romero. Intentaré explicar les meves raons.

Confio en la seva experiència. L'Alícia és una persona que ha tingut diverses responsabilitats institucionals. Va ser regidora a l'Ajuntament de Mataró i ara és Diputada al Parlament de Catalunya. Dic això perquè, en política, el valor real dels càrrecs és el que cadascú és capaç de desenvolupar o, dit d'una altra manera, no tothom és capaç de fer que les responsabilitats seveixin per alguna cosa (útil). L'Alícia sí. Recordo el gran impuls que va donar a projectes com el Tecnocampus durant la seva etapa de regidora de promoció econòmica. Recordo els programes d'oci nocturn alternatiu quan va ser regidora de joventut (d'això fa una pila d'anys!). Tinc en compte les nombroses iniciatives en relació al Maresme que ha portat al Parlament (una de les últimes, la recuperació de la connexió en tren amb l'aeroport, que vam perdre fa uns anys). En definitiva, valoro moltíssim la seva capacitat de treball. No només la capacitat de treballar, sinó també de ser resolutiva.

Crec que dels dos candidats, és la que coneix millor (amb diferència) el Maresme, que és una comarca amb realitats força diverses. Coneix les problemàtiques del territori i dels seus municipis, és coneixedora de la situació social i política a cada poble i ciutat, i coneix a la gent del PSC amb la que comptem a cada part de la comarca. Per liderar el PSC del Maresme, cal conéixer bé les seves singularitats, que no són pas menors.

La seva capacitat de lideratge està demostrada i, en aquest sentit, em sembla la candidata amb més habilitats i més currículum. Ha tingut i té responsabilitats orgàniques al partit, però en l'àmbit institucional, per exemple, va ser Presidenta del Tecnocampus Mataró-Maresme. I també s'ha dedicat a la gestió pública, a través de la gerència d'un ajuntament. I també ha treballat en l'àmbit de la promoció econòmica, al sector privat, o puntualment ha donat algunes classes al món de l'universitat. Tot plegat, demostra que és una persona molt capaç i que sota el meu punt de vista aporta valor a la política.

És molt intel·ligent. Ser intel·ligent vol dir que, encara que et converteixes en regidora de l'Ajuntament de Mataró amb 22 anys, no deixes d'estudiar i de formar-te. Vol dir que fas un màster mentre tens responsabilitats institucionals. Vol dir que entens que la dedicació a la política és quelcom temporal i que no has de perdre de vista la formació i l'experiència professional que atesores, perquè en definitiva, al món de la política s'hi està de pas.

La política té un sentit principal, que desgraciadament a vegades es perd de vista: ser útil i transformadora en bé de la millora de la qualitat de vida dels ciutadans i ciutadanes. Aquest plantejament, que jo comparteixo plenament, és el mateix que em consta que defensa l'Alícia. Sóc conscient de que dir això pot semblar un argument tou, lleuger i potser poc consistent, però crec que justament és tot el contrari: és un argument fort, de pes i amb molta consistència. També per aquesta raó, precisament, em sembla bé que hagi decidit fer aquest pas sent Diputada al Parlament de Catalunya i membre de l'executiva nacional del partit. Per ser una força transformadora és fonamental la coordinació dels diferents nivells de l'administració i de la política, i en aquest aspecte l'Alícia pot donar molt més de sí, per les seves responsabilitats i per la seva capacitat de treball en equip. És la que més i millor m'ho ha demostrat dels dos candidats.

Aquestes primàries giren al voltant d'una elecció. Hem de debatre sobre la tria d'una persona per liderar el PSC Maresme. Per tant, debatem sobre noms, però sota el meu punt de vista, el debat s'ha de fer en base a arguments, de contingut i de proposta. En aquest terreny, em sembla que l'Alícia també és la millor opció perquè la seva campanya s'està basant precisament en això: en explicar què vol fer com a Primera Secretaria del PSC Maresme (al final, companys i companyes, es tracta d'això).   

Aquesta és una pinzellada sobre els meus motius per donar-li suport. En podria explicar d'altres perqué, sense desmerèixer opinions, crec que és la millor opció en aquest procés. I vaig acabant: per mi, el fet de que dos candidats es presentin a aquestes primàries i que un dels dos sigui precisament l'Alícia, és justament una prova de que els socialistes del Maresme no volem viure cofois en el record de la nostra història, sinó que sobretot tenim la voluntat de seguir escrivint-la amb orgull. L'orgull de ser socialista.

martes, junio 28, 2016

Per què no van poder (ni segurament podran)?

Ara que tothom parla dels resultats de les eleccions generals d'aquest passat diumenge, i que hem entrat en fase de digestió (densa i pesada) dels mateixos, m'agradaria fer alguns comentaris al respecte. Més que res, perquè estic una mica al·lucinat amb algunes coses que s'han dit, tant abans com després dels comicis. Especialment per la lectura sorpresiva i sorprenent, al meu entendre, que des de Podemos s'està fent dels resultats.
  1. El Partit Popular ha guanyat claríssimament les eleccions. I Mariano Rajoy n'ha sortit reforçat, encara que molts el donaven per mort fa mesos.
  2. L'esquerra està dividida i quan això passa, la dreta guanya. És la mateixa història de tota la vida i que aquí coneixem sobradament. No aprenem.
  3. A Espanya hi ha una gran bossa de votants de tendència moderada que, quan apareix alguna opció de discurs més radical, acostumen a inclinar la balança en sentit invers. Són, en part, els qui van ajudar a donar la victòria a Zapatero a les eleccions del 2008 (les últimes eleccions que l'esquerra ha guanyat a Espanya) quan el PP apareixia com una opció tremendament escorada a la dreta amb gent com Zaplana o Acebes.
  4. Ara, davant del que deien totes les enquestes en relació al 'sorpasso' i de la polarització artificial entre PP i Podemos, aquest vot moderat ha reforçat a Mariano Rajoy. A molta gent li feia més por la cua de Pablo Iglesias que la corrupció del PP: "Más vale malo conocido que bueno por conocer".
  5. L'estratègia de Pablo Iglesias, de cruspir-se a Izquierda Unida i d'intentar convertir-se en el principal referent de l'esquerra al conjunt d'Espanya, a costa del PSOE, ha estat un absolut fracàs, tant per al seu propi projecte, com per a la configuració d'una alternativa d'esquerres que pugui disputar el govern als populars.
  6. Fa uns mesos es va perdre una bona oportunitat per fer fóra a Rajoy del Govern i per obligar a que el PP es regenerés internament. Pablo Iglesias va esquivar tota negociació seriosa i va preferir intentar buscar el 'sorpasso' que arribar a un pacte ampli i transversal amb els qui pensaven diferent que ell.
  7. L'aparició de Podemos impedeix o limita el marge de recuperació que pot tenir el Partit Socialista, que ha aguantat relativament bé respecte a fa 6 mesos però que ha tornat a perdre vots i a obtenir un mal resultat. La divisió interna entre federacions i les veus de los "barones" no han ajudat pas a Pedro Sánchez.
  8. Les enquestes les paguen els poderosos i són un arma electoral de primer ordre. Pensin en qui tenia interès en que el PSOE aparegués enfonsat i en canvi Podemos sortís ultra-inflat a totes les enquestes.
  9. Els discursos que pretenen equiparar a PP i PSOE com si fossin la mateixa cosa ("vella política", "casta", etc.) són un fantàstic argument per ajudar al PP a guanyar les eleccions.
  10. La corrupció a Espanya passa poca factura, electoralment parlant, almenys entre els votants de centre-dreta, que semblen donar poca importància a les qüestions ètiques en comparació amb altres temes.
  11. Sense una opció forta de centre-esquerra, que sigui capaç d'aglutinar als votants moderats i també a una bona part dels més ideologitzats, segurament tindrem dreta i Partit Popular per estona. I aquesta opció, ara per ara, s'ha d'articular a través del Partit Socialista, que continua sent la primera força de l'esquerra i del canvi a Espanya, però també comptant amb els votants i les idees de la resta de forces de l'esquerra.
  12. Totes les esquerres, inclosos els 'nouvinguts' de Podemos, haurien de fer autocrítica i replantejar-se què han estat fent bé i malament. Durant molt de temps, els partits de la mal anomenada "nova política" han reclamat autocrítica als socialistes, i ara es dóna la circumstància de que ells també han de participar d'aquesta autocrítica. Veurem si són capaços.