Atardecer

De un tiempo a esta parte tengo la sensación de que el atardecer es el único momento del día que me apetece de verdad. El único del que espero que sea realmente capaz de sorprenderme y atraparme, si se dan las condiciones adecuadas, claro.

Todo lo demás, el alba, el mediodía e incluso la profunda noche, casi parece que me sobre un poco, cómo si todo fuera una simple espera o un matar el tiempo, cómo el que se distrae contemplando la calle mientras espera el autobús. Pero por favor no me malinterpreten. Que parezca que me sobren los momentos no significa que me sobren también las personas que los llenan, nada más falso ni lejos de la realidad.

Y es que añoro los atardeceres imprevisibles, la luz de las farolas que se empiezan a encender, las calles del Born (uno de los escenarios de mi vida), las gentes volviendo hacia sus casas, las horas libres sin miradas al reloj, un Manhattan o un regusto dulce y seco en el paladar, las conversaciones imposibles bajo la caída del sol y el paraguas del pasar distraído del tiempo y las horas. Y es que añoro recargar las fuerzas en atardeceres así, que a veces la vida nos da demasiado poco margen para disfrutar de treguas que merezcan la pena. Y, modestamente, creo que ya me va tocando.

Imagen de http://www.tripadvisor.es

A renglón seguido

A renglón seguido
de alguna canción
que habla del olvido,
alguien se pregunta
si entre tanta contradicción,
existe algún motivo
que explique bien
el porqué últimamente
me siento de retiro
cómo un idealista fugaz,
un poco incapaz
y revolucionario;
porqué vivo de noche
y sueño de día
mientras envejezco regular;
si existe medicina
que me ayude a curar
esta herida abierta
en el costado
mientras me abrazo
con fuerza al pasado
de mi alma en ruinas.

Resumiendo
y a renglón seguido
de alguna canción
que habla del olvido,
sorprendido, me pregunto
dónde me dejé los ases
de esta mano inquieta
que juega la partida
de mi incierta vida.

Nova Rua

Arrancamos este año algo faltos de optimismo y buenas perspectivas. La crisis prosigue su camino con virulencia y todo parece indicar que en el futuro próximo e inmediato no tendremos un motivo que nos empuje a creer en una mejoría clara y evidente de la situación económica y social. El sistema, nuestro mundo, parece haber entrado en una especie de espiral perversa de la que no somos capaces de encontrar una senda de salida.

Hace algunos años, mientras paseaba por las calles de esa ciudad hermosa de luz marina que es Lisboa, a la que llevo tantos meses echando de menos, me sorprendió especialmente descubrir que muchas de sus calles estaban llenas de bellísimas mansiones que languidecen cerradas a cal y canto, degradándose y ocultando misterios tras sus balcones y sus ventanas tapiadas. De algún modo, casi parecía que tan bellos edificios fuesen mudos testigos de un tiempo pasado que debió ser mejor, como si sus muros se hubiesen quedado anclados en la nostalgia, en esa "saudade" portuguesa, a la espera de un despertar que tal vez aguarde tras la cortina de un futuro incierto.

Esa belleza algo degradada forma parte de lo que para mi es el encanto de Lisboa. Y de algún modo, en este nuevo año que nos ocupa, tengo la extraña sensación de que nuestro mundo cada vez se parece más a alguna de esas viejas, bellas y desvencijadas mansiones, de piedra ennegrecida, aire frío y fachadas cubiertas por tenues azulejos que descansan bajo las inclemencias de un tiempo húmedo que por lo pronto no arrecia y no ofrece nuevas perspectivas para un mundo mejor.

Pese a todo y al tono poco optimista de estas líneas, les deseo de todo corazón un feliz año. Seguiremos luchando para buscar la salida. Un abrazo.

Notes i apunts abans del XIIè Congrés del PSC

El XIIè Congrés del PSC, al que per fi arribarem aquest cap de setmana, ens ha de servir per fer una inflexió que ens permeti iniciar un canvi profund per tal de "reconnectar-nos" de nou amb una majoria social a Catalunya.

Els problemes que tenim, com a partit i com a projecte, són diversos i al llarg del darrer any se n'ha parlat àmpliament. I no hauríem de ser il·lusos: aquest Congrés no ho resoldrà tot en tres dies. Però com he comentat, el Congrés sí que hauria de servir-nos per començar a posar les bases del canvi i de la solució. Crec que en aquest cas, hem d'entendre el canvi com un procés que s'haurà d'anar desenvolupant al llarg del temps i més enllà de la simple renovació de cares, la renovació de formes de fer s'ha d'anar evidenciant amb una nova cultura política més oberta, més transparent, més actual i més compartida amb la societat.

Un servidor, com a delegat en representació de l'agrupació socialista de Mataró, espera poder contribuïr humilment a aquests reptes i objectius. Què espero jo d'aquest Congrés? O dit, d'una altra manera, què és el que m'agradaria? Intentaré sintetitzar-ho breument.

En primer lloc, m'agradaria que el partit en el seu conjunt, faci una autocrítica sincera sobre el darrer cicle electoral i polític. Que posem sobre la taula els nostres errors i les nostres limitacions en la darrera època. I que ho fem d'una manera sana. Crec que sense autocrítica, no posarem les bases per poder començar a recuperar part de la credibilitat perduda.

En segon lloc, voldria que el partit tingués clar qui som i a qui volem representar, qui són "els nostres", podríem dir. Hem de ser capaços de tornar a guanyar la confiança d'una majoria de catalans i catalanes, de tornar a ser la referència del catalanisme popular i integrador. I aquesta majoria social són, fonamentalment, les classes populars i treballadores i les classes mitjanes urbanes i progressistes. Dins d'aquests col·lectius, hem de fer una anàlisi profunda de les seves problemàtiques i entendre la seva diversitat i complexitat. Hem de ser capaços de ser el partit que reformi la societat amb aquestes classes socials. Tot plegat per ser capaços de regenerar el nostre electorat i els nostres referents i suports dins de la societat.

En tercer lloc, m'agradaria rejovenir el PSC. Rejovenir-lo i renovar-lo en quant a cares i lideratges, és cert, però també en quant a formes de fer i formes d'entendre el món. La societat ens reclama més transparència, més salut democràtica, més honestedat i més proximitat i sinceritat per part dels polítics, especialment per part dels polítics socialistes. I a la vegada internament, dins del partit els militants demanen més democràcia interna, més debat i deliberació en la presa de decisions. És necessari un partit que sigui més una xarxa que no pas una estructura rígida. I sobretot, és necessari un partit més despert, on els militants rebin caliu i tothom que s'hi vulgui acostar pugui sentir-se part útil d'un projecte comú.

Finalment, vull que el PSC torni a ser alternativa. Que deixem clar que hi ha una altra forma diferent d'entendre la societat i els governs que la que prediquen les dretes i els conservadors. Que hi ha una altra forma diferent de voler fer les coses. I que aquesta forma és possible si som coherents amb els nostres valors i els nostres ideals. L'esquerra encara existeix.

Més o menys, això seria tot. Segur que em deixo moltes coses al cap. Però només voldria afegir que aquest delegat anirà al Congrés amb ganes i amb la millor de les voluntats. I que si algú, sigui qui sigui, tant si és militant com si no, vol contribuïr a dir-me el què creu o el què pensa sobre qualsevol qüestió de les que es tractaran aquest cap de setmana al Congrés, un servidor ho agraïrà i promet tenir-ho en compte a l'hora de prendre qualsevol decisió. Rebin una forta abraçada jove i socialista.

Autocrítica, sinceritat, humilitat i renovació

Els resultats de les eleccions del passat diumenge ens aboquen a una reflexió profunda sobre el què ha passat i sobre el què passarà. Aquestes línies volen servir, de forma humil i en primera persona, per aportar elements a aquesta reflexió, que segur que s'allargarà en el temps (fins i tot, més enllà del Congrés del PSC) i en el que també serà necessària i fonamental l'aportació de gent aliena al propi partit.

Els socialistes hem perdut les eleccions a Espanya, a Catalunya i a Mataró i d'aquesta manera hem tancat un cicle electoral especialment nefast per a nosaltres, en que hem patit una greu falta de credibilitat, de capacitat de diàleg amb els ciutadans, de definició del nostre rumb i per suposat, també de gestió de la greu crisi econòmica.

Des de les eleccions autonòmiques, ara fa un any, no hem estat capaços de resituar-nos i refer un projecte que els ciutadans veiessin de forma atractiva i que, sense oblidar el passat, sobretot fos capaç de connectar-nos amb el futur. Un futur que ara mateix se'ns està escapant i en el que hem de tornar a tenir un paper clau. Però perqué això sigui possible cal fer una profunda renovació: d'idees, de formes de fer, de discurs i de noms. Cal fer un exercici de sinceritat brutal entre nosaltres i amb la ciutadania, per poder demostrar que realment hem entès el missatge i recuperar la nostra credibilitat, que ara mateix està molt devaluada. En definitiva, el món està canviant a gran velocitat i nosaltres hem de canviar també.

Crec que aquest exercici és i ha de ser possible, a tots els nivells. I a més de possible, és necessari, ja que enfront nostre tenim a una dreta que no vacilarà en fer-nos donar passos enrera i agreujar la situació que estem patint els més vulnerables. Ho estem veient a Catalunya (retallades), ho hem començat a veure a Mataró (pujada d'un 32 % de l'IBI sense cap mesura compensatòria als que tenen més dificultats) i aviat ho veurem a Espanya. Ho penso perquè hi ha molta gent d'esquerres, humil o treballadora que si ens veuen al seu costat, els escoltem, els tractem amb respecte i fem nostres els seus problemes, ens ajudaran. Penso també en les generacions joves i de mitjana edat que no creuen en la forma clàssica de funcionar dels partits, que ens demanen més transparència i noves fòrmules de fer arribar la seva veu, que volen ser preguntats més vegades i no només un cop cada quatre anys. Penso en la gent que vol que defensem un model d'Estat federal de forma més clara, a Catalunya i també a la resta d'Espanya, sense entrar en contradiccions que, de nou, ens restin credibilitat. Penso en els que sortiran al carrer en els propers anys a defensar el que consideren que és just i a cridar contra el que és injust.

I, en definitiva, penso en tots els socialistes i en tota la gent senzilla o progressista que en els darrers anys s'ha anat quedant sense arguments en les seves converses de bar o en les tertúlies de cafè. Treballarem perque tornin a tenir arguments i respostes. Comencem per aquí, amb autocrítica, sinceritat, humilitat i renovació. I si algú dels qui llegeixin aquestes línies té ganes de donar un cop de mà o aportar un punt de vista, serà benvingut. Només els hi demano que ho facin amb responsabilitat, respecte i sense presuposar gaires coses. Jo, per la meva part, em comprometo a fer el mateix.

Imatge de http://4.bp.blogspot.com

Resignación

Aunque parezca mentira, cualquier tiempo pasado fue peor. No considero la riqueza fácil de la burbuja inmobiliaria porque, en la medida en que sus consecuencias se manifiestan a diario, aún forma parte de nuestro presente. Hablo del auténtico pasado de un país pobre y acostumbrado a su pobreza, sometido a la oscuridad del analfabetismo y la superstición, humillado a un destino de perpetuas humillaciones. Esa es nuestra tradición, el indeleble carisma que marcó desde la cuna a generaciones y generaciones de españoles que, al mirar el mundo, solo alcanzaron a distinguir los matices del color negro.

Pienso en ellos al ver los debates televisivos, al leer las encuestas electorales, al escuchar los dictámenes inapelables de las múltiples encarnaciones del terrorismo financiero mundial. Y pienso que eran mucho más pobres que nosotros pero, a la vez, mucho más ricos. Porque les sobraba lo que a nosotros nos falta, determinación para tomar en sus propias manos las riendas de un futuro que, por definición, nunca está escrito. Y, sobre todo, porque les faltaba lo que a nosotros nos sobra, la resignación ante un porvenir escrito por otros.

En la última recta de la campaña, ninguna crisis me parece tan grave, tan triste, como el imperio de la resignación, la fuerza política que, según todos los indicios, será la gran ganadora del 20-N. Por eso escribo pensando en los más jóvenes, en los que gritan en la calle, en quienes no se merecen heredar este horizonte de desolación sin límites. Y no les pido solo que voten, sino que aprendan las lecciones del pasado. Así serán conscientes de que su voto es un arma muy bien afilada, y el único recurso capaz de desenmascarar a quienes mienten. Porque no hay nada escrito. Nuestro futuro está en nuestras manos, pero todos los caminos para conquistarlo pasan por la derrota de la resignación.

Article de Almudena Grandes a El País, 14/11/2011

Aquest és el programa del Partit Popular

Unes tissores. Aquest és el programa del Partit Popular i de la dreta en general. Així ho veiem des de la JSC Maresme i amb aquesta imatge, la d'unes enormes tissores de color blau, ho exemplifiquem en aquesta campanya.

Unes tissores. Per retallar sanitat i educació, per disminuïr la qualitat dels serveis públics més bàsics, per retallar drets civils i drets laborals, per retallar la cohesió social, per retallar l'autogovern de Catalunya, per retallar impostos als més rics... en definitiva, per retallar, sota el paraigua de la difícil situació econòmica, molt del que s'ha anat construïnt amb paciència i esforç durant tants i tants anys.

Per retallar el futur. Per tallar-nos les ales. Aquest és el programa del Partit Popular.