De quan ets petit

Els records de l'infantesa més prematura no trigan gaire a fer-se llunyans i difusos en la memòria. De quan som ben petits ens queden algunes poques imatges, a vegades en forma de fotografia i a vegades en forma de moment guardat i gairebé perdut amb el pas del temps.

Ens imaginem en els braços de la nostra mare o caminant cap a la guarderia al costat de l'avi, mentre l'home ens anava explicant històries que aleshores ens semblaven meravelloses. A l'arribar a casa, les habitacions eres plenes dels teus cosins i cosines, alguns petits com tu, d'altres més grans. A l'estiu jugaves a la porta de casa a qualsevol joc de carrer del que ja ni recordes les normes i la teva àvia sempre us cridava per donar-vos alguna cosa per berenar. Sempre us havia de cridar més d'una vegada.

De tota la gent que creus recordar quan eres tan petit, saps que hi han alguns als que no has tornat a veure. Segurament si us veiéssiu, tampoc us reconeixeríeu fàcilment, passaríeu de llarg sense ni tan sols adonar-vos de les hores que heu jugat, rigut i compartit junts.

N'hi han d'altres, més grans que tu, als que vas deixar de veure sobtadament quan tot just començaves a descobrir l'escola i dels que només recordes un parell de moments. Saps el seu nom perquè sí que l'has anat veient a mesura que anaves creixent i algun cop has sentit a parlar d'ell a casa. El seu camí es va separar del teu i al pensar en ell sents una certa melancolia, encara que el recordes poquet.

La sorpresa arriba quan t'adones que has passat de ser el nen que recorda tot això per a convertir-te en la persona que serà oblidada lentament per un altre nen i tots els moments compartits s'aniran esfumant per acabar transformant-se en alguna fotografia perduda al fons d'un calaix que roman tancat d'any en any.