Four more years

Hi havia una vegada un President que parlava d'educació i de sanitat, que predicava que les diferències entre les persones, el seu color de pell, el seu origen o la seva orientació sexual, no eren el més important. Un President que encara parlava de fer història i de sumar plegats esforços per construïr un futur on cadascú fos capaç de trobar oportunitats per a ell i els seus familiars, que creia que ningú ha de quedar fora de la societat malgrat les dificultats, que s'ha de protegir als més dèbils alhora que es demana esforços a tothom, però especialment als més poderosos... un President que defensava amb paraules i fets que és possible un món més just i també més amable, més sostenible.

Aquell President em feia sentir una barreja d'admiració i enveja. Admiració per tot el que he dit abans. Enveja perquè aquell President era molt diferent i deia coses molt diferents als presidents del meu país, on tot s'ha reduït a la retòrica de l'obsessió per l'equilibri pressupostari a costa del patiment de les persones i a embolcallar amb una bandera enorme les vergonyes d'una gestió nefasta. N'hauríem de prendre nota.