Catalunya, revolució i pacte

En un dels molt interessants capítols del llibre "Los secretos de Portugal: Peninsularidad e Iberismo", de Gabriel Magalhaes (RBA, 2012) es fa referència a l'idea de que en certa manera, Catalunya representa el somni de Portugal i Portugal representa el somni de Catalunya. En efecte, Portugal és un estat estrictament independent (en els termes relatius que això suposa avui) i Catalunya és un país que ha estat capaç de dotar-se d'una certa modernitat i d'una mentalitat desacomplexadament europea. L'autor arriba a afirmar que "Cataluña ha derrotado a los Pirineos".

Al mateix llibre, s'explica que a Portugal, tradicionalment, les revolucions han sortit bé, o bé han tingut èxit. La història portuguesa recull episodis revolucionaris al 1974 amb la fi de la dictadura, al 1910 amb la fi de la Monarquia o fins i tot, uns quants segles abans, al 1385 amb la batalla d'Aljubarrota, que va permetre mantenir la independència del, en aquell moment, jove regne portuguès. Definitivament, els portuguesos poden sentir-se orgullosos de les revolucions de la seva història. La meva favorita, no cal dir-ho, és la més pacífica de totes, la dels clavells.

Pel que fa a Espanya, Catalunya inclosa, s'exposa l'dea de que al contrari que a Portugal, nosaltres no hem estat mai uns revolucionaris d'èxit. Les nostres revolucions no han reeixit, o bé mai han acabat satisfactòriament. No cal explicar els episodis republicans de la nostra història o la revolució que a principis del segle XIX va permetre expulsar als francesos però va acabar coronant a Ferran VII, que era un tirà absolutista que va derogar la Constitució de Cadis. Pel contrari, l'autor del llibre planteja que a Espanya, els grans avenços sempre han arribat de la mà del pacte.

Tot això em porta cap a la situació d'avui a Catalunya i a Espanya. Més enllà del debat sobre la consulta i el dret a decidir, més enllà de la discussió legal, més enllà de la viabilitat del que es planteja, crec que a casa nostra estem vivint una confrontació entre les "velles" idees de revolució i pacte, com a vies de sortida d'una situació política i social que en el fons, és insostenible massa temps. I que ningú s'equivoqui, en la situació que exposo, els revolucionaris no són els independentistes ni els unionistes són els partidaris del pacte. Més aviat, els revolucionaris serien aquells que creuen que qualsevol mitjà justifica la consecució dels seus objectius, encara que això impliqui danys colaterals entre les societats catalana i espanyola. La resta, són amb els qui es pot arribar a pactar alguna cosa.

Crec que les revolucions poden ser apassionants i segurament, permeten anar "una mica més ràpid" en l'assoliment de grans canvis polítics. Però gairebé sempre deixen fora a algú i a la vegada, contribueixen a escapçar una societat. M'agradaria ser revolucionari. Potser per idealisme romàntic i admiració sobre la pròpia idea de revolució. Potser perquè les revolucions sempre tenen una component d'utopia. Potser perquè a l'Europa del segle XXI sembla que no hi ha espai per les revolucions (almenys les de caràcter nacional o patriòtic). Potser per tot això i per moltes coses més.

Sí, m'agradaria ser revolucionari. Però no puc ser-ho i quan penso en la quantitat de gent d'aquest país a la que li tinc afecte molt per sobre de les seves idees, m'adono de que en realitat vull un nou pacte. Serem capaços d'assolir-lo?