miércoles, agosto 08, 2007

Temps de vacances

Fa dies que soc de vacances. Semblo desaparegut. Ni se'm veu pel carrer ni pels meus llocs habituals. Ni tan sols actualitzo el bloc. Fa dues setmanes que no postejo i això, se'm fa realment estrany. En qualsevol cas i diposat a trencar amb aquest particular rècord negatiu, m'he plantat davant la pantalla de l'ordinador i el teclat, per deixar volar les mans (que no l'maginació) esperant que en resulti alguna cosa.
En dues setmanes hi ha hagut de tot. A Mataró, Santes, que no és poc. De fet en tinc un meme pendent que m'envia la Rosa i que em servirà com a excusa per a tornar a actualitzar el blog, potser demà mateix. Pel que fa a mi mateix, estic perdut, ja els hi he dit. Però no creguin que m'he perdut gaire lluny, que aquests dies els estic passant majoritàriament a la meva ciutat. Amb escapades puntuals, això sí.
En aquests dies he tornat a caminar per Platja d'Aro, on feia gairebé deu anys que no m'aturava. He assistit a nits memorables de rock amb accent de Buenos Aires i del País Basc. He conduït de punta a punta de Catalunya sota la llum de la lluna plena. He agafat llibres amb ganes. He passat estones estirat al costat d'un riu mirant el cel de color blau. He dormit en cases al mig del camp i en xafogoses tendes de campanya. He anat al cinema. He deixat d'actualitzar el blog. Fins i tot, he anat a la platja. I això últim, que podria sembla d'alló més normal en els temps que corren, en el meu cas potser no ho és tant.
Llegint això els podria semblar que ja se m'acaven les vacances, però la veritat és que encara tinc una setmana i mitja abans de tornar. I entenguin per "tornar" moltes coses, no parlo només de feina. Fins aleshores, els hi desitjo bones vacances, siguin on siguin.
Foto de Quico Melero

1 Comments:

Blogger maria said...

TORMENTA DE VERANO

Una, dos, tres, catorce, treinta y cuatro,
Ochenta, doscientas, mil, (ya me he descontado)

¡Más rápido, más rápido!
Apresura la noche
Riega las fresas de los campos,
¡Más rápido, más rápido!
Acelera tu pulso, (que ya es pecado)
Y de tan tan rápido, el tiempo se detiene.

¡Más fuerte, más fuerte!
Caen del cielo, y el cielo a tu tejado
Truenos, agua, rayos, relámpagos.
¡Más fuerte, más fuerte!
Y de tan fuerte, la ciudad calla
Se hace el silencio.

Y tú y yo, en la calle,
Testigos en primera fila
Sin escatimar en caricias
Empapados de lluvia
De arena, de sal marina
De besos, de viento, de risas

Tengo frío, tu me tapas
Tengo miedo, tu me dices
“agárrate de mi mano
en esta tormenta de verano”

Tormenta de verano,
Atorméntame con tus recuerdos

Ya has parado, eres fugaz
Mas tu recuerdo perdura, tu sombra es alargada
Las noches son frías
Pero tampoco hecho al fuego
Ni uno solo, de los besos de aquel verano.

Para ti
Júzgalo, disfrútalo o simplemente échale un vistazo. No hay nada de lo que me pueda enorgullecer, pues ni siquiera cumple con lo único que nos diferencia del resto de los animales. La capacidad gramática de crear o reproducir palabras y frases que no hemos visto antes. No es más que un collage mal pegado de versos y vocablos que he reproducido tantas y tantas veces.

De todas formas, me apetece que de la forma que tu quieras, (excepto desde la blackberry por supuesto) viajes a un pasado no muy lejano.

Suerte!
María.

10:58 a. m., julio 13, 2011  

Publicar un comentario

<< Home