La carretera

Porto una setmana en silenci, potser amb una certa ressaca pre-vacacional (sí, també es pot tenir ressaca abans d'una cosa i no necessàriament després, per contradictori que sembli). Malgrat tot, aquesta setmana m'ha servit per tornar al plaer de la lectura amb una certa assiduïtat, cosa que durant el gruix de l'estiu m'havia sigut del tot impossible per diverses raons. El llibre en qüestió és "La carretera", de Cormac McCarthy, conegut recentment per ser l'autor del llibre en el que es basa l'oscaritzada "No es país para viejos" dels germans Coen.

De "La carretera" també s'està preparant una adaptació cinematogràfica, així que sentia curiositat per conèixer l'història abans de que el focus de Hollywood la distorsionés amb la seva mirada no sempre encertada. Encara no l'he acabat de llegir, però la seva història obscura protagonitzada per dos personatges dels que poca cosa se'ns arriba a explicar resulta molt desgarradora i la força que adquireixen determinats elements senzills i cotidians en el món devastat que se'ns dibuixa a les pàgines d'aquest llibre supera altres relats emmarcats en un context similar.

"La carretera" pot ser una metàfora sobre l'actualitat, sobre el comportament humà, un al·legat antibelicista o simplement una història sobre l'amor d'un pare. Encara no ho sé. Però sí que sé que la seva prosa fluïda atrapa i convida a continuar endavant, resseguint precissament aquella carretera de la que parla el títol i que a vegades se'ns mostra clara i ben definida i en canvi a vegades resulta desdibuixada, però que sempre està present, com tantes coses a la vida.

I la història arrenca així...

"En despertar-se al bosc, enmig del fred i la negror de la nit, va estirar el braç per tocar al nen que dormia a la seva vora. Negres nits més enllà de la foscor i cada dia més gris que l'anterior. Com el principi d'un fred glaucoma que entela el món. La seva mà pujava i baixava suaument amb cada preciosa alenada. Va apartar el plàstic encerat a una banda, es va alçar, abrigat amb roba i mantes pudents, i va mirar cap a l'est buscant llum, però no n'hi havia. En el somni del qual s'acabava de despertar, havia entrat en una cova donant la mà al nen. El llum que duien joguinejava sobre les parets de colada estalagmítica. Com pelegrins d'una faula engolits i perduts a l'interior d'una bèstia de granit. Profunds funerals de pedra on gotejava i cantava l'aigua. Repicaven en el silenci els minuts de la terra i les hores i els dies i els anys sense cessar. Fins que s'acostaven a una gran sala rocallosa on descansava un llac antic i negre. I a l'altra vora, una criatura que alçava la boca degotant de dins el toll i mirava a la llum amb uns ulls blancs i cecs com els ous de les aranyes. Abaixava el cap a tocar de l'aigua com si volgués aspirar l'essència d'allò que no podia veure. Allà ajupida, pàl·lida, nua i translúcida, els seus ossos d'alabastre projectats com obres a les roques del seu darrere. Els seus intestins, el seu cor palpitant. El cervell que bategava dins una campana de vidre esmorteït. Espolsava el cap a banda i banda i deixava anar un gemec sord i es tombava i tentinejava i s'allunyava en la foscor a gambades silencioses."

Imatge de http://ideasbrillantes.blogspot.com/

Escrit mentre sonava "Holiday" de Scorpions