CiU i Lampedusa

Durant les converses, tertúlies i debats que he mantingut durant els darrers dies, en el marc de la campanya per les eleccions al Parlament de Catalunya d'aquest diumenge, he intentat compartir algunes idees i punts de vista molt personals, el més allunyats possible de la pròpia dinàmica electoral, sorollosa i massa mediatitzada pel meu gust.

Un element ben patent d'aquestes eleccions és el caràcter plebiscitari que han adquirit, o que alguns les hi han volgut donar. Un plebiscit amb un missatge molt clar, dividint entre els qui són partidaris de l'independència de Catalunya i els qui no ho són. El debat sobre l'independència ho ha tapat gairebé tot: l'atur, els desnonaments, les retallades en salut i educació, la situació crítica que viuen moltes famílies, l'emigració de molts joves en busca d'oportunitats de futur...

En el meu cas, defugint aquest caràcter plebiscitari en clau nacional, he volgut construir el plebiscit en un altre sentit. Per mi, la clau d'aquestes eleccions rau en diferenciar entre els qui, davant de la cruïlla social i nacional on es troba Catalunya, volen canvis i els qui no els volen.

Entre els qui volen canvis, hi ha els qui som federalistes i també els independentistes (si més no, una gran part d'aquests). La situació actual no ens satisfà, pensem que el marc de relació entre Catalunya, Espanya i Europa ha de canviar. La manifestació de l'11 de setembre va sacsejar l'eix de coordenades de la política catalana, que s'ha mogut (i que sincerament, crec que durant un temps encara es continuarà movent) i ha dibuixat una voluntat d'avançar cap a un escenari nou, que hem d'intentar que sigui necessàriament millor que l'actual, i que a més ha de ser ampli, amb una visió el més col·lectiva possible.

Per altra part, entre els qui no volen canvis, hi ha els abanderats del centralisme o de la recentralització. Aquí trobaríem fàcilment al Partit Popular, que amenaça amb enviar-nos la Guàrdia Civil, o que demostra molt poca sensibilitat vers la diversitat dels pobles d'Espanya i evidentment, també amb Catalunya. 

I entre els qui no volen canvis, jo també incloc al President Mas i a CiU. Fent un símil literari amb la coneguda novel·la "El Gatopardo", de Giuseppe di Lampedusa, l'actitud i l'estratègia de CiU en aquestes eleccions respon a la d'aquell personatge que ens deia: "Tot ha de canviar per a que no canviï res". Per part del President se'ns planteja un moviment tàctic ideat per desviar l'atenció del drama social que viu el país i que durant els darrers dos anys s'ha vist incapaç d'afrontar des del Govern.

L'equiparació entre partit i país, l'imatge solemne i messiàtica, l'apropiació de "la voluntat del poble"... fa que es reforci al si de les meves percepcions aquesta trista idea: "Canviar-ho tot per a que no canviï res". I no és només una reflexió en clau molt personal. Recorden l'entrevista d'en Jordi Évole al President Mas? Si la revisen potser troben, igual que ho he fet jo, l'allargada ombra d'aquest pensament lampedusià que Visconti va adaptar magistralment a la gran pantalla.