L' Estel de Llum

Era massa tard, i la foscor es menjava els últims instants d’un dia de pluja. Les estrelles dibuixaven línies imaginàries al mig de la nit i jo, que en aquell moment només volia mirar el cel, després d’un dia molt llarg, pensava en el futur i en el passat, en tot el que m’envoltava... en el silenci... en l’amor.

De sobte, una estrella va brillar subtilment a la meva esquerra, com si busqués una mirada i una atenció dissimulada. Me la vaig mirar amb curiositat, i mentre em concentrava en la seva llum, la meva ment va començar a suspirar profundament. Vaig tancar els ulls, però ja no hi havia res a fer. El petit estel i la seva llum, des del cel infinit, m’havien robat l’atenció i alguna cosa més, però jo encara no ho sabia.

Va començar a bufar el vent i això em va fer sentir tot d’una més petit, més insignificant al bell mig d’aquell lloc tan estrany on em trobava.

Havia passat una estona i la nit ja ho havia devorat tot. En aquell moment la brillantor de les estrelles al cel era total però aquell petit estel de llum continuava brillant amb més força que la resta d’objectes nocturns. O almenys a mi m’ho semblava. Ja no vaig poder deixar de mirar-lo.

La llum de la lluna plena també il·luminava clarament els meus voltants. No hi havia núvols en aquell tros de cel i, aleshores em vaig adonar que gairebé tampoc hi havien altres estels en aquella part de la nit. L’estel de llum ja es trobava al centre d’una foscor buida, com si la resta del cel hagués volgut fugir per deixar-me a soles amb ell.

Li vaig dir gairebé tot el que volia dir-li, el vaig abraçar i la seva llum també va abraçar-me. Els meus llavis van tocar els seus rajos de llum. Vaig volar amb ell en la immensitat de la nit. Vaig tocar la lluna i vam travessar el mar infinit. En un instant vaig viure totes les sensacions. Va ser increïble i em va agradar que ho poguès ser.

I va ser llavors quan un núvol, sorgit no sé ben bé d’on, va amagar-lo. El vent va deixar de bufar i el núvol es va quedar allà mateix on fa un instant neixia la llum d’aquell estel. Jo, que en un subspir m’havia quedat sense aquella llum, vaig plorar desconsoladament com un nen. Va passar la nit, es va anar fent de dia i el cel es va pintar d’un blau trist.

Vaig tornar cada nit a aquell mateix lloc per a buscar l’estel de llum, desitjant sentir la seva llum blanca sobre la meva pell i sobre els meus ulls, però ja no el vaig trobar mai més. Alguna vegada, quan miro al cel de nit, encara em sembla veure la seva brillantor, però tristament descobreixo al fixar-me que no és el petit estel, sinó alguna altra estrella que camina pel cel. I el meu cor plora sense la seva llum. L’amor ja no pot bategar sense l’estel de llum.

Imatge de http://www.elpais.es/elpaismedia/