Pasqual Maragall

Quan en Pasqual Maragall ens confesava com a persona honesta, plena de carisma i valentia, que se li havia diagnosticat l'Alzheimer, jo, em vaig sentir molt trist. Crec que la política, com qualsevol altre aspecte d'aquesta vida, està marcada pels sentiments i segurament cap altre polític ens ha remogut tant els sentiments com el President Maragall.

Els jocs olímpics, la seva tornada de Roma, el canvi a la Generalitat, l'Estatut, el carisma inigualable d'un personatge irrepetible, les maragallades... formen part de l'història d'un país i d'una època. Són sensacions i records amb tanta força que ni la maleïda enfermetat que esborra la indentitat de les persones que la pateixen serà capaç de trastocar ni una mica. Perquè una part de la identitat d'en Pasqual Maragall es també una part de la identitat d'aquest país, i la identitat d'aquest país resideix en cadascun dels seus ciutadans i ciutadanes. En aquest sentit, ja has començat a derrotar a l'Alzheimer.

Ànims, sempre, perquè encara recordo que jo vaig arribar a la militància socialista un dia després d'anar-te a veure a un míting a l'Eusebi Millàn, perquè hem estat moltes vegades d'acord i moltes altres vegades també en desacord, perquè ahir va ser un dia a la vegada feliç en el meu àmbit proper i en canvi molt trist per tu, perquè ets genial i perquè els sentiments pesen, i pesen molt.

I acabo, amb les paraules que ahir van tancar l'Escola de Formació de la JSC Mataró, com diria el Maragall de Polònia: que cabrons! Visca Catalunya i visca el socialisme.