jueves, noviembre 29, 2007

Decepcions

Ho hem d'acceptar, les persones decepcionem. En algún moment, tots o totes revelem algun aspecte decepcionant. Ja fa dies, vaig sentir a una persona fer en veu alta la següent reflexió, "Si fins i tot les persones que més ens estimem i que més apreciem ens decepcionen alguna vegada, com voleu que tota una organització, que està formada per un conjunt de persones, no ens pugui decepcionar". Penso que té raó. I crec que en el fons de dita reflexió potser també s'amaga un punt de vista que convida a ser més compasiu amb les decepcions de la vida, o com a mínim, a gestionar-les millor.
Quants de vostès no han rebut alguna decepció de qui menys s'ho esperaven? Si parlem de grups de persones, la proporció de decepcions es torna encara més gran. Per exemple, amb el seu equip de futbol, el seu partit polític o la seva associació de veïns. I quan ens trobem davant d'alguna nova decepció ens toca mesurar la magnitud de la mateixa, si val la pena lamentar-se o oblidar i passar pàgina. Això no és cap cosa nova.
Però em fa l'efecte que avui en dia (i potser això ha sigut sempre així) la majoria de les persones no fan el més savi exercici de reflexió davant d'una decepció, que no és un altre que aixecar-se i trobar la resposta a la pregunta "Què puc fer jo per que això no em succeeixi més i que ningú hagi de tornar a passar per una decepció com aquesta?". O dit d'una altra manera, quants de nosaltres treballem per un món més lliure de decepcions, un món millor? Quants s'impliquen en el treball de canviar i millorar el què no ens agrada? Doncs segurament, massa pocs encara.
I mentrestant el més fàcil és refugiar-nos en la dinàmica del cabreig constant contra qui sigui, sempre necessitem un cap de turc. Alguna vegada, ens podríem enfadar amb nosaltres mateixos. No ens hauríem de preguntar tant què pot fer el món per nosaltres, sinó què podem fer nosaltres pel món. Aixequem-nos contra les decepcions.

2 Comments:

Blogger alberttorracabello said...

*

M'ha agradat molt aquest comentari... tan reflexiu.. ;)

És ben veritat que sovint tenim el símptoma de la decepció, entre altres -que ens baixen la "moral"-, però m'agrada pensar que sempre hi ha quelcom que pot fer-nos remuntar.. qualsevol davallada.

Primerament, perquè tots i totes tenim més aguant, resistència,.. de la que ens pensem.

I a més, pel fet d'estar rodejats de gent que ens ajuda, quan més ho necessitem; quan menys ho esperem; aquest camí tan fosc -de la decepció- pot convertir-se, amb una mica d'esperança i de paciència, en una nova ruta.. millor que l'anterior.

*

Tots i totes ens decepcionem...
...perquè sentim, perquè estimem, perquè som personetes.

*

Bon cap de setmana, nanu!!!
... i no t'enfadis tant... ehh!!! :)

*

7:20 p. m., noviembre 30, 2007  
Anonymous Anónimo said...

Perdona que et corregeixi però l'expressió genuïna és "emprenyament" i no "cabreig". Almenys deixan's el dret a estar emprenyats i no cabrejats, com diu Monzó.

1:10 p. m., diciembre 02, 2007  

Publicar un comentario

<< Home