jueves, enero 17, 2008

Gallardón: Soy leyenda

En aquests dies trobem a la cartellera dels cinemes la pel·lícula "Soy leyenda", protagonitzada per Will Smith, en la que es relata l'història de l'últim supervivent de la humanitat després de que aquesta hagi estat víctima d'un virus que transforma a les persones en una mena de vampirs que s'han dedicat a acabar amb la resta d'éssers humans. Will Smith és aquest supervivent, que lluita per mantenir-se viu en un món desolat en el que ell "és llegenda", l'últim vestigi d'una humanitat que ha desaparegut per sempre per deixar pas a una època obscura i sinistra.
No sé a vostés, però a mi aquest film basat en un relat clàssic de Richard Matheson (molt més recomanable el relat que no pas la pel·lícula), em recorda als esdeveniments que hem estat veient aquests dies al voltant del Partit Popular i de la figura de Ruiz Gallardón.
Després de la decissió gens salomónica de Rajoy de no incloure a Gallardón en les llistes electorals i d'haver optat per que Manuel Pizarro sigui el seu gran fitxatge per formar part d'aquestes, a mi se'm clarifiquen algunes qüestions.
En primer lloc, que deixant fora Gallardón, el Partit Popular s'allunya del centre i s'instal·la de forma clara en la dreta més rància, sense màscares. S'instal·la en la dreta que representen Aznar, Acebes, Zaplana i Esperanza Aguirre. D'aquesta manera, Rajoy ha optat per tenir contents als sectors més conservadors del seu partit, oblidant-se de que en unes eleccions voten els ciutadans i no només els militants del PP. Recordem que Gallardón ha guanyat quatre eleccions amb majoria absoluta de forma consecutiva i que es l'alcalde més votat de l'història de Madrid, encara que a alguns això ens pesi. Per tant, de cara a les urnes, Gallardón és una figura més que contrastada.
Segon, que amb el fitxatge de Pizarro, el Partit Popular torna a fer gala d'un anticatalanisme clar i sense fissures. Pizarro és aquell personatge que es va oposar visceralment a la compra d'Endesa per part d' una companyia catalana, Gas Natural, però que en canvi veia amb bons ulls l'adquisició d'Endesa per part d'una companyia estrangera, l'alemana Enel. També s'ha de recordar la seva gestió de la crisi dels apagons a Barcelona. Si aquest senyor arribés a formar part del govern i a ocupar el càrrec de Ministre d'Economia, tal com sembla que vol Rajoy, ja ens podríem anar oblidant de que es compleixi el finançament pactat a l'Estatut.
I tercer, amb aquesta decissió em queda clar qui mana al Partit Popular. Perquè allunyant-se del centre i cultivant l'anticatalanime, Rajoy està avui una mica més lluny de la victòria que ahir i els que realment l'han portat a aquesta situació, els Acebes, Aguirre i Zaplana, reafirmen la seva autoritat a la cúpula del PP i es situen en situació de clar avantatge per substituïr a Rajoy. De retruc, així també es carreguen a Gallardón, que a dins del PP representa una opció que ells s'han encarregat de lapidar.
Per tant, Gallardón és un home sol en un partit que el repudia. Deu ser l'últim supervivent del centre-dreta en un PP més de dreta que mai. Gallardón, com Will Smith en la pel·lícula que comentàvem al principi, "és llegenda", un vestigi d'un tipus de persones que ja no tenen cabuda al Partit Popular.
Davant d'aquest panorama i d'aquesta dreta, jo ho tinc molt clar. El que cal és enviar a al PP a l'oposició durant quatre anys més. Cal comptar amb Zapatero i amb Carme Chacón per fer-ho possible i per poder continuar avançant en el desenvolupament de les pol·lítiques socials que tanta falta ens fan als ciutadans i ciutadanes d'aquest país. Perquè si volem podem aconseguir que a partir del 9 de Març, Mariano Rajoy igual que Gallardón, també "sigui llegenda".

posted by Javi at 16:30