miércoles, julio 08, 2009

La provocació i el barril d'amontillat

Quan era més jove i em passava els estius saltant entre les pàgines d'un o de diversos llibres, un dels autors que més m'atrapava era Edgar Allan Poe, suposo que pel seu domini de les pors psicológiques, de les inquietuds internes dels éssers i per la fina ironia que en moltes ocasions es desprenia dels seus relats.

De tots els seus contes i relats, el que més em va captivar era "El barril d'amontillat", en que es parla d'un protagonista abominable que minuciosament acaba portant a terme una terrible venjança contra el seu enemic o opressor. El text és una meravella d'ironia i de recreació d'ambients i d'èpoques. L'acció es situa a Venècia durant una celebració de carnaval pels estrets carrers de la ciutat i aquesta ens acaba traslladant als confins més obscurs d'un palazzo i d'un ànima vengativa. Podria pensar-se precisament que el tema principal d'aquesta història és la venjança, però sota el meu punt de vista tampoc pot oblidar-se un altre tema cabdal: la provocació.

Durant el desenvolupament de "El barril d'amontillat" (que us recomano a llegir si no el coneixeu o a rellegir-lo si ja ho havíeu fet abans), el protagonista ens dona poques o gairebé nul·les raons de la seva venjança i sempre fa referència a una suposada provocació com a motiu cabdal de les seves accions. Fins i tot en un moment s'arriba a fer referència a l'expressió llatina "Nemo me impune lacessit", que vol dir "Ningú em provoca amb impunitat". No cal dir que amb aquests antecedents el final de l'obra és més aviat tràgic... això em fa pensar en el moment què ens ha tocat viure i en el món que vivim en el nostre dia a dia, i en de quina manera les provocacions, tant les pròpies com les dels altres, ens afecten ben sovint. Però sobretot em pregunto en com acaben sorgint aquestes provocacions que generalment donen pas a episodis desagradables.

Segurament en la nostra capacitat per provocar i en la nostra necessitat intrínseca de provocar als altres (o de jugar amb la provocació al nostre voltant, amb diferents escales i nivells de provocació, és clar) es troba també la clau del nostre grau de felicitat i de generació el que anomenaríem "bon rotllo" al nostre voltant. I segurament també per això els "provocadors nats" no deixen ningú indiferent, encara que crec que a la llarga aquests provocadors s'acaben convertint en uns infeliços.

Al final, sobre tot plegat només puc dir que prefereixo no provocar ni que em provoquin. Prefereixo viure lliure dels provocadors, però en bona part, també dels provocats. Almenys jo soc més feliç anant al meu aire, vostès ja m'entenen.

Imatge de http://1.bp.blogspot.com

3 Comments:

Blogger Ramon Bassas said...

M'encanta el que dius

9:28 a. m., julio 09, 2009  
Blogger Maribel said...

Pues tendremos que leernos el libro, desde que te conozco tengo mas faena pendiente y cosas por hacer que en toda mi vida...

Aunque entiendo lo que dices, me ha entrado curiosidad por algunas cosas. No todas las provocaciones son malas o ni tienen porque generar momentos desagradables, tambien se aprende de esas situaciones y de esos provocadores natos, aunque lo que aporten sea nulo!! Pero si que estoy de acuerdo contigo en que mejor vivir libre de todo eso.

Un saludo... y esperare una nueva actualización.

10:23 a. m., julio 09, 2009  
Blogger Naya said...

Ramon,
gràcies.

Maribel,
tomo nota, yo también espero actualizar pronto.

10:49 p. m., julio 09, 2009  

Publicar un comentario

<< Home