El Castell més Trist
No importa gaire el que jo pugui dir o escriure, però la mort de la Mariona m'ha emocionat profundament i ens ha deixat amb el dol al cor.
Ahir vaig anar a l'esglèsia. Em vaig quedar fora, a la porta. A la plaça hi havia molta gent sota un cel gris i els núvols de pluja amenaçaven amb descarregar.
Jo no la coneixia. El món casteller està de dol, però ahir, mentre esperava a la porta de Santa Maria, pensava en que més enllà del món dels castells s'havia mort una nena de 12 anys, que segur que estava plena de petites d'il·lusions i a la que s'estimava molta gent.
Després del funeral va sortir el sol una altra vegada i la plaça es va anar buidant tristament. En fi, ja he dit que no importa el que jo pugui dir ara, certs sentiments no es poden descriure fàcilment amb paraules. I la veritat, no hi han paraules d'autèntic consol en moments com aquest.
posted by Javi at 16:35
2 Comments:
Morir es morir. Ya sea practicando lo que probablemente era su hobby preferido o morir de una enfermedad mortal o de hambre o en la guerra.
Porque esta muerte afecta tanto a nuestra comunidad y la de miles de niños en el mundo pasa prácticamente inadvertida para todos? Porque "la conocíamos"? Porque vivía en Mataró?
Me pone la piel de gallina pensar que estamos aceptando según que muertes y llorando otras siendo exactamente lo mismo.
Cada día mueren miles de niños en todo el mundo, principalmente a causa de guerras, hambrunas y pobreza en general.
Lo más triste de todo es que la sociedad, en general, ha llegado a aceptar o mejor dicho, a acostumbrarse a ciertas tragedias, cómo por ejemplo la muerte de esos niños. Y cuándo ocurre algo que se sale de ésa normalidad, ello nos afecta más de lo habitual.
A mi eso también me pone la piel de gallina.
Publicar un comentario
<< Home