La melodia del fred i del desert
Ahir va morir el compositor Maurice Jarre, autor de melodies inoblidables de grans obres cinematogràfiques, com "Lawrence d'Arabia" o "Doctor Zhivago". Precisament a través d'aquestes dues històries vaig conèixer la seva música, sense la qual mil i un relats haurien quedat una mica orfes i incomplets. Guardo un gran record sobretot de dues de les seves melodies.
Una, la de l'obertura de "Lawrence d'Arabia", que sona a aventura en la seva essència més pura, que reflexa la llum i la senzillesa de les dunes sota el cel del desert. Recordo que cada vegada que em refugiava davant del televisor per veure l'enorme història del coronel Lawrence, aquesta melodia em traslladava fins als somnis i les llegendes d'Aràbia, em feia sentir l'èpica i el misteri que va rodejar cadascuna de les parts de la seva vida, la del caballer estudiós, pensador i solitari; la del soldat implacable i geni militar; la de l'home que s'enamora d'una nova cultura estranya i llunyana.
La segona melodia, la cançó de Lara, de "Doctor Zhivago", és molt diferent a l'anterior. Aquesta em feia pensar en el valor dels petits moments, en la melancolia dels amors impossibles, en la voluntat per lluitar contra les fronteres que la vida ens imposa... en els moments difícils que s'emporten el cor de les persones i en els sentiments enfrontats. L'història d'amor (o millor dit, la no-història) de Lara i Zhivago mai hauria sigut tan bella sense els acords d'aquesta melodia immensa, que en sí mateixa és el relat trist de l'amor infeliç que a tots ens ha tocat viure intensament alguna vegada.
Però en el fons, malgrat la mort de Maurice Jarre, ens queden les seves melodies. I en el fons també, diuen que l'important no és el que un fa o ha fet, sinò el que deixa quan s'en va, i allò que Jarre ens deixa perviurà en la ment, en el record i en el cor de tots els que alguna vegada hem vibrat i ens hem emocionat escoltant algunes de les seves composicions. No tant pel que són, sinò per tot alló que ens fan recordar, que és molt.
Una, la de l'obertura de "Lawrence d'Arabia", que sona a aventura en la seva essència més pura, que reflexa la llum i la senzillesa de les dunes sota el cel del desert. Recordo que cada vegada que em refugiava davant del televisor per veure l'enorme història del coronel Lawrence, aquesta melodia em traslladava fins als somnis i les llegendes d'Aràbia, em feia sentir l'èpica i el misteri que va rodejar cadascuna de les parts de la seva vida, la del caballer estudiós, pensador i solitari; la del soldat implacable i geni militar; la de l'home que s'enamora d'una nova cultura estranya i llunyana.
La segona melodia, la cançó de Lara, de "Doctor Zhivago", és molt diferent a l'anterior. Aquesta em feia pensar en el valor dels petits moments, en la melancolia dels amors impossibles, en la voluntat per lluitar contra les fronteres que la vida ens imposa... en els moments difícils que s'emporten el cor de les persones i en els sentiments enfrontats. L'història d'amor (o millor dit, la no-història) de Lara i Zhivago mai hauria sigut tan bella sense els acords d'aquesta melodia immensa, que en sí mateixa és el relat trist de l'amor infeliç que a tots ens ha tocat viure intensament alguna vegada.
Però en el fons, malgrat la mort de Maurice Jarre, ens queden les seves melodies. I en el fons també, diuen que l'important no és el que un fa o ha fet, sinò el que deixa quan s'en va, i allò que Jarre ens deixa perviurà en la ment, en el record i en el cor de tots els que alguna vegada hem vibrat i ens hem emocionat escoltant algunes de les seves composicions. No tant pel que són, sinò per tot alló que ens fan recordar, que és molt.
Imatge de http://canarias24horas.com/images/stories/2009/03mar/30/zivago.jpg
3 Comments:
Què n'opines de l'actuació dels Mossos contra els estudiants a Barcelona?
Tondo,
opino que es van sobrepassar en les seves funcions, que són garantir l'ordre públic i la seguretat. I penso que no s'haurien de repetir imatges com les que hem pogut veure durant aquests darrers dies.
Però també opino que tant de bó arribi el dia en que una manifestació d'estudiants (o de qualsevol altre col·lectiu) no sigui aprofitada per alguns grups puntuals de radicals i antisistema per destrossar mobiliari urbà (que el paguem entre tots) i de passada per embrutar la nostra imatge com a societat.
Segur que tots hi sortirem guanyant. Salutacions.
totalment d'acord
Publicar un comentario
<< Home