En Tristany

Jo el vaig conèixer en el Partit en el procés d'unificació que va culminar en l'actual PSC, l'any 1978. En aquells moments -els que hi eren ho recorden- vam viure moments problemàtics, no exempts de tensió en moltes ocasions. Uníem diferents formes de fer política i de treballar en grup, tradicions personals distintes i orígens de tota mena. Tots volíem la unitat -per això hi érem-, però la vèiem -uns, i altres, i els altres- amb ulls divergents. El paper, el rol, que hi van jugar alguns militants, a Mataró i en altres llocs, sobretot els més grans, va ajudar molt a reduir tensions i a facilitar els camins de trobada.

Aquí hi havia persones com en Tristany: no es notava de quin col·lectiu venia, no en feia bandera ni obstacle per a res. Un altre militant fent aquest paper -també vull dir-ho- va ser en Pascual Fernàndez. El seu objectiu, la seva meta, era la unitat; volien que tots els socialistes anéssim junts, en un sol Partit, i certes coses i certes actituds havien de ser accidentals. Era la posició que al segle XIX havia tingut l'avi Tristany i els seus correligionaris quan van proposar unir les societats obreres. Va ser l'actitud també, que els anys vint i trenta, van tenir a Mataró Narcís Tristany i els dirigents del moment, com el diputat Jaume Comas i Jo i el que era un home clau, Francesc Anglas i Sarlat, de qui l'any passat recordàvem el centenari.

Perquè en la trajectòria dels Tristany de Mataró, i també dels dels altres llocs hi ha dues paraules sempre repetides: unitat i llarg camí. La unitat ja l'hem comentada i el llarg camí és allò que un gran socialista català, Josep Pallach, deia amb aquestes paraules: "el combat per la llibertat, la democràcia, Catalunya i el socialisme és un combat que mai no tindrà fi".

Paraules de Josep Puig i Pla al llibre "Francesc Tristany, una vida de lluita pel socialisme". Avui ha mort Francesc Tristany i Alsina, President d'honor del PSC Mataró.