Certascan

Després de tants dies sense escriure al blog em resulta estrany tornar a apropar-me a aquest espai. Suposo que em feien falta unes vacances blocaires, un repós, un període "de desintoxicació" per tornar a trobar-li el gust al tema. Malgrat tot, també és cert que normalment escriure m'ajuda a relaxar-me bastant i de fet, en els darrers dies també ho he trobat a faltar.

Vagi per endavant que encara no he fet vacances i que trigaré una bona estona en fer-les. Però això no és impediment per gaudir de l'estiu i descobrir nous indrets. Els dos últims dies, per exemple, els he passat perdut a les muntanyes del Pallars Sobirà, entre tempestes, cims, paisatges inigualables i bons amics i companys de fatigues.

Vam decidir fa dies que arribaríem fins al refugi de Certascan, a més de 2.200 metres d'altitud, fent sortida des de Tavascan. El que va començar com un passeig assolejat amb un petit descans a la presa de Montalto (poc abans de la meitat del trajecte, de 13 quilòmetres en total), es va anar convertint en un recorregut sota un cel gris i de tant en tant també plujós. De mica en mica, les cames començaven a demanar un descans i el camí s'anava fent sinuós i etern. El punt culminant van ser els llamps i trons de les tempestes que ens saludaven des de la nostra esquena, poc abans d'iniciar l'ascens des de la Canalada fins al refugi de Certascan. La vista era espectacular i el cel també, però no ens quedava més remei que apretar el pas si volíem arribar al refugi abans que ens atrapés la tempesta que ens perseguia des del darrere.

Malgrat el cel negre i els núvols de pluja d'aquest parell de dies, els nostres ànims no van desfallir en cap moment i tot i la penombra, el mal de cames i les petites incomoditats, l'experiència ha valgut la pena. Poder viure l'alta muntanya i la natura des de ben aprop no deixa indiferent a ningú i almenys a mi, m'ha donat uns instants de calma i reflexió que quan et trobes submergit en el dia a dia resulten molt complicats de poder assolir.

La baixada, de nou el mal de cames i les hores de cotxe tampoc han sigut suficient impediment per trencar el bon ànim i l'humor d'una improvisada expedició que, això sí, ara necessitarà unes quantes hores de descans per recuperar-se del tot. I jo el primer, que encara em fa una mica de mal tot el cos.

Imatge de http://blogfiles.madteam.net