Imagining Lisboa

Quan fa uns dies m'enrecordava momentàniament de la pel·lícula "Vicky Cristina Barcelona", de Woody Allen, que vaig poder veure l'octubre passat, pensava en la forma en què Woody Allen deuria haver experimentat cadascuna de les sensacions que la ciutat de Barcelona li va transmetre.

Suposo que en Mr. Allen va submergir-se a la seva manera en la Ciutat Comtal i el que podem veure en pantalla no és més que el resultat de l'expressió de la seva forma de viure la ciutat, el seu homenatge, sumat amb els ingredients de la seva particular òptica cinematogràfica. A mí, però, el seu homenatge no va seduïr-me completament. Els motius devien ser diversos, però és probable que el fet de ja conèixer prèviament la ciutat homenatjada em donava una visió prèvia que posteriorment és molt difícil de moldejar a través de la gran pantalla i dels ulls d'un director.

També durant el mes d'octubre passat vaig poder conèixer de primera mà la ciutat de Lisboa, en un viatge que va combinar molts aspectes que barrejats entre sí van deixar-me una sensació excel·lent i també irrepetible. Vaig tenir la sort de poder experimentar la ciutat pràcticament sense cap mena d'hipoteca prèvia que em condicionés d'alguna manera, i això em va permetre construir la meva particular visió de Lisboa, viure-la a través de tota mena d'indrets, del clima, dels records, de la gastronomia, dels detalls inexplicables i de la música. Per aquest motiu, quan fa uns dies vaig posar-me a veure la pel·lícula "Fados", de Carlos Saura, les imatges de la ciutat portuguesa van tornar a invadir-me com un somni que havia arribat a tocar amb la punta dels dits.

"Fados", que no té argument ni explica cap mena d'història, excepte les pròpies que contenen els fados, és un magnífic recorregut pels diferents matissos i estils que amaga la cançó portuguesa per excelència. A la vegada és una guia sense guió sobre com les diferents influències que el nostre país veí ha anat rebent al llarg dels anys han configurat nous estils i han afectat directament al cor de les pròpies tradicions portugueses.

El record de tot plegat, m'ha fet traslladar-me de nou a Lisboa, com si un munt de coses haguessin quedat enrere durant aquell viatge al final de l'estuari del Tajo. I com si alguna de totes aquestes coses fos, possiblement, una part de mi mateix que ara m'agradaria tornar a trobar. Potser ha arribat el moment de plantejar-me anar-la a buscar i de passada, retrobar-me amb tot el que vaig deixar enrere en aquella meravellosa ciutat de la que en el seu dia vaig quedar completament enamorat.

Imatge de http://www.enfocado.com/fotos/LisboaTram_g.jpg