En "Manolo"

En Manuel Varea, en "Manolo", s'ha mort. Ahir en una cerimònia al tanatori de Mataró el vam acomiadar. La notícia em va sorprendre el divendres a la nit i no he pogut assumir-ho, encara em costa de creure, estic molt i molt trist.

Durant la vida, quan som molt joves, hi ha una època difícil en la que les persones ens tendim a buscar a nosaltres mateixos, en la que intentem trobar el nostre camí per situar-nos i saber cap a on volem anar i en la que tendim a ficar-nos en complicacions i dificultats que sovint no deixen que ens orientem gaire bé. D'aquesta època estranya en diem adolescència, i tot i que hi entrem pràcticament sense adonar-nos, sortir-ne amb les idees clares no resulta tan fàcil. Jo vaig conèixer a en "Manolo" precisament en el moment més difícil d'aquella etapa, als inicis del batxillerat, quan més desorientat em trobava. I crec que a mi, com a molts altres companys de la meva quinta, em va canviar la vida.

En la seva faceta de professor, no n'hi havia un altre com ell. La seva tossudesa, la seva claredat, les ganes i la passió per la matèria que transmetia en les seves classes eren úniques. Com a tutor i persona, també era únic, un incondicional de la seva feina. El recordo sempre treballant, al peu del canó a totes hores. Crec que coneixia molt bé la diferència entre educar i ensenyar, i que en el cas d'un professor, un concepte sense l'altre perd bona part del seu sentit.

D'entrada, el seu caràcter era seriós, ferm i fins i tot una mica sec, ens imponia respecte. Però quan et donava la seva confiança, et tractava de forma directa i clara, com un company, com un igual. I quan t'obria les portes de la seva persona, et demostrava la seva afabilitat, et donava el seu respecte i es mostrava més tendre i proper, com l'entranyable mestre i la gran persona que era. Va donar-me moltes lliçons de tota mena i crec que va ser ell el que va començar a ensenyar-me el gran valor de l'esforç i del treball en equip. Puc afirmar sense por a equivocar-me i a exagerar, que una part dels trets de la meva forma de ser, amb els meus defectes i virtuts, els he adquirit en bon tros gràcies a ell.

Des que en "Manolo" ha marxat, no he pogut deixar de pensar en les moltes anècdotes que vam compartir junts a l'institut, als audiovisuals, a la "Finestra Escolar" (que ell va impulsar amb la confiança del també desaparegut Lluís Lligonya), a l'acadèmia Matfis... i també després, al llarg dels anys quan jo ja havia marxat de l'institut. Cada cert temps solíem retrobar-nos, a vegades de forma fortuita i altres cops arrel d'alguna visita meva per veure'l a l'institut. Sempre passàvem llargues estones xerrant, conversant de qualsevol tema, recreant-nos en els records i les anècdotes o comentant les nostres vicissituds del dia a dia. Al seu costat no vaig tenir mai la sensació d'estar perdent el temps sinò tot el contrari, cada minut, cada segon d'ell era tremendament valuós. Era, en el sentit ampli del terme, un veritable mestre.

No trobo paraules per acabar aquest breu escrit. Sento ràbia i molta impotència, perquè hem perdut a una persona bona, de les que et deixava emprenta, de les que ens fan crèixer com a éssers humans. Si em permeten dir-ho, avui em sento molt més pobre, com si m'haguessin robat una part de les coses bones que ens rodegen, de les que contribueixen a construïr un món una mica millor. Mai hauria imaginat un comiat com aquest però malgrat la pena i el dolor, malgrat tot, ara que ha arribat el final del teu camí, només em queda donar-te les gràcies de tot cor i dir-te que et trobarem molt a faltar. Fins sempre, amic, descansa en pau.