lunes, abril 30, 2007

Brothers in Arms

El título de este post es también el de una de las canciones que más he escuchado durante los últimos 7 días, "Brothers in Arms" de Dire Straits. Si tenéis 5 minutos para cojer aire (y unos altavoces a mano), pulsad el play y dejaros llevar por el fantástico sonido de la guitarra de Mark Knopfler.

domingo, abril 29, 2007

Pineda

Des d'ara fins a finals del maig, els caps de setmana es presenten frenètics, emocionants, carregats i densos, plens d'actes. Ara que és diumenge a la tarda no faré un repàs del que he fet durant aquest cap de setmana però sí que voldria fer esment de l'acte que avui m'ha tocat viure a Pineda.
Pineda, una ciutat governada per CiU, on el PSC presenta un candidat nou, jove (que va ser membre de la JSC) i compromés com pocs, en Javi Amor. En Javi és d'aquells que porta molt de temps treballant en el seu projecte i que sobretot, porta molt de temps patejant i treballant el seu municipi. Avui, per la presentació dels membres de la seva candidatura ha reunit a gairebé mil persones en una festa ciutadana plena d'il·lusió i ganes de canvi.
Amb l'excusa d'una paellada i en una plaça de la ciutat, en Javi ha presentat a les persones que l'acompanyen en aquesta aventura, en aquest projecte col·lectiu que els socialistes de Pineda estan treballant i en definitiva, vivint. Les exclamacions i els aplaudiments de la gent davant de les propostes concretes que en Javi ha anat desgranant en el seu discurs em fan pensar que aquest any ha de ser el del canvi a Pineda. En els últims mesos he recorregut molts municipis del Maresme i de la resta de Catalunya i em costaria molt trobar municipis on la mobilització ciutadana pugui ser comparable a la que avui he vist a Pineda, una ciutat que encara no arriba a 30.000 habitants.
Cada poble, vila o ciutat té la seva pròpia realitat, que cal conèixer, respectar i tenir molt present, entre altres coses, a l'hora de dissenyar una campanya (tant electoral com de qualsevol altre tipus). I no tinc cap dubte de que la campanya que el PSC està portant a terme a Pineda respon a aquesta realitat i els portarà a la victoria el pròxim 27 de Maig. Aquest és el camí. Crec que això ens ha de servir de motivació i d'exemple a tots els que treballem per un projecte socialista en les nostres ciutats i que em fa l'efecte que en ocasions, infravalorem les nostres pròpies possibilitats.
Es pot anar més enllà. Podem anar més enllà. Hem d'anar més enllà.

miércoles, abril 25, 2007

Joves i Món rural

Divendres a la nit vaig fer camí, juntament amb en Víctor, cap a la ciutat de Lleida per assistir el dissabte, de bon matí, a la Conferència Nacional sobre joves i món rural, organitzada per la federació de les comarques de Lleida de la JSC.
Algú es preguntarà quin interés pot tenir per a un jove de Mataró la problemàtica dels joves al món rural. D'entrada és important clarificar que les diferències entre un jove de l'àmbit rural de Catalunya i de la zona metropolitana són més aviat poques. Sí que hi ha diferències, però, en les oportunitats i dificultats que trobem en un i altre àmbit. Em fa l'efecte que cal, per tant, una anàlisi profunda i seriosa sobre aquestes qüestions i hem de ser capaços de produïr, trobar i saber consolidar les polítiques necessàries per buscar les solucions als problemes dels joves, en general. La conferència em va ser molt útil en aquest sentit.
El desenvolupament económic d'una ciutat com Lleida i el seu entorn no em va semblar tan allunyat de determinats models pels que apostem a Mataró. En els dos casos, després de crisis importants de sectors económics tradicionals, es busca apostar per noves idees basades en l'especialització i el coneixement, polítiques que potenciïn el valor afegit. Renovar-se o morir, que en diríem. I això ha d'anar acompanyat per una aposta important, concreta i decidida per la formació, tant universitària com no universitària, donant impuls també a la formació professional (la JSC Mataró va fer un acte parlant d'això al setembre de l'any passat). No us perdeu la xerrada de l'Oriol Yuguero durant l'inauguració de la conferència.
Sobre la universitat, crec que mereix la pena fer una volta pel campus universitari de la Universitat de Lleida i parar-se a mirar el que allà s'està fent. Particularment, em va semblar espectacular en una ciutat de poc més de 120.000 habitants (no gaire lluny de Mataró, que estem fregant aquesta xifra) i que fa l'efecte de saber explotar la seva capitalitat en una zona estratègica per Catalunya.
La creació de serveis consolidats per a joves al món rural, la mobilitat o l'accés a les noves tecnologies van ser algunes de les qüestions sobre les quals es va debatre, a més d'un tema fonamental com el de l'emancipació i la prevenció de l'èxode rural. Especialment interessant em va semblar l'experiència de Termens, un petit poble de la Noguera que ha fet una gran aposta per l'accés a les noves tecnologies dels seus habitants i que a hores d'ara, compta amb una xarxa pròpia que li permet facilitar gratuïtament internet a gran velocitat i telefonia mòbil als seus ciutadans. Això, més enllà de la bandera i publicitat que se'n pugui fer, pot ser un element d'atractiu per atraure empreses i desenvolupar l'economia d'un poble que, a priori, no pot competir en aquest sentit amb grans municipis.
El dissabte vaig sortir de Lleida amb la sensació de que l'anomenat món rural està ple d'experiències i polítiques (a vegades molt imaginatives) que mereixen una atenció que massa sovint no acaben tenint i que, segurament en alguns casos, amb alguns matissos poden ser implementades per buscar solucions a determinats problemes d'una ciutat com Mataró o d'un territori com el Maresme (com a exemple no us perdeu aquesta Borsa Interterritorial Activa de Treball, la BICAT).
Una jornada magnífica sobre un tema del que la JSC penso que ha de seguir treballant (i no només des del món rural) i per la que s'ha de felicitar als companys i companyes de la federació de les comarques de Lleida. Una vegada més, ens vau fer sentir com a casa, gràcies per tot.
Imatge de www.udl.cat

lunes, abril 23, 2007

Un Sant Jordi Socialista

Un any més, la JSC Mataró va instal·lar una paradeta de venta de roses en un dia tan assenyalat com el de Sant Jordi. Vam poder compartir tota la jornada amb els companys, amics i coneguts que desfilaren per la paradeta, roses amunt i roses avall.
Aquesta deu ser potser la tradició que més m'agrada al llarg de tot l'any. Passejar pels carrers de la ciutat en Sant Jordi sota el sol radiant (i la calor) de la primavera és tot un luxe pels sentits. Les places, la gent, els colors i les olors donen fe de l'activitat d'una ciutat ben desperta. Els que vam passar bona part del dia al carrer en som testimonis. En la diada de Sant Jordi, Mataró bull.
La rosa (les vermelles són les meves favorites), un dels símbols dels socialistes, és l'obsequi que tothom porta a la mà. Una, dues o un bon grapat en forma de ram destinat al somriure d'alguna estimada. I pel que respecta a la nostra parada, només us haig de dir que al final del dia, no va sobrar ni una sola rosa. I això que d'entrada, en teníem gairebé 400.
Vam acabar baldats després de tota la feinada, però un resultat com aquest fa tenir la convicció de que els esforços, una vegada més, mereixen la pena.

domingo, abril 22, 2007

Bachata Rosa

Al estilo del domingo pasado, posteo una de las canciones que más he escuchado durante esta semana, Bachata Rosa, de Juan Luis Guerra.

viernes, abril 20, 2007

Brisa

Hay una época del año en la que tras algunos días de lluvia, el sol se levanta alto en el centro de un cielo azul por el que todavía quedan algunas nubes mal desperdigadas. Al mediodía el calor se deja notar en la chaqueta que nos sobra, la falda de la chica que pasa o en el aire asfixiante del interior del coche.
Al bajar el sol, la ciudad se sitúa en el mejor momento del día. Mientras oscurece y la gente se recoje en sus casas para descansar después de un día de trabajo, la ciudad se queda vacía, que no dormida.
En Mataró, cuándo llega esta época del año muchas calles se disfrazan de calma y puede uno caminar tranquilamente por enmedio de la calzada. Desde el mar se levanta una suave brisa que recorre toda la ciudad, un aire fresco que empieza a oler a Santes. Si uno mira hacia la montaña, ésta le recibe con un viento fresco que sabe a verano.
En algunas plazas no hay ni un alma, la gente aún no es consciente de que la primavera está en todo su esplendor y si uno tiene la suerte de caminar por una de esas plazas y calles, puede detenerse a contemplar a la ciudad desnuda, en su esencia más simple y cautivadora, que relaja y atrapa sin remedio.
El tiempo ni siquiera corre, aunque se hace tarde, la luz de las farolas de tanto en tanto dibuja la sombra de la chaqueta que me he vuelto a poner. A lo lejos, un coche arranca en algún lugar y los semáforos pierden su sentido para un adormilado peatón. Si uno mira hacia el cielo, tiene la suerte de verle el ombligo a la luna y si se detiene a contemplar el mar, ya hay algunas luces dispersas sobre el horizonte.
Y de nuevo la brisa, ese aire que acaricia. Me encanta la brisa de esta época del año. A Mataró le gusta ponerse guapa en otros meses del año, se viste de gala. Pero para mi no hay una Mataró más hermosa que la de estos días, cuándo cada calle esconde un par de secretos y cada nuevo soplo de aire, un suave misterio.

jueves, abril 19, 2007

Meme de uno mismo

Joana me envía un nuevo meme. El enésimo. Y que conste que lo digo con ganas de contestarlo, reconozco que me gustan los memes y algún día tengo que detenerme a contar cuántos llevo hechos en el poco más de año y medio que llevo con el blog en marcha.
En esta ocasión se trata de contestar cómo se encontraba uno en determinados momentos de la vida, además de enumerar algunas cosas que sirven para definirnos y para que los que lean esto sepan un poco más de uno mismo. Siempre he dicho que los blogs sirven sobretodo para conocer, también personas y en ese sentido, los memes son seguramente una de las principales expresiones de esa forma de conocer. Allá voy.

- Yo, 10 años atrás: Un chico no muy alto que estaba terminando el 8º curso de la EGB y a punto de dar el salto al instituto, lo que supuso seguramente el primero de los grandes cambios que marcaron el paso a la adolescencia. En aquel mes de abril estaba empezando a preparar el viaje que hice a Mallorca entre los días 10 y 14 de junio de ese año. Era la primera vez que viajaba en avión. Por fortuna, todavía mantengo buenos amigos de aquella época tan feliz de mi vida.
- Yo, 5 años atrás: Emparejado, contento, terminando el Bachillerato y a punto de dar el paso a la universidad. Durante el mes de abril del 2002 terminé mis clases en el instituto y empezaba a preparar la selectividad. Además, había pasado algunos meses grabando programas en TV Mataró. Una de las mejores épocas de mi vida, durante el 2002 todo (absolutamente todo) me salió bien.
- Yo, 1 año atrás: Desparejado, cerrando una etapa. A punto de embarcarme en algo que en parte me absorbe y me ilusiona, que me trae algunos dolores de cabeza y también bastantes satisfacciones personales. En el mes de abril del año pasado estaba reconstruyéndome.
- Ayer: Contento, con algún momento de estrés (es un decir, no acostumbro a estresarme). Pero sobretodo, bien. Acostumbrándome a conducir de nuevo. En los últimos días he conducido mucho y esto es algo que ha merecido la pena. Volví a tener algo de afán creativo, cosas de la inspiración.
- Hoy: Un día de tránsito. Intentaré hacer cosas de provecho mientras espero con ganas que llegue el fin de semana. Se me acumulan los temas pendientes y, lejos de estresarme, los voy afrontando con ilusión. Qué bien se está cuándo se está bien.
- 5 canciones de las cuáles me sé toda la letra: Y sin embargo (Joaquín Sabina), Bachata Rosa (Juan Luis Guerra), Mediterráneo (Serrat), Corazón Loco (Bebo Valdés y Diego el Cigala), La Negra Flor (Radio Futura).
- 5 lugares ideales para visitar: Calella de Palafrugell, Castellar de n'Hug, Venecia, Cuzco y El Cairo (algunos los he visitado y otros aún los tengo en pendientes por conocer).
- 5 cosas que me gusta comer: un buen plato de bacalao (con tomate o en una esqueixada, por ejemplo), una tortilla de patatas (con cebolla, por favor), una calzone (de cebolla y atún o de beicon con huevo sería una buena elección), la sepia con guisantes (podemos ponerle también unas patatas) y una tabla de pulpo a la gallega (con su punto justo de pimentón y unas patatas que acompañen).
- 5 juguetes favoritos: cuándo era niño me encantaban las figuras de He-Man y los Masters del Universo, luego llegaron las Tortugas Ninja (Donatello era mi favorito, sin duda), en cuánto a juegos de mesa todavía se me cae la lagrimita con el Hero-Quest (y sus múltiples expansiones), pasé grandes momentos jugando en mi destartalada PlayStation al Final Fantasy VII (también al VIII) y a todo lo anterior podríamos añadir una baraja de Poker (que grandes veladas en compañía de los amigos).

Y con esto acabamos el meme. Me pongo a esperar el próximo que venga. Y ahora le paso el reto a:

- Jordina Freixanet, porque no hace mucho fue ella la que me envió un meme a mi.
- Rafa Liñán, porque aunque somos de la misma ciudad, no nos conocemos en persona.
- Maria Guardia, porque así le doy una idea para actualizar su blog (además, ella fue la que rompió lo del año sin memes).

domingo, abril 15, 2007

Los Secretos

Ésta es la canción que más he escuchado durante esta semana, de Los Secretos.

sábado, abril 14, 2007

Mi Zahir

Me encanta la palabra Zahir. Un Zahir es algo que una vez se ha visto, jamás se puede olvidar.
En Buenos Aires el Zahir es una moneda común de veinte centavos; en Guzerat, a finales del siglo XVIII, un tigre fue Zahir; en Java, el Zahir fue un ciego de la mezquita de Surakarta, a quién lapidaron los fieles; en Persia, un astrolabio que Nadir Shah hizo arrojar al fondo del mar; en la judería de Tetuán, el fondo de un pozo; y en mi quehacer cotidiano, el Zahir es una sonrisa, un rostro y unas palabras de mujer.
El Zahir es un cuento de Jorge Luis Borges y también el título de una novela de Paulo Coelho. Precisamente Borges, en su historia, lo describió muy bien al expresar: "Ya no percibiré el universo, percibiré el Zahir".
Al percibir el Zahir, quizás uno comprende que los verbos vivir y soñar son rigurosamente sinónimos que esconden algo más que el propio sentido de la vida misma. En cierto modo, creo que los mejores sueños son precisamente aquellos que podemos vivir.
En las horas desiertas de la noche, cuándo estoy en casa y aún puedo razonar con brillantez, en ocasiones el alba me sorprende mirando a lo lejos, pensando (procurando pensar) en aquel pasaje escrito en algún lugar, donde se dice que el Zahir es la sombra de la Rosa y la rasgadura del Velo. Vinculo ese dictamen a mi anhelo por recorrer esa senda que conduce a un secreto guardado en mi corazón.
Tal vez yo acabe por gastar mi Zahir a fuerza de pensarlo, pero quizá detrás de aquella sonrisa se encuentre la cosa más hermosa que un hombre puede contemplar.

viernes, abril 13, 2007

En Lluís Lligonya

Avui el dia ha començat amb una notícia trista, que m'ha agafat amb la sorpresa que sovint caracteritza aquests esdeveniments. No m'esperava la mort d'en Lluís Lligonya, director de Televisió de Mataró i fundador de la mateixa.
No el coneixia gaire, la veritat. Però sempre m'havia causat una molt bona impressió, des que ens vam conèixer, cap a finals de l'any 2001. Aleshores jo estava implicat, com molts altres alumnes de Batxillerat de l'IES Miquel Biada, en la producció i gravació d'un programa de televisió en col·laboració amb TV Mataró. Durant mesos la feina va ser dura però molt reconfortant, i el resultat va ser la primera edició de "La Finestra Escolar", que des d'aleshores any rera any s'ha anat consolidant i renovant en la programació de la nostra televisió local.
En aquell programa a mi em va correspondre l'honor de presentar i dirigir una de les parts del mateix, el "Sense aixecar la mà", un espai de debat entre joves de la ciutat sobre temes molt diversos. Sovint, durant les hores de gravació que passàvem al plató, en Lluís ens acompanyava una estona i ens donava recolzament. Se'l veia molt satisfet amb la feina que un grup de joves alterats (amb 18 anys encara teníem una visió un xic feliç de la vida mateixa) ànavem tirant endavant. La seva confiança (juntament amb la d'altres persones com en Manuel Varea, en Juanma Salas o en David Cortés) de ben segur que ens va permetre gaudir d'aquella experiència, per cert, pionera a Catalunya.
Encara recordo el meu últim dia d'institut, quan em va venir a felicitar per la feina feta durant els mesos de gravació del programa i em va animar a continuar implicant-me en projectes. També em va desitjar sort en la nova etapa que em tocava afrontar després dels anys a l'institut.
Ja després, quan els meus camins es van separar del món audiovisual, la imatge que tinc d'en Lluís és la d'ell amb la seva càmera, amunt i avall, cobrint infatigablement els actes, notícies i esdeveniments que tenen lloc en una ciutat tan viva i desperta com Mataró.
Sempre em va semblar una bona persona, discreta i treballadora. Vagi per endavant el meu condol per la seva família, amics i companys. Descansi en pau, fins sempre.
Imatge de capgros.com

miércoles, abril 11, 2007

Inicis literaris

M'arriba un meme des de les llunyanes terres de Lleida, de la mà de l'amiga Jordina Freixanet (a la que per cert fa alguns dies que no veig). La proposta consisteix en escriure l'inici d'algun llibre que recordis, sense dir el títol per deixar que qui ho vulgui, provi d'endevinar-lo.

Ara mateix em venen tres inicis al cap. Un de poètic:
Si pudiera elegir mi paisaje
de cosas memorables, mi paisaje
de otoño desolado,
elegiría, robaría esta calle
que es anterior a mi y a todos.

Un altre una mica profund:
¿Cómo se llega a ese misterioso Archipiélago? Hora tras hora vuelan aviones, navegan barcos y retumban trenes en esa dirección, pero no llevan un solo letrero que indique el lugar de destino. Tanto los taquilleros como los agentes de Sovturist y de Inturist se quedarían atónitos si les pidieran un billete para semejante lugar. No saben nada ni han oído nada del Archipiélago en su conjunto, y tampocode ninguno de sus innumerables islotes.
Los que van a ocupar puestos de mando en el Archipiélago proceden de la Academia del MVD.
Los que van de vigilantes al Archipiélago son convocados a través de la Comandancia Militar.
Y los que van allí a morir, como usted y yo, mi querido lector, deben pasar forzosa y exclusivamente por el arresto.

I finalment, l'inici d'una genialitat:
La candente mañana de febrero en que Beatriz Viterbo murió, después de una imperiosa agonía que no se rebajó un solo instante ni al sentimentalismo ni al miedo, noté que las carteleras de fierro de la Plaza Constitución habían renovado no sé que aviso de cigarrillos rubios; el hecho me dolió, pues comprendí que el incesante y vasto universo ya se apartaba de ella y que ese cambió era el primero de una serie infinita. Cambiará el universo pero yo no, pensé con melancólica vanidad...
No sé si algú reconeixerà fàcilment aquests inicis o si són els que es podien esperar d'un tipus com jo. Potser algú encara em sorprendrà.
I com que aquest meme m'ha arribat una mica tard, per primera vegada i sense que serveixi de precedent, no el passaré a ningú.

martes, abril 10, 2007

Tornar

He passat uns dies fora, de repós i alló que alguns dirien de meditació, si se'n pot dir. Quatre dies al magnífic poble de La Roda de Andalucía, on no havia estat mai, com tampoc havia visitat mai Andalusia.
En aquest poble, que per cert està agermanat amb Mataró, he aconseguit oblidar-me de les complicacions diàries i sentir el pas del temps amb una tranquilitat que fa que cadascun dels moments que he compartit durant aquests dies es converteixi en un petit plaer. La gastronomia amb l'alegria i bona sintonia ha aconseguit que fins i tot guanyi una mica de pes (em sembla, ja que ni em controlo el pes ni em preocupa gaire aquest tema, més faltaria).
Hi ha hagut temps per a moltes coses, també per a perdrés pels carrers de Sevilla, fer camí resseguint el Guadalquivir i aturar-se davant de la Maestranza, que tant si un és partidari del món taurí com si no, mereix un moment de contemplació. La veritat és que visitar Sevilla en plena primavera és un luxe pels sentits.
Al tornar, em quedo també amb la passejada que he fet avui pels carrers de Mataró i amb els retrobaments, alguns ben esperats.
Tornar a vegades té un punt de tristesa i melancolia, però quan un té la sort de mirar endavant i veure un horitzó ple de bons moments que encara han de venir, el retorn no és més que un pas en un camí de petites satisfaccions. Torno a ser casa, amb l'inspiració intacta i les ganes grans com la immensitat d'una nit de lluna plena.

miércoles, abril 04, 2007

Carta de amor

Querida mujer, dos puntos,
no me hagas sufrir, coma,
hoy me decido a escribirte cartas de amor sincero
tú lo ves
tu cariñito es un agujero
que me atraviesa el querer
y sin tus besos en mi chaleco
nada me cubre la piel,
punto y seguido.

Cómo ves, sólo pienso en ti yo
no me interesa la Perestroika
ni el baloncesto ni Larry Bird
y un sufrimiento a plazo fijo
llevo en el pecho, mujer.

Quiéreme otra vez, llénate de mi
vida tengo yo, sólo junto a ti.

Querida mujer, dos puntos,
no me hagas sufrir, coma,
es la segunda carta que escribo
y no recibo nada de ti
ya no me importa si hay luz en el barrio
o aumentará la inflación
tan sólo vivo por refugiarme
desnudo en tu corazón,
punto y aparte.

Júrame, eso quiero yo, tú ves
toma esa póliza de seguros si de amor muero
y al menos háblame por teléfono
algún consuelo de amor.

Quiéreme otra vez, llénate de mi
vida tengo yo, sólo junto a ti.

Carta de amor, de Juan Luis Guerra

lunes, abril 02, 2007

Cinema de Setmana Santa

Torna la setmana santa i les televisions tornen a programar pràcticament les mateixes pel·lícules de cada any, que ja s'han convertit en clàssics d'aquestes dates. El cinema bíblic o amb algun element religiós es troba a l'ordre del dia.
De totes les pel·lícules sobre la vida de Jesús que he vist, em quedo amb dues versions molt particulars. Una, el musical "Jesucrist Superstar", de la que us deixo un video amb una de les principals escenes del film. No haureu vist mai a un Jesús millor afeitat, pentinat i amb la túnica tan neta com en aquesta obra.

I dues, "La darrera temptació de Crist", adaptació de Scorsese de la pol·lèmica obra de Kazantzakis. Amb Willem Dafoe en el paper protagonista i amb una magnífica banda sonora de Peter Gabriel.
Per desgràcia, aquests dos films no son dels que més s'acostumin a programar durant la setmana santa. Ens tornarem a trobar amb algunes obres clàssiques del peplum, com "Ben Hur" (una de les meves preferides) o "Espàrtac".
En fi, tot això serveix com a mínim a tall d'exemple de que aquesta és una setmana lleugerament diferent, on alguns poden o podran gaudir d'unes minivacances (jo a partir de dimecres també) i on una bona opció per refugiar-se del mal temps que de moment estem patint pot ser el cinema. Almenys jo tinc unes quantes pel·lícules pendents.
Que passeu uns bons dies i si podeu i ho necessiteu, desconecteu per tornar amb les piles ben carregades.