Es verdad

Es verdad,
estoy pensando en ti,
en esta noche sin fin
no lo voy a negar,
es verdad,
si me echo a dormir,
hay un tercio de los sueños
que te traen hasta mí,
es verdad,
no son horas para delirar,
estas ganas de ti
me desbordan así
es verdad,
sigo, siento, vivo, tengo,
tu recuerdo infinito
tan clavado aquí,
es verdad,
tu lecho está tan lejos
y mis ganas de atraparte
tan cerca, tan sinceras,
es verdad,
estoy pensando en ti
y en esta noche sin fin
sólo tengo soledad...
es verdad.

La sobre-mobilització

La societat està indignada. Tant com no segurament no es veia des de fa molts anys. La situació general del país és força complicada i la gent es troba constantment sota la pressió d'haver d'afrontar situacions difícils en la seva quotidianitat, en primera persona o bé a través d'algun familiar o conegut. Una quotidianitat que, a més, acostuma a anar acompanyada d'incomprensió i ràbia vers les mesures que adopten els governs conservadors o en un altre àmbit, per exemple, vers les decisions judicials.

No fa ni sis mesos que la dreta governa a Espanya i la sensació general de la ciutadania és de profund esgotament. Desconec fins a quin punt la gent està disposada a continuar suportant aquesta sensació d'asfíxia... però tinc la impressió de que no gaire més.

I ho podem comprovar amb fets. En pocs mesos hem viscut una vaga general, manifestacions contra la reforma laboral, protestes contra la pujada de les taxes universitàries, concentracions a les portes dels bancs i caixes, mobilitzacions per intentar aturar desnonaments, campanyes contra les retallades en sanitat i educació, el nou despertar dels moviments del 15-M i similars... i així podríem continuar amb la llista, que seria molt llarga. Hem entrat en una fase del que jo anomeno "sobre-mobilització".

Aquesta sobre-mobilització implica vàries coses. D'una banda, indica un increment del sentiment d'indignació general de la societat, com deia al principi, i constata que estem vivint un agreujament de les condicions de vida, la societat pateix més. També demostra una certa desorganització d'aquest sentiment, ja que sembla que cadascú lluiti per la seva pròpia causa, quan en realitat hem entrat en una època en la que totes les causes tenen un fil conductor global: ja no hi ha causes de ningú, sinò causes de tots. Però potser els ciutadans s'han tornat (ens hem tornat) massa individualistes per comprendre i assumir això.

El progressisme i l'esquerra en general es senten partícips i necessitats d'aquest sentiment d'agitació i protesta, a causa de la majoria aclaparadora del conservadurisme a nivell de tots els governs, des de l'àmbit local fins a l'europeu. És una oportunitat per reconèixer els errors del passat i tornar a reconectar i a recomençar des de la base de la política. Seria necessari.

Però també hi ha riscos. Ens podem desfondar. El ritme d'agitació i protesta es pot tornar insuportable, sobretot pel ciutadà a peu de carrer, i sota aquestes condicions la societat pot acabar resignada i cansada, abaixant el cap. Hi ha un altre risc, potser més perillós. Em refereixo a que la societat també es pugui tornar més permeable als populismes extrems, al resorgir de moviments ultres que trenquen la cohesió i la unitat social sota un discurs fàcil, cru, enganyós i que es construeix des de la visceralitat, des del fons de l'estómac. A Grècia ho hem vist, però a casa nostra també en tenim exemples d'això, sota la forma de partits d'extrema dreta que amb un discurs racista i xenòfob (i demagog) es guanyen el suport del qui pateix i que ha deixat de confiar en un sistema que no li posa les coses gens fàcils.

Per tant, calen respostes. És bàsic trobar punts de connexió i d'acció conjunta de tot l'espectre progressista (de dins i de fóra dels partits, tant és) per fer efectiva la mobilització, per fer efectiva la lluita social, per no sobre-mobilitzar-nos. Però sobretot, per no deixar espais lliures que siguin ocupats per "missatgers de l'anti-política" o per "pregoners de la catàstrofe". Hem (haurem) de ser més intel·ligents i hàbils per mobilitzar-nos en aquests temps difícils i ser útils a la societat, però sobretot per evitar la maleïda sobre-mobilització que ens condueix cap a una lluita potser estèril, cap a un clima d'incertesa del que segurament sortirem més dèbils alhora que menys cohesionats com a poble i com a societat. 

Imatge de http://empostreci2.blogspot.com

Zapatero

El passat dissabte vaig tenir ocasió de compartir un parell d'hores amb l'ex-President del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, a porta tancada, sense mitjans de comunicació, amb ocasió d'una conferència privada que va oferir davant d'una quarentena de persones a l'Institut Jaime Vera, a la localitat madrilenya de Galapagar. L'esdeveniment va suscitar cert interés mediàtic en determinats espais, fins al punt de que alguns periodistes van acabar redactant una notícia a partir dels "twitts" que alguns dels participants anaven enviant cap a l'exterior.

No seré jo qui desveli aquí una explicació detallada del contingut de la seva intervenció. Les temàtiques van ser extenses i interessants: lideratge, socialdemocràcia, relació dels polítics amb la ciutadania, errors i encerts dels seus anys de govern, economia, estat social, Europa, Llatinoamèrica...

Només m'aturaré breument en dos detalls, que evidencien una diferència de formes i de voluntats que són evidents quan es compara a Zapatero amb els actuals governants del nostre país.

Un, quan va ser preguntat per les recents declaracions de Sarkozy durant la campanya de les eleccions presidencials franceses, en que aquest criticava a l'anterior govern socialista d'Espanya (i al propi Zapatero) i el culpabilitzaba directament de la situació econòmica del nostre país (com si no existís una crisi d'abast mundial). Amb tota sinceritat ZP ens va respondre que malgrat tot, el seu respecte institucional i el seu apreci personal per Sarkozy restaven intactes, que sempre li estaria agraït pel seu suport a Espanya en determinats temes clau, com la lluita contra ETA o la seva ajuda per a que Espanya pogués tenir un seient al G-20.

Dos, quan ens va parlar sobre les seves percepcions i sobre els missatges que els ciutadans li feien arribar en determinats moments del seu mandat. Concretament ens recordava que als primers mesos de l'any 2004, quan va arribar a la Presidència i la dreta més rància i conservadora feia ressonar cada dia la memòria de les víctimes dels atempats de l'11-M, mentre es dedicaven a alimentar la llavor de l'odi social i a sembrar dubtes sobre la democràcia a partir de teories conspiratòries, molta gent li deia "José Luis, dáles caña". I ens va confessar que la seva decisió, per donar resposta a aquest missatge, va ser afrontar-lo amb un "Ante el dáles caña, yo siempre creí que nosotros debíamos hacer algo mucho más importante: dar ejemplo".

En tot moment, em va venir al cap aquella expressió tan gastada del "talante". La recorden? Doncs què volen que els hi digui, després de sentir a Zapatero el dissabte passat i davant de les formes que acompanyen a l'actual govern, que és capaç d'anunciar retallades indiscriminades en Sanitat i Educació amb una nota breu, que agreujarà com mai les diferències entre pobres i rics sense ni tan sols despentinar-se, i amb la convicció de que la millor manera d'explicar-se és amagant la cara o directament fugir correns... els hi reconec que trobo a faltar el coratge polític d'aquell ZP que mai va donar una mínima mostra d'exempció de responsabilitat durant el seu govern i que sempre, absolutament sempre, va donar la cara sense faltar al respecte a ningú.  

El futur ens dirà cap a on naveguem, però de moment, el present ens està fent bona la famosa expressió que deia que "cualquier tiempo pasado fué mejor".

Salvo emoción y humildad

"Ya que podía observar, le parecía bien observar y callar con los ojos cansados pero abiertos hacia la profunda oscuridad.

Y si se tiene que enfocar la mirada y mantenerse vigilante durante horas y días, incluso años, es lo mejor que puede hacerse, con la esperanza de que se repita un momento mágico, imprevisto, uno de esos momentos en que la oscuridad brilla durante un segundo y entonces viene un centelleo, un fulgor rápido que no podemos permitirnos perder ni retener distraídamente, porque tal vez nos señala que no tenemos nada, salvo emoción y humildad."

Palabras de Amos Oz en "Conocer a una mujer".

Sobre els peatges, #jotampocvullpagar

Visc al Maresme. Sóc usuari del vehicle privat. Sóc usuari dels peatges. Tots tres elements en el meu cas i en el de tants residents de la meva comarca esdevenen gairebé sinònims, per desgràcia. Diàriament travesso mitja comarca, sovint per autopista i passant pel peatge d'Arenys.

El Maresme conté tres peatges en els seus esquifits 55 quilòmetres. Un d'aquests, el de Vilassar, és el més antic de tot l'Estat, ja que es va inaugurar fa més de 40 anys, durant la última etapa del franquisme. Alguns càlculs sobre els ingressos estimats d'aquest peatge diuen que els maresmencs hem pagat unes 35 vegades el seu cost. Els altres dos peatges tenen el seu origen en l'ampliació de la C-32 des de Mataró fins a Palafolls i daten de la dècada dels 90, quan el govern de CiU a la Generalitat va decidir instaurar nous peatges per pagar la construcció dels nous trams.

Dubto que hi hagi algun altre territori a Catalunya on els ciutadans siguem tan entesos en això de pagar per desplaçar-nos (potser el Garraf, amb els seus túnels), bàsicament perquè per a moltes generacions (com la meva) els peatges són una qüestió de "tota la vida".

Els grans impulsors dels peatges catalans van ser els governs de CiU, amb Jordi Pujol al capdavant. Van mantenir un model basat en la concessió a les constructores, implantant peatges. Així van impulsar la construcció de l'esmentada C-32 entre Mataró i Palafolls i entre Castelldefels i el Vendrell (amb els túnels del Garraf), la C-16 entre Barcelona i Manresa, inclosos els túnels de Vallvidrera, i també el túnel del Cadí. El peatge és el model de CiU.

Als governs del tripartit se'ls ha matxacat mediàticament, però no van construir ni un sol quilòmetre de vies de peatge. Al 2003 hi havia a Catalunya 194 quilòmetres d'autopistes de peatge i 154 quilòmetres d'autovies lliures de peatge. El 2010 hi havia 194 quilòmetres d'autopistes de peatge i 248 quilòmetres d'autopistes lliures de peatge. Veuen la diferència?  

Els governs d'esquerres van apostar per un model diferent al de CiU. A més, en alguns peatges, es va aprovar aplicar mesures de reducció del cost del peatge (en el cas del Maresme, amb la complicitat del territori, a través de l'Acord de Mobilitat de la comarca). Aquestes mesures haurien permès que els residents al Maresme paguessin menys per travessar els peatges de la comarca (en alguns casos es contemplava fins i tot la gratuïtat total del peatge) i contemplaven, a més, la construcció d'una via alternativa lliure de peatge, l'anomenada Ronda del Maresme. Tota aquesta feina va ser ensorrada de forma vergonyosa per CiU quan Artur Mas va esdevenir President de la Generalitat, arribant fins i tot al cas de que l'Estat va pagar a la Generalitat 400 milions d'euros per millorar la mobilitat a la comarca i els maresmencs no n'hem vist ni un sol euro invertit a la comarca. 

El peatge no és un tema menor per als que vivim al Maresme. I l'iniciativa de la Plataforma #novullpagar ha tornat a posar la qüestió al centre del circ mediàtic en que a vegades es converteix la política, cosa que sincerament s'agraeix, ja que ens permet debatre públicament sobre el tema. Espero que tot plegat no ho deixem en una simple rabieta. Perquè crec que més enllà de rabietes, els catalans (i particularment els maresmencs), necessitem mesures serioses sobre el tema i suficient voluntat i valentia política com per afrontar la qüestió. I si us plau, quan arribi el moment recordin amb el seu vot qui és qui, qui són amics del peatges i qui som els que lluitem per un canvi de model buscant solucions. 

Perquè al cap i a la fi, #jotampocvullpagar.