miércoles, julio 15, 2009

En Tristany

Jo el vaig conèixer en el Partit en el procés d'unificació que va culminar en l'actual PSC, l'any 1978. En aquells moments -els que hi eren ho recorden- vam viure moments problemàtics, no exempts de tensió en moltes ocasions. Uníem diferents formes de fer política i de treballar en grup, tradicions personals distintes i orígens de tota mena. Tots volíem la unitat -per això hi érem-, però la vèiem -uns, i altres, i els altres- amb ulls divergents. El paper, el rol, que hi van jugar alguns militants, a Mataró i en altres llocs, sobretot els més grans, va ajudar molt a reduir tensions i a facilitar els camins de trobada.

Aquí hi havia persones com en Tristany: no es notava de quin col·lectiu venia, no en feia bandera ni obstacle per a res. Un altre militant fent aquest paper -també vull dir-ho- va ser en Pascual Fernàndez. El seu objectiu, la seva meta, era la unitat; volien que tots els socialistes anéssim junts, en un sol Partit, i certes coses i certes actituds havien de ser accidentals. Era la posició que al segle XIX havia tingut l'avi Tristany i els seus correligionaris quan van proposar unir les societats obreres. Va ser l'actitud també, que els anys vint i trenta, van tenir a Mataró Narcís Tristany i els dirigents del moment, com el diputat Jaume Comas i Jo i el que era un home clau, Francesc Anglas i Sarlat, de qui l'any passat recordàvem el centenari.

Perquè en la trajectòria dels Tristany de Mataró, i també dels dels altres llocs hi ha dues paraules sempre repetides: unitat i llarg camí. La unitat ja l'hem comentada i el llarg camí és allò que un gran socialista català, Josep Pallach, deia amb aquestes paraules: "el combat per la llibertat, la democràcia, Catalunya i el socialisme és un combat que mai no tindrà fi".

Paraules de Josep Puig i Pla al llibre "Francesc Tristany, una vida de lluita pel socialisme". Avui ha mort Francesc Tristany i Alsina, President d'honor del PSC Mataró.

lunes, julio 13, 2009

Finançament

Després d'haver-ne sentit tant a parlar i de, segurament, tot el que encara sentirem sobre l'acord del finançament, els proposo que ens prenem el tema amb calma. Donem-li voltes a algunes reflexions al voltant del tema.

Fa alguns mesos això semblava un culebrot interminable que no podia acabar gens bé. Els partits de l'oposició havien decidit que fos quin fos el desenllaç, utilitzarien el tema com a arma electoral per a desestabilitzar el govern de Catalunya. CiU va prendre la decissió de no donar per bó cap possible acord, dient que el que Catalunya aconsegueix amb aquest finançament resulta insuficient. D'altra banda, els mitjans afins al PP (l'anomenada "caverna mediàtica") parlen de l'insolidaritat catalana i probablement no trigaran gaire a parlar també de l'Espanya que es trenca per culpa d'aquest acord. Dues visions ben diferents i contraposades per part de dos partits de dretes que, en canvi, quan poden s'acostumen a entendre molt bé.

Per altra part, ara també sembla el moment per reconèixer al President Montilla i al Conseller Castells la bona tasca feta en quant al conjunt de la negociació. Ho dic perquè potser molta gent no hi confiava gaire, però sembla que la fermesa del President i l'habilitat del Conseller finalment han donat els seus fruits. I crec que els dos polítics ens han donat una lliçó de credibilitat. A hores d'ara pocs serien capaços de creure que Antoni Castells, aquell socialista català del que van parlar molts mitjans quan es va mostrar favorable a que el PSC tingués grup propi al Congrés dels Diputats, pogués acceptar un acord que no fos realment positiu per Catalunya.

I pel que fa a l'acord, ja tindrem temps d'anar-lo coneixent en profunditat. Però hi ha una dada que ens pot servir de termòmetre: l'acord pel finançament autonòmic al qual van arribar Artur Mas i Aznar al 2002, va representar un increment de 210 milions d'€ per Catalunya. L'actual acord sembla que ens pot suposar un increment de 3855 milions d'€, és a dir, gairebé 19 vegades més que l'anterior acord. Respecte a això, a un li dona la sensació de que si el President de la Generalitat hagués sigut nacionalista i de nom Artur Mas, no hauríem pogut arribar a un acord com aquest, ja que sembla que a aquell li preocupen més les fotos que no pas les polítiques que necessita el país.

En fi, recorden aquell eslògan de "Fets, no paraules"? és el que m'ha vingut al cap quan ahir vaig conèixer la notícia. I a vostès, què els hi sembla tot plegat?

Imatge de http://www.directe.cat

miércoles, julio 08, 2009

La provocació i el barril d'amontillat

Quan era més jove i em passava els estius saltant entre les pàgines d'un o de diversos llibres, un dels autors que més m'atrapava era Edgar Allan Poe, suposo que pel seu domini de les pors psicológiques, de les inquietuds internes dels éssers i per la fina ironia que en moltes ocasions es desprenia dels seus relats.

De tots els seus contes i relats, el que més em va captivar era "El barril d'amontillat", en que es parla d'un protagonista abominable que minuciosament acaba portant a terme una terrible venjança contra el seu enemic o opressor. El text és una meravella d'ironia i de recreació d'ambients i d'èpoques. L'acció es situa a Venècia durant una celebració de carnaval pels estrets carrers de la ciutat i aquesta ens acaba traslladant als confins més obscurs d'un palazzo i d'un ànima vengativa. Podria pensar-se precisament que el tema principal d'aquesta història és la venjança, però sota el meu punt de vista tampoc pot oblidar-se un altre tema cabdal: la provocació.

Durant el desenvolupament de "El barril d'amontillat" (que us recomano a llegir si no el coneixeu o a rellegir-lo si ja ho havíeu fet abans), el protagonista ens dona poques o gairebé nul·les raons de la seva venjança i sempre fa referència a una suposada provocació com a motiu cabdal de les seves accions. Fins i tot en un moment s'arriba a fer referència a l'expressió llatina "Nemo me impune lacessit", que vol dir "Ningú em provoca amb impunitat". No cal dir que amb aquests antecedents el final de l'obra és més aviat tràgic... això em fa pensar en el moment què ens ha tocat viure i en el món que vivim en el nostre dia a dia, i en de quina manera les provocacions, tant les pròpies com les dels altres, ens afecten ben sovint. Però sobretot em pregunto en com acaben sorgint aquestes provocacions que generalment donen pas a episodis desagradables.

Segurament en la nostra capacitat per provocar i en la nostra necessitat intrínseca de provocar als altres (o de jugar amb la provocació al nostre voltant, amb diferents escales i nivells de provocació, és clar) es troba també la clau del nostre grau de felicitat i de generació el que anomenaríem "bon rotllo" al nostre voltant. I segurament també per això els "provocadors nats" no deixen ningú indiferent, encara que crec que a la llarga aquests provocadors s'acaben convertint en uns infeliços.

Al final, sobre tot plegat només puc dir que prefereixo no provocar ni que em provoquin. Prefereixo viure lliure dels provocadors, però en bona part, també dels provocats. Almenys jo soc més feliç anant al meu aire, vostès ja m'entenen.

Imatge de http://1.bp.blogspot.com