domingo, septiembre 28, 2008

Gotas de lluvia sobre mi cabeza

Hoy me resuena en la cabeza aquella vieja canción que sonaba en una clásica escena de aquella también vieja película, "Dos hombres y un destino". La película, un western intemporal y desacomplejado, se merecería un comentario aparte por su singularidad, pero éste no sería el objeto de este post. Pero el caso de la canción es diferente. No por ella en sí misma, sino por la melancolia que de ella se transciende y que con ella se evoca.
Será el otoño, o será que se ha muerto Paul Newman (un tipo que siempre jugaba limpio, según he leído hoy en alguna parte), pero hoy me asalta cierta melancolía. O será que cumplir años me hace pensar en cosas que me gustaría repetir y que hoy son irrepetibles. O será que este año el otoño es otoño y no un sucedáneo barato del verano, aunque algunos estemos de vacaciones. O será quizás que sencillamente hoy es domingo y a los domingos normalmente les gusta tener ese punto de día extraño, casi perdido al final de la semana. O será que, cómo dice la canción, caen gotas de lluvia sobre mi cabeza.

miércoles, septiembre 24, 2008

Cuarto de siglo

Hoy cumplo 25 años. Y supongo que cómo a cualquiera que le toca cumplir años en esta época, no dejan de sorprenderme las felicitaciones que he recibido hoy a través de diferentes medios.
Facebook está resultando toda una sorpresa en este sentido, pero tampoco hay que olvidarse de ese recurrente sms que te asalta en cualquier lugar y a cualquier hora del día, de la llamada telefónica o del mail que te espera agazapado cuándo abres la bandeja de correo. Y por supuesto las felicitaciones en persona, que se agradecen tanto cómo las anteriores.
A todos los que me habéis sorprendido hoy, gracias. Y a los que tal vez lo hagáis en lo que queda de día, de semana o de vaya usted a saber qué, gracias también. Soy un año más viejo y vosotros le dáis sentido a todo esto. Un abrazo.
Escrito mientras escucho "Meu fado meu".

viernes, septiembre 19, 2008

Trienni

Tal dia com avui fa tres anys vaig començar a escriure en aquest blog. No és qüestió ara de fer repàs ni balanç, doncs el blog s'ha acabat convertint en part d'un mateix i per tant el balanç del camí es va fent en el dia a dia.
Només un apunt. Quan miro tímidament enrere m'adono de que alló en què s'ha anat convertint el blog és quelcom bastant diferent a la idea inicial que segurament tenia al cap. I penso que deu ser que el blog es transforma i canvia a mesura que tu mateix canvies i et van passant coses. I en aquests tres anys m'han passat moltes coses, bones i dolentes, com és lógic.
La veritat, deixin que ho digui, estic satisfet amb aquesta part de mi mateix. Potser és una mica freaky dir-ho, però al final crec que he acabat necessitant el blog.
Per cert, ara mateix plou a Mataró i de mica en mica s'està enfosquint el cel mentre es fa de nit. Precisament des d'aquesta tarda fosca i plujosa, jo estic de vacances. I em sembla fantàstic poder començar unes vacances amb pluja. En serio. I bon cap de setmana a tothom.

martes, septiembre 16, 2008

Whisky con cola


Camarero,
póngame otro whisky con cola
que esta noche a nadie espero
y la pienso pasar a solas,
que esta noche no tengo afán
ni prisas por encontrar
a esa preciosa mujer
de manos delicadas
y sentimientos retorcidos,
que esta noche no seré
el tipo largo de besos perdidos
que van buscando una boca
dónde posarse y reposar,
que esta noche de ebrios deseos
me he condenado a la soledad
y mi condena cumpliré,
que esta noche no conduzco
y en esta oscura barra de bar
me veo con ganas de beber,
que en esta noche de whisky’s con cola
la estoy echando de menos
y a pesar de todo
no lo pienso reconocer.

lunes, septiembre 15, 2008

Enlaces al día

Hace bastante tiempo me dí cuenta de que cuándo me toca cargar con un buen dolor de cabeza lo que más me alivia, antes que cualquier medicina, es distraerme haciendo cosas y solventando tareas pendientes. Así que cómo hace bastante tiempo que quiero actualizar un poco la lista de enlaces de este blog, me dispongo a ello mientras el dolor parece que va remitiendo lentamente.
Mientras escucho (cómo casi siempre) a Sabina, añado a la lista de enlaces los siguientes blogs:
- Àlex Centelles: compañero de Vilanova i la Geltrú que lleva con el blog en marcha des de finales del 2004, casi cuatro años. Vaya, que ya tocaba ponerle un enlace...
- David Bote: de profesión, físico. De afición, pensador. Por lo demás, amigo y buena persona que lleva un tiempo con el blog en marcha y al que llevo otro tanto tiempo queriendo enlazar. Para leer reposadamente.
- Guillermo Fernández Vara: el blog del Presidente de la Junta de Extremadura es uno de los blogs de políticos más interesantes que conozco. Todo sencillez y proximidad, este blog es una buena demostración de política 2.0 y un buen ejemplo para cualquier cargo público que quiera encontrar un modo de acercarse más a la ciudadanía.
- Joan Rangel: recientemente el delegado del Gobierno en Cataluña también ha entrado en la blogsfera. Su blog es tal cómo él mismo, didáctico, tranquilo, sin una palabra fuera de lugar y lúcido.
- Marcos Rodríguez: el blog de un amigo al que hace tiempo que no voy a ver. La última vez que me lo encontré me explicó que había pasado unos días dando unas conferencias en Harvard. Un tipo genial y desenfadado que también escribe de forma desenfadada.
- Sergi Garcia: compañero y amigo de Mollet del Vallés. Físico y político, la cuadratura del círculo, según cómo se mire. Nos conocimos hace un par de años durante una charla sobre política educativa en la que acabamos hablando de ecuaciones de Maxwell. Sin comentarios.
- Toni Arco: también compañero y también amigo. Toni es el Primer Secretario de las JSC de Pineda de Mar. Nos conocemos hace apenas medio año, pero hay que reconocer que ha sido un medio año de caminar juntos en bastantes proyectos. Y los que nos quedan.

miércoles, septiembre 10, 2008

Esquerra, dreta i creixement

De molt interessant podríem qualificar la reflexió del Premi Nobel Joseph Stiglitz sobre les diferències entre els models de creixement econòmic de l'esquerra i de la dreta. La he trobada per recomanació d'en Miquel Iceta al seu diari, que ja torna a estar en marxa després de les vacances d'estiu. Per si algú està interessat, aquí podeu llegir la versió sencera. Per la resta, us deixo quatre pinzellades.
En primer lloc, el creixement econòmic no consisteix simplement en un increment del PIB. El creixement basat en la degradació del medi ambient o en l'explotació de recursos naturals escassos, sense que es reinverteixin els beneficis, no és sostenible.
En segon lloc, el creixement ha de ser inclusiu i això vol dir que ha de beneficiar almenys a una majoria dels ciutadans. Com a exemple contrari ens queda el creixement dels Estats Units dels últims anys, que no ha sigut ni inclusiu ni sostenible, i la majoria dels ciutadans americans es troben pitjor ara que fa set anys. I això també em fa pensar en els anys de govern del Partit Popular a Espanya.
Un govern no ha de triar entre el creixement i la desigualtat. Es pot potenciar el creixement potenciant l'integració i la major riquesa d'un país és la seva població. Cal crear oportunitats per a que tothom pugui assolir el seu veritable potencial. I la clau per fer això és l'educació.
La incapacitat per fomentar la solidaritat social pot tenir costos importants, com els que es deriven de la protecció de la seguretat i de l'empresonament dels criminals. I Stiglitz ens dona una dada significativa: el cost d'un any a la presó pot ser més elevat que el d'un any a Harvard.
L'article diu moltes més coses que em resulten interessants, i acaba amb un plantejament molt clar, que reprodueixo textualment: "Organitzar una festa és fàcil. En un primer moment, tothom pot sentir-se agust. Fomentar el creixement sostenible resulta molt més complicat. Avui dia, l'esquerra té un programa coherent, que ofereix no només un major creixement, sino també justícia social. Per a l'electorat, la decisió hauria de ser ben senzilla."
Imatge, Joseph Stiglitz, de http://www.bloomberg.com/

martes, septiembre 09, 2008

Recomenzar

A veces,
en determinadas
circunstancias
recomenzaría de nuevo
a conocerte,
sería más interesante,
más inteligente
y menos caballero,
buscaría sencilla
y directamente
la forma de perderte;
sería un poco más sincero,
te devoraría sin extrañezas,
tomaría algún desvío,
jugaría con tu belleza
cómo juega el niño
con el anochecer,
me apartaría del envío
de señales de humo
que no conducen a nada,
me mostraría más oscuro;
te haría alguna llamada,
y si me apuras es posible
que alguna visita inesperada.

A veces,
en determinadas
circunstancias
recomenzaría de nuevo
a perderte
y seguro
que te perdería mejor.

lunes, septiembre 08, 2008

Deutes

M'agrada l'eficiència i m'agrada ser eficient. I precissament quan no ho soc o no aconsegueixo ser-ho reconec que em sento bastant malament. I durant aquests últims mesos per alguna raó (vaya usted a saber por qué), no havia sigut gaire eficient en segons quins temes. I ha hagut d'arribar-me un cap de setmana més aviat introspectiu per posar-m'hi amb una part d'aquests temes i començar a saldar comptes pendents. I dic començar perquè encara em queden algunes coses per reendreçar i solventar.
Però tot és començar i anar fent feina i camí. Almenys avui, estic parcialment satisfet per haver fet una part del que em tocava des de feia temps. I espero que això sigui el principi per tornar al desitjat camí de l'eficiència de la que parlava al principi. Per ganes no serà. I disculpin per no parlar directament de què és exactament el que he solventat. Diuen que al bon entenedor, li calen poques paraules i sobre aquest tema, a aquest bon entenedor no cal dir-li gaire cosa. Ell ja sap.

domingo, septiembre 07, 2008

La carretera

Porto una setmana en silenci, potser amb una certa ressaca pre-vacacional (sí, també es pot tenir ressaca abans d'una cosa i no necessàriament després, per contradictori que sembli). Malgrat tot, aquesta setmana m'ha servit per tornar al plaer de la lectura amb una certa assiduïtat, cosa que durant el gruix de l'estiu m'havia sigut del tot impossible per diverses raons. El llibre en qüestió és "La carretera", de Cormac McCarthy, conegut recentment per ser l'autor del llibre en el que es basa l'oscaritzada "No es país para viejos" dels germans Coen.
De "La carretera" també s'està preparant una adaptació cinematogràfica, així que sentia curiositat per conèixer l'història abans de que el focus de Hollywood la distorsionés amb la seva mirada no sempre encertada. Encara no l'he acabat de llegir, però la seva història obscura protagonitzada per dos personatges dels que poca cosa se'ns arriba a explicar resulta molt desgarradora i la força que adquireixen determinats elements senzills i cotidians en el món devastat que se'ns dibuixa a les pàgines d'aquest llibre supera altres relats emmarcats en un context similar.
"La carretera" pot ser una metàfora sobre l'actualitat, sobre el comportament humà, un al·legat antibelicista o simplement una història sobre l'amor d'un pare. Encara no ho sé. Però sí que sé que la seva prosa fluïda atrapa i convida a continuar endavant, resseguint precissament aquella carretera de la que parla el títol i que a vegades se'ns mostra clara i ben definida i en canvi a vegades resulta desdibuixada, però que sempre està present, com tantes coses a la vida.
I la història arrenca així...
"En despertar-se al bosc, enmig del fred i la negror de la nit, va estirar el braç per tocar al nen que dormia a la seva vora. Negres nits més enllà de la foscor i cada dia més gris que l'anterior. Com el principi d'un fred glaucoma que entela el món. La seva mà pujava i baixava suaument amb cada preciosa alenada. Va apartar el plàstic encerat a una banda, es va alçar, abrigat amb roba i mantes pudents, i va mirar cap a l'est buscant llum, però no n'hi havia. En el somni del qual s'acabava de despertar, havia entrat en una cova donant la mà al nen. El llum que duien joguinejava sobre les parets de colada estalagmítica. Com pelegrins d'una faula engolits i perduts a l'interior d'una bèstia de granit. Profunds funerals de pedra on gotejava i cantava l'aigua. Repicaven en el silenci els minuts de la terra i les hores i els dies i els anys sense cessar. Fins que s'acostaven a una gran sala rocallosa on descansava un llac antic i negre. I a l'altra vora, una criatura que alçava la boca degotant de dins el toll i mirava a la llum amb uns ulls blancs i cecs com els ous de les aranyes. Abaixava el cap a tocar de l'aigua com si volgués aspirar l'essència d'allò que no podia veure. Allà ajupida, pàl·lida, nua i translúcida, els seus ossos d'alabastre projectats com obres a les roques del seu darrere. Els seus intestins, el seu cor palpitant. El cervell que bategava dins una campana de vidre esmorteït. Espolsava el cap a banda i banda i deixava anar un gemec sord i es tombava i tentinejava i s'allunyava en la foscor a gambades silencioses."
Escrit mentre sonava "Holiday" de Scorpions