Fútbol es Fútbol

"Fútbol es fútbol", cómo dijo Vujadin Boskov. Mientras que Europa está en boca de todos los que le prestamos algo de atención a la política y pasamos los días de campaña intentando explicar de la importancia de las elecciones europeas del próximo 7 de junio (y no sin razón), la principal razón que hace estar a la gente pendiente de Europa es la final de la Champions League de esta noche entre el Manchester y el Barça.

Uno, que verá la final de esta noche con la expectación del aficionado al fútbol pero no con la pasión del seguidor de cualquiera de los equipos (pues mi equipo hace tiempo que está para no prestarle ni siquiera atención), les quiere invitar a rememorar algunos de esos momentos mágicos que suelen acontecer durante las grandes finales de relumbrón como la de hoy.

- Zidane levanta la pierna hasta el cielo y se inventa una volea que le da la novena Copa de Europa al Real Madrid (se me cae la lagrimita y todo).

- El Manchester desesperado, el marcador en contra, el minuto 90, un córner a favor y... dos fogonazos que quedan para la historia del fútbol.

- Final de la primera parte. El Milan es una fuerza de la naturaleza y arrasa con un 3-0 al descanso. Pero el Liverpool no se rinde, remonta, empata el partido y finalmente lo acaba ganando en la tanda de penaltys.

- Final de la Recopa. El Zaragoza y el Arsenal empatan a uno yla prórroga está tocando a su fin. Todo parece encaminado a los penaltys y entonces aparece Nayim y ocurre uno de esos momentos mágicos que el mundo del fútbol nos regala de vez en cuándo.

Poemario de la mujer inalcanzada

"Poemario de la mujer inalcanzada" és el títol del recull de poemes que vaig presentar fa temps al Concurs de Poesia "Josep Sabaté i Massa", organitzat pel Casal de la Dona de Pineda de Mar. Feia dies que m'havia oblidat del tot d'aquest concurs, fins que el passat diumenge es va procedir a l'entrega de premis i vaig tenir l'honor de ser guardonat amb el primer premi del concurs, que vaig recollir de mans de l'alcalde de Pineda de Mar, en Xavier Amor.

Els cinc poemes que conformaven el poemari que vaig presentar són "Juego amañado", "Petaca Vacía", "Conjugación inversa de perder", "Recomenzar" i "Whisky con cola".

Em va fer molta il·lusió rebre aquest reconeixement i que a més, precisament els poemes guanyadors fossin aquests cinc, per l'intens afecte que sento per ells i pel significat especial que poseeixen per mí, funcionant com una seqüència, interconnectats pel sentit d'una història i una vivència personal que em va fer bategar el cor amb tal força que en algun moment podria haver arribat a trencar-me'l.

I sobretot perquè són cinc poemes que parlen d'una història de pèrdua i de dolor, que expliquen que la derrota es pot viure tan intensament com la victòria i que fins i tot, a vegades quan un perd pot arribar a disfrutar molt més que quan guanya. I si parlem d'amor, com parlen aquests poemes, això encara és molt més cert.

En definitiva, el més curiós de tot plegat és que aquests poemes "de derrota" m'han portat a guanyar un concurs, qui ho havia de dir... i precisament, això em succeïa el mateix que dia que el món de la poesia s'acomiadava per sempre del gran Mario Benedetti. Quines casualitats té la vida...

Imatge de http://www.gratisblog.com/

El congrés de l'esforç

El dissabte passat vam viure la culminació de tot un seguit d'esforços que m'havien portat de cap durant molt de temps. La Joventut Socialista del Maresme va celebrar el seu IV Congrés, al que vaig arribar com a Secretari d'Organització i en vaig sortir com a nou Primer Secretari, al capdavant d'un nou equip i amb un projecte que encara una nova etapa, amb il·lusions i forces renovades per tirar-lo endavant.

Com a responsable de l'organització del congrés, vaig passar molts dies submergit en l'immensitat dels detalls, preocupat perque tot funcionés a la perfecció. Una perfecció a la que de ben segur ens vam apropar en molts sentits, gràcies a la bona feina, predisposició i col·laboració dels militants de la JSC Maresme. A tots els que van fer-ho possible, moltíssimes gràcies.

Fa alguns mesos, quan vam celebrar un congrés extraordinari per poder donar una resposta ràpida i digna a la realitat complicada que vivia la nostra organització, vam conformar un equip que de la nit al dia havia de treballar molt i havia de treballar bé. Calia estabilitzar la federació, normalitzar-la, dotar-la d'activitat, donar cabuda a noves persones i formar (sobretot formar) a molts militants que estaven donant els seus primers pasos a la JSC. Crec que de tota la feina que se'ns tirava a sobre, vam poder assolir la major part i en molts aspectes vam arribar a superar les nostres pròpies expectatives. La prova la tenim donant un cop d'ull a l'organització i a l'equip que tenim avui. La federació ha començat a donar un salt important i això ha sigut gràcies a molta gent, per sobretot ha sigut gràcies a tot un seguit de persones que en el seu moment es van atrevir a donar aquell pas tan necessari i tan important. A ells i elles també els hi dono les gràcies, de tot cor, pel seu esforç i la seva valentia.

Ara, la JSC Maresme té reptes a sobre la taula, principalment el repte d'aconseguir ser més útils als joves de la nostra comarca. Un repte que hem de dir que no és precisament nou, però que ara hem d'afrontar d'una forma diferent i amb el convenciment de que és fonamental l'aportació de les nostres idees a les solucions que caldrà trobar per cadascuna de les problemàtiques que els joves estem vivint, amb una especial atenció a l'atur juvenil (que ja és de més del 30 %) i a l'accés a un habitatge digne a un preu raonable (perquè malgrat la crisi, els joves continuen necessitant emancipar-se).

Els problemes dels joves han de ser la nostra lluita, el veritable cavall de batalla de la JSC Maresme. Precisament per això som joves i som socialistes i per tant hem d'exercir com a tal, estant al costat dels que més ens necessiten en aquests moments tant difícils, amb el valor de l'esforç.

Perquè nosaltres som el poder dels que no tenen poder i hem de contribuir a construir una societat més justa i més igualitària. Una societat, en definitiva, amb més oportunitats per a la gent jove.

Mario, vamos juntos

Hoy ha muerto el poeta que más me ha hecho disfrutar de la poesia y que más me acercó a ella, Mario Benedetti. Un poeta cotidiano y comprometido al que los poetas del mundo entero llorarán y echarán de menos. Hoy los versos se quedan un poco más huérfanos y mucho más tristes.

Vamos juntos

Con tu puedo y con mi quiero
vamos juntos compañero

compañero te desvela
la misma suerte que a mí
prometiste y prometí
encender esta candela

con tu puedo y con mi quiero
vamos juntos compañero

la muerte mata y escucha
la vida viene después
la unidad que sirve es
la que nos une en la lucha

con tu puedo y con mi quiero
vamos juntos compañero

la historia tañe sonora
su lección como campana
para gozar el mañana
hay que pelear el ahora

con tu puedo y con mi quiero
vamos juntos compañero

ya no somos inocentes
ni en la mala ni en la buena
cada cual en su faena
porque en esto no hay suplentes

con tu puedo y con mi quiero
vamos juntos compañero

algunos cantan victoria
porque el pueblo paga vidas
pero esas muertes queridas
van escribiendo la historia

con tu puedo y con mi quiero
vamos juntos compañero.

Imagen de www.elpais.com

El sitio de mi recreo

Ha mort Antonio Vega, i al conèixer la notícia, he pensat que la seva música i la seva veu sempre em va semblar suau i melancòlica, però infinitament trista. Així que avui és inevitable deixar-se emportar una mica pel passat i per la multitud de records que com petits tresors romanen guardats en un calaix de la memòria, i que porten com a banda sonora les cançons d'aquest genial músic.

Que ressoni l'infinita tristesa de "El sitio de mi recreo" i de la resta de les seves cançons, i que ell descansi en pau.

Más allá

a esos amigos... a esas amigas... ellos y ellas saben

No encuentro sentido,
ni recuerdos ni caminos
ni apetitos ni destinos
más allá de vosotros,
que hoy estáis aquí,
entre tantos amigos
y alguno que me falta…

No encuentro penas
ni cadenas que aten,
ni reproches que duelan
ni amores que maten
y me hagan recordar
que la vida es jodida
cómo un vil juego mortal
dónde todo está mal;
una rosa marchita,
un sueño soñado,
ese triste epistolario,
un corazón apretado
o un amargo diario
en el fondo de un cajón;
resumiendo,
que no encuentro compañeros
de lucha y fatigas,
a los que sepa querer
y me puedan comprender
más allá de vosotros…
os llevo en el corazón.

Imagen de http://angelodemonio.files.wordpress.com