La melodia del fred i del desert

Ahir va morir el compositor Maurice Jarre, autor de melodies inoblidables de grans obres cinematogràfiques, com "Lawrence d'Arabia" o "Doctor Zhivago". Precisament a través d'aquestes dues històries vaig conèixer la seva música, sense la qual mil i un relats haurien quedat una mica orfes i incomplets. Guardo un gran record sobretot de dues de les seves melodies.

Una, la de l'obertura de "Lawrence d'Arabia", que sona a aventura en la seva essència més pura, que reflexa la llum i la senzillesa de les dunes sota el cel del desert. Recordo que cada vegada que em refugiava davant del televisor per veure l'enorme història del coronel Lawrence, aquesta melodia em traslladava fins als somnis i les llegendes d'Aràbia, em feia sentir l'èpica i el misteri que va rodejar cadascuna de les parts de la seva vida, la del caballer estudiós, pensador i solitari; la del soldat implacable i geni militar; la de l'home que s'enamora d'una nova cultura estranya i llunyana.

La segona melodia, la cançó de Lara, de "Doctor Zhivago", és molt diferent a l'anterior. Aquesta em feia pensar en el valor dels petits moments, en la melancolia dels amors impossibles, en la voluntat per lluitar contra les fronteres que la vida ens imposa... en els moments difícils que s'emporten el cor de les persones i en els sentiments enfrontats. L'història d'amor (o millor dit, la no-història) de Lara i Zhivago mai hauria sigut tan bella sense els acords d'aquesta melodia immensa, que en sí mateixa és el relat trist de l'amor infeliç que a tots ens ha tocat viure intensament alguna vegada.

Però en el fons, malgrat la mort de Maurice Jarre, ens queden les seves melodies. I en el fons també, diuen que l'important no és el que un fa o ha fet, sinò el que deixa quan s'en va, i allò que Jarre ens deixa perviurà en la ment, en el record i en el cor de tots els que alguna vegada hem vibrat i ens hem emocionat escoltant algunes de les seves composicions. No tant pel que són, sinò per tot alló que ens fan recordar, que és molt.

Imatge de http://canarias24horas.com/images/stories/2009/03mar/30/zivago.jpg

El 13è Congrés de la JSC

Acabo d'arribar de Viladecans, després de passar tot el cap de setmana al 13è Congrés de la Joventut Socialista de Catalunya. Com tots els congressos, aquest ha tingut moments intensos, estones de debat, de somriure i d'indignació, amb els sentiments a flor de pell, i és que cada congrés és únic i diferent.

Em va tocar passar bona part de les hores del congrés assegut a la taula del mateix, com a secretari d'actes, i des d'allà dalt de l'escenari, la visió del plenari oferia un aspecte magnífic, ple de matissos, amb força, cohessió i a la vegada ben divers, amb joves de tots els racons de Catalunya. L'organització en tot moment ha estat magnífica, i aquest potser és un dels darrers mèrits que cal reconèixer a la Comissió Executiva sortint, que majoritàriament ha fet la seva feina com i quan tocava fer-la, amb punts de trobada en l'acord i en la discrepància i que també ha sabut afrontar els moments difícils.

Els debats han estat intensos, en alguns moments fins i tot durs, i l'implicació i l'esforç dels delegats ens ha contagiat de ganes i ens omple d'orgull. Hem guanyat i perdut votacions importants, hem arribat a acords i sobretot hem sabut gaudir intensament de cada moment del congrés.

Aquest també ha estat un congrés emotiu, perquè ha suposat el comiat de molts companys de viatge. Tots, sense excepcions, és mereixen el més gran dels respectes per les hores de dedicació a la JSC, per tot el què ens han ensenyat i pels moments compartits, tant si han sigut bons moments o no. A tots ells i elles, gràcies.

Finalment, vull felicitar a la nova Comissió Executiva, i especialment, al nou Primer Secretari, en Javi López. I ho vull fer perquè han sigut capaços de guanyar la confiança de l'organització. Estic segur de que donaran el millor de sí mateixos i que sabran millorar la JSC amb la col·laboració, l'implicació, les ganes i l'esforç que entre tots els militants hi posarem, també des de la meva federació, la del Maresme. No en tingueu cap mena de dubte.

Salut, Socialisme i República.

Novament, un Congrés de la JSC

Demà a aquesta hora, previsiblement seré a Viladecans, al XIIIè Congrés de la JSC. Haurem votat ja l'informe de gestió de la Comissió Executiva sortint i estarem en procés de constitució de les comissions de treball que ens ocuparan un bon grapat d'hores durant el Congrés.

Els congressos acostumen a marcar punts d'inflexió i quan arriben sembla com si el temps es precipités i el cel ens caigués a sobre. És com si de sobte ens adonéssim de que cal canviar coses i replantejar línies de treball. Alhora són processos molt interessants perque permeten incorporar a l'ideari polític de l'organització aquells plantejaments que han anat madurant durant mesos en el sí del dia a dia de la JSC. I crec que això és possible essenciament gràcies als nous militants que s'han anat incorporant durant els darrers anys i que aporten, almenys, una visió diferent i més propera de les problemàtiques juvenils.

Estic convençut de que cada procés congresual ens reforça i ens dona noves eines per assolir els nostres objectius. La JSC ha de ser una organització útil i que faci front als problemes dels joves, i aquest és un objectiu que es defineix amb molta facilitat però que presenta moltes dificultats i reptes per poder portar-lo a la pràctica. Al respecte, per la part que em toca, un servidor passarà el cap de setmana treballant i debatent en positiu per aconseguir precisament això.

Imatge de http://jsc.alfa9.com/archivos/noticias/IMG_262_1.jpg

Breve repaso

Después de tantos días sin escribir, reencontrarme aquí de nuevo es como toparse con una casualidad. Supongo que no hay excusas ante tantos días de silencio, salvo que hay que ser sincero y decir que si no he escrito nada ha sido precisamente por falta de ganas, aunque también por falta de tiempo. En estas semanas me han faltado los momentos intimistas en los que solía refugiarme ante el teclado para actualizar este blog.

Esta noche, sin embargo aquí estoy, intentando situarme de nuevo en este mundillo mientras la voz de Mariza inunda unas paredes más vacías que de costumbre. No sé si esto es un regreso a la regularidad de antes, tal vez tan sólo sea una visita puntual e inesperada. En cualquier caso, este ratito tranquilo para escribir es un alivio en medio de unas semanas en las que no he parado de hacer cosas.

No me pondré ahora a hacer un largo repaso de qué es exactamente lo que he hecho, de dónde he estado y de qué cosas he tenido en la cabeza durante este tiempo. Sólo espero que me asiente un poco, que pueda cerrar esta semana (y en cierto modo una etapa) con buen pie y con tranquilidad, con el buen regusto interno de tener la convicción de que las decisiones bien meditadas nos conducen al buen camino y de que aquello por lo que nos ilusionamos y por lo que trabajamos, realmente merece la pena.

En fin, releo lo que acabo de escribir y veo que sigo tan críptico como en tantas otras ocasiones. Así me puedo quedar con la tranquilidad de saber que sigo igual, reinventándome con cada paso, pero con la misma base de siempre.

Por hoy ya es suficiente. Creo que me costará, pero espero llegar a cojer el ritmo de siempre. Y mientras lo intento ya lo ven, un servidor, aunque críptico y callado, sigue aquí.

Imagen de http://passive.files.wordpress.com/2007/02/mariza2_presse.jpg

El tren

Se me acaba el tiempo
y hay que ceder el sitio.

Así es la cosa.

Es curioso ver
como la vida te desliza
limpiamente
hacia su lado más extremo
a un ritmo lento o rápido
según convenga
sin compasión, sin pasmos,
sin aspavientos: con
la elegancia de la experiencia
bien ensayada.

Y hay que caminar
hacia la hora perfecta
con la cabeza erguida
y el ritmo justo
que da compás a los sueños…

Así es la cosa.
Así de simple.

Un día, no lejano
habrá que comenzar
a hacer el equipaje
porque el viejo tren espera
siempre espera.

Poema inédito de Pepe Rubianes, escrito en Etopía en junio de 2006.

Imagen de http://ahiravuidema.files.wordpress.com/