Escuela de Calor

He pasado el fin de semana en Pujarnol (Girona), en la Escuela de Formación, Debate y Reflexión "Guillermo Vidaña", de la Joventut Socialista de Catalunya. Cómo no podía ser de otra manera, durante los dos días (y dos noches) que ha durado la escuela, se han sucedido momentos y anécdotas inolvidables de todo tipo.

Si algo bueno tienen las escuelas de formación es el hecho de compartir espacios con gente joven de toda Cataluña, con todo lo que ello supone. Alguna vez, hablando con compañeros y amigos del Maresme, hemos dicho aquello de que cuándo uno va a una escuela, al volver ya no es exactamente la misma persona, y en cierto modo es así, principalmente por la cantidad de gente que llegas a conocer en apenas dos días. Dos días que por cierto, acaban sabiendo a poco.

No me dedicaré a hacer un repaso de lo que han supuesto a nivel formativo las diversas charlas y grupos de trabajo en las que he participado a lo largo del fin de semana, tan sólo me limito a decir lo provechosas que han sido, almenos para un servidor, algunas de ellas, pues me han servido para introducirme en algunos temas en los que era (y pese a todo continúo siendo) un novato en toda regla.

Y por otra parte, en cuánto a los aspectos más sociales (formativos también, aunque de otra manera), la escuela no ha tenido desperdicio. Aquí ni siquiera haré una pequeña valoración, me la guardo. De todos modos, al pensar en ello, me acuerdo de la letra de la canción "Escuela de Calor", de Radio Futura. Aquí os la dejo.

Escuela de Calor

Arde la calle, al sol de poniente, hay tribus ocultas cerca del río, esperando que caiga la noche... hace falta valor, hace falta valor, ven a la escuela de calor.

Sé que tengo que hacer para conseguir que tú estés loca por mi, ven a mi lado y comprueba el tejido, más... cuida esas manos, chica.

Esa paloma sobrevuela el peligro, aprendió en una escuela de calor.

Vas por ahí sin prestar atención y cae sobre ti una maldición. En las piscinas privadas las chicas desnudan sus cuerpos al sol.

No des un mal paso, no des un mal paso, esto es una escuela de calor.

Deja que me acerque, deja que me acerque a ti, quiero salir del aire, quiero salir de aquí.

Arde la calle al sol de poniente...

Imagen de http://www.dangararte.com/MUJER%20Y%20CALOR.jpg

No a les Guerres

Els dies de Santes són diferents a la resta. La festa els fa únics. L'ambient en alguns moments es fa indescriptible i fins i tot quan et trobes lluny dels actes de Santes, notes alguna cosa especial al cos.

Dimarts vaig ser a la crida, a la que fa anys que no hi falto. Em va agradar sentir al meu alcalde parlar de pòlvora, la que ens fa gaudir aquests dies a Mataró, que retrona amb el soroll dels petards i dibuixa el color dels focs artificials, però també la que a l'altre costat del Mediterrani retrona amb el soroll dels canons i tinyeix amb el color de la sang la vida de persones. Mai veuré amb bons ulls la mort d'innocents en nom de la lluita contra el terrorisme.

Es bo que en els moments de festa que vivim aquests dies a Mataró ens aturem a pensar en la barbàrie que asola el Líban, on cada dia moren nens i nenes a mans de les bombes d'Israel. Com podem pensar que arrebatant les vides dels nens i nenes i destruint els seus hogars s'aconseguirà posar fi a Hezbolà?

Amb cada bomba, cada ferit i cada mort, el final del terrorisme s'allunyà un pas més enllà. Amb cada injustícia, l'odi creix i l'odi és precissament la font d'on neix la llavor del terrorisme salvatge i cruel que mata israelians innocents.

Ara per ara, l'únic que s'està fent és alimentar aquest cicle despiatat. I mentre governs com els Estats Units continuin fent de la resta del món el seu pati de jocs particular sembla que no hi hagi res a fer. La pau és un mal negoci per a ells, que són els majors productors armamentístics del món.

El camí que m'agradaria veure al món recòrrer, passa per unes Nacions Unides fortes, que funcionin amb la intenció real que van ser creades i no estiguin instrumentalitzades pels països més poderosos militarment.

Cal que alguns deixin de saltar-se les resolucions de l'ONU, cal evitar aquestes idees que divideixen el món entre bons i dolents. Cal començar de nou, però com que això no és possible, cal seny, cal pressió internacional, cal que se senti la veu de les persones normals, que som la majoria. Cal dir amb una veu alta i clara "No a la guerra, a aquesta guerra, a totes les guerres". Ja és suficient...

Imatge extreta del blog d'en Jordi Merino

Encants

Determinats detalls només es poden descriure a través dels propis encants que transmeten i que senzillament acostumen a encissar d'alguna manera a un mateix, que és troba encatat d'una manera pròpiament especial. M'encanta. Com per exemple l'encant de les nit bojes de les santes, que no és un encant qualsevol i té un regust diferent, únic i particular que sé que el fa únic.

Potser els propis encants per la seva singular naturalesa ja ens obliguen a plantejar-los d'aquesta manera, amb unicitat, fent volar imaginacions que normalment tenim que guardar ben endins. Però afortunadament tots els encants no funcionen d'aquesta manera. Uns pocs poden ser viscuts de manera intensa, encara que mesurada, als ulls de la resta del món. De forma extraordinària i marcant diferències. Aquests són els que més m'agraden, no és notori però és així.

Estic encantat, és nota?

Imatge de http://www.javierlopezbarbosa.com/galleryA/op-38x32-Encanto.jpg

El Lado Oscuro

Puede que hayas
nacido en la cara
buena del mundo.

Yo nací en la cara mala,
llevo la marca
del lado oscuro.

Y no me sonrojo
si te digo que te quiero
y que me dejes o te deje,
eso ya no me da miedo.

Tú habías sido
sin dudarlo la más bella
de entre todas las estrellas
que yo vi en el firmamento.

Cómo ganarse el cielo,
cuándo uno ama
con toda el alma.

Y es que el cariño
que te tengo,
no se paga con dinero,
cómo decirte
que sin ti muero.

Y no me sonrojo
si te digo que te quiero
si te digo…
que te quiero.

El lado oscuro, de Jarabe de Palo

Imagen de http://angelchu.iespana.es/fotos/calle_dark.jpg

A prop de casa meva

A uns minuts de la porta de casa, el passat cap de setmana, Josep Lluís Carod-Rovira era escollit pel Consell Nacional d'Esquerra Republicana com a candidat a la presidència de la Generalitat amb un suport del 84 %. Esquerra repetirà candidat amb l'objectiu de tornar a formar part del govern que s'hagi de formar després de les eleccions. Però crec que aquesta vegada, les circumstàncies i el context en el que ens movem donarà a ERC un recolzament inferior al que van obtenir fa 3 anys.

D'entrada, el fet de que el Partit Popular no governi a Espanya, els fa sortir amb desavantatge, ja que una part dels vots que Esquerra va rebre en les últimes eleccions al Parlament provenien de sectors foragitats per l'aznarisme més moderat, cosa que va situar la comtesa electoral en l'eix Catalunya-Espanya, tal com més agrada als partits nacionalistes (tant ERC com el PP ho són). És un error plantejar la campanya electoral en clau d'enfrontament territorial, doncs l'importància real ha de recaure sobre el model de país i de línies de treball que es desitjen seguir. En aquest sentit, penso que el debat s'ha de centrar (i es centrarà) principalment en els terrenys socials i en les apostes de progrés real (o de no progrés) que plantejen les forces polítiques. Aquest no ha sigut tradicionalment el millor escenari per a ERC.

Per altra part, no cal oblidar els importants errors comesos en el procés estatutari i que van portar a ERC a alinear-se amb el PP durant la campanya del referèndum i que a més van propiciar la seva sortida del govern, cosa que en conseqüència ha provocat l'avançament de les citades eleccions, tal com desitjaven i volien CIU i PP, vaja les forces de dretes. És a dir, que sense voler-ho, ERC es va acabar convertint en el millor instrument dels partits conservadors per a la consecució dels seus objectius principals, bàsicament per carregar-se el tripartit.

D'aquí neix el raonament de que ERC és un partit poc madur, que ha pecat d'inexperiència política i de govern. Personalment, espero que hagin aprés dels seus errors i del fet de que, quan s'està en un govern, s'ha de donar tanta importància a la opinió dels teus votants com a la dels teus militants.

Crec que la bi-candidatura Carod-Puigcercós s'ha format tenint en compte aquests aspectes (i segurament d'altres en clau interna de partit que no comentaré) i segurament això propiciarà que ens trobem amb una ERC lleugerament diferent a la d'anys anteriors, on pesin menys els Carreteros i hi surti guanyant el seny que al llarg dels últims anys de vegades s'ha trobat a faltar. Veurem.

Imatge de http://www.elpais.es/

Espumes i Piruetes

Només una breu anotació extreta a través de l'article (del qual en recomano la lectura) que en Ferran Monegal dedica a en José Montilla a El Periódico: "Després d'espumes, piruetes i artistes, sembla que ha tornat l'esquerra. Benvinguda."

I m'agrada especialment aquest aspecte del candidat socialista, que el situa com a opció serena i responsable, amb sentit comú, davant del senyor Artur Mas, que es dedica a anar teatralitzant les próximes eleccions autonómiques. És a dir, els compromisos ferms enfrontats al carisma buit de continguts (i una mica prepotent), del candidat de CIU. I no es tracta només de fer plantejaments i promeses electorals, ja que tots els partits en faran, sinó de fer-les sota el paraigua d'una ideologia de progrés que ressegueixi el camí de la justícia social i de la igualtat.

En definitiva, un home de paraula contra un home de moltes paraules.

Santes

Parlar amb els amics de res en particular, somriure, ser un altre durant una nit o alguna cosa més, deixar-te portar pels voltants, buidar la bota de vi, tastar les galetes i anar per una birra, saltar i saltar, comptar fins a quinze, tenir curiositat i esperar, viure la crida i veure-la també (encara que enguany hi ha la possibilitat de ser només escoltada), saludar als desconeguts, envoltar-se de foc i després d'aigua, trobades inesperades... o no tan inesperades, potser desitjades.

Perdrés en un laberint de carrers que la resta de l'any coneixes a la perfecció, anar a treballar amb aquella cara impagable, tombar-se a la plaça Espanya, veure i beure, trepitjar la platja de nit en bona companyia, pintar la nit de mil colors sota un cel de focs artificials, anar al sarau, el passeig marítim més ple que mai, una xíndria, gegants i castells, Robafaves i els capgrossos, alguns vermuts, desitjos diversos, anar destrossat a una cursa que aquest any no podré fer, la orientació nocturna que a vegades es troba a faltar... el cartell, que representa el que ens han dit i en el que cadascú hi pot veure el que li doni la gana.

En tot cas, jo només hi veig festa major en estat pur. Glòria a les Santes!

Història

Ahir va ser un dia d'història, que no històric, suposo. I dic això d'una banda perque tal dia com ahir fa 120 anys es va constituïr l'agrupació socialista a Mataró i vaig estar a una xerrada sobre el tema (encara que més una xerrada ha estat una classe d'història en tota regla), sobre els orígens del socialisme a Mataró i de la seva evolució fins als nostres dies, a càrrec de l'historiador Ramon Salicrú i del senador Isidre Molas.

És bo repassar les trajectòries, mirar els inicis i no perdre de vista alguns detalls, sobretot els més relacionats amb el trasfons del perquè una sèrie de persones, fa 120 anys, van decidir agrupar-se al voltant d'una opció política amb una sèrie d'objectius socials concrets. I sobretot, una opció política que treballa al voltant d'una idea de millora i de justícia social per al conjunt de la societat. És a dir, treballar per aconseguir millores que ens afecten a tots i no només als socialistes.

Alguna cosa semblant succeeix amb l'altra raó que fa que ahir sigués un dia d'història és que va ser 18 de Juliol i es complien 70 anys del dia en qué Espanya es despertaba enmig del malson de la guerra civil.

Han passat molts anys, però tot i així encara s'ha de fer molta pedagogia per la recuperació de la memòria històrica, com ho demostra el fet de que s'estigui preparant una llei sobre aquest tema. I no ens em de deixar enganyar per aquelles veus que rebutjen sentir a parlar de memòria històrica i que diuen que això condueix a reobrir velles ferides. Res més lluny de la realitat. Penso que les accions encaminades a donar a conèixer el passat i a comdenar-lo si així ha de ser, no obren cap ferida, sino que més aviat ajuden a tancar aquelles que encara no han cicatritzat bé. Treballar dignament per aquesta causa ens ajuda a mirar al futur, a no encallar-nos en els errors del passat.

I tot plegat, crec que és quelcom molt necessari en aquestes Catalunya i Espanya en que vivim, ja que en la nostra societat ens hem de preguntar a on volem anar, però sempre tenint ben present no tant d'on venim, però sí quin ha estat el camí que ens ha portat allà on som.

Imatge de http://www.elsocialista.es/cart-repu4.jpg

Perdut en la memòria

Els milers de vídeos que es poden trobar al youtube conformen un petit racó de la memòria particular de cadascun de nosaltres. És fàcil trobar seqüències famoses o videos musicals que havíem oblidat o que el nostre subconscient va aparcar fa temps en algun racó obscur. Per tant, cercar al youtube pot ser un bon exercici memorístic per a persones curtes de memòria.

Per la meva part, sempre he pensat que la memòria i la meva capacitat per recordar són una de les virtuts (poques) que poseeixo. Però per si alguna persona amb dificultats per tenir ben present el passat es dona un passeig per aquest blog i per casualitats de la vida acaba llegint aquest post, he decidit penjar aquest vídeo, precissament des de l'esmentat youtube.

No seria mala idea que abans de pitjar el botó "Play", agafin alguna cosa per beure. Són gairebé 6 minuts. Passin i vegin.

Piedritas en la ventana

a quién le falte el ánimo y la alegría

De vez en cuando la alegría
tira piedritas contra mi ventana
quiere avisarme que está ahí esperando

pero hoy me siento calmo
casi diría ecuánime
voy a guardar la angustia en su escondite
y luego a tenderme cara al techo
que es una posición gallarda y cómoda
para filtrar noticias y creerlas

quién sabe dónde quedan mis próximas huellas
ni cuándo mi historia va a ser computada
quién sabe qué consejos voy a inventar aún
y qué atajo hallaré para no seguirlos

está bien no jugaré al desahucio
no tatuaré el recuerdo con olvidos
mucho queda por decir y callar
también quedan uvas para llenar la boca

está bien me doy por persuadido
que la alegría no tire más piedritas
abriré la ventana
abriré la ventana.

"Piedritas en la ventana", de Mario Benedetti
Imagen de http://www.imaginando.com/literatura/archivos/imagenes/ventana.jpg

Candidato Montilla

"Assumeixo la responsabilitat de ser el candidat del PSC i a més us dic que seré el proper President de la Generalitat de Catalunya."

El calaix de la blogosfera

Ens trobem en plena época estiuenca i la calor es fa més que notar. Això repercuteix una mica en moltes coses: horaris intensius, terrasses a l'aire lliure, estones de platja (per a alguns) i en general, ritmes diferents. Amb l'arribada de l'estiu els cicles vitals ens canvien una mica i els dies es fan més llargs.

Això, que segurament acaba afectant a tot el que ens envolta, de moment no es deixa notar gaire en la blogosfera que conec i segueixo regularment, ja que en aquests dies els blogs demostren ser un magnífic calaix per xafardejar de tant en tant i deixar passar l'estona remenant en busca de detalls.

De les coses que he trobat en els últims dies, no m'en puc estar de recomanar unes quantes. D'entrada, amb el seu estil sublime i ja característic, cal fer un cop d'ull a la darrera entrega dels estudis ciberpolítics d'en Donaire. Genial, com sempre. I per cert, crec que aquest cap de setmana finalment podrem conèixen's.

En altres temes, recomano la lectura del post de la Carme Cuadras: "Ciència, la gran assignatura pendent" (que també trobareu a la web de la JSC Mataró), de plantejaments molt adequats i per cert, al fil d'una interessant conversa que vaig mantenir l'altre dia amb un dels meus professors d'institut. Si feu una visita a la Carme, de passada us recomano fer una altra al seu pare, l'Antoni Cuadras, que des de fa uns dies també s'ha tornat blogaire i que ja he incorporat als enllaços. Les seves reflexions inviten precissament a la reflexió en sí mateixa i a més, sempre em semblen enormement adequades.

Aquesta setmana també he incorporat als enllaços a la jove socialista del Baix Llobregat, Paqui Soriano. Encara que no he parlat mai amb ella, però bé, com que la majoria dels meus enllaços són masculins, una dona més sempre s'agraeix.

Abans de continuar amb els salts de blog en blog, es bo reposar un instant amb quatre versos d'en Francesc Amat.

I per anar acabant, em faig ressó d'un fet lamentable que ha sigut notícia en aquests dies i que han hagut de patir els companys de Sant Cugat. En parla en 1er secretari de la JSC, en Raül Moreno, així com en Marc Mellado, l'Aintzane Conesa i en David Gutiérrez "Guti". Ànim companys.

Imatge de http://www.meinlcymbals.com/tips_tricks/images_cajon/cajon_04.jpg

Desierto

Perdido en un desierto,
en las dunas de tu cuerpo,
en el oasis de tu entrepierna
me detendría un momento,
para tomarme mi tiempo
en lo tuyo y en lo mío,
en lo mío y en lo nuestro,
en lo nuestro y en aquello,
en aquello y en el resto,
en el resto y en lo otro,
en lo otro que ya no es esto,
en lo que esto quizás sería.

Vamos, siendo sincero,
conociéndome sabes bien
que no me detendría.

Imagen de http://img.photobucket.com/albums/v345/orugagritona/desierto.jpg

De llibres: Ender

Un dia de la setmana passada, després de resoldre quatre qüestions pendents, tenia ganes de passar una estona tranquil·la i tal com li vaig comentar a una amiga, vaig decidir anar-me'n a mirar llibres, cosa que per cert feia massa temps que no feia i que la veritat, em relaxa bastant.

En principi no tenia intenció de comprar-ne'n cap, doncs havia decidit passejar-me per les llibreries sobre la marxa i únicament portava 5 € a sobre. De la mateixa manera que hi ha gent que es dedicar a passejar-se per les botigues de roba sense comprar res (això sí que no ho he fet mai), suposo que les llibreries estan plenes de persones com jo, que ànem saltant de prestatge en prestatge sense buscar res en concret i que ens dediquem a fullejar encuriosits un bon grapat de llibres que ens criden l'atenció.

Enmig d'aquest procés de observació, després d'haver recorregut diverses seccions, vaig acabar davant de la de narrativa fantàstica i ciència ficció, en la que també em vaig submergir immediatament. I de manera inesperada, vaig retrobar-me amb un llibre que havia llegit anys enrere, quan encara em trobava a l'institut i els dies eren més despreocupats: "El juego de Ender".

En aquell moment la lectura d'aquell llibre em va sorpendre molt. És tracta d'una història de ciència ficció situada en un futur més o menys llunyà i que dibuixa un retrat on la societat s'ha deshumanitzat i les circumstàncies complicades a les que s'han d'enfrontar els humans provoquen certes mesures desesperades. Els éssers humans es troben en conflicte amb una altra espécie, de naturalesa molt diferent als homes, i la societat es troba totalment condicionada per aquest fet, arribant al punt d'establir un complicat sistema de formació de futurs comandants per dirigir els exércits que hauran de fer front a l'amenaça extraterrestre.

Explicada d'aquesta manera, sembla una història típica i francament aburrida, sense gaire reflexions que aportar ni tampoc sorpreses argumentals gaire importants. Però lluny d'això, el llibre es fa interessant des dels seus inicis i ho fa d'una manera tremendament original, ja que tota la història es desenvolupa desde la óptica d'un nen, Ender, protagonista absolut del llibre.

Segurament gairebé tothom ja s'haurà buscat els seus llibres per aquest estiu, però no em puc estar de recomanar la lectura d'aquesta història fantàstica que amaga molt més del que pot semblar en un principi i que compta amb un dels desenllaços més sorprenents que he trobat mai en qualsevol llibre.

Per cert, cambiant de tema, vaig acabar trobant un llibre de 5 €, no vaig resistir-me i al final el vaig comprar.

Imatge de http://www.sciencefiction.dk/Bog100/ender.jpg

Rita, ¿el Papa sabe lo tuyo?

Navegar por los Senderos

Bien queremos navegar al viento
en el mar de las tempestades,
sin velas ni un timón ni llaves
disfrutando el deseo del momento,
en busca de un abrazo prohibido
dónde descansa el caos dormido,
que lleva hasta la flor del tiempo
del anhelo y de los sentimientos,
recorriendo los dulces senderos
ocultos entre tu piel y mi pelo,
al dulce vaivén del desconsuelo
dónde los sueños se hacen realidad
y tu realidad tan sólo es mi sueño.

Imagen de http://www.albertoescobar.com/mujerdelamar.jpg

JASP (1)

"Querer, es tener alguna posibilidad de poder", dice la amiga Carmen Bastida, que desde ayer es oficialmente la candidata del PSC a la alcaldía de Llavaneres.

Con 26 años, la apuesta de Carmen es una apuesta valiente, pero en absoluto arriesgada. Apostar por una persona con su preparación, simpatía y claridad de ideas nunca puede ser arriesgado, y por ello personalmente quiero felicitar a todas las personas que han confiado en ella para liderar el proyecto del PSC en Llavaneres, un pueblo de costumbres y con una realidad política y social distinta a la que algunos estamos acostumbrados.

A través de su experiencia en JSC, Carmen ha demostrado muchas veces el trabajo que puede dar de sí y su capacidad de aportar ideas y propuestas. Ideas y propuestas de las que estoy seguro que se beneficiará la gente de Llavaneres. Y siempre detrás de una sonrisa.

Ella es un buen ejemplo de persona joven, aunque sobradamente preparada, o JASP, si se me permite utilizar la famosa coletilla publicitaria. Así he decidido titular este post, y he añadido entre paréntesis el número 1 porque estoy seguro de que, almenos en los pueblos del Maresme, hay muchas otras personas jóvenes con capacidad para sacar adelante y formar parte de proyectos políticos, de hacer política y de hacerla bien. No será la última. Y que quede claro que no digo esto de forma gratuita, no por el hecho de que éstas personas sean jóvenes, sino por que son jóvenes preparados, por ser JASP.

Post-Imatge

Podria escriure molt i dir moltes coses, però ara no toca. Avui val més una imatge que mil paraules.