Recuerdos
Muchas veces, durante alguna conversación con algún conocido, hemos apuntado el tópico que reza que la gente suele olvidar con facilidad determinados asuntos, que en general vivimos (yo me incluyo) en una sociedad corta de memoria.
"Para ciertos hombres, nada está escrito si ellos no lo escriben"
Muchas veces, durante alguna conversación con algún conocido, hemos apuntado el tópico que reza que la gente suele olvidar con facilidad determinados asuntos, que en general vivimos (yo me incluyo) en una sociedad corta de memoria.
Un cap de setmana en que conflueixen el paisatge del Montseny, la despreocupació, les estones per descansar, la remor de les aigües termals, el sol que entra per la finestra i el fred de les nits als carrers de Vic, les mirades de complicitat i uns somriures infinits que no s'esvaeixen ni amb la foscor, sumat al fet de que les casualitats vulguin regalar-te una hora de més, tot plegat només pot formar part d'un cap de setmana gairebé de somni.
Donada l'época en que ens trobem, amb aquest títol aquest post podria parlar d'altres temes. Ja fa dies, la Joana em va nominar al Nobel dels blocs. Tot un honor per a mi, que no puc més que agrair amb un somriure envoltat de colors a les galtes. La nominació en sí mateixa porta unes implicacions que transcric a continuació:
O la historia de aquél que en lugar de tratar de seguir con su vida se queda acomplejado e intenta regularmente demostrarse a si mismo que es poseedor de la razón, tal vez buscar excusas de algo que no acierta a llegar a comprender y que, en su afán por todo esto, tan sólo consigue demostrar de tanto en cuándo, su soberana idiotez. Algo así como una vulgar parodia de "Los Cachorros", de Mario Vargas Llosa. Cómo un Pichulita cualquiera.
Quan en Pasqual Maragall ens confesava com a persona honesta, plena de carisma i valentia, que se li havia diagnosticat l'Alzheimer, jo, em vaig sentir molt trist. Crec que la política, com qualsevol altre aspecte d'aquesta vida, està marcada pels sentiments i segurament cap altre polític ens ha remogut tant els sentiments com el President Maragall.
Esta noche tengo
De todos los estilos musicales, siempre me ha parecido que hay uno que destaca especialmente en los momentos pausados, que tiene la capacidad de añadirle banda sonora a las horas de reflexión y que invita a detenerse en momentos únicos, intimistas (casi poéticos) y personales.
Fa una estona, al blog d'en Joan Antoni Baron trobava aquesta foto, que reconec m'ha fet gràcia. La imatge està agafada a davant la porta de la Paeria, el simbòlic edifici construït als inicis del Segle XIII. Aquest any he passat uns quants cops davant d'aquella porta, durant alguns dels passejos fets resseguint els voltants del Carrer Major de Lleida. Encara m'ha agradat més veure-hi a en Robafaves i la resta de Gegants de la meva ciutat, juntament amb els representants del consistori mataroní, l'Alcalde i el Regidor de Cultura.