La cena de los filósofos

Cinco personas cansadas después de un día largo se sientan a las 23:00 alrededor de una mesa para disponerse a cenar. Han elegido un restaurante chino. Llevan poco dinero encima pero no les importa, se arreglará, dicen.

"Los del restaurante se acordarán de nosotros, estas no son horas para cenar, además hoy es lunes, esta gente está cansada y tendrán ganas de cerrar". "Bueno, nos pedimos un par de platos y vamos a lo fácil, acabaremos rápido". "¿Qué me pido?". "No sé, ¿habrá pollo al limón?". "Yo una sopita de pollo con champiñón, muy chino, vaya". "Arroz, como siempre, le pondré un poco de salsa agridulce". "¿Porqué todos los restaurantes chinos tienen los mismos platos, son cómo una cadena de Mac Donalds?". "Pillaré un pollo picante, eso estará bueno". "Para beber pedimos agua, no estamos para lujos". "Yo una Coca-Cola". "Pues yo una birra". "Bueno, pues vale".

Durante la cena se van sucediendo las conversaciones, aunque evidentemente el cansancio acumulado hace que los cerebros de estos hombres (porque son hombres, no lo había dicho) no estén para tocar temas demasiado profundos...

"¿Os acordáis de aquellas series de hace algunos años?". "Claro, quién no recuerda el equipo A, o el coche fantástico". "Y que me decís de V, la de los lagartos del espacio". "Yo todavía la veo en Cuatro". "¿Y los vigilantes de la playa?". "Dios, aquellas playas de Malibú, eso sí que eran playas". "Era tremendo, pedazo de equipo, con aquellas lanchas, aquellos jeeps... ¡si hasta tenían helicópteros!".

(Llegados a éste punto la imaginación echa a volar en las cabezas de nuestros protagonistas)

"Menudo presupuesto debían tener los del departamento aquél, me pregunto si la competencia de las playas de Malibú era municipal, seguro que la tenían transferida". "No creo, seguramente se encargaría la Diputación o el Consell Comarcal". "Claro, el Consell Comarcal de California". "No sé, menudos impuestos deben pagar allí, ¿no?". "Y además, me pregunto cómo funcionaría el departamento de recursos humanos para entrar en los vigilantes de la playa". "Desde luego, allí no se veía un mal cuerpo ni a tiros". "Cómo mucho había uno que era calvo, pero que estaba más cachas que tú y que yo juntos".

(Los temas continúan por otros derroteros de gran transcendencia igualmente complejos y de difícil análisis y clasificación)

A todo esto, el dichoso pollo picante no llega. "Perdona, me falta un pollo picante". El chino pone cara de circunstancias y se mete en la cocina. Son las 00:15, en el restaurante ya sólo quedan nuestros cinco animados amigos. "Creo que el chino se va a acordar de tu pollo picante, yo diría que ya tenía los fogones apagados". "Mientras no se cabree". "Pues ten cuidado, ya sabes que todos son expertos en artes marciales, rollo Bruce Lee en Operación Dragon".

Poco después llega el pollo en cuestión, que por cierto parece que picaba lo suyo, por lo visto el amable cocinero se había esmerado con el tema. Poco rato después, nuestros amigos terminan de cenar, pagan y ponen rumbo a sus casas, cansados porque el reloj señala casi la 1:00 de la noche y al día siguiente hay mucho trabajo en espera.

De vez en cuándo, y aunque sea un lunes por la noche, en medio de tanta semana de locura, se agradece un rato de despreocupación absoluta cenando en un chino con cuatro amigos, sin pensar demasiado en nada en concreto.

Imagen de http://www.sanmiguelresort.com/misc/cartago/cartago25.jpg

Despedida

Ahir vaig saber de la trista notícia de la mort d'un company. Una persona veterana, amb molta experiéncia, discreta, amb molta simpatia.

Recordo quan el vaig conéixer, el 14 de Maig del 2004, en aquella jornada electoral que va portar a en Zapatero a la Moncloa. Jo mai havia fet abans d'interventor, i vaig arribar a la porta del col·legi electoral amb un cert nerviosisme, també provocat pels tràgics fets d'aquells dies.

L'Anselmo ja estava allà a la porta, esperant pacientment i al veure'm, ell ja sabia que jo era interventor del PSC tot i que no el coneixia. Es va apropar per saludar-me amb aquell somriure darrere les seves ulleres i el seu bastó, i des d'aleshores havíem estat companys de col·legi electoral en dues ocasions més. També recordo lo content que el vaig veure aquella nit a la Plaça de les Tereses, a on vam arribar després de la jornada i el vaig ajudar a pujar al 1er pis per l'escala. Gairebé no li va caldre ajuda, content com estava.

Era dels que no fallaven, i aguantaven tot el dia a la seva mesa, quedant-se a dinar al mateix col·legi. Les persones de la seva taula sempre li reconeixien la feina i és que havia fet d'interventor moltes vegades. Un cop em va parlar de les eleccions generals del 82, d'aquella gran victória i de com la va viure a peu d'urna.

La última vegada que ens va tocar compartir una jornada electoral va ser amb ocassió de la constitució europea. Aquell dia em va parlar de com havia sigut l'altre referéndum, el de la OTAN. I en aquella jornada del mes de Febrer del 2005 també em va explicar que s'havia passat les festes de nadal del 2004 en coma. Això em va impressionar molt. Tenir davant a una persona de la seva edat, que escassament dos mesos abans havia estat en coma i que estava allà mateix, fent d'interventor una vegada més, em va fer pensar en com certes persones es comprometen, en la seva implicació.

Els que quedem no hauríem d'oblidar exemples com el seu. Adéu company.

Imatge de http://maisquepalavras.blogs.sapo.pt/arquivo/mm.jpg

Calor, Festa, Cerdanyola

Cada dia que passa és va fent més notória l'arribada imminent de l'estiu. Els calors apreten, les faldilles és van deixant notar, les anades al frigorífic s'han anat fent més freqüents i va començant el degoteig festiu als barris de Mataró, que s'allargarà durant tots els mesos d'estiu.

Aquest cap de setmana va ser el torn de les festes del meu barri, Cerdanyola. Durant tres dies es van celebrar activitats de tota mena pels carrers i places del barri, amb la voluntat d'aconseguir que els veins sortissin al carrer i el féssin seu. La meva participació en les festes de barri sempre ha sigut moderada, ho reconec, però sempre m'ha agradat deixar-me caure per algun dels actes de la festa. Aquest any la festa s'ha desenvolupat en diversos espais i places.

El divendres a la nit em vaig acostar a la plaça Onze de Setembre per passar una estona amb els amics veient i escoltant als grups participants al Garrofa Rock 2006. Entre els grups, els sempre clàssics "Pandilla Basura" (increïble la quantitat d'actuacions que aquest grup arriba a fer en festes de barri) i diversos grups d'estil alternatiu i mestís. S'estava bé amb la fresqueta al carrer amb una cervesa i un grapat de bons amics.

El dissabte a la tarda vaig passar per la inauguració de un nou equipament cívic al carrer València. Em va sorprendre de manera molt grata el nou local, per la qualitat de les instal·lacions i les diverses sales que el formen. Ara toca que la gent del barri l'ompli de vida i d'activitat, com van coincidir en recordar durant la inauguració la regidora de participació, el president de l'associació de veïns del barri i l'alcalde, que també en parla en el seu post d'ahir. Sortint del local, vam passejar una mica i ens vam acostar a la plaça d'Andalusia, on durant la tarda es va fer una xocolatada popular per a nens i nenes (i alguns no tan nens).

Durant el matí del diumenge, de nou a la plaça Onze de Setembre, em vaig passejar sota un sol de justícia per la matinal intercultural amb les actuacions de la Casa d'Andalusia, la Divina Pastora i el Círculo Flamenco. A més, vam passar l'estona escoltant la poesia de María José Robledo i per acabar, una mica de rumba, amb El Taranto. Molta calor, la gent agrupada a les ombres dels arbres de la plaça i en general, participació mesurada als actes pels que em vaig deixar caure.

Fa anys, recordo que fins i tot, més enllà de les festes del barri, hi havien molts carrers que tenien la seva própia festa, com el carrer Burriac o el Marathon. Amb el pas dels anys, moltes d'aquestes festes s'han anat deixant de fer, i és que, certament costa molt renovar-se i trobar gent que s'impliqui i que vulgui dedicar una part del seu temps a treballar pels demés, per exemple a través de la organització d'aquestes festes. És un tema per reflexionar-hi una mica.

Imatge de capgros.com

Hotel California

L'amiga Joana parlava l'altre dia de l'Hotel California. No sé si és casualitat però en aquesta nit, tinc aquesta cançó al cap mentre penso en la persona que segurament més i millor ha arribat a coneixe'm durant la meva vida. Aquí us deixo la lletra d'aquesta magnífica cançó d'amor, però també de melancolia i segurament d'alguna cosa més...

On a dark desert highway

Cool wind in my hair

Warm smell of colitas

Rising up through the air

Up ahead in the distance

I saw a shimmering light

My head grew heavy,

and my sight grew dim

I had to stop for the night

There she stood in the doorway

I heard the mission bell

And I was thinking to myself

This could be Heaven or this could be Hell

Then she lit up a candle

And she showed me the way

There were voices down the corridor

I thought I heard them say

Welcome to the Hotel California

Such a lovely place

Such a lovely place (background)

Such a lovely face

Plenty of room at the Hotel California

Any time of year

Any time of year (background)

You can find it here

You can find it here

Her mind is Tiffany twisted

She's got the Mercedes bends

She's got a lot of pretty, pretty boys

That she calls friends

How they dance in the courtyard

Sweet summer sweat

Some dance to remember

Some dance to forget

So I called up the Captain

Please bring me my wine

He said

We haven't had that spirit here since 1969

And still those voices are calling from far away

Wake you up in the middle of the night

Just to hear them say

Welcome to the Hotel California

Such a lovely Place

Such a lovely Place (background)

Such a lovely face

They're livin' it up at the Hotel California

What a nice surprise

What a nice surprise (background)

Bring your alibies

Mirrors on the ceiling

Pink champagne on ice

And she said

We are all just prisoners here

Of our own device

And in the master's chambers

They gathered for the feast

They stab it with their steely knives

But they just can't kill the beast

Last thing I remember

I was running for the door

I had to find the passage back to the place I was before

Relax said the nightman

We are programed to recieve

You can check out any time you like

But you can never leave.

Imatge de http://eil.com/newGallery/The-Eagles-Hotel-California-330631.jpg

Y sin embargo tan...

Eres la dulce niebla
de una mañana,
intangible y sencilla
sin forma ni sabor
ni instinto ni color
ni cuerpo ni dolor
y sin embargo tan fría.

Cómo la tenue sombra
en un atardecer,
tan poco definida
sin sueños ni humor
ni luz ni candor
ni miradas ni amor
y sin embargo,
y sin embargo tan…

Imagen de http://www.pasarlascanutas.com/fotos_de_paisajes_amaneceres/

La nit al dia... sobretot la nit

Ahir, al programa "La Nit al Dia" de Televisió de Catalunya, presentat per Mònica Terribas, va tenir lloc un interessant debat sobre l'Estatut entre els dirigents de les organitzacions juvenils dels partits polítics amb representació al Parlament de Catalunya. Tot i que la hora a la que va començar el programa no era massa alentadora (prop de les 12 de la nit), vaig aguantar per curiositat però també per les ganes d'escoltar i conéixer les opinions dels convidats.

Hi van participar el secretari general de la JNC, Jordi Cuminal; el portaveu nacional de les JERC (i blocaire), Pere Aragonès; el president de NNGG de Barcelona, José A. Coto; la coordinadora nacional de Joves d'Esquerra Verda, Laia Ortiz i en Raul Moreno, Primer Secretari de la JSC i blogger.

Des dels inicis del debat, en la mateixa ronda inicial, els participants van començar a marcar possicions. Mònica Terribas, abans de donar pas al debat própiament dit, va donar la sortida amb la pregunta: "Penseu que davant de la situació actual ens trobem en un moment históric?", cosa en la que tots els convidats van coincidir. Bé, gairebé tots, doncs el representant de NNGG enlloc de valorar si ens trobem en una situació histórica, directament es va llençar a dir (i a repetir) com de dolenta i de malvada era la proposta d'Estatut que els catalans i catalanes hauran de votar el 18 de juny. Semblava una mica fora de lloc (i de joc).

Durant tot el programa, la resta de tertulians van iniciar l'intercanvi d'opinions sobre els continguts del text, cosa que sincerament va ser d'agraïr, ja que en aquest tema és fàcil que un debat d'aquestes característiques desemboqui en una série de valoracions sobre l'actuació dels diferents líders polítics durant les negociacions. Com ja he dit, això no va succeïr, i en canvi es van exposar arguments més o menys sólids a favor del sí o del no a l'Estatut. Deixaré a part les paraules que va esgrimir el president de NNGG, ja que només va exposar arguments del tipus "en l'Estatut hi han molts articles, només n'hi ha un que parli dels joves... la paraula jove només surt XX vegades en tot el text, en canvi paraules referents a les institucions catalanes surten XX vegades", en definitiva, bastant lamentable. Va demostrar clarament que el seu és un "No" sense arguments, basat en el desig clar de la no millora de l'autogovern ni del finançament, així com de les competències, de Catalunya.

D'altra banda queden els arguments desenvolupats per en Pere Aragonès, representant de les JERC. En el seu discurs es fa evident la seva condició d'independentista, doncs des del seu punt de vista la proposta d'Estatut que tenim sobre la taula no resol "l'espoli fiscal" ni reconeix "la realitat nacional de Catalunya". A més, també va dir que en cas de ser aprovat, aquest text ens hipoteca durant molts anys. Crec que s'equivoca demanant el vot contrari a l'Estatut.

Si jo fos nacionalista (que no ho soc), mai diria que no a qualsevol millora real per al meu país. Però és que a més resulta que aquest Estatut no representa una millora qualsevol, sino que ens permetrà millorar el finançament de Catalunya (amb un 50% més d'inversió per part de l'Estat, any per any) i ens otorgarà 50 noves competències que fins ara no teníem. Algunes de les noves competències permetran als governs de Catalunya fer front amb més i millors garanties als principals problemes dels i de les joves, principalment en temes relatius a la emancipació jovenil i, per tant, en formació, educació, ocupació i també habitatge. A més de les noves competències, el nou text permet definir de manera molt clara quines competències són exlusives i quines són compartides, donant solució a situacions conflictives en aquest aspecte.

I a més, en cara que no es vulgui reconéixer, els únics beneficiats amb el vot contrari a aquest Estatut són els representants de la dreta més rància, aquells que no han cessat de dir barbaritats durant els últims temps i que, s'ha de dir clarament, no volen una millora de l'autogovern de Catalunya. Aquells que no volen sentir a parlar d'Estatuts (com fa gairebé 30 anys no volien sentir a parlar de la Constitució), perquè tenen una idea d'Espanya que xoca frontalment amb la nostra idea i el nostre model de caminar cap a un estat federal. A la hora de la veritat, diguin el que diguin, no hi haurà diferències entre el "No" d'en Pere Aragonès i el "No" d'en Vidal-Quadras, tingue-m'ho clar, si us plau.

El 18 de juny se'ns presenta una proposta raonable, raonada, que no ens farà millors per sí mateixa, però que ens obre noves oportunitats de les que fins ara no disposàvem i que en definitiva, donarà al govern de Catalunya, i també als Ajuntaments dels nostres municipis, major capacitat per encertar o equivocar-se. Només per això ja mereix la pena.

Imatge de http://www.tvcatalunya.com/

Una parte de la música de mi vida

El amigo Ferran, desde el lejano sur, lanza un nuevo meme en su blog, esta vez sobre gustos musicales. "La música de nuestras vidas", es la expresión que él utiliza. Al pensar en ello, rápidamente me doy cuenta de que la música de mi vida, o básicamente la música que me gusta escuchar, es aquella que me transmite algo más allá de la propia música. Aquella que habla de ti o de lo que te rodea, de lo que piensas o de lo que sientes y que, por lo tanto, acaba formando parte de tus recuerdos y en definitiva, se convierte en la Banda Sonora Original de tu vida.

En mi BSO se entremezclarían muchísimos grupos y estilos, fijándome un poco, veo que la mayoría de mi música no es precisamente actual. De hecho, muchas veces me han dicho que músicalmente hablando, tendría que haber nacido almenos 15 o 20 años antes.

Desde muy joven, en mis primeros recuerdos, aparecen los vinilos de Queen que mi tío se pasaba el día escuchando. Aquellas canciones eran sencillamente excepcionales. Y no eran uno de aquellos grupos de los que tan sólo había una o dos canciones buenas en cada disco. Nada de eso, con Queen era una gozada darle la vuelta al vinilo y lanzarse sobre la cara B de cualquiera de sus álbumes. De hecho, una de mis canciones favoritas no está precisamente incluida en una lista de sus grandes éxitos: "One year of love". Aunque para los que quieran escuchar algo realmente grande de la banda de Mercury, sólo tienen que detenerse un momento y disfrutar de "Bohemian Rhapsody".

Otro de los prodigios musicales que encontré entre aquellos vinilos fueron algunos discos de Alan Parson's Project. Aquél era un grupo diferente, ni siquiera era un grupo propiamente dicho, sino que era un "proyecto" que en cada álbum contaba con los mejores músicos a disposición de la creatividad del genio de Parson. Son distintos y eso se nota en sus discos dedicados a Isaac Asimov, Edgar Allan Poe o Antoni Gaudí. De ellos os dejo éste "Don't answer me", una de las mejores baladas de los 80.

La habitación de mi tio estaba llena de música, y allí me topé con mi primer disco de Dire Straits y su "Sultans of Swing". Podría decirse que me enamoré de la guitarra de Mark Knopfler. Así se constata en "Brothers in Arms", impresionante. Y no sólo de guitarras eléctricas vive el hombre, cómo me demostró el genio de Paco de Lucía con "Entre dos aguas". Aquella época estuvo llena de grandes guitarras, cómo las de Mike Oldfield en cualquiera de sus Tubular Bells o la de Carlos Santana en "Samba pa ti".

Un poco más adelante descubrí a los Creedence Clearwater Revival, con los que pasé grandes momentos, por ejemplo con éste "Have you ever seen the rain".

Ya he dicho antes que en mi BSO ocupan un lugar especial las canciones que reflejan una parte de lo que uno siente, piensa y en definitiva es. En este sentido, quién no ha pasado algún rato acompañado de la voz rasgada de Joaquín Sabina? quién no llegó a su casa y se puso a escuchar "19 días y 500 noches" pensando "Me han dejado plantado muchas veces, pero nunca cuándo estaba siendo tan amable"? O quién no se detuvo un instante ante una foto pensando en "Aquellas pequeñas cosas", con la voz de Serrat dibujando recuerdos en la mente. Y si se trata de dibujar algo más que recuerdos, nada como la voz de Diego el Cigala junto al piano de Bebo Valdés. Dibujando en el corazón, por ejemplo con "Lágrimas Negras".

Y en fin, podría seguir, pero creo que bastante largo me ha salido ya el post, ahora tocaría lanzar el meme a 5 personas más. Las elegidas (bueno 4 mujeres y un hombre) son:

Carme Cuadras

Joana Torres

Laura Godino

Núria Aguilar

Javier Rodríguez

Imagen 1 de http://www.geocities.com/avramsantov/freddie_may.jpg

Imagen 2 de http://aperoboy.free.fr/index/chan2000/concerts/dire%20straits.jpg

Imagen 3 de http://www.flamenco-world.com/

L' Estel de Llum

Era massa tard, i la foscor es menjava els últims instants d’un dia de pluja. Les estrelles dibuixaven línies imaginàries al mig de la nit i jo, que en aquell moment només volia mirar el cel, després d’un dia molt llarg, pensava en el futur i en el passat, en tot el que m’envoltava... en el silenci... en l’amor.

De sobte, una estrella va brillar subtilment a la meva esquerra, com si busqués una mirada i una atenció dissimulada. Me la vaig mirar amb curiositat, i mentre em concentrava en la seva llum, la meva ment va començar a suspirar profundament. Vaig tancar els ulls, però ja no hi havia res a fer. El petit estel i la seva llum, des del cel infinit, m’havien robat l’atenció i alguna cosa més, però jo encara no ho sabia.

Va començar a bufar el vent i això em va fer sentir tot d’una més petit, més insignificant al bell mig d’aquell lloc tan estrany on em trobava.

Havia passat una estona i la nit ja ho havia devorat tot. En aquell moment la brillantor de les estrelles al cel era total però aquell petit estel de llum continuava brillant amb més força que la resta d’objectes nocturns. O almenys a mi m’ho semblava. Ja no vaig poder deixar de mirar-lo.

La llum de la lluna plena també il·luminava clarament els meus voltants. No hi havia núvols en aquell tros de cel i, aleshores em vaig adonar que gairebé tampoc hi havien altres estels en aquella part de la nit. L’estel de llum ja es trobava al centre d’una foscor buida, com si la resta del cel hagués volgut fugir per deixar-me a soles amb ell.

Li vaig dir gairebé tot el que volia dir-li, el vaig abraçar i la seva llum també va abraçar-me. Els meus llavis van tocar els seus rajos de llum. Vaig volar amb ell en la immensitat de la nit. Vaig tocar la lluna i vam travessar el mar infinit. En un instant vaig viure totes les sensacions. Va ser increïble i em va agradar que ho poguès ser.

I va ser llavors quan un núvol, sorgit no sé ben bé d’on, va amagar-lo. El vent va deixar de bufar i el núvol es va quedar allà mateix on fa un instant neixia la llum d’aquell estel. Jo, que en un subspir m’havia quedat sense aquella llum, vaig plorar desconsoladament com un nen. Va passar la nit, es va anar fent de dia i el cel es va pintar d’un blau trist.

Vaig tornar cada nit a aquell mateix lloc per a buscar l’estel de llum, desitjant sentir la seva llum blanca sobre la meva pell i sobre els meus ulls, però ja no el vaig trobar mai més. Alguna vegada, quan miro al cel de nit, encara em sembla veure la seva brillantor, però tristament descobreixo al fixar-me que no és el petit estel, sinó alguna altra estrella que camina pel cel. I el meu cor plora sense la seva llum. L’amor ja no pot bategar sense l’estel de llum.

Imatge de http://www.elpais.es/elpaismedia/

Questions Temporals

Les setmanes de bojos sempre són setmanes de temps més aviat limitat. Potser el millor és que els dies passen ràpid, però clar, això també comporta que no els aprofitis suficientment, o almenys és la sensació que tinc.

Per sort només em queden 10 dies per acabar les classes. O per desgràcia, ja que després vindran els exàmens i tocarà estudiar una mica (només una mica, eh!). Tinc temps, o això em repeteixo mentalment. Falten 22 dies per al primer exàmen. I el segon arriba alguns dies després, no els he comptat.

També falten 17 dies per a que comenci el Mundial de Futbol d'Alemanya (ja han passat 4 anys, massa ràpids) i 26 dies per al referendum de l'Estatut i el que significa aconseguir més autogovern, més competències i millor finançament per a Catalunya. Per a les eleccions autonómiques en falten alguns més, però encara no els sap ben bé ningú. Però abans d'això han d'arrbar moltes coses, hi ha tot un estiu al mig, amb algun moment per descansar (o no).

Personalment tinc ganes de que arribin les Santes, encara queden 65 dies. I em sembla que falten 124 dies per al meu aniversari, per a ser un any més vells.

I així podríem seguir, però serà millor que comencem pel principi, o sigui per demà mateix. Me'n vaig a descansar. Bona nit.

Imatge de http://elpilardeagape.iespana.es/bronce-reloj-arena-grande.gif

¿Qué les queda a los jóvenes?

¿Qué les queda por probar a los jóvenes
en este mundo de paciencia y asco?
¿sólo grafitti?¿rock?¿escepticismo?
también les queda no decir amén
no dejar que les maten el amor
recuperar el habla y la utopía
ser jóvenes sin prisa y con memoria
situarse en una historia que es la suya
no convertirse en viejos prematuros

¿qué les queda por probar a los jóvenes
en este mundo de rutina y ruina?
¿cocaína?¿cerveza?¿barras bravas?
les queda respirar / abrir los ojos
descubrir las raíces del horror
inventar paz así sea a ponchazos
entenderse con la naturaleza
y con la lluvia y los relámpagos
y con el sentimiento y con la muerte
esa loca de atar y desatar

¿qué les queda por probar a los jóvenes
en este mundo de consumo y humo?
¿vértigo?¿asaltos?¿discotecas?
también les queda discutir con dios
tanto si existe como si no existe
tender manos que ayudan / abrir puertas
entre el corazón propio y el ajeno /
sobretodo les queda hacer futuro
a pesar de los ruines del pasado
y los sabios granujas del presente.

¿Que les queda a los jóvenes? de Mario Benedetti

La Aurora Boreal y la Cópula

Del blog de Eduardo Madina extraigo un texto de Juan José Millas que no tiene desperdicio. Aunque fue escrito hace ya algún tiempo, es tan bueno que merece la pena tomarse un paréntesis en la actualidad política para leerlo con tranquilidad. Además hoy es domingo, mañana ya volveremos al frenesí del Estatuto y todo lo que conlleva.

"Si Dios hubiera querido que sus representantes en la Tierra fueran estos señores de negro, no habría puesto tanto colorido en la naturaleza. No tendríamos, en fin, pavos reales ni claveles ni orquídeas ni papagayos ni peces de colores. No habría mares ni ríos ni auroras boreales. No conoceríamos el arco iris ni el Sol de medianoche ni la Luna llena ni el reflejo de la luz en tus pupilas. No existiría la selva ni el desierto ni la sabana ni el bosque mediterráneo. Resulta absurdo fabricar un mundo lleno de matices cromáticos y seleccionar, para su administración, a un licenciado en pompas fúnebres. Sería como colocar la embajada de un país caribeño en un piso interior. O como poner al frente de una floristería a un tipo con cara de vinagre. O como nombrar rector de una universidad a un analfabeto. O como encargar a Frankenstein la gestión de un establecimiento de cirugía estética. O como nombrar representante sindical de las aves a una rata.

Si Dios estuviera en contra del sexo, no lo habría hecho tan divertido, tan higiénico, tan alegre. No permitiría que las moscas se aparearan a la vista de todos ni que los mirlos compusieran una sinfonía pública cada vez que echan un polvo. Tampoco le parecería bien que fuéramos por la calle tragándonos las poluciones de las plantas. Pero es que las poluciones, mira por dónde, están ricas porque el sexo, venga de donde venga y vaya donde vaya, tiene un sabor incomparable. Es absurdo estar en contra de él y diseñar un mundo fundamentalmente venéreo. Sería como crear un ciempiés que no anduviera o una libélula que no volara. Los señores de la fotografía, todos obispos, hablan en nombre de Dios, pero observen el daño que les hace la luz. Parece que acaban de salir de una cueva prehistórica y es que acaban de salir de una sacristía, que viene a ser lo mismo. De ahí ese aire fúnebre, crispado, triste y agresivo (no se pierdan la mirada hiriente del personaje central ni las gafas de policía de los otros dos).

Si Dios detestara los olores, no habría creado la jara ni la menta ni el tomillo. Viviríamos en un mundo sin hierbabuena, quizá ni siquiera tendríamos nariz, pues para qué un vehículo del olfato sin olfato. Pues bien, los señores de la fotografía, empeñados en hablar en nombre de Dios, que es lo mismo que si usted se empeñara en hablar en nombre de Sócrates, están en contra de que nos gusten los colores y el sexo y el olfato, como en otro tiempo estuvieron en contra de que la Tierra girara alrededor del Sol, o de que las especies evolucionaran como la ciencia ha demostrado que evolucionan. Cuando no se cabrean por la gravitación universal, se cabrean por que usted se divorcie y sea feliz. Para qué pasarlo bien pudiendo pasarlo mal, gritan desde el púlpito a sus adeptos, que se cuentan entre millones porque no hay nada más democrático que el masoquismo.

La foto corresponde a una manifestación callejera que los señores de negro llevaron a cabo el 18 de junio para defender -decían- a la familia. Como la familia goza de muy buena salud, puesto que el mundo está lleno de familias, hay que suponer que mentían. Y es que otra cosa que les pone enfermos, junto a la aurora boreal y la cópula, es la verdad. Escuchen, si no, la Cope, de la que son propietarios".

Extraído de "Molinos de Papel".

El Congrés de les Sensacions

Ahir es va celebrar el II Congrés de la JSC Mataró, que entre altres coses, ens ha servit per a renovar el nostre projecte i també la executiva de la nostra agrupació amb un nou grup de persones i en el transcurs del qual he estat escollit 1er secretari per a posar-me al capdavant d'aquesta nova direcció.

Tot i que ja ho vaig fer ahir, vull donar les gràcies a tota la gent que ho ha fet possible, hi ha hagut molt de treball, molt de "curro" al darrera. Especialment a aquelles persones que s'han passat les últimes setmanes pendents de que tot surtís bé i que tot estigués a punt. Mai em cansaré d'agrair certes coses, de veritat.

La tarda i la nit van ser plenes de detalls i de sensacions per a no oblidar, me les guardo totes, encara que segur que me'n deixaré alguna. Penso en la preparació de la sala (en la que jo no vaig poder ajudar, però que quan hi vaig arribar tot estava més que preparat), en el post "in situ" de la Eulàlia, en el post online d'en Ramon, en la frase d'en Remigi Herrero ("els joves sou el futur, però també el present"), en la confiança que ens va donar en Ramon en el seu discurs, en la presència de alguns grans amics que tot i no sentir gaire interés per la política, van acompanyar-nos i als que els agraeixo la seva presència, per a mi era tot un luxe que estiguéssin allà.

També penso en el compromís que assumim conjuntament amb el company (també amic) Victor Martínez i tota la JSC Maresme per a que la próxima Zona Roja torni a ser a Mataró, hi treballarem de valent. I en les paraules sobre els sentiments que ens va dedicar en Joan Antoni Baron, que per cert, ahir no va poder postejar al seu blog (crec que és el primer dia que no ho fa).

A nivell més personal em guardo les felicitacions que vaig rebre (les agraeixo, però espero que les felicitacions arribin també el dia que me'n vagi, amb la feina feta). En un altre nivell encara més profund em guardo els somriures, les mirades i també una cosa que em va dir l'amic Sergio més enllà de les 2 de la matinada, una d'aquelles frases que marquen i que per complicitat amb ell no reproduiré aquí. Ja us dic, me la guardo.

I també penso en l'amic Xesco, del que he aprés tantes i tantes coses sense gairebé adonar-me'n. Ahir ens vam despedir d'ell. La seva és una despedida de la direcció política de la JSC i sé que el continuarem tenint al costat sempre que ens faci falta. He conegut a poques persones que tinguin la capacitat de dir les coses amb la claretat que les diu en Xesco, i sempre amb les paraules justes. També penso en els companys Jordi Palacios i Carles Fernàndez, als que amb aquest congrés també despedim de la seva militància a la organització.

Tots tres són models que hem de tenir ben presents d'ara en endavant. Ells ens han donat l'empenta que avui ens permet ser on som i ser el que som. El seu exemple ens ha de servir per poder definir a on volem arribar i el que volem ser a partir d'ara.

Podria seguir parlant del dia d'ahir, però crec que és el moment de que comenci a posar-me mans a l'obra per a que enlloc de passat, poguem parlar de futur i, no ho oblidem, per suposat també de present.

Yo voy soñando caminos

Yo voy soñando caminos
de la tarde. ¡Las colinas
doradas, los verdes pinos,
las polvorientas encinas!...
¿Adónde el camino irá?
yo voy cantando, viajero
a lo largo del sendero…
-la tarde cayendo está-.
“En el corazón tenía
la espina de una pasión;
logré arrancármela un día;
ya no siento el corazón”.

Y todo el campo un momento
se queda, mudo y sombrío
meditando. Suena el viento
en los álamos del río.
La tarde más se oscurece;
y el camino que serpea
y débilmente blanquea,
se enturbia y desaparece.

Mi cantar vuelve a plañir;
“Aguda espina dorada,
quién te pudiera sentir
en el corazón clavada”.

"Yo voy soñando caminos", de Antonio Machado.

Imagen de http://menorcaweb.net/aguasch/paislila.jpg

Gairebé un informe de gestió

Demà a la tarda farem el II Congrés de la JSC Mataró, que tancarà una etapa de la nostra organització, servirà per avaluar el camí que hem recorregut durant els últims anys i marcarà la línia a seguir a partir d'ara. Serà un congrés de despedides però també de benvingudes, que ens donarà la oportunitat de començar el recorregut que ens ha de portar a assolir els reptes de futur que ens marquem.

Penso que la etapa que acaba ha sigut molt profitosa, amb una tasca molt exemplar, amb molts èxits. Durant els 27 mesos que ha durat la gestió de la executiva sortint, s'han realitzat un total de 34 actes o activitats de tota mena, sense comptabilitzar totes les tasques complementàries que com a organització política juvenil hem anat desenvolupant, el treball del dia a dia, que en diem.

Ha sigut també el mandat de la comunicació, doncs els mitjans locals i comarcals han fet ressó de la nostra activitat i per primera vegada, hem tingut preséncia a Internet a partir de la creació de la nostra web, com també a través dels weblogs que alguns militants han anat creant-se amb el pas del temps, empentats per la febre blocaire que inunda la nostra ciutat.

Ha sigut un mandat on s'ha treballat en xarxa, amb la resta de la federació de la JSC al Maresme, amb altres federacions, amb els companys de la Comissió Executiva Nacional, amb el PSC quan ha sigut necessari i també amb diverses entitats i associacions de la ciutat.

Hem impulsat projectes i campanyes de tota mena, però sempre al servei dels interessos dels joves treballadors de la nostra ciutat. Sempre pensant en la gent jove i la millora de la societat que ens envolta des de la óptica del progrés i de la justícia social.

La veritat és que avui, mirant cap a enrera, me n'adono de que em fet moltes coses. Moltes més de les que en un principi podia imaginar i si això ha estat possible, ha sigut en bona part gràcies a algunes persones que des d'un principi van tenir molt clar a on volíem arribar en cada moment. No vull personificar en ningú, però permeteu-me una llicéncia. Els amics Xesco i Charly ho han fet possible. El que per a la resta eren només somnis, per a ells eren objectius, treball per a fer.

Ara, a uns altres ens toca continuar amb la seva feina i ni que només sigui per les ganes que hi possarem, sé que no decepcionarem a ningú.

La cançó és vostra

Felicitats als Campions de Europa, us ho heu merescut i heu patit una mica més del compte per aconseguir tombar a un Arsenal molt gris. Jo ja m'ho veia a venir.

Però bé, suposo que la il·lusió encara és fa més gran quan alguna cosa ha sigut ben difícil d'aconseguir i a més, tenint en compte que tinc moltíssims amics i amigues que són culés i que ara mateix estaran saltant i/o cantant d'alegria, en certa manera no puc més que alegrar-me per ells.

Bravo campions i espero que el próxim any us posem les coses més difícils. Avui aquesta cançó us pertany.

Imatge de http://www.lfctoronto.com/blog/uploaded_images

Tot no és el mateix

Algun cop he sentit a dir que tots els polítics són iguals i que tots els partits polítics són el mateix. És un tópic amb el que no hi estic d'acord, principalment perque la política al cap i a la fi la fan persones, cosa que a vegades sembla que alguns obliden, i molt rarament un pot trobar dues persones iguals o fins i tot semblants, en la seva manera de ser, de pensar i de fer.

Precissament aquí radica potser una de les principals diferències, en la manera de fer i en les formes d'uns i d'altres.

Aquesta setmana hem viscut un episodi que en sí mateix suposa un bon exemple de que en el món de la política tothom no és el mateix, ni tan sols en els àmbits més propers.

I a la vista dels fets, queda clar que totes les organitzacions polítiques juvenils tampoc són el mateix. Busquin, comparin i decideixin.

Capvespre de Blogs

Després de un dia més o menys enfeinat, però bàsicament llarg i una mica pesat, m'he passat per Can Xalant, per la jornada FesInternet per submergir-me uns moments en l'ambient de la xerrada "Mataró, ciutat blog".

Ha sigut una estona molt agradable en companyia de uns quants bloggers d'aquesta ciutat, la que diuen té més bloggers per metre quadrat de tota Espanya. Han sortit temes interessants, l'alcalde ho explica al seu post. D'altres s'han quedat al calaix, per una altra ocassió, com els blogs confidencials. De fet, ja s'ha proposat de fer una propera trobada de bloggers al mateix Can Xalant, que ara que arriba l'estiu ofereix un marc incomparable en la seva terrassa. És curiosa la dinàmica dels blogs en aquesta ciutat. Algú apuntava que potser hi ha una mica de vanitat en tot això. No ho sé, potser una mica sí que n'hi ha. Però veient la varietat de la blogosfera mataronina, el que sí que em queda clar és que alguna cosa més segur que hi deu haver.

I precissament avui, que hem parlat de blogs a Mataró, m'arriben notícies o senyals de vida d'un dels bloggers mataronins més llunyans (més al sud) i del que feia més temps que no en sabia res, l'amic Ferran Asencio, o ara Fernando Asencio. M'alegro per saber d'ell, encara que sigui a través d'unes poques paraules en el seu blog. Espero que ens veiem un dia qualsevol, i que pugui ser més aviat que no pas tard.

Imatge de http://www.loiclemeur.com/france/_thebenitoreport_images_blogueurs.jpg

FesInternet

Aquesta setmana sentirem a parlar d'Internet, doncs el dia 17 de Maig es celebra el Dia d'Internet, que cada cop més es va consolidant com un dia on arreu es celebren actes de tot tipus relacionats amb la xarxa i també amb les TIC.

Precissament una de les coses que s'organitzarà durant aquesta setmana a la meva ciutat serà la Festa d'Internet 2006, i dins d'aquesta, la jornada FesInternet, concretament dilluns 15 de Maig. Per a bloggers interessats en el tema, deixo aquí el programa:

JORNADA FESINTERNET (Dia: 15 de maig, Lloc: Can Xalant)

• 17,30h. Creativitat i internet. Joan Soler Adillón (programador, profesor de la UPF, autor de l'eina PixelDraw).
• 18,30h. Qui governa internet?: La cimera mundial de la societat de la informació des de dins. Roberto Guerra (privaterra.org, representant de la societat civil al WSIC).
• 19,30h. Mataró, ciutat blog. Amb Judith Vives i Cesc Amat, representants de la blogosfera de Mataró.

Jo, per la meva part, aniré a la darrera xerrada. Pot ser una bona oportunitat per parlar i sentir a parlar de blogs i, a més, segur que també servirà per conéixer algun blogger a qui encara no he tingut ocasió de conéixer. Allà hi seré.

Imatge de http://www.fesinternet.net

Apunts blogaires de dissabte tarda

Al llarg dels mesos, la blogosfera política catalana ha anat creixent de manera desproporcionada, la quantitat de blogs de tots els colors polítics que han sorgit és certament molt considerable, digna d'estudi i mereixedora de almenys un moment d'atenció.

Dins d'aquest ventall blogaire i polític, un paper a considerar és el que juguen els blogs de periodistes o de persones que si bé no es defineixen amb el color de cap força política, si que inunden les seves planes web d'opinió política.

Un dels millors blogs en aquest sentit és el del periodista Saül Gordillo que, a més de seguir molt puntualment l'actualitat política del nostre país, té la virtut d'haver-se convertit en un fantàstic mapa de la blogosfera política catalana. Fent un cop d'ull ràpid al seu blog queda ben clar que en Gordillo fa recorreguts habituals per multitud de blogs del panorama polític de Catalunya. I és que a través dels seus enllaços, escrupulosament ordenats per forces polítiques, un pot conéixer ràpidament la realitat blogaire política i catalana.

En definitiva, un blog de molta qualitat, que ja fa temps vaig incorporar als meus enllaços. Precissament per això, m'ha sorprés veure les paraules que el periodista maresmenc escrivia ahir mateix sobre un servidor: "... Javier Naya, un dinamitzador dels joves socialistes del Maresme a la xarxa. En l'àmbit blocaire socialista i maresmenc, en Naya és una mena de Ramon Bassas, el seu homòleg a nivell del PSC." Per part meva, només puc agraïr aquestes paraules, i bé, això de compara-me amb en Ramon Bassas i dir que sóc el seu homòleg doncs... diguem que en certa manera m'ha fet una relativa gràcia.

A en Gordillo el vaig conéixer en un debat amb diversos periodistes del món local i comarcal, en el que em va tocar fer de moderador, durant l'escola de formació de la JSC Mataró. Tot i que el debat va ser llarg i apassionant, un cop acabat una de les coses que comentàvem era el fet de que no havíem pogut parlar gaire sobre el tema dels blogs polítics.

La veritat és que aleshores em vaig quedar amb el regust de parlar-hi una mica, potser algun dia caldrà fer un debat monogràfic sobre el tema. Però això ja és una altra história...

Imatge de http://hastalosovarios.blogia.com/upload/Escribiendo.jpg

Cessament i incorporacions

Amb la sortida d'ERC del govern de la Generalitat i l'anunci d'eleccions anticipades a la tardor, ens queda un vaixell que almenys està pel Sí a l'Estatut.

Una cosa que em sembla ben clara és que l'Estatut, tot i ser un projecte sortit del Parlament de Catalunya, mai hauria sigut possible sense el govern tripartit catalanista i d'esquerres i per tant, la reforma estatutària es convertirà en un dels grans llegats (sino el més gran) que aquest govern deixarà per a la história de Catalunya. Era inacceptable que un partit pogués dir que no al gran avenç que suposarà l'aprovació de l'Estatut i al mateix temps formés part del govern de Catalunya, el mateix govern que precissament ha fet possible que poguem tenir aquest Estatut.

Que la situació és difícil no ho negaré, ahir deia que no volia parlar del que passaria més enllà del mes de juny, intentaré mantenir la paraula donada. Però el que sí que vull deixar clar és que ERC no ha sigut expulsada del govern de la Generalitat, ERC ha estat cessada, que és diferent. I els motius d'aquest cessament tenen a veure amb el circ que han muntat al voltant de la seva possició davant l'Estatut, tot per acabar fent el triple salt mortal.

Quan algú demostra que no és vàlid per a una cosa, doncs se'l cessa i punt, estem acostumats a veure-ho als equips de futbol. ERC ha demostrat que encara no són un partit madur per a governar Catalunya. I no hi veig victimisme en això, veig manca de responsabilitat, que és el que cal per a formar part d'un govern.

Cambiant de tema, per fer un apunt final i parlar d'alguna cosa més agradable, durant aquesta setmana he afegit alguns blogs a la llista d'enllaços. Les novetats són la Laura Godino, el Lluís Rodríguez, l'Oscar G. Saldaña, el Raul Moreno i el Rubén Carroza. Tots ells són joves i socialistes, companys d'organització i de vicissituts. La Laura és una noia molt jove, estudiant, recent incorporació de la JSC Mataró. El Lluís és un noi també molt jove, 1er secretari de la JSC de Premià de Mar. L'Oscar és un históric de la JSC, amb 5 Congressos Nacionals a les seves espatlles. El Raul és precissament l'actual 1er secretari de la JSC i el Rubén és militant de la fa poc temps constituida agrupació de la JSC a Tordera. Us animo a que els visiteu i els coneixeu.

Foto: EFE