De dibuixos

Una petita tonteria, però avui en dia els programes de retoc fotogràfic permeten jugar a ser un artista. Aquí en teniu una petita mostra, amb una foto en plan dibuix del videoclip de "Take on me". Fa gràcia.

Per cert, demà s'inaugura Ca l'Arenas, un equipament potent per al món artístic mataroní. Serà per això que m'han vingut aquestes ganes de jugar a fer d'artista i que a més ho faig amb retrats?

Au Revoir

"Futbol es futbol", suscribía Vujadin Boskov. Algo así, supongo. Gary Lineker decía: "el futbol es un deporte dónde juegan once contra once y en el que siempre gana Alemania". Y yo añadiría: "... y en el que España parece que nunca va a ganar nada".

Otra vez, lo mismo de siempre. Ya nos conocemos el guión casi de memoria. Esta vez ante una Francia, que siendo buen equipo, está muy lejos de ser la máquina arrolladora de años anteriores.

Lo gracioso es que nos pensábamos que íbamos a jubilar a Zinedine Zidane y al final él nos ha jubilado del mundial y de la ilusión generada después de ganar los primeros partidos, sobretodo ante Túnez y Ucrania. Por cierto, Ucrania está en cuartos y nosotros en casa.

Imagen de http://www.rpp.com.pe/images/portada/deportes/77948.jpg

El Candidat

Montilla serà probablement (encara ho han d'aprovar els consellers i conselleres nacionals) el candidat del PSC a presidir la Generalitat i això em sembla una bona notícia. I que quedi clar que si Pasqual Maragall hagués decidit continuar no em semblaria una mala notícia. Però un cop el President ha decidit que no es presentarà a la reelecció, calia fer un relleu sense espectacles polítics ni cap tragédia, com hauria agradat a alguns. I penso que en aquest sentit s'ha fet bé.

El primer secretari del PSC ofereix un perfil tranquil, poc mediatitzat potser, però que es caracteritza sobretot per donar molt de sí quan es tracta de fer feina i treballar pels ciutadans. La seva trajectória ho demostra sobradament i a més, queda clar que és tracta d'un polític de gestió, de tirar endavant projectes, de perseverar en les polítiques que considera necessàries per al benestar de la gent. I per tant, és la persona ideal per dirigir l'executiu que haurà d'assumir els reptes derivats del desplegament del nou Estatut i també per a consolidar la línia marcada pel govern de la Generalitat en els últims anys, resseguint el camí de les polítiques socials. Això preocupa a la dreta (i a mi m'agrada que sigui així), que fa temps que es dedica a centrar part dels seus atacs en José Montilla.

S'ha parlat molt de que Montilla ha fet el llit a Maragall per posar-si ell, si bé la realitat és que el President va prendre la seva decissió de manera personal i crec que sigués quina sigués la decissió d'en Maragall, hauria comptat amb el suport d'en Montilla. En Montilla ha fet molt pel govern de la Generalitat, doncs va ser el pare del Pacte del Tinell i per tant, en Maragall mai hauria sigut President sense en Montilla. Ara es canvien els papers i serà el nét del poeta el que ajudarà a l'actual ministre a aconseguir que un socialista segueixi presidint la Generalitat.

No tinc cap dubte de que José Montilla pot ser un magnífic President, però primer vindrà una campanya electoral complicada i que començarà més aviat del que ens pensem. Cal un salt endavant per aconseguir una Catalunya de progrés i la feina serà dura, però des del convenciment de que el projecte dels socialistes és el que millor respon a la realitat i a les necessitats que precissa la nostra societat, segur que ens ensortirem.

Imatge de http://aramaragall.com/municipals/montilla/img01.jpg

El post dos-cents

Quan he iniciat la meva sessió avui al blogger, m'he adonat de que portava 199 posts en aquest blog, des que vaig començar a escriure al mes de setembre. Així que enlloc de parlar d'això, que es un dels temes del dia i del que segur que ja en parlaran uns altres, faré una mica de reflexió en veu alta sobre el que suposa escriure, dia sí i dia també, en aquest espai.

La veritat és que ara, observant tot el que he anat escribint, m'adono de que això no s'assembla gaire a la idea de blog que tenia al cap quan vaig iniciar aquest camí. A mesura que han anat passant els dies, les setmanes, els mesos... he anat dibuixant un quadre amb pinzellades polítiques, però també tocs personals, a vegades potser massa i tot. És com una barreja entre un diari personal, un altaveu de pensaments, reflexions, anécdotes, estats d'ànim i ves a saber quines coses més. A vegades, quan em poso davant del teclat em fa l'efecte que oblido que en definitiva, el blog no és un mitjà gaire íntim, que qualsevol persona pot accedir-hi i donar un cop d'ull ràpidament a qualsevol tonteria que se m'hagi passat pel cap.

Però també és una mica sorprenent tot plegat, ja que aquesta "no intimitat" també es fa palesa quan et dediques a anar saltant de blog en blog i al final, acabes coneixent gent nova. O descobrint alguna part desconeguda de persones a les que ja coneixies. A mi això m'ha passat i no poques vegades, la veritat. Algun cop ja ho he comentat.

Amb el pas del temps, el blog s'ha anat tranformant, encara que potser soc jo el que ha cambiat i per això ara l'estil és diferent al dels inicis. Algú m'ha comentat que ha sigut precissament això últim el que ha succeït. En tot cas, són moltes les coses que han canviat al meu voltant en aquest últim any.

Però bé, de moment aquí estem, escribint una jornada més i fins que arribi un dia que me'n cansi o em facin cansar de tot plegat, perquè si alguna cosa he aprés des que vaig iniciar aquest blog, és que tot té un final. Almenys quan arribi intentarem que sigui un final feliç.

Imatge de http://www.webislam.com/Descarga/Imagenes/Imagen_Texto

Bergman

Una suave cena a la luz tenue de las bombillas y las melodías de Ennio Morricone. Poco que beber, algo que comer y tampoco tanto que decir, la verdad. Aunque las palabras llegan antes de lo esperado, no sorprenden demasiado, porque precisamente uno ya las aguardaba desde hace tiempo.

No se clavan, porque no son puñales. No duelen. Hay ciertas cosas que sólo producen dolor si uno quiere y en mi caso, pueden hacerme más daño las cosas que yo mismo pienso, desde luego. Porque al fin y al cabo, las situaciones son las que son y sólo merece la pena aceptarlas y entenderlas.

No deja de sorprenderme cómo algunas situaciones tienen un sabor familiar sin realmente tenerlo, pues en realidad son ligeramente extraordinarias. Y creo que es algo de lo que seguramente no llegaré nunca a desligarme del todo.

Tal vez todo esto resulte demasiado críptico, lo siento. Pero esta noche tiene un aire melancólico y pausado, cómo de cine clásico en blanco y negro. Y llevo rato pensando en una frase de Ingrid Bergman en Casablanca: "El mundo se derrumba y nosotros nos enamoramos". Pues eso.

Imagen de http://www.jonssons.org/bin/2005-Casablanca-Bogart-Bergman.jpeg

Falda Canalla

Quizás ésta sea
una noche canalla
de trabajo debajo
de tu falda,
o de recorrer contigo
el suave camino
de tu ombligo
mientras me guardo
el firmamento
muy adentro
de mi boca reseca,
y en vez de hablar
de estrellas,
hable de otras cosas
menos bellas
pero desde luego
más puñeteras
y seguro,
más divertidas.

No sé,
podría estar bien,
¿no?

Imagen de http://img.classiccloseouts.com/images_104/attributes_m/2AP252F8.jpg

Eulàlia Mas, Directora de Programes

La companya i amiga Eulàlia Mas és des d'aquesta setmana la nova Directora de Programes de la Secretaria General de Joventut, per tant, des d'aquí vull felicitar-la i desitjar-li sort però sobretot molt de treball en aquesta nova responsabilitat que li toca assumir.

I parlo de treball per dos motius. Un perque hi ha molt de treball a desenvolupar en aquest àmbit polític per tal de, com ella mateixa ha manifestat, "facilitar als joves accedir a l'habitatge, a la formació, al treball i a la participació en la societat". I dos, perque els que coneixem mínimament a l'Eulàlia sabem que sobretot és una persona molt treballadora i responsable amb capacitat més que suficient per a fer una bona tasca en aquesta nova etapa que ha d'afrontar.

Potser seria fàcil per a alguns criticar aquest nomenament fent servir l'argument de que la legislatura està pràcticament esgotada i de que poca cosa es podrà fer d'aquí a l'arribada de les eleccions autonòmiques, previstes per finals d'any. Em nego a donar valor a aquesta idea. Molts joves necessiten que des dels governs municipals, autonòmics o estatals, s'agafin amb força les idees que giren al voltant de l'emancipació i s'implementin els projectes necessaris per a facilitar-la. Aquesta gent jove no pot esperar (no podem esperar) a la convocatòria d'unes eleccions, sino que cal sumar esforç i treball en tot moment per aconseguir aquest objectiu.

Des de la JSC sempre ho hem tingut molt clar i amb persones com l'Eulàlia treballant en llocs de responsabilitat, penso que es podran desenvolupar les polítiques que ens han de permetre avançar en aquesta idea d'emancipació juvenil que defensem. Segur que ho farà molt bé, ànims.

Maragall

Avui fa dues setmanes que tranquilament feia un café al costat de la Plaça Catalunya amb l'Oriol Vaquer i en Francesc Amat. Veníem de l'acte "l'Estatut del S.XXI", organitzat per la Fundació Rafael Campalans, però penso que sobretot veníem de passar una estona amb en Pasqual Maragall, el President de la Generalitat.

Aquell dia, caminant avall pel Passeig de Gràcia, ens arrossegava la impressió d'haver tingut al davant a un Maragall en clau de despedida. El President ens havia parlat de l'Estatut, sí, però sobretot ens havia parlat de joventut, de la seva i de la nostra, de com passava el temps, del com ens afecten els canvis, de les diferències entre la joventut d'ara i la de la seva època, quan ell encara era un jove ple de somnis, com qualsevol dels que omplíem la sala.

El President ens va recordar la seva afició a la lectura i de com amb el pas dels anys cada cop havia tingut menys temps per als llibres. Ens va dir: "un dels primers llibres que vaig llegir va ser l'Idiota, de Feodor Dostoievski". Aleshores, la gent que ens aplegàvem a la sala vam riure. "Si l'haguèssiu llegit, no us faria gràcia", va dir amb un somriure a la cara. Magistral com sempre, qui riu l'últim, riu més bé, vaig pensar. I va continuar: "No deixeu mai de llegir, si ho feu, us convertireu en esclaus del moment.". Senzillament genial.

Vam tenir la immensa sort (penso) de compartir aquell migdia amb en Pasqual Maragall. I en aquella jornada, tot i que no ho va dir, la seva cara i el to de la seva veu ja ens van anunciar que ens trobàvem davant d'una mena de despedida. Avui, quan he sentit les notícies, no he sentit sorpresa, portàvem massa setmanes sentint a parlar del tema.

Fa uns tres anys de la primera vegada que vaig veure a en Maragall. Va ser quan va venir a Mataró, un diumenge al matí durant la campanya que el va portar a la presidència de la Generalitat, encapçalant un canvi més que necessari. Han passat moltes coses des d'aleshores, potser massa i no totes han sigut positives. Però tinc la sensació de que, amb el pas del temps es valorara amb justícia els últims anys de govern catalanista i d'esquerres a Catalunya, el govern Maragall.

Ha sigut el President de l'Estatut, l'home clau de tot el procés. També el President que ha donat prioritat a les polítiques socials al nostre país, per damunt d'altres qüestions. Però sobretot penso que poques vegades un President de la Generalitat havia tingut tants maldecaps per a poder governar amb tranquilitat. Evidentment, si pensem en els últims anys, tranquilitat ni ha hagut molt poca, però també és de justícia reconéixer que amb el President Maragall, Catalunya ha posat el peu a l'accelerador per a la modernització com a país que ens era necessària.

Ara cal que la feina iniciada pel President pugui continuar endavant amb força i, en tot cas, siguin quines siguin les persones que ho hagin de fer possible, cal donar-li les gràcies pel camí recorregut.

Foto, Maragall al Casal de la Nova Aliança de Mataró (09/06/06): Quico Melero

Éxito, triunfo y maldición

Hace algunos días, un amigo me hizo llegar un artículo (La maldición del triunfo) publicado en el País del 9 de Junio. El artículo en cuestión invita a la reflexión sobre el éxito profesional y las exigencias de éste. "Pleitos tengas y los ganes", dice la maldición gitana. Y yo me pregunto hasta que punto existe otra maldición en el mundo de muchos profesionales: la de una vida exitosa.

No quiero decir que fracasar sea bueno, ni tampoco que sea conveniente llevar una vida profesional tibia, pero desde luego el triunfo implica riesgos, de los que no siempre somos conscientes y de los que hay que aprender a vacunarse con el tiempo.

El mundo se mueve rápido, es competitivo y el autor del artículo (Antonio Argandoña) expone que en esas condiciones, el éxito exige ser una persona crónicamente ocupada, viviendo entre reuniones, visitas, viajes... siendo esclavo de las llamadas (a ésto contribuye especialmente la telefonía móbil) y convirtiendo a la persona exitosa en una especia de equilibrista que mantiene media docena de platos sobre unos palos, a la vez que se va corriendo de un lado para otro intentando evitar que se caigan. Y llegado a ése punto, no queda tiempo para reflexionar sobre lo que uno está haciendo. Queda, eso sí, la impresión de que algo no termina de funcionar bien.

Y además, es posible que para la persona triunfadora el principal problema no sea tanto la falta de tiempo como el temor no a las preguntas, que ya las conocemos, sino a las respuestas. Como decía el pintor Degas: "hay una clase de éxito que no se puede distingir del pánico". Tal vez sea así porque en algún momento el hombre o la mujer con éxito han pasado la iniciativa a los demás. Parecen personas extraordinariamente independientes y activas, pero de hecho están desempeñando los papeles que los demás les señalan, colocados sobre un abismo casi invisible. Son virtuosos ejecutores de los roles que otros han creado para ellos.

Situando a las personas bajo ésas condiciones, supongo que dan ganas de decir aquello de: "Paren el mundo que me bajo". Yo no me atrevería a decir tanto, pero reconozco que hay algunos momentos en los que me gustaría que la ruleta del desenfreno por lo menos no girase tan rápido.

Imagen de http://www.popsubculture.com/pop/bio_project/images/deck_dangles.jpg

Ahora, el Estatuto

“Es preciso reconocer, señores diputados, que en esta campaña, en esta propaganda, en esta agitación y protesta contra el Estatuto, intervienen, como es normal, impulsos, factores que no todos merecen una igual consideración […] Se introduce, además, en esto una pasión, un sentimiento, que yo reverencio y pongo sobre mi cabeza, y del cual participo, pero que puede estar equivocado en sus conclusiones: una gran parte de la protesta contra el estatuto de Cataluña se ha hecho en nombre del patriotismo, y esto, señores diputados, no puede pasar sin una ligera rectificación.

El patriotismo no es un código de doctrina; el patriotismo es una disposición del ánimo que nos impulsa, como quien cumple un deber, a sacrificarnos en aras del bien común; pero ningún problema político tiene escrita su solución en el código del patriotismo. Delante de un problema político, grave o no grave, pueden ofrecerse dos o más soluciones, y el patriotismo podrá impulsar y acuciar, y poner en tensión nuestra capacidad para saber cuál es la solución más acertada; pero una lo será, las demás, no; y aun puede ocurrir que todas sean erróneas. Quiere esto decir, señores diputados, que nadie tiene derecho de monopolizar el patriotismo, y que nadie tiene el derecho, en una polémica, de decir que su solución es la mejor porque es la más patriótica; se necesita que, además de patriótica, sea acertada.

Ha habido también en esta cuestión un poco de malevolencia política, un poco de malquerencia política; un poco, no mucho: la que basta para que en esta polémica no nos falte el encono. Esto también es normal, porque al acercarse el problema del Estatuto a su situación parlamentaria no habrá faltado quien piense que podría ser una dificultad seria, no para la República –que es más fuerte que todos sus problemas, y sale resueltamente a su encuentro, y los afronta cara a cara-, pero sí para el Gobierno, y quien sabe -¡ilusión dorada!- si para las Cortes mismas. Quizá se ha pensado que el Gobierno iba a encontrarse en un desfiladero donde podría ser destruido con facilidad o que las Cortes entrarían en tal confusión inextricable que saltarían hechas pedazos. Yo he observado con silencio escéptico estas previsiones funestas. Si ahora resulta, señores diputados, que no hay desfiladero y que las Cortes no saltan en añicos, ¡qué le vamos a hacer!; otra vez será. (Risas).

De esta suerte, señores diputados, el debate parlamentario, como ocurre siempre, en virtud de la disciplina parlamentaria, ha dado un cauce estricto al problema, cauce delimitado por la razón y los argumentos de la posición política de cada cual, o los que le dicta su posición de partido, y por el sentimiento de responsabilidad que a todos nos es común. La pasión alhaquirienta y vocinglera, la pasión destructora, no tiene aquí lugar, porque no es capaz de articular una razón sola que merezca la pena de ser tomada en serio".

Manuel Azaña - Discurso cómo Presidente del Gobierno, 27 de Mayo de 1932, en el debate parlamentario sobre el proyecto de Estatuto de Cataluña

Breve poesía nocturna

Cuándo escribo poesía, siempre lo hago con alguna mujer en la cabeza. Hoy, para variar, simplemente he escrito pensando en una mujer cualquiera, sin nombre ni rostro, ni nada que se le parezca.

Golpea

Hoy desperté de la razón
con los ojos cerrados
y un puño en el corazón
que golpea el sendero
por el que mi camino va,
que golpea mi sueño
en estas noches oscuras,
que golpea y golpea
en estas noches tan duras,
que golpea y envenena
en estas noches sin ti.

Imagen de http://vraahojskole.dk/emil/STOR/fash-sh-siluet.jpg

Mini-Retrospectiva de Campanya

La campanya s'ha acabat, avui és jornada de reflexió. Durant 15 dies he participat en 15 actes. He fet 500 km durant tota la campanya.

Ahir, després de tornar de l'acte final al pabelló de la Mar Bella, amb José Luís Rodríguez Zapatero, vaig anar a sopar amb alguns companys de la JSC. A les 12 de la nit, sota les mirades curioses de la gent que hi havia al restaurant, ens vam posar a aplaudir: la campanya s'havia acabat.

Tres Amigas

Una amiga me dice que no me olvide de la poesía mientras, una segunda amiga se preocupa por mi y yo, al mismo tiempo, pienso en una tercera amiga. Estas últimas semanas no he escrito ninguna poesía, por falta de ganas, de tiempo y de inspiración.

Esta mañana, sin embargo, pude volver a escribir una poesía. Es un regalo para la primera amiga (ella ya sabe), una ventana a la reflexión para la segunda y también una dedicatoria a la tercera, que ha sido la encargada de añadir la inspiración necesaria para poder escribirla.

Esperanzas y Deseos

Se acabaron ciertas esperanzas
y aunque eran esperanzas ciertas
la sensatez las mató
o por lo menos las dejó heridas.

Se fundieron ciertos deseos
y aunque eran deseos ciertos
el tiempo los mató
o por lo menos los dejó heridos.

Se acabaron, se fundieron,
se marcharon, se liquidaron,
se limitaron, se perdieron,
se escondieron, se ocultaron,
se fueron y sin embargo,
sin embargo se quedaron…
mis esperanzas y mis deseos
por lo que tú y yo sabemos.

Imagen de http://www.fotodenatura.com/FOTOS/f-h-silueta.jpg

Coherència

Avui tenia pensat fer un post sobre altres temes, però després de trobar-me amb la notícia de que un comentari meu publicat en aquest blog ha molestat als joves de les Noves Generacions de Mataró, he decidit que el post d'avui servirà per explicar mínimament tot plegat.

Hi han dos aspectes concrets que han molestat. Un és el fet d'haver titllat de miserable al secretari general del Partit Popular, Ángel Acebes. Vaig fer servir l'adjectiu de manera matitzada, fent referència al fet de que si al cercador Google s'escriu la paraula miserable i es fa click en el botó "Voy a tener suerte" apareix la fitxa de diputat d'Ángel Acebes. Pura curiositat.

D'altra banda, sobre la meva opinió respecte als fets lamentables que han estat succeïnt durant aquesta setmana en diversos actes de la campanya electoral del PP, els joves populars expressen que estic "donant cobertura als feixistes que volen impedir que el PP expressi les seves idees a Mataró o qualsevol altre lloc de Catalunya, incitant a la violència", tal i com ha dit textualment Adam Alonso, el president de les NNGG de Mataró.

Des del meu punt de vista, segueixo pensant que una de les causes que han provocat aquesta sèrie de fets (lamentables, com ja he dit i que espero que no tornin a succeïr, com també ja he manifestat) han sigut precissament les declaracions sobre Catalunya i l'Estatut que alguns dirigents populars, entre ells Ángel Acebes, han expressat durant els dos últims anys.

Potser m'equivoco, però crec que si aquestes declaracions no s'haguèssin produït o s'haguèssin fet d'una altra manera, segurament no hauríem d'haver vist durant aquesta setmana com tota una sèrie de persones han intentat boicotejar els actes del PP. No pretenc donar lliçons a ningú, però penso que tot plegat invita a reflexionar sobre el tema.

Per altra part, com també vaig expressar en el post de la discòrdia i per si no va quedar suficientment clar en el seu moment, comdemno els tristos fets que han succeït en els actes electorals del PP, com condemnaria qualsevol actitud violenta, però deixant clar tot el que he comentat i he explicat anteriorment.

Espero que no tornin a passar coses d'aquest estil, a ningú, i que qualsevol partit pugui expressar lliurement les seves idees, però també espero que ho facin amb responsabilitat. Al cap i a la fi, succesos d'aquest estil no són bons per a ningú i crec que, almenys en això, les NNGG de Mataró i jo estarem d'acord.

Imatge: Forges (El País)

Sobre lo de ayer en Mataró y lo de hoy en Leipzig

Ayer en Mataró

Ayer en Mataró tuvo lugar otro acto más del circo en que se ha convertido la campaña del Partido Popular en Cataluña. Y digo que se ha convertido porque, al contrario de lo que manifiestan los líderes populares, los principales responsables de lo que les está pasando día sí y día también son ellos mismos.

Es muy fácil decir que el resto de partidos no condenan las agresiones que están sufriendo en sus actos y que incluso este tipo de sucesos están organizados por otras formaciones políticas. He oído acusaciones directas a José Montilla, pero sin embargo ayer mismo en Granollers (dónde yo me encontraba mientras sucedía lo de Acebes en Mataró) escuché al 1er secretario del PSC condenar las agresiones que están sufriendo los populares. Esto no lo dice nadie.

Los propios populares podrían reflexionar un poco y entender que la principal causa de todo se encuentra en las barbaridades que han estado diciendo durante los dos últimos años. ¿Han estado cabreando a la gente y no son capaces de aceptarlo o reconocerlo? Y cuándo cabreas a la gente, la gente te recibe mal y sobretodo tienen ganas de recibirte mal aquellos que representan a la parte más radical del otro extremo político (porque el PP también está en un extremo).

Me gustaría que no volvieran a suceder esta clase de cosas y que hoy mismo no vuelvan a ser noticia por lo mismo. Preferiría que los dirigentes del PP pudieran venir a Cataluña con total normalidad y pasearse tranquilamente por la Riera de Mataró o tomarse una orchata en una terraza. Me gustaría que en vez de provocar rechazo, provocaran indiferencia, sobretodo en el caso de políticos cómo Ángel Acebes o Eduardo Zaplana.

Lo dicho, espero que hoy no tengamos que asistir a otro desagradable episodio del circo en que se les ha convertido la campaña.

Hoy en Leipzig

Cambiando de tema, esta tarde debuta la selección española en el mundial de Alemania. La verdad es que este año no soy ni optimista ni pesimista con el papel que pueda hacer España en esta competición. Este año tengo otras cosas en la cabeza.

De todos modos, me ha llegado un detalle curioso sobre España y el mundial. Por lo visto, alguien que estaba aburrido y con mucho tiempo, se ha entretenido repasando las profecías de Nostradamus y ha encontrado lo siguiente:

"Cuándo el sexto mes de 2006 finalice,

el rey de España cruzará los Pirineos con su ejército.

Las legiones de Belcebú aguardarán a la batalla

en las planícies del centro de Europa.

La destrucción y la derrota caerá sobre los malvados.

El Santo Grial volverá, con el rey triunfante, a España."

Detrás de estas palabras (bastante frikis, por cierto), hay quién ha querido ver una explicación bastante clara: "D. Juan Carlos irá a ver los partidos de la selección al mundial de Alemania y volverá con la copa del mundo".

Pues ahí lo dejo, ya veremos si nos volvemos con la copa o cómo ya es habitual nos volvemos en cuartos de final con algunas copas de más.

Som una clonació

Aquesta setmana vaig de cul i això es deixa notar en el blog. Ahir tampoc vaig fer post, m'estic mal acostumant... avui no em complico la vida i us deixo un vídeo per riure una estona. Dura una mica, però no té desperdici, boníssim (bendito Youtube).

Moment Esportiu

Ahir no vaig fer cap post al blog, vaig fallar per primera vegada des del 19 d'abril, però és que aquest cap de setmana he anat una mica de bólid, és el que té la campanya. Sort que ja queden pocs dies i que crec que el Sí guanyarà i guanyarà bé, o sigui que l'esforç haurà merescut la pena. Però avui no vull escriure sobre l'Estatut ni sobre la campanya, que ja sembla que no hi hagi vida després de l'Estatut. A aquest ritme no sabrem qué fer el dia després...

Parlarem d'esport. Poques vegades parlo d'esport en aquest blog, però aquest cap de setmana ha sigut especialment destacat en aquest aspecte. No només pel començament del mundial de futbol, del que suposo que a mesura que passin els dies alguna cosa aniré dient, sino també per la espectacular victòria de Rafa Nadal a Roland Garros i pel Gran Premi de Fòrmula 1 celebrat al circuit de Silverstone, on Fernando Alonso a tornat a imposar-se amb el seu Renault.

Quan penso en aquests fenòmens esportius ràpidament em fixo en la joventut d'alguns esportistes d'èlit. Rafa Nadal només té 20 anys i Fernando Alonso deu tenir 23, crec. I la qüestió és que porten un ritme impressionant. Jo només tinc 22 anys i a la meva edat, Alonso ja era campió del món de Fòrmula 1. Pel que fa a Rafa Nadal millor que no hi pensi, a la seva edat jo estava barallant-me amb el segon curs de la carrera, i ell porta un parell de Roland Garros a les seves espatlles, a més de una Copa Davis i bé, si amb 20 anys ja anem així, no vull pensar com anirà quan tingui la meva edat...

El que jo dic, millor no pensar-hi... millor em dedico a una altra cosa.

Imatge: Reuters. http://www.marca.com/06/06/11/final_rolandgarros/05.jpg

Banner, Vídeo, Vídeo, Vídeo

El banner...

... un vídeo...

... un altre vídeo...

... i un altre vídeo més.

Más Madinas y Menos Acebes

Por lo menos un segundo de reflexión merece el compañero Eduardo Madina, de las Juventudes Socialistas de Euskadi y diputado en el congreso, también miembro de la blogosfera. Antes que diputado es joven, de izquierdas, progresista y si me lo permiten, en mi modesta opinión, creo que también es una persona inteligente y desde luego respetuosa.

En la política de este país no es sencillo utilizar ambas cualidades (inteligencia y respeto) para construir un discurso alrededor de según que temas. El Partido Popular y especialmente su secretario general, el Sr. Ángel Acebes, son una buena muestra de ello. Es un hecho que el Sr. Acebes siembra odios y algún día recojerá tempestades, por su falta de respeto hacia los que no piensan cómo él y por su falta de escrúpulos para mentir y lanzar barbaridades sin pensar en las consecuencias de sus palabras.

"El proyecto de Zapatero es el proyecto de ETA". Claro, cuándo alguien escucha estas palabras de boca de un miserable cómo Ángel Acebes (no lo digo yo, vayan a Google, escriban miserable y pulsen el botón "Voy a tener suerte!"), tiene que hacer oídos sordos, supongo. Si además, resulta que eres joven, de izquierdas y tienes en mente los últimos días del gobierno de Aznar, algo se te enciende dentro. Y si además, resulta que has sufrido un atentado de ETA en tus propias carnes, cómo lo sufrió Eduardo, entonces supongo que algo más que una simple llama debe encenderse en tu corazón.

Tómense un momento, vayan al blog de Eduardo y lean este artículo. Disfruten de la ironía que se desprende de él. Irónico... y sin embargo lo triste es que tiene buena parte de razón. Lean después algunos comentarios (más de 200 en el momento en que escribo estas líneas) y observen la bajeza moral de algunos individuos que insultan a Eduardo tras la barrera del anonimato. Y lo insultan por haber escrito algo que suscribiríamos muchos jóvenes y no tan jóvenes en este país.

Desde aquí, yo le mando un abrazo a Eduardo, porque aunque eres diputado y seguramente un diputado debe medir mucho sus palabras y también sus escritos, antes que diputado eres joven que piensa y siente pero que sobretodo dice lo que muchos pensamos y sentimos.

Ánimo compañero, en este país hacen falta más Madinas y menos Acebes.

Imagen de http://www.noticiasdealava.com/

Cuestión de saber

Hoy me he pasado una parte de la tarde con varias canciones en la cabeza, muchas de ellas llevaban el sello casi mágico del grupo de rock andaluz Triana. De todas ellas y para hacer este post, me quedo con ésta, simplemente por una cuestión de saber o de necesidad de saber. Hay días en los que uno simplemente necesita algo.

Necesito

Necesito saber
si hay un cielo que cubre
la tierra y el mar.

Necesito saber
si un astro celeste
nos juzgará.

Necesito un punto seguro
en que mi alma y mi cuerpo
se puedan apoyar.

Necesito un silencio
alguien que comprenda
y que sepa escuchar.

Porque la vida se me va
y del pasado no voy a vivir
y con mi cuerpo yo quiero sentir.

Necesito agarrarme
a la cola del viento
para poder volar.

Necesito que mañana
descubra el misterio,
una nueva canción.

Necesito saber
si una corte celeste
nos juzgará.

Porque la vida se me va
y del pasado no voy a vivir
y con mi cuerpo yo quiero sentir.

Imatge de http://www.deflamenco.com/discos/portadas/grandes/trianaelpatio.jpg

Coneixent

Sempre agrada conèixer gent nova, sobretot si els inicis són bons. És curiós apreciar com avui en dia, amb el món d'internet, les possibilitats a l'hora de conèixer gent i iniciar noves amistats es fan més grans, fins i tot a vegades, es dona el cas de que coneixes a algú abans a través de la via telemàtica que en persona.

No és la primera vegada que em passa aquest any i segurament no serà la última que d'entrada conec a algú a través de la blogosfera. Ja em va passar amb el Miguel, amb la Carme, també amb el Francesc i avui m'ha tornat a passar, un cop més. He conegut al Guillem, un company de Santa Susanna amb el que mai m'he vist (encara que em consta que hem arribat a coincidir en algun lloc) però al que avui m'he trobat "virtualment", a través del seu blog i també del msn ("bendito Messenger", que diem alguns).

En Guillem és un apassionat de la pintura i l'art en general, així com també de la filosofia, com un pot adonar-se'n ràpidament llegint el seu weblog. Des d'aquí li vull donar la benvinguda a aquest microcosmos de la blogosfera del Maresme, si és que se li pot anomenar així. He incorporat el seu enllaç a la llista d'aquesta pàgina, el llegirem. I ben aviat també hi haurà ocassió per saludar-lo en persona. Un plaer.

El Sí avança

Avui, que és dilluns de festa i de fira, almenys per als mataronins i per a les mataronines, la campanya estatutària no s'atura. Encara que portem poquets dies de campanya, hi ha algunes qüestions que crec que es van clarificant una mica.

En primer lloc, i ho dic sense cap mena de complexe, tinc la sana percepció de que el Sí a l'Estatut avança amb fermesa. I no ho dic gratuïtament. L'enquesta d'ahir a La Vanguardia ho confirma, però més enllà de dades, tinc aquesta sensació sobretot pel fet de que fent campanya durant aquests dies i parlant amb la gent, et trobes més ciutadans partidaris del Nou Estatut que no pas votants decidits de la opció del No. Naturalment, també trobes gent indecisa, que encara no sap quina serà la seva opció i que amb sana educació et pregunta pel nou text.

Per altra part, fent campanya al carrer tens la percepció de que entre la gent hi han idees molt clares, de que saben molt bé el que volen i amb conscienciació real de que els catalans i catalanes (més que Catalunya, en general) necessitem aquest Nou Estatut. També te n'adones de que a la gent li ha cansat una mica les formes en alguns moments clau de les negociacions de l'Estatut, però fins i tot en això he trobat bastant gent que reconeix que el PSC és el partit que més esforços ha possat a sobre de la taula per aconseguir els acord que permetés arribar al nou text.

En qualsevol cas, i amb la prudència que dona el fet de que queda molta campanya per endavant, sembla que ni ERC ni el PP estan aconseguint fer arribar el seus missatges als ciutadans que queden més enllà dels seus votants habituals. De fet, crec que ERC ni tan sols això, doncs m'he trobat a algun votant seu que reconeix la necessitat del Nou Estatut i que del·lata sense complexes que el seu vot serà positiu, desmarcant-se de la opció que defensa el seu partit.

Per cert, en aquests dies de campanya m'he assabentat que Carod Rovira i Ángel Acebes vindran a Mataró a fer campanya pel No, casualment el mateix dia. Casualitat? segur que sí, però no deixa de fer-me una mica de gràcia.

Sopar-Debat

Ahir vaig anar a un sopar-debat amb el periodista de TV de Catalunya, Esteve Soler, que havia sigut corresponsal de guerra a Palestina i a l'Iraq. Com la blogosfera ja diu, va ser molt interessant, tant durant el sopar en sí mateix com per la xerrada del periodista, que va explicar un bon grapat d'experiències personals viscudes a les zones de conflicte.

Durant el debat posterior es van dir i es van parlar moltes coses, desde preguntes motivades per la simple curiositat (curiositat que comparteixo) per conèixer el poble i la cultura àrabs, o la manera de viure de la gent a l'Iraq i a Palestina, fins a reflexions al voltant del paper jugat per la ONU en aquests contextes o el plantejar un debat a nivell europeu per enfortir el paper de la pol·lítica exterior europea, cosa que implicaria fer-nos conscienciar de la necessitat de crear un exèrcit europeu, per tal de poder exercir de contrapés a l'agresiva pol·lítica de les administracions nord-americanes.

Una de les sensacions que em queda després de tot plegat és que en els països occidentals la majoria de la societat viu (vivim) tan preocupada per poder-se resoldre el dia a dia, que acaba deixant de banda certes qüestions. I en part per culpa d'això, hem viscut una situació tan vergonyosa com la de l'Iraq, on alguns es van inventar una sèrie de mentides (com s'ha anat veient) per justificar una guerra i després de tot, sembla que aquí no hagi passat res i gairebé ningú s'escandalitzi.

Sembla que una part d'aquesta tragèdia es troba en la indiferència i en que tristament ens haguem acostumat a viure amb situacions com les de l'Iraq i Palestina, on dia sí i dia també, passen les coses que passen amb una certa normalitat. Maleïda normalitat.

Imatge de http://www.vallesnet.org/munides/

Manifest per la forma de ser

Per viure al meu aire envoltat de les persones que mereixen la pena, sent feliç si es pot i afrontant amb compostura els moments durs quan vinguin. A favor de decidir per un mateix quins camins porten al lloc on em vingui de gust arribar, i agafant el rumb que s'hagi d'agafar a cada instant, però sent sempre conseqüent amb les meves idees i amb la meva forma de fer.

Per poder compartir el que em doni la gana amb qui en doni la gana i si cal, discutir amb els amics perquè precissament són amics, però també per prendre'm una cervesa amb els que no són amics i parlar una estona, que sempre és bó intercanviar experiències. Per estar d'acord i a vegades en desacord, sempre desde el respecte, evidentment.

Per envoltar-se d'idees i de persones que mereixen la pena, per poder aprendre d'ells i d'elles, sent capaç de valorar com ningú els seus exemples, tenir memòria i no oblidar. No oblidar per no repetir errors i poder caminar cap a endavant amb vissió de futur i ganes de millorar, sobretot en els petits detalls, en les petites coses, que són les que més sentit donen a tot plegat.

Per tenir molt clar que els problemes difícils no tenen solucions simples i que els anàlisis simplistes no porten a cap lloc, que les solucions passen per fer esforços i tenir en compte molts punts de vista. Saber que sempre és guanya més a base de col·laboracions que caminant sol i que els missatges possitius, almenys per a mi, tenen més valor que els negatius.

Per contemplar que les formes poden ser tan importants com el fons de la qüestió. I que a vegades la raó es pot perdre per qüestions d'aquesta mena.

Per tenir sentit crític i sentit comú, una combinació de les dues coses que doni origen a alguna cosa més. Que tot plegat sigui indefinible però interessant, emocionant i emotiu a la vegada.

Per enamorar-me quan jo vulgui i no haver de pensar en el que un fa i diu, simplement fer i dir sense plantejar cada pas que dono (o que no em decideixo a donar), deixant-me portar pel que em digui el cor i no el cap, per pur instint, tenint molt clar sempre on vull estar i amb qui. Però que sigui amb qui sigui, com a mínim que em faci sentir bé, o almenys que em faci sentir alguna cosa. Despertar-se cada matí pensant en algú que et faci venir les ganes d'aixecar-te.

Per ser com s'hagi de ser i simplement ser, jo a la meva manera i els demés a la seva. Però sobretot ser, que no és poca cosa.

Imatge de http://www.ccb.pt/ccb/filepath/sombra%20pernas%202.jpg

Verano del 94

No acostumbro a hablar mucho de fútbol, la verdad, pero cómo faltan unos pocos días para que el balón eche a rodar en Alemania, he estado haciendo un poco de memoria sobre los mundiales.

Qué decir de los mundiales, por encima de la liga o la champions, y aunque nunca ganamos nada, muestran la emoción del futbol en estado puro y almenos para mi, el mundial es con diferencia el torneo más apasionante y del que más disfruto, juegue la selección que juegue.

Recuerdo que el fútbol empezó a gustarme de verdad allá por el verano del 94, cuándo me llamó la atención el mundial de Estados Unidos. Aquél fue el año de Brasil, que consiguió el cuarto campeonato, con un equipo plagado de jugadorazos en todos los sentidos: Romario, Bebeto, Dunga, Mazinho, Raí... componían un once de ensueño, con un juego directo y espectacular.

Me quedó grabado el partido que disputaron Brasil y Holanda en cuartos de final, con resultado de 3-2 para la canarinha. Aquél fue el partido de la famosa celebración de Bebeto, acunando con los brazos a su hijo. El choque se decantó merced a un golazo de falta de Branco, un zurdo que la pegaba con una fuerza impresionante, mucho antes de que Roberto Carlos llegará a la seleçao.

De aquél mundial también recuerdo el golazo de Goicoechea contra Alemania, desde la banda y ante el gran Bodo Illgner. Y en todos los mundiales siempre hay un grupo de selecciones sorprendentes, semidesconocidas, pero que dejan tras de sí estela de buen fútbol y algún gran gol, en el caso del mundial 94 recuerdo un gol tremendo de Arabia Saudí, recorriendo todo el campo en carrerón espectacular.

Y naturalmente, los mundiales también nos dejan momentos de decepción, en el caso del mundial de Estados Unidos el momento de decepción llegó con el codazo que le partió la nariz a Luis Enrique y que el árbitro no señaló cómo penalty. Recuerdo las lágrimas del jugador mezclándose con la sangre que le caía del rostro. Fue un momento tremendo de impotencia y rabia.

Después de aquello llegaron otros mundiales, eurocopas y demás, pero para mí no hubo otro torneo que recuerde con el cariño del mundial de aquél verano del 94, cuándo con 10 años de edad, empecé a fijarme con un poco de interés en el fútbol.

Alguns apunts sobre el Nou Estatut

No sóc precissament cap gran expert en els continguts més específics del Nou Estatut, però sí que soc una persona curiosa, així que he estat donant un cop d'ull més o menys profund al nou text. La idea era buscar alguns dels avenços concrets que incorpora el document que es sotmetrà a referèndum el 18 de Juny.

No sé, però tinc la senssació de que molta gent (alguns partidaris del no i també algun del sí) estan defensant la seva possició sense donar autèntics arguments de pes o sense concretar les millores del document, sino més aviat parlant de trencaments d'Espanya, de falta de reconeixements nacionals de Catalunya o simplement demanant un vot per contrarrestar el que diuen els altres.

Així doncs, passo a enumerar algunes coses interessants que he trobat a l'Estatut. N'hi han moltes més, però aquí només he inclós algunes de les que m'han cridat més l'atenció:

1. Posa al mateix nivell i dona el mateix tractament a les dues llengües oficials de Catalunya, per tant, per a mi posa fi a polèmiques que és poguéssin generar en aquests temes (em ve al cap aquella barbaritat que va dir Rajoy sobre l'ús del castellà a Catalunya), (art. 6.2).
2. Incorpora un article sencer als Drets de les Dones, un tema que no apareix enlloc a l'Estatut del 79, i en aquest mateix sentit també fomenta la igualtat especificant que la llei electoral de Catalunya ha d'establir criteris de paritat entre homes i dones per a l'elaboració de llistes electorals (art. 56.3).
3. Fomenta la participació ciutadana, i estableix mesures en aquest aspecte, per exemple, permet que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya puguin proposar una reforma de l'Estatut vigent mitjançant la pressentació de 300.000 signatures acreditades de ciutadans amb veu i vot. Per tant, és mentida que aquest Estatut ens hipotequi per 25 anys més, ja que a partir d'ara, serà més fàcil iniciar un procés de reforma, o almenys proposar-ho (art. 226.1).
4. Es reconeix la possició del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya com a darrera instància judicial, incrementant les seves competències respecte al text de 1979. És a dir, permetrà que la justícia actuï desde una major proximitat i per tant, probablement desemboqui en que els temes relacionats amb la justícia funcionin amb una major celeritat (art. 95).
5. Dóna competències a la Generalitat en un tema tan important com la immigració, un dels majors reptes que ha d'afrontar Catalunya en l'actualitat. Evidentment a l'Estatut del 79 no hi ha ni rastre d'aquest tema (art. 138).
6. Dóna la competència exclusiva a la Generalitat en matèria d'habitatge. Això inclou, per exemple, les promocions públiques d'habitatges, les inspeccions o les normes sobre habitabilitat. Aquest és un tema molt important per a la gent jove, i jo almenys penso que es pot gestionar millor des de una administració més propera (art. 137).
7. Per primera vegada, parla de les relacions de Catalunya amb la Unió Europea. Per exemple, permet a Catalunya participar directament en les delegacions espanyoles davant les institucions europees (art. 187.1) o gestionar directament els fons europeus destinats a matèries de la seva competència (art 190.1).
8. Desembocarà en un augment real de les inversions de l'Estat a Catalunya en infraestructures, doncs l'Estatut marca que aquestes inversions s'han d'equiparar amb la participació relativa del producte interior brut de Catalunya amb relació al producte interior brut de l'Estat (Disposició addicional sisena).
9. En cap cas és un text no solidari amb la resta d'Espanya, doncs reconeix que la Generalitat ha de contribuir a la solidaritat amb altres comunitats autònomes, a fi de que els serveis d'educació, sanitat i altres serveis socials essencials de l'Estat del benestar prestats pels diferents governs autonòmics puguin arribar a nivells similars en el conjunt de l'Estat, això sí, sempre i quan portin a terme un esforç fiscal també similar (art. 208.3).
10. I per acabar aquesta petita mostra, un detall que m'he mirat amb un cert somriure, i és que el Nou Estatut fixa que correspon a la Generalitat la competència sobre les condicions per les instal·lacions d'infraesructures comunes de telecomunicacions en els edificis (art. 137). Un que és teleco... doncs m'ha fet gràcia.

En fi, això només és un petit recull, podríem trobar moltíssims més exemples, doncs és un text molt ampli i amb punts de gran calat en molts sentits. Però ja seguirem un altre dia, que la campanya només acaba de començar.