Bones Festes

No he tingut la ocasió de felicitar les festes, però "más vale tarde que nunca", així que, bones festes a tots i totes, amb independència del vostre color polític o del que sigui.

I que el 2006 sigui un bon any per a tothom.

¿Y tú de quién eres?

Transcribo de El Borrador, yo añado las imágenes.

En política, como en la vida, existen tres opciones:

1-. Estar en este mundo y no querer cambiarlo, es de cobardes.

2-. Estar en este mundo y querer cambiarlo imponiendo una creencia, recurriendo a la violencia, es de temerarios.

3-. Estar en este mundo y querer cambiarlo promoviendo la búsqueda de un consenso, recurriendo a la democracia, es de valientes.

Cada uno sabe perfectamente cuál es su opción.

bush from generallyawesome.com, rajoy from informativos.telecinco.es, zapatero from derf.com.rar

Evo

Se dice que en Oruro, localidad natal de Evo Morales, las madres están llamando Evo a sus pequeños y los jóvenes se dejan crecer el pelo en forma de casco. Es la ilusión de un pueblo, el boliviano que ha aupado a la presidencia de su país a Evo Morales, de 46 años.

La irrupción de Evo en el panorama internacional no deja indiferente a nadie. Por primera vez, un indígena asume la presidencia del país más pobre de América del Sur. Pobre sí, pero rico en recursos naturales, hidrocarburos. Dice Evo en su campaña electoral que si los beneficios de la explotación del gas repercutieran en la gente de Bolivia, en el país se podría vivir tan bien como en Suiza.

Los expertos mirán hacia Bolivia con expectación ante las decisiones que tome Evo a partir del próximo 22 de enero, en que será investido presidente. Hoy, en una entrevista en el País, hace un avance: "Hay que revisar los contratos de las petroleras. Son nulos e ilegales".

Pero, en definitiva, todo eso es adelantar acontecimientos sobre las decisiones que tome cuando se encuentre al frente del gobierno. Yo, por encima de todo eso, destacaría la capacidad de Evo de crear ilusión y esperanza entre los suyos. De hecho, la suya ha sido la victora electoral más amplia en la historia del país, y contrariamente a lo que se pudiera pensar, no sólo los campesinos e indígenas han depositado su confianza en él. También mucha gente de las ciudades y de los sectores más favorecidos parece que confían en él.

Precisamente, y teniendo en cuenta que no se encontrará con una oposición preparada para hacerle frente, creo que ese enorme apoyo popular será el que más presione a Evo, especialmente para no morir de éxito. Los sectores más radicales de entre los suyos, ya le han dado un ultimátum de 3 meses para cumplir su programa electoral. Ni siquiera va a tener los 100 días de beneplácito que se acostumbran a conceder a un nuevo gobierno.

Ahí se encuentra el gran reto de Evo. Ser capaz de sacar adelante las reformas necesarias para sacar a su país del pozo, impulsar las medidas sociales y lograr que la economía boliviana salga adelante. Todo ello sin ser devorado por la gran ola del pueblo que le ha llevado a la presidencia de su país.

Sergio García (no el golfista)

Cómo últimamente no me he podido prodigar mucho por la red, no he tenido tiempo de presentar al amigo Sergio García, un nombre común para un gran hombre fuera de lo normal.

Sergio, hombre de Premià de Mar, lleva unos días a vueltas con el ciberespacio a partir de la creación de su blog, cosa que celebro con alegría y una copita de cava catalán. Desde aquí quiero darle la bienvenida a este curioso lugar al que unos cuantos nos estamos aficionando (increíble esto de los blogs, surgen como setas).

Para los que no tengáis el placer de conocerlo todavía, os recomiendo que de vez en cuando le hagáis una visita y leáis sus pensamientos y reflexiones. Es un tipo interesante, cosa que hoy en día desde luego no es poco. Y para no extenderme en piropos y peloteo, podéis miraros el post que el amigo Ferran le dedica en su blog.

La millor notícia del 2005

Fa uns dies, l'Oriol Vaquer em va llençar una meme a través del seu blog preguntant quina era la millor notícia del 2005. He estat donant-li voltes i no és gens fàcil decidir per una sola notícia. A més, com que he trigat una mica en respondre, hi han molts altres bloggers que ja han dit quina era (per a ells) la millor notícia d'aquest any que se'ns escapa, i com que no tinc ganes de repetir el que altres ja han dit, he hagut de pensar alguna cosa que, espero, sigui original i no s'hagi dit.

Volia parlar d'alguna iniciativa que representés la lluita per la justícia, contra la pobresa i en favor de milions de persones a tot el món. Crec que durant el 2005, la iniciativa que millor representa tot això ha estat la celebració a diverses ciutats de tot el món dels concerts solidaris Live 8.

El 2 de juliol es van celebrar 9 concerts solidaris amb l'objectiu de presionar als líders mundials del G-8, que celebraven una cimera a Gleneagles, a prendre mesures per ajudar als més desfavorits del planeta. La condonació de la deuda als països més pobres, més i millor ajuda i justícia comercial. Qualsevol cosa que serveixi per ajudar als més pobres. Persones de tot el món van assistir als diferents concerts a Londres, Roma, Berlín, París, Moscú, Filadelfia, Barrie, Tokio i Johannesburg.

Cap altre event o espectacle com la música pot arribar a tanta gent i ser capaç de provocar autèntics sentiments de solidaritat en les persones de tota mena de cultures. Cal dir, però, que la celebració d'aquests concerts és un pas, una petita ajuda en aquest recorregut de l'erradicació de la pobresa, i que aquest és un recorregut que els països rics han de recòrrer amb fermesa i determinació per tal de que el nostre sigui un món realment just. No oblidem que, cada dia, moren 30.000 nens i nenes a causa de l'extrema pobresa.

Los Siete Pilares de la Sabiduría

He comenzado a leer, "Los Siete Pilares de la Sabiduría", de T. E. Lawrence.


Te amaba, por eso a mis manos traje aquellas oleadas de hombres
y en los cielos tracé mi deseo con estrellas
Para ganar tu libertad alcé una casa sobre siete pilares,
que tus ojos pudieran alumbrar por mí
Cuando llegáramos.

La muerte pareció sometérseme en la ruta, hasta acercarnos
y verte yo a la espera:
Y al sonreírme tú, llena de miserable envidia se me adelantó
para llevarte
A su quietud suprema

Amor, exhausto, buscando a tientas tu cuerpo, magro premio
nuestro de un instante
Antes que la blanda mano de la tierra palpara tu forma,
y los ciegos gusanos engordaran sorbiendo
Tu sustancia.

Las gentes me pidieron que elevara nuestra obra,
inviolada mansión, en tu recuerdo.
Pero para hacer de tí digno monumento, lo rompí, inacabado;
y ahora esos pequeños seres bullen y preparan
su nido en la herida sombra
De tu don.

Futbol Solidari

Hem passat un cap de setmana solidari a la JSC. Solidari i esportiu. El dissabte vam organitzar a Mataró un torneig de futbol per recollir joguines per als nens més desfavorits. La jornada va ser un éxit, vam aconseguir més de 120 joguines i els que vam disputar el torneig ens podem sentir satisfets.

Vam comptar amb la participació de un equip de la JSC del Maresme, un equip de la gent d'Iniciativa i dos equips de joves de Mataró, "Los Sicilianos" i "Los Chicos del Maíz". Per cert, jo vaig jugar amb l'equip de "Los Chicos del Maíz". Encara que el resultat del torneig no té gaire importància en una ocassió com aquesta, els guanyadors van ser "Los Sicilianos". I el resultat del derbi polític entre els socialistes i els ecosocialistes va ser de 4 - 7, favorable a Iniciativa.



I el diumenge ens vam tornar a possar les botes per disputar un altre torneig de futbol, aquest cop a Dosrius, amb la finalitat de col·laborar amb "La Marató" de TV3, que enguany tracta el tema de les malalties del cervell. La veritat és que l'esforç del dia anterior ens va passar factura, ja que l'equip de la JSC Maresme ràpidament es va veure eliminat. La jornada va ser molt satisfactòria, doncs vam aconseguir arreplegar un bon grapat de gent que, malgrat el fred, es va acostar per seguir els partits i gaudir dels calçots i les botifarres.

Això sí, després de jugar dos tornejos en dos dies, i tenint en compte que no sóc precissament una persona gaire esportiva (no sóc un gran practicant), avui em fan mal alguns músculs que ni tan sols sabia que existien.

Sabia que vindries

Segueixen els meus problemes amb la xarxa i em fa l'efecte que encara continuaran una estona més. Mentrestant vaig postejant el que el meu temps (amb les seves dificultats) em permet. Avui no diré gaire cosa ni tocaré cap tema polèmic (ho sento pels amics de dretes). Em limitaré a donar la benvinguda a una nova blogger, la Carmen Bastida.

Vaig conèixer a la Carmen fa cosa de sis mesos, quan uns quants joves de Sant Andreu de Llavaneres van tirar endavant la iniciativa per constituir l'agrupació local de la JSC en el poble. La Carme va ser escollida com a 1era Secretaria i des d'aleshores, ens hem anat trobant amb freqüència. Em conversat molt i crec, sincerament, que es d'aquelles persones amb les que un connecta amb facilitat, oberta, simpàtica i amb moltes ganes de treballar i fer coses.

El dia que es va constituir la JSC a Llavaneres, la Carme va llegir un decàleg. El reprodueixo aquí per que no té desperdici:

1. Queremos que se nos escuche porque ya estamos hartos de que sólo nos oigan.

2. Queremos que se nos escuche porque sólo existe este mundo contra la idea de otros jóvenes que han creado un mundo inexistente donde refugiarse de la desidia y el desánimo. A ellos especialmente les ofrecemos nuestra mano para ayudarles a VIVIR…

3. Queremos que se nos escuche porque no nos conformamos con votar, queremos participar.

4. Queremos que se nos escuche porque no nos gusta que haya que sufrir para morir. Sólo vale la pena sufrir para vivir.

5. Queremos que se nos escuche porque la especulación de unos muchos nos impide la posibilidad de un techo donde construir nuestro proyecto de vida.

6. Queremos que se nos escuche porque el único dogma en el que creemos es en el de la libertad, la igualdad y el respeto a la diversidad.

7. Queremos que se nos escuche porque nosotros también escuchamos la voz de la experiencia cuando ésta es una experiencia aprovechada, compulsada, validada. Vivida, no soñada.

8. Queremos que se nos escuche porque no queremos ser rechazados por nuestra falta de experiencia. Sólo pedimos la oportunidad de poder demostrar la capacidad para adquirirla, con trabajo, con trabajo y con trabajo.

9. Queremos que se nos escuche porque queremos que se nos entienda. No queremos imponer ninguna lengua, sólo queremos entendernos lo mejor posible…con todos…

10. Queremos que se nos escuche porque queremos lo mejor para todos, aunque no sean jóvenes o no sean socialistas. Y lo hacemos precisamente por eso, porque…SOMOS JÓVENES Y SOCIALISTAS.

Més enllà de ideologies concretes, socialistes o no, em sembla que som molts els que podem estar d'acord amb aquestes paraules de la Carmen (almenys en bona part segur que sí).

Carmen, et llegiré.

Si Rajoy fuera Presidente...

Últimamente, a la vista del panorama político, las encuestas arrojan tierra al gobierno de Zapatero, principalmente a causa del proceso de debate generado por el Estatut de Catalunya. Creo que el sentido común acabará por hacer ver a la mayoría de ciudadanos que cuando se apruebe el Estatut y pase la tormenta política no ocurrirá nada de lo que dicen los apocalípticos argumentos del Partido Popular. Es decir, ni España se destruye, ni Cataluña se va a ir flotando por el Mediterráneo.

Cómo ejercicio de memoria, os propongo una interesante reflexión que he extraído de el borrador. La pregunta que nos ocupa, es bien sencilla:

¿Si en el Partido Popular están siendo capaces de hacer todo lo que están haciendo desde la oposición, qué serían capaces de hacer si hubiesen ganado las elecciones generales?

1-. Seguiríamos en Iraq,

2-. Urdaci seguiría presentando los Telediarios,

3-. No se habría aprobado ninguna Ley contra la violencia de género,

4-. No estaría permitido el matrimonio entre personas del mismo sexo,

5-. No habría ninguna posibilidad de que ETA dejase las armas,

6-. La situación entre el Gobierno de España y el de Euskadi no podría ser más tensa,

7-. El Parlamento español no habría admitido a trámite una propuesta respaldada por el 90% del parlamento catalán,

8-. No se habría impulsado ninguna reforma de nuestro sistema educativo, a día de hoy, uno de los peores en Europa,

9-. No habríamos superado la barrera del 50% en gasto social en los Presupuestos Generales del Estado,

10-. No se habría aumentado el número de becas,

11-. No se habrían promovido políticas para la mejora de la situación de las personas con discapacidad,

12-. No se habrían aumentado las pensiones,

13-. No se habría subido el salario mínimo interprofesional,

14-. No estaría permitida la investigación con células madre,

15-. No se habría aumentado el compromiso español contra la pobreza mundial, el objetivo de destinar el 0,7 sería, simplemente, utópico.

Después de todo esto, me sobran las palabras para hablar del Partido Popular.

Sense Xarxa

Un apunt molt ràpid. Estic sense xarxa des de fa uns dies i tot em fa pensar que trigaré uns quants dies més a solucionar el problema, per tant, no crec que pugui postejar gaire cosa en el blog durant uns dies.

En fi, que em trobo "out" de la blogosfera. Això sí, espero tornar aviat.

1000 visites a un pas del cap de setmana

Caram, caram, quina sensació més estranya que produeix això de veure més de 1000 visites al comptador del blog. A més si fem una ullada a la procedència dels visitants la cosa encara es fa una mica més estranya, ja que hi trobem alguna dada una mica exòtica.

Fem un breu repàs i enumerem algunes de les més curioses. Hem rebut un parell de visites d'Austràlia, una de Canadà, unes quantes d'Estats Units, una del Regne Unit i una de Malàsia. A banda d'aquesta volta al món, la majoria de visites que rep la pàgina son de l'Estat espanyol i, especialment de Catalunya, esclar.

Tenim visites de Madrid (que suposo que seran de l'Eulàlia), de la Comunitat Valenciana (crec que la Nuria és la culpable), de la localitat aragonesa de Ministerio (ni idea de qui serà) o de Castella la Manxa (serà el meu cosí??). I a Catalunya, la majoria són del Maresme, com no. La majoria de Mataró (normal, si som la ciutat blogger per excelència), Arenys de Mar, Argentona (Oriol), Dosrius (Victor) o Premià de Mar, que suposo seran de companys i companyes, amics i amigues.


Tot plegat és una bona mostra del poder de comunicació dels blogs i d'Internet. Ja vaig dir que amb aquest mitjà tenim més lectors potencials que qualsevol diari mundial, i la veritat és que la globalitat del blog queda una mica reflectida en totes aquestes dades.

Bé, de moment, ho deixarem aquí. Aquest cap de setmana es presenta mogudet, ja que dissabte i diumenge estan ocupats per la "Conferència sobre nous i vells drets de l'estat del benestar", que organitza el PSC. Jo, per la meva part, tinc un munt de feina i a més, pel mig, a la nit de dissabte tinc un sopar d'aniversari d'un parell de bones amigues.

Em sembla que aquest cap de setmana dormiré més aviat poc.

El Primer Secretari

La febre dels blogs continua endavant i ens va deixant cada cop més companys de viatge. En Victor Francos, el Primer Secretari de la JSC s'hi ha sumat i ja ens ha deixat un parell de posts al seu blog. Jo no soc la millor persona per parlar del Victor, ja que el tracte que hem tingut s'emmarca en els actes de la JSC en qué hem coincidit (que han sigut bastants, això sí). Però hi han tot un seguit de coses que, per la part que em toca, l'hi haig de reconèixer.

D'una banda, i no em cansaré mai de repetir-ho, és la extraordinària presència d'en Victor als pobles del Maresme. Sempre que li hem demanat, en Victor ha vingut, ja sigués per la constitució d'alguna agrupació o per algun acte o pel que sigui. En Victor no ens ha fallat i sempre ha tingut resposta quan el necessitàvem.

Per altra part, en Victor es d'aquelles persones que sempre té alguna cosa encertada a dir i que sap quan i on dir les coses. A més, el model de treball i el projecte polític que en Victor ha impulsat durant els dos anys que porta al capdavant de la JSC coincideix plenament amb la idea d'organització que molts portem al cap. Per molt primer secretari que sigui, quan en Victor ha de treballar igual que qualsevol militant, ho fa.

Finalment, us recomano fer una ullada al blog d'en Victor. La seva visió jove i rotunda del panorama polític no deixarà indiferent a ningú.

Videos, videos

Avui no parlaré de cap cosa en concret. Per variar una mica, em limitaré a deixar-vos un parell de videos (que m'han arribat via mail) que no us deixaran indiferents.

En primer lloc, fa pocs dies ha nascut "Cuatro", una nova televisió. I la situació em recorda el naixement d'altres canals, com "Telecinco" i "Antena 3". En aquella época, la televisió era bastant diferent. Les programacions d'aquests canals estaven plenes de programes autènticament "frikis" (encara que penso que la tele ha empitjorat amb els anys). Per sobre de tots els programes, i malgrat els anys que han passat, encara en recordo un amb un somriure a la cara. Si voleu entrar en el túnel del temps i riure una estona, només cal que cliqueu aquí.

D'altra banda, i pels amants del enigmes i de les conspiracions, us recomano que feu un cop d'ull a un video que planteja dubtes sobre l'avió que es va estavellar contra el Pentàgon en la cadena d'atemptats de l' 11-S. Aquí el podeu veure.

Un hombre llamado Ferran Asencio

Fa una estona he descobert amb una certa sorpresa que hi ha un altre blogger entre nosaltres, l'amic Ferran Asencio. Des del primer dia en que vaig començar en això de la JSC, en Ferran em va semblar una gran persona. Crec que vam connectar bé des d'un principi. Potser va ser pel fet de que compartim barri (que per cert tots dos ens estimem especialment), però realment debia ser perquè és un tipus obert com pocs.

Sembla ser que en Ferran porta un temps amb el blog en marxa, però en qualsevol cas, des d'aquí vull donar-li la benvinguda al món dels blogs. Sempre és i serà un plaer conversar una estona amb ell. Jo, per la meva part, l'aniré llegint de tant en tant, i és que, en Ferran sempre té alguna cosa interessant a dir.

¿Quién es Federico?

De un tiempo a esta parte, parece que la COPE y Federico Jiménez Losantos (ese hombre que cada mañana me despierta con sus gritos) se han puesto terriblemente de moda. Yo llevo algunos añitos escuchando el programa de Federico. Y creo que no estaria mal indagar un poco en el origen de este personaje. En lugar de criticar abiertamente sus argumentos y comentar sus declaraciones, me voy a dedicar a responder a la pregunta: ¿Quién es realmente Federico Jiménez Losantos?

El pequeño Federico nace en Teruel un 15 de septiembre de 1951. Eran tiempos difíciles, el país intentaba recuperarse de los coletazos de la Guerra Civil, y eso se notaba en la gente. Nuestro Federico vivía en una casa humilde, su abuelo era trapero, aunque entre trapo y trapo consiguió sacar tiempo para hacerse maestro. Su madre siguió esa vocación docente y fue maestra nacional.

Según el propio Federico, su ideología ha estado marcada por las vivencias republicanas de su lado materno. Su abuelo vivió como un topo en Zaragoza durante la guerra. Sin embargo, por el lado paterno, le llegaron las experiencias de los que estuvieron con Primo de Rivera y los tradicionalistas.

El pequeño Federico empezó a ir a la escuela y sus primeros estudios los recibió en Teruel, para más tarde marcharse a Zaragoza, donde fue alumno de Labordeta, otro hombre que bien se merece algún comentario, aunque por motivos bien distintos. El chiquillo sentía predilección por las letras y la lengua, por lo que se marchó a Barcelona a estudiar Filología Hispánica.

Allí, conoció un mundo nuevo para él, hombre de provincias. Federico se sentía confuso ante la realidad de los que le rodeaban y cometió un pecado por el que todavía se estará lamentando: se hizo militante del Partido Comunista. Adoptó aquellas ideas con entusiasmo y firmeza. Y fué entonces cuando el joven Federico vió cumplido uno de sus grandes sueños de la época, viajar a la China comunista de Mao. Parece que lo conoció en China no le convenció mucho y después de aquello y como si de una revelación divina se tratara, Federico abandonó el Marxismo y evolucionó hacia posiciones liberales. Poco a poco se estaba gestando el hombre que hoy conocemos.

Federico sigue instalado en Barcelona y su participación en la vida política catalana va en aumento. Tanto es así, que Federico se presenta a las elecciones autonómicas en las listas del Partido Socialista Andalucista. Sin embargo, la cosa no sale bien.

Algún tiempo después, Federico firma el llamado "Manifiesto de los 2300", por el que un grupo de intelectuales reclamaban que la educación pública en Cataluña se impartiera en castellano. Por haber firmado aquello, el grupo "Terra lliure" lo secuestra y lo libera algunos días más tarde, después de haberle herido de bala en una pierna. Tras la traumática experiencia, se despierta en Federico el odio hacia casi todo lo catalán.

Abandona Cataluña, se marcha a Madrid y es nombrado jefe de opinión de "Diario 16". En aquella época, él ya se declara antifelipista de profesión. En Febrero de 1986, debido al asunto del referéndum de la OTAN, decide dimitir de su puesto en aquel periódico y poco tiempo después, ficha como analista político por la emisora de radio "Antena 3". En esta época, Federico se encuentra en plena evolución hacia un ultraliberalismo más entusiasta (para muchos, un nuevo fascismo de andar por casa).

En 1992, el grupo PRISA hace su entrada en Antena 3 y Federico, junto a algunos profesionales más, se ve obligado a abandonar la que él consideraba su emisora y en septiembre de ese año, ficha por la cadena católica, apostólica y romana (como él mismo) COPE. Allí comienza como tertuliano en el informativo matinal, para luego pasar a dirigir el programa nocturno "La linterna" y finalmente pasar a ser la estrella de la emisora ocupando la franja matinal con su programa "La mañana". Federico también colabora en el diario "ABC" desde 1987.

Así es como llegamos al Federico actual, un hombre que cada día, durante seis horas se dedica a atacar y desgastar todo lo que no sea de derechas, católico o estrictamente español (español a su manera). Sin escrúpulos, vamos.

De cuervos y gaviotas, hasta las pelotas

Hoy estoy bastante cabreado. No creo que sea el único.

Ayer, un buen grupo de fachas (en su mayoría) se manifestaron en Madrid para protestar contra la nueva ley de educación. Gritaban consignas diciendo que con la nueva ley no se respeta la libertad de enseñanza. Al frente de la marcha, dirigentes y representantes de la Conferencia Episcopal y del Partido Popular.

Estoy harto de escuchar decir a algunos que vivo un país con raíces católicas, en el que la mayoría de la población (un 90%, me han llegado a decir) comparte unos valores católicos fruto de sus creencias religiosas. Yo creo que los valores, fundamentales en cualquier sociedad, no son fruto ni propiedad de ninguna religión.

Sin embargo, sí que es verdad que existen algunos valores que son propiedad de la iglesia, cómo por ejemplo esa clase de valores que dicen que cada año tienen que morir millones de personas en África porque la iglesia no considera que se tenga que utlizar el preservativo, esa clase de valores que dicen que si una mujer es violada, debe tener a la criatura fruto de ese embarazo, porque si aborta está asesinando a un bebé, esa clase de valores que se pusieron de lado de los fascistas durante la Guerra Civil y que contribuyó a la falta de libertades en este país durante muchos años, esa clase de valores que esgrimen para criticar abiertamente a un gobierno elegido democráticamente por los ciudadanos de este país.

A los dirigentes de la Conferencia Episcopal y de la Iglesia (muy especialmente a Rouco por el cariño que le tengo) hay que decirles una cosa: Si quieren subirse a un púlpito y ponerse a hacer política, que se presenten a las elecciones. Y al lado de éstos, a los actuales dirigentes del Partido Popular, que es un partido que cada vez que está en la oposición utiliza todos los medios a su alcance para desgastar sin piedad al gobierno. Que son incapaces de consensuar nada con nadie, ni siquiera políticas de estado como el terrorismo o la educación. Que se muestran intransigentes y todo su discurso (muchas veces con argumentos absurdos) se basa en el ataque frontal al gobierno.

Desde que perdió las elecciones, el Partido Popular ha estado buscando la guerra de Irak del ejecutivo de Zapatero. Y han decidido que la guerra de Irak va a ser la reforma del Estatut. Yo lo tengo claro, creo que a los hombres de Rajoy les importa dos berenjenas el Estatut. Lo único que les importa es volver al poder a costa de lo que sea. Y lo peor es que gracias a su discurso estan consiguiendo que en los últimos meses vuelva a asentarse la idea de las dos Españas. Parece mentira que no se den cuenta de lo peligroso e irresponsable que resulta todo esto. Demuestan tener muy poca memoria histórica.

Sin embargo, espero que sus argumentos no les den resultado y que las personas normales, cómo gente razonable, sepan ver la enorme mentira en que se han convertido ambos, cuervos y gaviotas.

De cuervos y gaviotas, hasta las pelotas.

Simplemente Xesco

Avui mateix ja tenim un nou blocaire de la JSC a la xarxa. És tracta ni més ni menys que de l'amic Xesco Gomar. En Xesco és un tio collonut, una d'aquelles persones que gràcies a la seva empenta i constant treball, fan mou-re el món (almenys el seu món proper). Des d'aquí us recomano que el visiteu i llegiu les seves reflexions, ja que és una persona directa i molt clara. Xesco en estat pur.

Bé, la famíla dels blogs de la JSC Maresme continua creixent. Ja veurem qui serà el/la següent. Jo, des d'aquí faré una predicció, el pròxim blog de la JSC Maresme sorgirà o bé a Premià, o bé a Llavaneres. Veurem.

El rojo de Victor

Com que avui no tinc gaire temps i hi han multitud de temes sobre la taula, ens dedicarem únicament a donar la benvinguda a aquest petit (cada cop menys) món dels blogs del Maresme al company i també amic Victor Martínez, veí de Dosrius. En Victor es d'aquelles persones que sempre tenen alguna cosa a dir i que la diu "sense tapujos". Un tipo transgresor, amb tot el carinyo de la paraula. Per aquest motiu, serà un plaer anar seguint les seves reflexions a través del seu blog, "Crim i Càstig". I és que el Victor és un apassionat del llibre de Dostoievski.

I de mica en mica, la JSC del Maresme ens anem reblogucionant, i és que al ritme que portem, quan començi l'any que vé gairebé tots tindrem blog propi, qui serà el pròxim/a?

Como un explorador

Ahir, mentre feia una volta per la Festa Major de la UAB, em vaig retrobar amb un fantasma. Un fantasma del meu passat, un fantasma en forma de dona. Una dona que fa molt temps va ocupar un lloc destacat en el meu cor.

Al veure-la, m'han passat moltes coses pel cap. Feia molt temps que no la veia. I se que passarà molt temps fins que la torni a veure. La seva vida i la meva son molt lluny. Al parlar amb ella, he rememorat altres èpoques. M'he sentit com un nen. M'he alegrat per saber d'ella, però també sento tristesa pel seu futur una mica incert. Hem parlat, hem rigut una mica, només una mica i en un moment, com si tot plegat fos només un subspir, ens hem despedit.

Després de tot, només em va quedar dir allò que Joaquín Sabina deia a "Como un explorador"...

Después de tanto tiempo al fin te has ido
y, en vez de lamentarme, he decidido
tomármelo con calma.
De par en par he abierto los balcones,
he sacudido el polvo a todos los rincones
de mi alma.

Me he dicho que la vida no es un valle
de lágrimas… y he salido a la calle
como un explorador.
He vuelto a tropezar con el pasado
y he decidido, en el bar de mis pecados,
otra copa de ron.

Y en otros ojos me olvidé de tu mirada
y en otros labios despisté a la madrugada
y en otro pelo
me curé del desconsuelo
que empapaba mi almohada.

Y en otros puertos he atracado mi velero
y en otros cuartos he colgado mi sombrero,
y una mañana
comprendí que aveces gana
el que pierde a una mujer.

Con el cartel de libre en la solapa
he vuelto a ser un guapo entre las guapas
chulapas de Madrid,
sólo me pongo triste cuando alguno,
en el momento más inoportuno,
me pregunta por ti.

Joaquín Sabina, "Como un explorador" de "Esta boca es mía", 1994

La Gran Família

Últimament es parla molt dels blogs i dels blogaires. I és que gairebé cada setmana algun company, conegut o amic es crea el seu blog. Aquest és el cas d'avui. El company i amic Oriol Vaquer, argentoní però sobretot ciutadà del món, acaba d'obrir el seu blog.

Fa temps que quan em trobo amb l'Oriol comencem a parlar i a comentar in situ el que es parla als diversos blogs que tots dos llegim i la veritat, el veia amb ganes de participar en aquest món, ja que a més ell, com bon enginyer, comparteix la déria per les tecnologies i els mitjans de comunicació. De tant en tant ja ens ha deixat algun comentari en aquest mateix blog dint la seva, però com ell mateix diu, molts cops es quedava amb les ganes de reflexionar sobre la quantitat de coses que li passen pel cap. Sense cap mena de dubte, serà interessant anat llegint el que ens digui l'Oriol. Benvingut.

I a base d'anar fent incorporacions, de mica en mica els blogaires mataronins i maresmencs s'estan convertint en una gran família. Sobretot gran, perquè al ritme que portem, si algun dia decidim fer un sopar, em sembla que no trobarem fàcilment restaurant on hi capiguem tots.

La vida secreta de las palabras

A veces, la vida nos depara situaciones extraordinarias que escapan a nuestro control y entendimiento, que nos envuelven por completo y nos arrastran sin remedio hacia un nuevo horizonte. La razón, o la sinrazón, carece de sentido y nuestra única alternativa es una huida hacia adelante, en la que sufrimos una transformación irreversible para dejar para siempre de ser lo que somos y convertirnos en algo diferente.

Dice Nietzsche: "Eso que no nos mata, nos hace más fuertes". Algo así hay en "La vida secreta de las palabras", de Isabel Coixet. Sentimientos y personajes de muy variada naturaleza se entremezclan en un escenario extraño, salvaje, frío y tecnificado. La plataforma petrolífera donde se desarrolla la historia ayuda a dibujar el desarrollo emocional de las personas que en ella conviven. En un momento de la película uno de los personajes nos recuerda los más de 25 millones de impactos de olas que ha tenido que soportar la plataforma desde su construcción. "Sólo conociendo cuantos impactos soporta podemos mantenerla en pie". Sin embargo, pronto se nos obliga a recordar que hay impactos más fuertes y profundos que los de unas olas en una plataforma en medio del océano. Hay impactos que nos deberían obligar a replantear el sentido de muchas acciones que precisamente carecen de él. Porque detrás de la destrucción que deja tras de sí una tragedia o una guerra, queda la desgracia y las cicatrices imposibles de cerrar de las personas que la han sufrido.

Una película sobre el peso del pasado, sobre el silencio repentino que se produce antes de las tormentas, sobre veinticinco millones de olas, un cocinero español y una oca. Y sobre todas las cosas, sobre el poder del amor incluso en las más terribles circunstancias.

Poligamia Estatutaria

Según un informe publicado por la FAES, la Generalitat se atribuye competencias incluso "del tiempo libre", con la propuesta de reforma de Estatuto salida del Parlament.

Además de reincidir en las tesis ya expuestas por el PP, el texto compara el modelo educativo del proyecto de Estatuto con el de dictaduras socialistas, y textualmente añade: "Ni siquiera en la época de Mao y de la revolución cultural, cuando todos los chinos hacían gimnasia a la vez, se atrevieron a tanto".

Fotografía del interior de la Moncloa tras la lectura del informe elaborado por la FAES

El informe considera "grave" que se exija a los jueces que ejercen en Cataluña un conocimiento suficiente de la lengua catalana. El estudio de la FAES no se olvida de los católicos catalanes, a los que reprocha no oponerse frontalmente a aspectos que dice autorizar el Estatuto, como la eutanasia mediante el "asesinato piadoso", a través de la perversión del lenguaje, al tiempo que “constituye la puerta legal para la futura ampliación del matrimonio a uniones poligámicas como las que autoriza la religión islámica”.

Son palabras textuales de un informe que describe al Valle de Arán como "aquél donde tantos españoles esquían". El autor de este estudio para la FAES, la fundación presidida por el ex presidente del Gobierno, José María Aznar, es el abogado y ex diputado del PP, Jorge Trías Sagnier.

Noticia extraída de www.cadenaser.com

P.D. Mi pregunta es...¿Que se tomó el tal Jorge Trías antes de redactar el informe? Por desgracia, seguramente la respuesta es que no se tomó nada.

El retorn

Ja torno a ser aquí. En realitat no és que hagi estat fora, ni lluny, ni de viatge. Però el que si que he estat és molt enfeinat i això s'ha notat en la setmana que porto sense escriure cap post al blog. Els que m'hagin fet alguna visita ja se n'hauran adonat. Ara, encara continuo bastant enfeinat, però com que tenia ganes d'escriure únicament pel plaer d'escriure, m'he buscat un forat en el meu temps per redactar aquestes línies.

En aquesta setmana que porto fora de la blogosfera mataronina, un bon amic ha entrat a formar part de la mateixa. Em refereixo a en Javier Rodríguez, estudiant de física, company d'universitat i de fatigues des de fa uns quants anys. És, com tots els físics suposo, una persona peculiar, amb inquietuds que van una mica més enllà en la percepció que tots tenim de la realitat i que s'acostuma a mirar les coses amb una óptica (quàntica??) diferent però gairebé sempre interesant. Per cert, la foto que ha col·locat al blog no diu gaire d'ell...sense comentaris.

Trobada d'inquiets

Ahir a la tarda em vaig apropar a la 3a trobada d'inquiets Tecnocampus Mataró. Un "inquiet" és una persona de qualsevol àmbit que s'anima a utilitzar i a indagar en l'ús de les noves tecnologies. Precissament gràcies a aquestes persones inquietes, moltes vegades s'aconsegueixen obrir nous camins en l'ús de les tecnologies, fent-les arribar a llocs, persones i cultures que d'altra manera no podrien gaudir-ne. Aquestes persones contribueixen a un veritable progrès fent més humà i amigable el desenvolupament tecnològic.

Entre els inquiets que van explicar la seva experiència podíem trobar una metgessa, un professor, un investigador, un relataire... i així fins a vuit persones. Un dels inquiets d'aquest any era un antic professor de matemàtiques meu, en Manuel Varea, professor (i mestre, que no és el mateix) de l'IES Miquel Biada. En Varea, porta més de 25 anys ensenyant matemàtiques i als anys 80 va començar a produïr els seus propis videos VHS on reproduia les seves classes, de cara a que els seus alumnes dispossesin de un recolzament a l'estudi extra. Els videos van servir per que els alumnes complementéssin la seva formació en mates i som molts els que els hem utilitzat durant aquest temps. Jo, que els he gaudit (a algú li pot semblar increïble que es pugui gaudir amb les matemàtiques) puc assegurar que, en certa manera, si avui estic a punt de ser enginyer, és gràcies a que en un determinat moment de la meva vida, em vaig trobar amb una persona que a través de la seva particular forma d'ensenyar (com per exemple amb aquests videos) em va permetre mirar-me amb un cert carinyo les matemàtiques. A més, en Manuel Varea també és una de les persones que va impulsar el programa de TV Mataró "La Finestra Escolar", fet íntegrament per alumnes d'ESO i Batxillerat.

Una altra de les persones inquietes que ahir van explicar la seva experiència va ser la Roser Loire, una cooperant que durant més de dos anys ha viscut en plena selva amazònica amb una tribu indígena. La seva labor, ha consistit en fer de pont entre la cultura ancestral de la vida al mig de la selva i la societat del coneixement i la informació. Ella explicava com, gràcies a la feina que persones com ella intentaven desenvolupar en ple Amazones, les tribus que hi vivien de mica en mica podien anar pujant al tren del món tecnológic, a pesar de les dificultats econòmiques en molts casos, però també culturals, que els hi anaven sorgint.

També va explicar la seva història en Francesc Sabater Comas, investigador que va formar part d'una expedició d'investigadors catalans al continent antàrtic, amb la intenció de realitzar estudis sobre la seva biodiversitat. Durant aquesta expedició, que va durar uns quants mesos, el grup d'investigadors van decidir crear una pàgina web on explicarien la seva tasca diària i on publicarien les conclusions de la seva recerca. El resultat fou una web que va rebre multitud de visites i on la gent que la visitava podia adreçar-se al grup de científics per tal de fer questions de tota mena, des de preguntes relacionades amb la vida quotidiana a l'Antàrtida, fins a consultes amb gran rigor científic. Tot i ser una web en català, la pàgina va ser llegida a llatinoamèrica, als Estats Units i fins i tot a països del nord d'Europa.

Aquestes són algunes de les històries, però podríem continuar explicant-ne més. La conclusió que es pot treure de tot plegat és que hem de ser inquiets amb el món que ens envolta, que l'ús de les tecnologies ens pot ser útil en aquesta inquietud per ajudar a portar a terme idees o per a resoldre d'una millor manera problemes relacionats amb la vida que ens ha tocat viure.

Sobre les "crítiques" al Maresme Confidencial

Em sembla que després que el blog polític "Maresme Confidencial" publiquès ahir la notícia "El socialista mataroní Javier Naya critica Maresme Confidencial" cal que faci algunes aclaracions.

En primer lloc, quan dic que "no hi ha cap medi com Internet per jugar amb la confidencialitat", únicament vull dir que Internet, per les seves característiques, es perfila com el medi ideal per difondre idees, notícies, pensaments o comentaris de forma anònima, com es posa de manifest (i em sembla que molts ho hauran comprovat alguna vegada) a molts fòrums o xats d'Internet.

En segon lloc, quan parlo concretament dels blogs polítics confidencials ho faig des de la perspectiva de que aquests són un bon mitjà per destripar el funcionament i els misteris de la política, però també per (si es vol) llençar atacs o rumors contra qui sigui, ja que el que es publica no està signat per ningú. Quan poso com a exemple de blog confidencial el Maresme Confidencial no ho faig amb la intenció de dir que aquest és un blog que es dediqui a atacar a ningú, no em malinterpreteu, ho faig únicament per posar un exemple de blog confidencial polític (també posava com a exemple el Tumbuctú), per cert bastant conegut a la comarca. Al final d'aquell post acabava fent una reflexió dient que cal tenir criteri quan es llegeixen aquests tipus de blogs, ja que la seva confidencialitat pot provocar en alguns casos que les informacions que s'hi publiquen poden no tenir tota la fiabilitat que seria desitjable.

En tercer lloc i de cara als comentaris que he pogut llegir a l'esmentada notícia, únicament diré que no em fa cap por el que es pugui escriure a "Maresme Confidencial" o a cap altre blog. M'agrada que s'escrigui sobre polítques locals i de la comarca (exactament, tal com fa el Maresme Confidencial) i de fet jo soc un més dels molts lectors habituals d'aquests blogs confidencials.

A un altre comentari es feia la pregunta: Què tenen els socialistes en contra de Maresme Confidencial? La resposta és ben senzilla: absolutament res, que jo sàpiga. També es fa referència a un suposat "estalinisme" dels socialismes maresmencs. He de dir que jo que formo part dels socialistes maresmencs, mai m'he trobat amb cap mena d'estalinisme i que aquest comentari em sembla bastant desafortunat.

Un cop fetes aquestes aclaracions, espero que Maresme Confidencial se'n faci ressó de la mateixa manera que en el seu moment se'n va fer ressó d'unes suposades crítiques, que almenys des de la meva persona, en cap moment he volgut llençar contra ningú.

L'inici del curs

Ahir vaig anar al sopar d'inici de curs del PSC Mataró, que enguany es va fer al local de la Casa Cultural Andalusa Hermandad La Armonía. Mai havia anat a un sopar d'inici de curs del meu partit i la veritat és que les sensacions que vaig experimentar ahir a la nit van ser realment especials. El fet d'estar allà, rodejat de multitud de companys i companyes de totes les edats, compartint taula i converses de tota mena, va ser realment emocionant. La veritat és que passejant-se per les taules un podia veure fins a quin punt el PSC és un partit realment representatiu de la realitat ciutadana de la societat de la nostra ciutat.

Era una cosa molt maca poder veure una taula plena de gent jove, i a la taula del costat tenir sopant a la Leocàdia Bellavista, amb 101 anys a les seves espatlles i a en Francesc Tristany, que amb més de 80 anys demà se'n va a la Serralada de Pàndols a fer una ofrena floral als republicans morts a la Batalla de l'Ebre.

Durant el sopar es van fer dos homenatges a veterans socialistes. Un, pòstum, a Ramón Limón i l'altre a en Lucas Lara, que ens acompanyava i ens va dedicar unes emocionants paraules. També es va fer entrega dels carnets als nous militants i aquí em va tocar rebre el meu carnet. Finalment, tots els assistents ens vam emportar a casa un llibret commemoratiu en el que s'homenatja a diferents veterans socialistes.

Per cloure el sopar, unes paraules d'en Joan Antoni Baron van servir per recordar que el nostre objectiu és transformar la societat, per tal de fer-la millor i més justa per a les persones, i que la única de manera d'aconseguir això, és (com ell sempre recorda) amb treball, treball, treball.

Anonimat

Quan es tracta de difondre informació, no hi ha cap medi com Internet per a jugar amb la confidencialitat. És per aquest motiu que molta gent aprofita la xarxa per llençar opinions i comentaris que, en molts casos no tenen una base sólida ni una mínima fiabilitat. En són un bon exemple els comentaris que la gent fa a les notícies del capgròs. Ara bé, estic segur que en una mateixa notícia molts d'aquests comentaris estan fets per les mateixes persones, que únicament es limiten a "canviar-se el nom" i anar llençant opinions. I gràcies a aquesta confidencialitat a vegades s'arriben a dir auténtiques barbaritats. Posaré un exemple.

Recentment hem conegut la notícia de que el president del Gremi d'Hosteleria a dimitit. Capgròs se'n feia ressó fa alguns dies. L'assumpte en questió semblava estar relacionat amb les desavinences entre el president i la junta de l'entitat. No faré una valoració sobre la notícia. Però quan un es posa a mirar els comentaris que s'han anat afegint a la notícia es troba una mica de tot. Atacs al regidor Josep Lluís Martí de CIU, explicacions del propi regidor, contraatacs de vés a saber qui. I aquí arribem al súmmum, quan una tal "Una de més farta que ningú" diu en un comentari que l'Ajuntament de Mataró va posar diners per finançar la "Zona Roja 2005". Increible.

A aquesta persona que s'atreveix a dir això sense cap fonament només li diré que es vergonyòs que faci servir aquesta actitud, ja que la Zona Roja (magnífic espectacle que va servir per a poder construir una escola al Sàhara) va ser organitzada per la Comissió Executiva Nacional de la JSC. Era un acte a nivell de tot Catalunya organitzat per la JSC, no per l'Ajuntament. Si algú no ho té clar, és el seu problema, però que no vulgui veure ombres on només hi ha llum.



Casos com aquests es donen molt sovint a Internet. Atacs a travès de l'anonimat, sense fonament. O suposats rumors i notícies confidencials. Tot aquest tema està molt de moda, sobretot des de que han aparegut els blogs confidencials, que s'encarreguen de destripar els misteris de la política. D'aquests últims en tenim un bon parell d'exemples. Un és el Maresme Confidencial, que va aparèixer fa cosa d'un parell de mesos (molt seguit pels polítics de la comarca) i l'altre es el Tumbuctú, a nivell nacional i que sembla bastant ensanyat en fer mal al govern de la Generalitat, especialment al PSC.

Tot plegat té la seva gràcia i es indubtable que la nostra pròpia curiositat ens empeny a llegir aquests confidencials. Però crec que cal preguntar-se fins a quin punt podem fiar-nos de tot el que trobem escrit a Internet. Sobretot si ningú ho firma. Això comença a assemblar-se a allò de: "Me han dicho que... He escuchado... Se dice que...".

Rumors, rumors, rumors. Qualsevol pot escriure i qualsevol pot inventar-se qualsevol cosa. Moltes vegades més amb la intenció de fer mal políticament que no pas d'informar. Cal tenir criteri i anar amb compte. Coses d'Internet.

Més Mataró

Avui he rebut a casa, com tots els mataronins, el primer número del butlletí municipal "mésmataró". Tenia ganes de tenir-lo entre les mans i és que sempre m'ha semblat que calia que l'Ajuntament fes una aposta decidida per comunicar als ciutadans tots aquells temes d'interès del dia a dia de la vida municipal. Ara bé, quan es parla de política de comunicació apareixen els fantasmes de la manipulació informativa. Per sort, puc afirmar que en aquest cas no és així. Cal felicitar als responsables d'haver fet realitat aquest butlletí que, almenys en el seu primer número, mostra els símptomes de la objectivitat i de la voluntat de ser una bona font d'informació, que no de propaganda.

En aquest sentit, destacaria l'espai que es dedica a cadascun dels grups municipals, on els portaveus i representants dels diferents partits que integren el consistori, donen la seva particular visió dels temes de la política local. En aquest primer número, tant l'article del grup municipal de CIU com el d' ICV parlen únicament de l'aparició del propi butlletí i de la nova política de comunicació que s'ha impulsat amb l'arribada d'en Joan Antoni Baron a l'alcaldia. Per la seva banda, els articles del PSC (d'en Ramon Bassas) i del PP (d'en Paulí Mojedano) van directament per feina i fan una anàlisi de la política local i de l'estat del govern. Evidentment, les visions que donen son totalment oposades, ja que mentre en Ramon fica en una pàgina multitud d'actuacions que s'estan portant a terme o es portaran a terme per part del tripartit local, en Mojedano dibuixa un quadre pessimista de la nostra ciutat i del seu govern. Com sempre des dels populars, sense cap aportació o proposta en positiu. Finalment, el grup municipal d'ERC dedica mitja pàgina a donar la benvinguda al butlletí i l'altra meitat a notícies breus. Diferents estils per diferents partits.

Tot plegat, haurem de veure com evoluciona aquest "mésmataró", però a la vista del primer número, penso que ens trobem davant d'una publicació de gran qualitat. Ara ens queda esperar a la Ràdio!!

La Setmana de les Noves Tecnologies i la Societat de la Informació

Si preguntéssim a molts mataronins sobre el projecte Tecnocampus segurament la majoria estaríem d'acord en qué el futur económic de la nostra ciutat ha de passar obligadament per aquest. El camí cap a la ciutat digital que pretenem arribar a ser té que seguir un procés en el que aconseguim crear activitat económica basada en les noves tecnologies i en la informació. Aquest aspecte és el que s'anomena economia de la informació.

Ara bé, la consecució de una economia de la informació no ens garanteix que es desenvolupi automàticament una societat de la informació. Es pot tenir una potent economia de la informació, es a dir, una economia en la que hi ha un sector informació que contribueix de forma rellevant al seu creixement, sense s'aconsegueixi simultàniament una societat en la que la informació es faci servir intensivament en la vida social, cultural, económica i també política.

Un país pot desenvolupar un potent sector de la informació sense que s'informalitzi la societat, es a dir sense que s'implanti una cultura de la informació. També pot passar justament el contrari, que una societat pugui estar constituida per ciutadans i organitzacions informacionalment cultes, sense que això porti cap a l'aparició d'una economia de la informació.

Per tant, un cop hem exposat els dos grans aspectes que porten cap a una completa societat de la informació, i estant d'acord en que aquests dos aspectes son estrictament necessaris en aquest camí, podem proposar la ecuació fonamental de la societat de la informació:

S = E * C

O més literalment,

(Societat de la Informació) = (Economia de la informació) * (Cultura de la Informació)

Explico tot això per tal de remarcar la importància que té (almenys per a mi) el fet de que durant aquest mes d'Octubre es celebra a Mataró la 4 Setmana de les Noves Tecnologies per a tothom, impulsada des del Tecnocampus i que precisament contribueix especialment a implantar a Mataró la Cultura de la Informació de la que parlàvem abans. Aquest any es celebraran moltíssims actes de temàtica molt i molt diversa, però penso que de cara a la comunitat blogger mataronina n'hi ha un especialment atractiu. El dissabte 15 d'Octubre a les 12:30h al centre cívic del Pla d'en Boet es farà una xerrada que parlarà sobre com els blogs han canviat la política. Em sembla que pot ser interessant, almenys un servidor mirarà d'assistir-hi.

A veure si els molts blogaires que hi ha Mataró s'animen i ens trobem allà!!

Star Wreck

Després de uns quants dies en els que no m'he trobat gaire "disponible" a causa d'un refredat (els que em van veure el dilluns a la nit ja s'ho podien imaginar), em torno a veure amb ganes d'escriure una mica. No sé si algú m'haurà trobat a faltar però la veritat és que el comptador de visites que vaig iniciar fa tot just una setmana marca més de 100 visites, caray!

Fa ja bastant temps que costa trobar pel·lícules decents (o amb una mica d'interés i originalitat) en el cinema més recent. Tot s'ha convertit en una festa d'efectes especials i guions preparats per al lluiment de l'estrella rutilant. Això em fa pensar que en definitiva, la indústria del cinema (i moltes altres industries) ha agafat un camí rutinari en que es sacrifica la part artística del producte per la part comercial. Podríem dir que el cinema està deixant de ser el seté art, per convertir-se més aviat en un mercat. Però avui he trobat un raig d'esperança (relatiu). Resulta que un grup d'aficionats finlandesos a la ciencia ficció i al cinema han produït la seva pròpia pel·lícula, "Star Wreck". Jo encara no la he vist, però em sembla que es una paròdia de "Star Treck" (una "frikada" com qualsevol altra i segurament no serà cap meravella). La novetat resideix en que enlloc de comerciarlitzar-la han decidit distribuir-la lliurement a través de la seva pàgina web (posiblement aquest enllaç no funcioni gaire bé, està saturat), amb descarregues gratuites. La van penjar el dia 1 d'Octubre i en uns pocs dies ja s'han fet més de 450.000 descàrregues i el número continua augmentant!

L' èxit de "Star Wreck" arriba precisament en un moment en que la industria de Hollywood es troba en plena lluita contra les oportunitats que ofereix Internet. Els estudis de cinema tenen por de la pirateria que ha destrossat als seus companys de la industria musical, però també esperen fer servir Internet per a retallar el cost de distribució i poder obrir nous mercats.

Potser el cas de "Star Wreck" només es queda en una anécdota, però potser signifiqui el principi que obligui a replantejar l'actual món del cine i serveixi d'impuls a les produccions independents i als joves creadors. Les possibilitats de la xarxa en aquest sentit són innegables. De fet, tot plegat té una certa semblança amb el fenómen blog, en el que moltes persones ens dediquem a escriure lliurement "pel gust d'escriure" i que sense Internet no tíndriem la oportunitat de publicar els nostres pensaments. A través d' Internet podem arribar a molta gent. I els nostres lectors potencials són més que els de qualsevol diari. Potser el terme "reblogució" pot fer referència questions que van més allà dels propis blogs i englobar també qualsevol forma lliure de creació a través d'Internet. En qualsevol cas, el que em sembla més evident és que la penetració d'Internet en la societat creix constantment i s'exemplifica en casos com "Star Wreck", que contribuixen a crear una "Cultura de la Informació" necessària per poder assolir una correcta i global "Societat de la Informació".

Discurso por la paz

Dando vueltas por Internet, uno encuentra cosas curiosas, por ejemplo, aquí tenéis la introducción que escribieron para el foro de discusión del PP sobre el terrorismo:

"No estamos dispuestos a pagar un precio por la paz. No vamos a firmar el armisticio de la derrota y no vamos a humillar la dignidad de los españoles especialmente de las víctimas [...] Al PP solo se le han dejado dos opciones: tolerar y asentir o denunciar. Hemos optado por lo segundo. Estamos comprometidos a un esfuerzo concertado para DERROTAR –repetimos DERROTAR- a ETA. Desde luego nos apartamos de ningún tipo de negociación con la banda terrorista. Estamos comprometidos a no dar a los terroristas ninguna expectativa de verse retribuidos ni por la violencia ni por su cese. [...] En el PP lo tenemos muy claro. A ETA no se le convence... se le derrota. ¿y ustedes qué piensan?"

Veamos ahora cómo quedaría la introducción anterior cambiando algunas palabras:

"No estamos dispuestos a pagar un precio por la paz. No vamos a firmar el armisticio de la derrota y no vamos a humillar la dignidad de los vascos especialmente de los presos [...] A la sociedad vasca solo se le han dejado dos opciones: tolerar y asentir o luchar. Hemos optado por lo segundo. Estamos comprometidos a un esfuerzo concertado para DERROTAR –repetimos DERROTAR- al Gobierno de España. Desde luego nos apartamos de ningún tipo de negociación con el Gobierno. Estamos comprometidos a no dar al Gobierno de España ninguna expectativa de verse retribuidos por su opresión al pueblo vasco. [...] En ETA lo tenemos muy claro. A España no se le convence... se le derrota. ¿y ustedes qué piensan?"

Con esto no pretendo poner a la misma altura al Partido Popular y a ETA, pero queda claro que la lógica de ambos discursos es muy parecida. Creo que mucha gente estará de acuerdo en que posturas de este estilo no son buenas para encontrar una solución pacífica al conflicto vasco. Por cierto, la comparación entre ambos discursos la he extraído de aquí.

El desenllaç de l'Estatut

Finalment, han anat arribant els acords entre les diferents parts, i el Parlament ha aprovat en una sessió histórica, el text del nou Estatut, el primer que neix d'un procés de reforma d'un Estatut vigent. Ja vaig dir que estava segur que tíndriem Estatut. Si no, tant de treball no hauria valgut la pena. Cal felicitar als que ho han fet possible. Ara comença una altra part del procés, la defensa del texte al Congrés dels Diputats, on esperen els comentaris de la plana major del Partit Popular, que segurament ens diran de tot menys coses maques.

Aquí teniu el texte íntegre que avui ha aprobat el Parlament. Com que avui no tinc gaire temps per comentar gaire cosa, em reservo el tema per parlar un altre dia.

A voltes amb l'Estatut

Avui hem tingut la primera jornada del debat sobre l'Estatut. Una primera jornada que ha servit per anar llimant aspectes. S'ha votat a favor de que Catalunya sigui reconeguda com una nació, s'ha decidit que la educació pública a Catalunya ha de ser laïca i suposo que s'haurà començat a encaminar la questió del finançament. Ha sigut ben curiós veure les imatges que mostraven a tots els líders polítics aprofitant qualsevol moment per treure endavant les negociacions. Em quedo amb la imatge d'en Miquel Iceta assegut a l'escó d'en Mas parlant amb en Felip Puig. Això em convenç encara més de que tindrem Estatut.

I és que mentre s'acosta l'hora de la votació, l'Estatut aixeca pols a la política nacional. Terribles em semblen les declaracions del Zaplana on vincula el propi Estatut amb els atentats d'ETA a Àvila i a Saragossa. Felip Puig ha dit que aquestes declaracions li semblen que són "pornografia política de la dura". A mi més aviat, em fan venir al cap altres tipus de cine. A mi em semblen de cinema fantàstic, per exemple de Senyor dels Anells, on Zaplana podria ser Sauron, el senyor obscur que quan parla ennegreix el cel i fa plorar als nens desconsoladament. Des d'aquí li diria al Sr. Zaplana que deixés les fantasies per quan abandoni la política en actiu. Potser podria dirigir algunes pel·lícules i guanyar algun premi al festival de Sitges. Imaginació no li falta.

Canviant de tema, demà és 29 de setembre, Sant Gabriel, patró de les telecomunicacions i com cada any (ja anem per la cuarta edició) el Col·legi Oficial d'Enginyers Tècnics de Catalunya (COETTC) celebra la Diada de les Telecomunicacions, on es parlarà molt del futur del sector i de ben segur podrem sentir alguna cosa interessant. Fins i tot en una de les ponencies que hi tindran lloc, es parlarà sobre els aspectes que contemplarà el futur Estatut (que aquests dies apareix per tot arreu ) en matèria de telecomunicacions i societat de la informació. En una altra de les xerrades es parlarà de ciutats digitals, on Mataró i el seu projecte Tecnocampus tindran un lloc destacat. Jo només hi podré assitir durant el matí, ja us explicaré.

Un nou Estatut

Divendres tocarà votar el nou Estatut al Parlament. Aquest Estatut que porta molts mesos al forn i que ha gairebé monopolitzat l'actualitat política a Catalunya durant els últims temps. Aquest divendres arriba el principi de la fi d'un procès que ha sigut (esta sent) difícil i en el que els polítics catalans (els que realment volen un nou Estatut) han hagut de treballar de valent, fent en molts casos "el más difícil todavía" per tal d'arribar a acords que permetissin continuar endavant.

Penso que des del PSC aquesta ha sigut la premissa en aquesta eterna negociació, mirar cap al futur, cap a les noves possibilitats que ens ha d'oferir aquest Estatut, cap al progrès del poble de Catalunya. Crec que els socialistes sempre hem tingut ben clar que aquest Estatut ens ha de servir per a conduïr a Catalunya cap al seu desenvolupament econòmic i social, és a dir cap al seu futur, i és precissament per aquest motiu, que potser som precissament els socialistes els que més ens hem esforçat en arribar a acords que permetissin portar a bon port el nou Estatut, mentre que altres únicament s'han esforçat en intentar dinamitar els acords que han de fer possible aquesta nova realitat.

Jo, com molts joves, encara no havia nascut quan es va aprovar l'Estatut de 1979. Ha passat massa temps i cal un nou Estatut per que els joves tinguem la oportunitat de fer que aquest sigui el nostre Estatut, com els joves del 79 van poder fer seu aquell Estatut.

22 años

Sólo se cumplen 22 años una vez en la vida, y a mí me toca hoy. Anoché lo celebré con unos buenos amigos. Cena, algo de vino, regalo, sorpresa, risas, agradecimientos y alegría desbordante. Ya somos un año más viejos.

Caminante, no hay camino...

Porto alguns dies donant voltes al que haurà de ser l'activitat de la JSC Mataró en els propers mesos. Juntament amb els companys del Maresme ens toca definir les línies d'actuació de la organització fins al mes d'abril, més o menys. La veritat és que tenim per davant un panorama engrescador, ja que previsiblement, seran molts els temes sobre els que ens tocarà treballar de valent. Tindrem varietat: violència de gènere, habitatge, immigració, etc... el conjunt de temes concrets s'acabaran de definir en unes jornades de treball que farem a Can Soleret, on de ben segur, tindrem debat i ens tocarà discutir, això sí, en sentit positiu.


I jo, ara em trobo intentant ordenar les idees per tal de portar els deures fets de cara a aquestes jornades de treball. A més d'aquí a ben poc, tindrem a sobre l'escola de formació de la JSC Mataró, que com sempre, afrontarem amb il·lusió i ganes. També cal pensar en els temes que són de caràcter inminent, com per exemple el debat sobre l'Estatut, i no em de deixar de banda les petites sorpreses que el món local ens va donant, l'anomenada política de la inmediatesa. D'altra banda, tenim els petits reptes personals, com per exemple intentar fer algun acte de noves tecnologies i societat de la informació (aquest any ja en vam fer un sobre el Tecnocampus). I tot això sense oblidar el treball quotidià, com l'actualització de la pàgina web, l'assistència a actes i reunions i la màxima participació allà on sigui necessària.
Bé, ens queda molt treball per endavant, però la veritat és que això no deixa de ser una motivació extra per continuar avançant, com diu Machado:
"Caminante, no hay camino, se hace camino al andar."

La TDT

Vinc de la universitat de veure algunes presentacions de treballs final de carrera. N'he vist tres, però n'hi ha hagut una especialment bona. El projecte en questió consistia en implementar un receptor de televisió digital terrestre (TDT) mitjançant Linux i software de lliure distribució. És a dir, agafem un ordinador amb un sistema operatiu Linux (que és totalment gratuit i es pot descarregar per internet), i mitjançant una tarjeta de televisió digital i una sèrie de programes (també gratis), aconseguim veure la tele, amb totes les seves funcionalitats. El projecte ha sigut puntuat amb una merescuda matrícula.

Cada cop sentim més parlar de TDT, i de fet, cal pensar que només ens trobem a 5 anys de la fi de les emissions analògiques. De mica en mica, la implantació de la TDT va sent una realitat. Malgrat tot, encara s'ha de completar la part més complexa, que és l'adaptació dels usuaris. Cal pensar que hi han multitud d'edificis (bàsicament els més antics) on s'hauran de fer algunes reformes per adaptar les seves xarxes per poder distribuir i visualitzar la TDT. Això son molts diners, i seria bó que les comunitats de propietaris es comencessin a informar sobre el tema per que després no s'ho trobin de cop.

Canviant de tema, avui a Mataró el dia ens ha deixat aquesta imatge:

És un esvoranc que s'ha fet en la Baixada de Sta. Anna al pas d'un camió. No deixa de ser una imatge sorprenent.

Audiovisuales

Esta mañana me acerqué al Miquel Biada a hacer una visita a uno de mis antiguos profesores de Bachillerato, Manuel Varea. Le encontré, como siempre, en su rincón de Audiovisuales preparando los detalles del curso que se les viene encima.

Hemos hablado durante un buen rato de varias cuestiones. Al preguntarle por la asignatura de Audiovisuales (que arrancó hace 6 años y conmigo en la primera promoción), me comenta que han llegado a un punto en el que no pueden crecer más ni hacer más de lo que ya hacen. Para poder seguir avanzando en la formación audiovisual, deberían convertir lo que hoy sólo es una asignatura optativa (de gran demanda entre los alumnos, eso sí) en un ciclo formativo de grado superior, cosa que hoy por hoy, se antoja imposible ya que, hay que tener en cuenta que precisamente en este curso, se inicia en la Escola Universitària una nueva titulación, el graduado en Mitjans Audiovisuals. Esta nueva titulación, parece que cierra las puertas a la posibilidad de crear un nuevo ciclo formativo en el Biada, sobre Audiovisuales. Personalmente, creo que ambos títulos no son incompatibles ya que, dentro del mundo audiovisual, ofrecen perfiles distintos. Por un lado, el título universitario ofrece una formación (de 3 años de duración) equivalente a la de un ingeniero técnico, especializada en audio, vídeo, diseño y animación gráfica, dando como resultado un titulado con conocimientos muy generalistas preparado para trabajar en empresas del sector audiovisual. El ciclo (de 2 años de duración), por su parte, pone énfasis en el aprendizaje de toda una serie de aspectos concretos relacionados con el mundo de la televisión, principalmente (montaje, realización, manejo de cámaras y mesas de sonido, etc.). Creo que no sería una mala opción, la verdad. Todo ello además teniendo en cuenta, que pienso que se debería intentar potenciar más la formación profesional y que se debería reorganizar un poco el mapa de ciclos formativos en Mataró.

Cualquiera que se haya acercado al plató de televisión del Miquel Biada, se habrá dado cuenta de la gran labor realizada allí hasta la fecha (básicamente gracias al impulso de tan sólo 2 personas), y desde luego, con algo de colaboración, allí se podría ofrecer un buen título de Audiovisuales.